Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Discapacitats psíquics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Discapacitats psíquics. Mostrar tots els missatges

dimarts, 6 de desembre del 2011

ACUDAM: 35 anys d’història

Llibre-ACUDAM_thumb2Un dia d’aquests  explicava que, amb motiu dels 35 anys de recorregut, ACUDAM havia fet un llibre amb els fets més importants que s’han viscut durant aquests anys.
Doncs bé, el llibre ja és aquí. Amb una atractiva i suggeridora portada -que sembla voler recollir ben relligats amb un cordill tots els papers, documents, sentiments i història de l’entitat de tots aquests anys- el llibre ens presenta en 140 pàgines  tot el que ha estat, és i procurarem que sigui ACUDAM.
Una sèrie de persones vinculades a la institució des de bon principi- han anat recollint dades pacientment, mirant de treure la pols dels papers d’arxius que potser mai ningú havia mirat i també mirant de treure la pols del record d’un munt de persones que encara són vivies i poden explicar tots i cada un dels passos fets amb molt de treball i molta suor.
Comença el llibre explicant el que és l’ Associació, el seu organigrama, els orígens (Octubre de 1974) una mica dubitatius d’uns pares que, per altra banda, estaven ben ben decidits a que els seus fills i filles  poguessin ser atesos en un centre que possiblement llavors mai s’haurien imaginat el que ha arribat a ser.
Segueix el llibre explicant pas a pas el que són els TALLERS PLA D’URGELL, la RESIDