DECEBUT

 

Escric això després que ahir Pere Aragonès fos investit com a 132è president de la Generalitat de Catalunya amb els vots afirmatius d’Esquerra Republicana, de Junts per Catalunya i de la CUP. En total, 74 vots a favor, una majoria que no s’assolia d’ençà de la investidura del president Pasqual Maragall, l’any 2003, que també en va rebre 74.

També escric això mentre estic llegint dos llibres interessants, fàcils de llegir, però força difícils de digerir: «M’explico: De la investidura a l’exili (2016-2017)» i «La lluita a l’exili (2018-2020)» (Editorial La Campana) de Carles Puigdemont, 130è president de la Generalitat de Catalunya.

En un moment com aquest i després d’aquests anys tan durs en tots els sentits, sembla que la majoria de catalans independentistes hauríem d’estar desbordants d’alegria (o, almenys, contents i satisfets). He de confessar, però, que poques vegades m’he sentit tan decebut i desenganyat. El diccionari diu que desenganyar-se significa sortir de l’engany en què està algú. I això és el que he anat descobrint cada cop més en aquests darrers temps –pobre il·lús de mi- el que és en realitat la política. Suposo que als que s’hi han remenat des de joves i han pogut viure-la des de dins no els haurà sobtat tant això que hem hagut de sofrir els catalans. Digueu-me ingenu, innocent, càndid o utòpic, però jo no em podia imaginar mai que fos una cosa tan fosca, tan bruta i amb tants interessos creats.

Tot llegint aquests llibres als quals feia referència, me n’he anat adonant encara més, i és exactament per aquest motiu que encara tinc més raons per sentir-me decebut. El president Puigdemont diu que escriu els llibres «en defensa pròpia i de tots els que creiem en el procés». «És un llibre vital, com ho ha estat aquest període per a moltes persones. Molta, moltíssima gent, hem viscut, i vivim, un projecte vital». I acaba el pròleg dient: «Finalment, aquestes pàgines que llegireu, si teniu la bondat de fer-ho, demanen una mica d’indulgència i de generositat, perquè, malgrat l’honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d’aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar».

Aquí n’hi ha pocs que queden bé i per això la decepció es fa encara més evident perquè no s’han acomplert les expectatives que teníem posades en unes persones i uns fets concrets. La decepció té dues cares: una té a veure amb la percepció de la realitat que cada un de nosaltres fem. Si percebem la realitat des de la fantasia o l’ideal que hem construït és molt possible que en sortim decebuts. Això, podríem dir que és culpa nostra. Però l’altra cara -que no seria culpa nostra-, és la que ens poden produir els enganys, quan algú no fa el que diu, o quan no compleix amb el pactat.

A través de la lectura dels dos llibres del president Puigdemont, hom s’adona del millor i del pitjor de les persones: com en són de corrents en la política les traïcions, la falta de paraula d’alguns, les falsedats, la falta d’humanitat, pensar només en els interessos del mateix partit i no tant en els de la majoria, en la por i la covardia… Però, per sort, també s’hi poden veure persones honestes, generoses, valentes, sacrificades… Exactament com la mateixa vida, de la qual la política n’és el reflex.

Entrem en una nova etapa. Tant de bo no en sortim altre cop tan decebuts tots plegats i n’hàgim après alguna cosa d’aquests anys tan vergonyosos i tan foscos!

CAL VOTAR INDEPENDENTISME!

 

El Salvador -un conegut meu- escrivia fa pocs dies que quan li preguntaven si el diumenge, dia 14, aniria a votar, responia: «La meva resposta és afirmativa, si no hi ha cap daltabaix, aniré a votar com ho he fet en totes les convocatòries des que va morir el general i vàrem canviar règim. Sovint em costa molt decidir el vot i gairebé sempre, des de fa força anys, he de portar una agulla d’estendre roba metafòrica per tal de tapar-me el nas i evitar el tuf que desprenen els partits polítics, inclòs aquell a qui dono el meu vot». Més endavant, seguia la seva reflexió dient: «No m’hi trencaré gaire les banyes, no s’ho val, perquè em fa l’efecte que els governants ho fan força malament, els d’aquí i els d’allà. Però vull ser optimista i sóc de l’opinió que, tot i que les coses de la res publica no van bé, encara es poden torçar més i empitjorar. Seguint un consell de Marcial que llegia ahir en un dels seus epigrames, ens cal viure al dia perquè el passat no el podem modificar i el futur és incert».

A mi em passa una cosa semblant, tot i que potser tinc una mica més d’esperança a què les coses aniran canviant. També jo he anat a votar més d’una vegada amb una certa indolència, amb poca convicció i amb l’agulla d’estendre roba ben estreta al nas per no sentir la pudor de la corrupció, de les mentides o de les males pràctiques a què ens tenen acostumats els partits. Ja sé que sempre han existit deficiències, en major o menor grau, en l’àmbit dels assumptes públics, siguin culturals, religiosos, polítics o de qualsevol altre àmbit, però diumenge hi tornaré a anar pensant que no hem de perdre mai l’esperança que tot pot millorar si nosaltres hi posem la banya i ens entossudim a millorar les coses. Un vot és només un petit gra d’arena, però un gra necessari per construir una millor societat. I és també necessari per construir el mur que ajudi a parar una mica tota la porqueria i totes les malvestats que pretenen fer arribar persones de mala fe sobre els catalans que no pensen com ells. Són aquells que no mengen ni deixen menjar; que no fan ni deixen fer i que juguen tan brut com poden per tal que tot segueixi segons els seus interessos.

Reconec que molta culpa la tenen els mateixos partits catalans que pregonen creure en la independència i que no val l’excusa de dir que tot el mal ens ve de fora. Hem de reconèixer que no estem fent les coses prou bé, que no anem prou units en les coses que considerem fonamentals per la supervivència del nostre poble, però que també és cert que hi ha molta gent interessada a posar-nos pals de totes les mides a les rodes. Per tant, crec que és indispensable que votem partits que siguin capaços de parar tot això; que creguin de veritat en Catalunya i que estic convençut que la presó i l’exili dels que han lluitat per això servirà per aconseguir-ho. Cal defensar amb el nostre vot el nucli de la democràcia i defensar-nos de les mentides dels que ens volen fer encara més mal i que ens anorrearien, si poguessin, perquè no toleren que ens vulguem governar per nosaltres mateixos, amb les nostres lleis i la nostra manera de fer. A Espanya encara hi ha una mentalitat colonialista molt arrelada i sembla que costarà molt que desaparegui, perquè ni els governs de centre, de dreta o d’esquerra que governen a Madrid la perden. Segueixen creient el que han cregut sempre: que Espanya és una unitat uniforme que no pot canviar de cap manera. No creuen que la diversitat és una riquesa i que ja som grandets i capaços per poder-nos governar sols.

En una societat oberta, més democràtica i més justa com la que aspirem a ser, tots, en major o menor mesura, som responsables del bé públic i de buscar uns governants que vetllin perquè les coses es facin bé. Tots estem cridats a ser èticament millors i a procurar que ho siguin també els nostres governants i les nostres institucions (que ara no estan a l’altura de cap de les maneres). Jo tinc clar a qui donaré el meu vot diumenge i crec que hem de votar amb el mateix esperit que l’1-O tots aquells que creguem millors per defensar els legítims interessos i aspiracions d’una bona majoria de catalans. Hauríem de fer el possible per assolir la majoria absoluta d’escons independentistes per seguir endavant i amb convicció el camí que vam començar. I procurar que ho facin junts -de la manera que sigui- tots els partits independentistes!

DESENCÍS

Aquesta visita del president Sánchez a Barcelona alguns la veuen com a molt positiva perquè, diuen, és el començament d’una gran distensió i de que ara les coses podran anar per un altre camí. És cert que sempre és millor viure distès que no pas amb molta tensió, però això no vol dir que les coses estiguin en camí de solució. Tot el teatre i la parafernàlia que hem vist a mi m’ha semblat més comèdia que no pas una altra cosa. Una comèdia obligada per les circumstàncies i per les necessitats de supervivència que tots plegats tenen i que no servirà per gran cosa. Només cal recordar el que deien uns i altres fa només un mes o dos...


A mi la visita m’ha deixat una gran decepció en tots sentits. La veig falsa, enganyosa i plena de promeses i paraules buides, com han fet tantes i tantes vegades. Paraules buides perquè, per altra banda, veiem com els poders de l’Estat van actuant com ho han fet en aquests darrers temps i no es veu cap tarannà diferent, cap ganes de canvi, ni ningú que estigui disposat a dir-los prou. No som nens com per a fer-nos creure que els poders de l’Estat d’aquesta desgraciada Espanya són independents. No s’ho creu ningú.


Deia que estic decebut. Estar decebut la majoria de les vegades és per la nostra pròpia culpa i per la bona fe que posem en les persones. És clar que sempre que ens sentim decebuts per alguna situació o per alguna persona és degut a que abans hem creat certes expectatives massa allunyades de la realitat. Si alguna cosa bona té la decepció és que ens fa tocar de peus a terra i sospesar el valor tant de la realitat com de les il·lusions. En aquesta vida les dues coses són necessàries, però cal donar-los el valor just a cadascuna. Acceptar la realitat no vol dir resignar-se, ni sotmetre’s, ni deixar de voler que les coses siguin d’una altra manera. No és una renúncia a esperar coses distintes i a actuar per tal de que es donin. Acceptar la realitat és adonar-se del moment en què vivim, de les persones en les que cal confiar, de les circumstàncies i reconèixer que allò que volíem o esperàvem no es podrà realitzar encara.


I la gran decepció que sento ve de constatar com cada partit polític (tots) va pel seu compte i buscant només els seus interessos. I constatar, per altra banda, la poca vàlua de la majoria dels nostres líders polítics. Jo no sé quina anàlisi de la realitat fan, però el resultat final és molt negatiu i cada dia es rebaixen més les expectatives. Si volem seguir sent una comunitat autònoma més que ens ho diguin clarament. Per això no hauria calgut tant dolor i tanta gent a la presó o a l’exili.


No sé si les noves generacions canviaran o no les coses, però sí que sé que tots hi perdrem molt si no ens parlen «clar i català», que és la manera que hauríem de fer la política. Subterfugis, bones paraules, promeses de tot tipus, meses de negociacions que no ens duran enlloc i que ens faran perdre el temps i desil·lusionar-nos encara més, no serveixen per a res. Ningú pot ser tan ingenu de pensar que aquest Pedro Sánchez podrà -o voldrà- fer alguna cosa, si per una banda està lligat de mans i peus per la gent més cavernícola del seu propi partit i pels llops de l’oposició que només fan que ensenyar-li les dents i, per altra banda, ha manifestat mil vegades el seu pensament, que és seguir el mateix camí de sempre. I ja sabem que aquest camí no ens portarà enlloc...

I els seus socis de govern? D’aquest nois tan esquerranosos, tan modernets, amb tantes ganes de menjar-se el món, ja veiem com aviat s’han plegat a l'establishment i s’han tornat mansois com corders. I si des d’aquí els paguem per endavant encara pitjor, perquè llavors se’ns pixaran un cop més al damunt i ens diran que plou...

DESCONCERT

Avui seguiré parlant de política tot i sabent que no tinc els elements necessaris per a fer els diagnòstics adequats. La política s’ha tornat una cosa molt complicada i recargolada; per poder-ne opinar amb sentit hauríem de saber tot el que es cou a les cuines dels partits i el que barrinen a l’ombra i en la foscor de les cloaques. I això no ho saben ni els professionals que es dediquen a esbrinar-ho per tal de poder-ho explicar després . Potser en parlem massa i tot perquè, com de futbol, tots pensem que hi entenem una mica… De fet, però, avui no parlaré de política en general que, com bé sabeu, és l’art de governar i de la forma com alguns ho fan. Avui parlaré dels polítics, de les persones que ens governen. I ho faré en general perquè ningú s’hi pugui sentir exclòs i perquè tots s’hi sentin al·ludits.

Alguns polítics em desconcerten quasi sempre, però encara més quan fan aquests tombs inesperats que veiem darrerament. I d’aquests en trobem a tot l’arc parlamentari. Em desconcerta escoltar que una cosa avui és blanca i només un mes enrere era negra; que una persona no servia per a poder-hi dialogar i avui tot són reverències. Em desconcerta veure que es mouen més per interessos aritmètics que no pas per conviccions. Trobo que aquesta manera de fer no és seriosa i trobo que no fa altra cosa que confondre el personal (els propis votants i els altres) i avorrir-nos. Aquests cops de volant tan bruscos desorienten, confonen i emboliquen la troca. Al final aconseguiran que creixi el nombre dels que no van a votar perquè troben que ens estan prenen el pèl. Em sembla que tots hi guanyaríem si fossin una mica més clars i mantinguessin la paraula i les posicions; però es veu que això no es porta darrerament.

A mi no em serveix aquesta manera de fer política i només contribueixen a que cada dia me’ls cregui menys. Com tampoc em serveix que em prediquin una cosa i ells en facin una altra. A vegades em dona la sensació que només ens utilitzen per als seus fins maquiavèl·lics. Passa com aquell mestre que a començament de curs predica emfàticament puntualitat als seus alumnes i després ell arriba tot sovint tard a classe. Una de les pitjors coses que els nostres polítics demostren tot sovint és la incoherència. No serveix de res que els ciutadans compleixin les lleis i les regles si ells se les passen per l’arc del triomf.

I de la mateixa manera que ens desconcerten alguns polítics ens desconcerten els professionals del dret. Molts ciutadans -entre els que m’hi compto- estan deixant de creure en la justícia veient com les lleis les estiren i arronsen com un xiclet, les interpreten de manera totalment diversa i les estrafan fins a límits insospitats; veiem com tribunal diu una cosa i un altre la contrària; com un professor de dret afirma una cosa i un altre una altra totalment diferent. Tots sabem que les lleis es poden interpretar (hem sentit massa vegades allò de “feta la llei, feta la trampa”), però voleu dir que és ètic i seriós fer-ho de maneres tan diferents? Personalment sóc dels que creuen més en l’esperit de la llei que no pas en la lletra. Sant Pau va escriure als corintis que “la lletra mata i que l’esperit vivifica” i jo estic molt d’acord que les coses han d’anar per aquest camí. Si no el saben trobar els senyors polítics, anirem molt malament i no faran més que crear desconcert. O és que potser a alguns ja els interessa?

ENCARA SORT QUE NO ELS HAN PENJAT!

No s'ha atrevit a tant aquesta caterva de jutges, braç executor d'un estat que cada cop tira més cap al feixisme. Però se'ls nota que les ganes les tenien totes. I no només aquests jutges indignes i injustos. Amb ells -i amb les mateixes ganes- partits com el PP, el PSOE (PSC), CIUDADANOS, VOX i tot un reguitzell de feixistes que ara no cal ni que s'amaguin ni amaguin les seves opinions. Més aviat sembla que gaudeixen veient com va deteriorant-se la democràcia.

Aquesta bona gent condemnada i els que se n'han hagut d'anat a l'exili per no passar per les seves brutes mans ho pagaran amb anys de presó i molt dolor personal i familiar. Però aquest Estat feixista no se'n sortirà i tard o d'hora ho pagarà.

Les conseqüències a curt plaç seran fatals, però la veritat finalment guanyarà!

VOTEM AMB EL COR O AMB EL CAP?

A l’hora de votar, votem més amb el cor que amb el cap o bé ho fem de forma més racional? Per a respondre aquesta interessant pregunta s’han fet durant els últims anys molts estudis, però els experts redueixen les formes de vot bàsicament a tres teories: la conductista (a tot estímul segueix una resposta), la racional (és el resultat del càlcul entre avantatges i desavantatges, beneficis i riscos) i la cultural (aspectes històrics, inercials i tradicionals).

Com que no sóc expert en aquests temes, opinaré segons el que em diu el meu olfacte i pels resultats que es veuen arreu del món. El meu nas em diu que votem més amb el cor que no pas amb el cap i perquè també hi han alguns estudis que conclouen que a una gran majoria de ciutadans no els importa gaire el programa dels partits, sinó que voten una persona o un partit sense analitzar gaire si els enganyen o no. I, pel que sembla, el fet és universal. Fins i tot podem arribar a votar algú que sabem del cert que ens enganyarà o, dit d’una altra manera, que sabem del cert que no complirà el que ha promès.

Però el que vertaderament interessa és saber per quins motius actuem així, si racionalment sovint tindríem raons per votar aquells a qui en realitat no votem o, simplement, per abstenir-nos. I la conclusió que se’n pot treure és que segurament la majoria de vegades fem servir allò del mal menor (que sempre ho considerem com un petit bé) i votem qui votem sense massa convenciment. A l’hora de la veritat, però, la realitat és que dipositem la papereta dins de l’urna moguts més pels sentiments que no pas per la raó, la qual cosa no vol dir que votem de forma irracional, sinó que ho fem moguts per unes raons que també considerem importants però que no són gaire lògiques i racionals. Dit d’una altra manera: sovint votem més en “contra de” que no pas “a favor de”. A fi de comptes, votem enganyant-nos a nosaltres mateixos perquè sabem prou bé que, alhora, serem enganyats.

Freud ja va dir-ne alguna cosa respecte a això quan deia que“no s’ha demostrat que l’intel·lecte humà tingui una pituïtària particularment fina per la veritat, ni que la vida anímica dels homes mostri una inclinació particular a reconèixer la veritat. Ans al contrari, hem experimentat que el nostre intel·lecte s’extravia molt sovint sense cap mena d’avís, i que amb la major facilitat, i sense mirament per la veritat, creiem en allò que és sol·licitat per les nostres il·lusions de desig”. (Freud, S.; (1934) Moisés y la religión monoteísta, O.C., Vol. XXIII, Amorrortu Editores).

Si no fos així -i votéssim fent servir el tupí-, és possible que no sortissin elegits alguns nefasts personatges com els que arriben a ser presidents d’alguns països. Parlem sovint de la voluntat popular i ens omplim la boca amb al paraula democràcia, però no ens adonem com alguns personatges i poders fàctics -fent servir molt bé els mitjans de comunicació- usurpen impunement la voluntat de la gent, amagant la veritat, violant els drets humans sense que passi res, convertint la justícia en injustícia i canviant conductes i voluntats a força de talonari i pressions de tota mena. Massa gent es presta a aquest joc (sindicats i partits en primer lloc) i per això veiem el fosc panorama que veiem arreu del món: Trumps, Bolsonaros, i altres animals depredadors de la mateixa espècie.

Una autèntica llàstima perquè amb aquestes eines tan inútils mai arribarem a fer un món diferent, un món més just i igualitari. Amb el pragmatisme de certs governants i amb la vulgaritat, falta de principis i brutalitats de tota mena de molts altres, farem un món cada dia més inhabitable i un planeta cada cop més deshumanitzat.Veient aquest panorama, podem dir que la civilització va endavant o que més aviat retrocedim?. 

TANTS CAPS, TANTS BARRETS

Ahir dinar amb companys. Alguns d’ells fins i tot amics. Ahir vam ser una bona colla. Vora una vintena. Cada mes ens trobem i dinem junts un dia. No cal dir que el dinar és el que menys compta. El que compta és la trobada, les converses, el caliu, els records i la sobretaula.

Ahir, com devia passar en la majoria de converses en aquest país, tocava parlar de l’actualitat política catalana i de com cadascú veu la situació actual i el futur pròxim. Tot i que constatàvem i partíem de la base de que la majoria dels que sèiem a la taula érem dimonis independentistes amb banyes i cua (així s’ho pensen una bona colla d’àngels de la guarda de les essències nacionalistes espanyoles), a l’hora de la discussió va passar allò tan normal de “tants caps, tants barrets”.

Algú deia que els catalans som com els jueus, que quan es reuneixen tres jueus hi ha quatre opinions sobre la taula. La realitat que vam poder constatar ahir és que una gran majoria de catalans tenim molt clar el destí però molt poc el camí. Que estem molt dividits en “el com” hem d’arribar allà on volem arribar. I que els partits polítics (i els líders potser més que ningú) en tenen bona part de culpa. Massa opinions, massa caps i massa barrets, si volem fer alguna cosa de profit i arribar al lloc que aquesta gran majoria volem i desitgem.

Pensant-ho una mica, no sé si és normal, això que ens està passant. Crec que estem oblidant el que és principal i perdem el temps en allò secundari. Recordeu allò del dit i les estrelles? No podem entretenir-nos alegrement en mirar el dit que assenyala el cel si al darrere hi tenim tot un univers d’estrelles. Si ens posem ara mateix a discutir sobre el camí, segurament que no ens posarem d’acord i no en traurem l’aigua clara. I no vull dir amb això que no segui legítim tenir opinions diverses, però hi ha moments a la vida en què ens hauríem de posar d’acord, fer pinya i deixar les foteses dels petits detalls i concentrar-nos en el que és important. La unitat d’acció és bàsica en aquests moments.

Aquests mesos que tenim a tocar seran molt importants: hi haurà una sentència que pot ser clau pel futur d’aquest país i que l’hauríem d’entomar amb unitat d’acció; Espanya està sense govern definitiu i ja veurem què passa; hi haurà un 11 de setembre amb les corresponents mobilitzacions… Aquests pròxims mesos seran claus i nosaltres podem seguir discutint acaloradament sobre el sexe dels àngels.

Xevi Xirgo, el director del diari El Punt/Avui, deia temps enrere que un dels mals del procés és que, malgrat proclamar a tort i a dret que és necessària una gran unitat en moments com els actuals, tothom va a la seva. Anem a la guerra, i no és una guerra menor, i ho fem amb dos o tres (o quatre o cinc) quarters generals del procés. I cadascú amb la seva raó. Caram. Jo, què volen que els digui, preferiria que de quarter general només n’hi hagués un. Un quarter general dels aliats.

NO HO TORNAREM A FER!

No, no ho tornarem a fer. No pas si ho fem com ho estem fent fins ara. Desunits. Enfrontats en allò més secundari i oblidant el que és fonamental. Sense perspectiva clara. Sense tenir ben present el que ha passat i sense una fita clara d’on volem anar. No ho farem, si seguim mirant egoísticament cadascú per casa seva. Per la seva butxaca. Per la seva poltrona. Sense un pla comú i consensuat en allò que és fonamental en aquests moments. No, així no ho tornarem a fer…

El president d’Òmnium Cultural, JORDI CUIXART, va deixar caure davant el tribunal del Suprem, amb una valentia infinita que l’honora, aquesta frase: HO TORNAREM A FER!. Recollia el sentiment clar de moltíssima gent que mentè els ànims per seguir endavant malgrat tot. El Jordi deia que no es penedia de res només començar el seu torn de paraula allà al Suprem. Deixava clar que per ell el més important era “refermar-me en tots els exercicis de drets fonamentals”. “Se m’està jutjant per ser el 10è president d’Òmnium, se’ns jutja per manifestar-nos, per expressar-nos i per votar”, ha assegurat, “Doncs ho tornarem a fer com fins ara, pacíficament i amb tota la determinació”.

No ho tornarem a fer si equivoquem el camí. Si no anem junts. Si tenim massa pressa. Si no preparem bé les tàctiques i les estratègies per posicionar-nos davant d’uns poders d’un Estat molt més fort que nosaltres; que ens vol aniquilar, que vol arrabassar-nos coses que ja consideràvem adquirides per sempre. Amb un simple 155 s’ha tornat a fer amo absolut de la situació i ha demostrat que el Govern de la Generalitat és el que és. Poca cosa. Simbòlic. Sense poder real. Per a ells una autonomia més a qui lligaran les mans quan els convingui i a qui retiraran tot allò que els faci nosa.

Davant d’això només queda el recurs de la unitat. Saber que no ens cal anar a guerres que ja d’antuvi tenim perdudes. Allò que deia ERC de que separats seríem més ja hem vist que no només no és veritat sinó que hi estem perdent molt. Tots i a tot arreu. A la Generalitat. Als Ajuntaments. A les Diputacions. Arreu. El primer que cal fer és reconèixer-ho i buscar una estratègia comuna davant d’aquest trista i desesperant situació. Si no és d’aquesta manera, no no tornarem a fer. Cal un lideratge compartit, parlat, consensuat. Cal fer menys declaracions patriòtiques, però buides de contingut, i més accions efectives. Cal fer menys actes de protesta folklòrics i més actes efectius. Potser ha arribat l’hora de fer una desobediència civil. Davant lleis injustes i tribunals contaminats s’haurà de buscar altres fórmules més efectives. Sempre pacífiques, això sí. Això no ho podem abandonar mai si no volem perdre la raó que ens hem guanyat a pols. Caldrà una desobediència no violenta i unitat. Molta unitat. Només així HO TORNAREM A FER!

LA TRINCA ELS ANOMENAVA “FAIXISTES”

En el temps de La Trinca, com sabeu, era ben viva la censura. Per això s’havien d’espavilar per dir certes coses fent revolts i metàfores. Com que el feixisme encara cuejava i, per al·lusió, algú s´hi podia sentir identificat, van haver de fer una cançó amb el títol LA FAIXA on deia que “La faixa està de rebaixa,no se’ls veu gaire optimistes aquells fabricants de faixes, altrament dits: faixistes”.

I la causa de tot plegat era perquè perdien pistonada pel fet que ens acostàvem a Europa. “Que tant acostar-se a Europa!, que tant canviar de “jaquetes”!. Si no vetllem pel negoci, anirem a fer punyetes. Doncs, fent números, he vist, que si segueix anant de baixa caldrà tornar a dir al país: O faixa… o caixa!”.

Però aquesta Europa no és el que tots pensàvem que seria i ara més aviat sembla que es vulgui tornar cau i refugi de feixistes. Sembla que tornen a guanyar terreny els fabricant de faixes. Perquè gent com aquests de Vox si no els considerem ultradreta feixista, què són? Són només populistes a la manera espanyola, com diu algú?. Em sembla que no hem de badar més, i encara menys si tenim en compte l’auge d’aquest tipus de forces a Europa, on veiem que l’ultradreta segueix gaudint de molt bona salut i posa en escac i mat l’antic projecte europeu. Aquests tipus de partits podem denominar-los com vulguem i,tot i que en realitat són força heterogenis, tenen una cosa en comú: són partits populistes, euroescèptics, racistes i d’extrema dreta. Segons un estudi que s’ha fet, actualment l’extrema dreta és present en 17 parlaments de la UE. En 7 països han entrat ja a l’executiu o li donen suport des de fora. En 2 governen en solitari… Tenim Hongria amb el primer ministre Viktor Orbán com a gran referent. A Polonia hi tenim el partit ultradretà Llei i Justícia que governa en solitari. Tenim Matteo Salvini a Itàlia. Tenim la líder Marine Le Pen del Front Nacional a França, un dels rostres més coneguts de l’ultradreta europea. A Àustria l’islamòfob i euroescèptic Partit de la Llibertat(FPÖ) també té molt èxit. A Alemanya Alternativa per Alemanya(AfD). A Holanda el Partit de la Llibertat de l’islamòfob i euròfob Geert Wilders. A Grècia el partit neonazi i molt violent Alba Daurada. I aquí tenim a VOX que va obrint forat poc a poc i al que els partits tradicionals li fan reverències i els deixem ser acusació particular en judicis. I potser encara ens en deixem algun…

Ja els tenim aquí. És el feixisme sense complexos i a pit descobert. I alerta, que no són només aquells vells nostàlgics que no han deixat mai d’aixecar el braç amb la salutació feixista i de besar la “rojigualda”. No, no són ells sols. Molts -cada cop més- són joves. És una nova generació de feixistes que no van conèixer directament aquell passat però en senten nostàlgia perquè volen un tipus de societat sense emigrants, sense maricons, sense dones emancipades; diuen que volen més ordre i llei (i no cal dir que volen rei). Joves que fan servir la violència sense cap mena d’escrúpols contra aquells que no pensen com ells. Caps buits, cossos plens d’asteroides i cors plens d’odi. No, no són els de sempre. Si per cas, els de sempre els donen ales i els defensen des dels tribunals. Quant jutges no queden encara d’aquesta ideologia? Aquí, com podem veure, no ‘ha fet net i aquests joves són els seus hereus i són una nova generació que ens portarà a la ruïna si no vigilem. Són intolerants i amb idees criminals. Si cal sortir a treure estelades de nit ben armats amb pals de beisbol, surten. Si cal sortir a caçar persones independentistes, surten. Si cal caçar gais o lesbianes, els cacen. I cada cop més protegits per la llei. Una vergonya, en definitiva, en una societat que es proclama democràtica!

No siguem ingenus. No són els de sempre i són tan perillosos com aquells venedors de faixes dels que parlava La Trinca si la societat no fa alguna cosa i si entre tots no fem algun pas més. Quedem avisats.

DESORIENTACIÓ

El professor ALFONSO DURAN PICH va publicar abans de les eleccions un article al seu blog ALFDURANCORNER.COM titulat DESORIENTACION. El considero magistral en molts sentits, però per damunt de tot perquè fa un excel·lent resum dels temps que estem vivint i considero que l’encerta completament.

Podeu llegir-lo en versió original al seu blog, però us el reprodueixo aquí mateix per més comoditat. Recomano a tothom que el llegeixi, tot i ser una mica llarg.

=====================================

DESORIENTACIÓ
Fecha: 21/03/2019

Després de la mort del dictador, els poders fàctics de l’Estat van teixir una xarxa d’aliances amb els petits grups de l’oposició i van presentar un escenari de democràcia formal, que en els seus fonaments era un franquisme al que s’havia aplicat un lífting de mínims. En aquesta operació cosmètica de perruqueria de barri s’incloïen uns partits polítics etiquetats com “de dretes i d’esquerres” , un gruix de normes i procediments que van anomenar “constitució” (que incloïen capítols redactats pels militars feixistes) i una aparent descentralització administrativa (les comunitats autònomes) per encobrir els drets de les nacions històriques de l’Estat.
Després es va demanar al poble que votés i el poble, en la seva gran majoria temorós i desorientat, va votar a favor d’allò que la autoritat competent presentava. I així hem arribat fins aquí.
L’espectacle s’ha mantingut incòlume durant més de quaranta anys, però fa aigües per tot arreu i té un futur dubtós. Hi ha diversos fronts que expliquen l’ensorrament del tinglado i cal tractar-los separadament.
–El primer front és l’ideològic. Al món occidental (és un eufemisme) els partits oficials de dretes i esquerres s’han integrat, en la praxi, en un magma liberal-conservador, amb petites diferències. Les TIC, la globalització, la financiació de l’economia i el pes del “Big Business“. A escala mundial han produït una transferència de poder cap al gran capital, que utilitza els polítics professionals com empleats ben remunerats. A l’Estat Espanyol, a la petita escala que li correspon, ha passat el mateix. D’una banda tenim productes obsolets (com el PP o el PSOE) i, de l’altra, tenim nous entrants (Ciutadans o Podem) llançats al mercat com si es tractés d’una nova colònia per a executius agressius. Mentrestant els fons de cobertura internacionals, els fons d’inversió i els fons sobirans, amb la participació domèstica de les grans empreses ahir públiques i avui privatitzades, del lobby d’obra pública dependent del BOE i de la banca oligopolística, preparen les receptes que després els seus empleats serviran als comensals: una mica de llibertat, unes gotes de democràcia, una mica de patriotisme i tot ben remenat i barrejat amb “la Roja”.
–El segon front és l’econòmic i el fracàs del model desenvolupat. Des del pla de l’economia política, en el sentit genuí del terme (treballar per a la polis en termes d’eficàcia i eficiència), la bona economia es fonamenta en la correcta assignació de recursos i, posteriorment, en la seva adequada gestió. L’Estat espanyol ha fracassat sempre en el primer i en el segon, beneficiant, això sí, a les elits extractives i rendistes que s’han quedat l’excedent generat. Exemples de mala assignació són abundants, com les inversions en la xarxa radial ferroviària d’alta velocitat (absolutament innecessària), la proliferació d’aeroports i la seva poc ajustada dimensió, la despesa extraordinària en armament, la xarxa viària d’autovies en zones d’escàs trànsit, la barra lliure de poliesportius, etc. En paral·lel, s’han produït grans buids en aquelles infraestructures que sí que eres claus per a facilitar l’activitat empresarial, com el famós i ja abandonat “corredor del Mediterrani” de mercaderies. Pel que fa a la gestió, el difícil és trobar un àrea que ens permeti donar un aprovat. Finalment hem de referir-nos a la transferència de rendes entre comunitats, amb el teòric propòsit de crear plataformes d’enlairament econòmic en territoris poc explotats industrialment. Els resultats han estat desastrosos. S’ha drenat de liquiditat de forma sostinguda a les zones amb cultura empresarial i òptima ubicació geoestratègica (el cas de Catalunya és paradigmàtic) i no s’ha creat res útil a les zones subvencionades. No només això, s’ha estimulat el subsidi com a forma de vida.
–El tercer front és el polític. Catalunya ha dit prou. La voluntat majoritària i transversal dels seus ciutadans de decidir el seu futur a través d’un referèndum ha estat bloquejada per l’Estat, que ha utilitzat les seves capacitats (legals i no legals) per dinamitar un projecte de naturalesa democràtica. Però el contenciós se li ha anat de les mans a l’Estat espanyol, gràcies en part a la projecció internacional dels polítics exiliats. El fet que altres estats no intervinguin (els Estats es protegeixen els uns als altres) no vol dir que parlamentaris, acadèmics, analistes, assagistes, periodistes i polítics de tot el món no observin atentament el que està passant. Allò que s’ha descrit com “esperit de la Transició”, un relat inventat pel Règim (que segueix incrustat en el ” Deep State“), ha entrat en fallida. Res s’aguanta; ni la monarquia, ni la pluralitat d’estaments que la secunden, ni la plèiade d’alts funcionaris que han viscut i viuen graciosament d’aquest embolat.
I ara cal votar i fer-ho, com a mínim, per triplicat. Hi ha unes eleccions generals (el parlament de l’Estat), unes eleccions municipals (els ajuntaments de cada població) i unes eleccions al parlament europeu. Són temes diferents i cal tractar-los separadament.
Em referiré exclusivament a Catalunya i als catalans, que és l’únic àmbit que m’importa. El que facin o deixin de fer els espanyols que viuen a Catalunya (com la senyora Arrimadas i succedanis) no és de la meva incumbència, tot i que imaginem que repartiran el seu vot entre el PSOE, el PP, Ciutadans i Vox. El poden decidir l’atzar, perquè en el fons s’assemblen molt més del que aparenten.
En termes estratègics, els catalans haurien de votar en les eleccions generals opcions independentistes (Junts per Catalunya, ERC, Poble Lliure) per aconseguir després un col·lectiu que tingui el suficient pes com per bloquejar certes decisions del govern de l’Estat. L’ideal hagués estat una candidatura unitària, però les reticències de l’estructura de comandament d’Esquerra Republicana no ho ha fet possible. Els seus arguments que en el fet d’anar separats se sumen diferents sensibilitats independentistes no tenen base estadística i, com a molt, són una hipòtesi de treball. El que no és una hipòtesi és que la llei d’Hondt premia els partits grans. Sembla que els que sí que la coneixen són els assessors del senyor Casado, que tracten d’evitar la incidència de Vox als territoris que ells consideren de la seva propietat.
Les eleccions municipals són més senzilles per interpretar-les en clau catalana. La recomanació és la mateixa i probablement no hi haurà canvis significatius. També aquí ens hem trobat amb la voluntat d’Esquerra Republicana de treballar amb marca pròpia. El més greu és que això ho facin a Barcelona, que simbòlicament és la capital d’una Catalunya independent i republicana. Com que aquí no compten els corrents sinó la llista més votada, pot ocórrer que es perdi l’alcaldia. Si això passa, caldrà passar comptes. Si un assumeix més riscos dels que pot dominar, ha d’acceptar el premi però també el càstig.
Tenim el mateix relat a les eleccions europees, on un tàndem Puigdemont-Junqueras hauria estripat totes les costures en el pla internacional. Esquerra no ho ha volgut i repeteix les seves coalicions històriques, com si res hagués passat. El seu comportament m’indueix a creure, preferiria equivocar-me, que ja se senten còmodes amb el model autonòmic.
No faig menció específica -sempre en clau catalana- al grup polivalent format per Comuns, Podem, Podem, Iniciativa i altres, perquè, en viure en la indefinició permanent, sóc incapaç de conèixer quin és el seu projecte polític. Alguns d’ells, que pretenen representar en exclusiva el patrimoni històric de l’esquerra, haurien de fer autocrítica, abandonar l’ambigüitat i comprometre’s amb uns o altres. Si encara no s’han adonat que la qüestió de la independència de Catalunya té prioritat sobre la qüestió social, millor que es dediquin a una altra cosa.
Al carrer la gent demana unitat, però alguns no escolten. El acabaran pagant. Els partits polítics en general han entrat en declivi. S’han anquilosat. No es renoven. Les estructures impedeixen la millora. Al final la democràcia directa, que és l’autèntica, s’anirà imposant amb diferents formats.
Una de les virtuts del President Puigdemont és que ha dinamitat les restes d’un partit que va ser hegemònic però que ha perdut la seva raó de ser. Jo no milito ni he militat mai en cap partit. Serà que la meva ànima àcrata predomina per damunt del meu sentit de l’ordre. Per això em sento lliure de lligams partidistes. Votaré per les candidatures de Junts per Catalunya en tots els fronts. Per coherència, per dignitat i per respecte.
ALFONS DURAN PICH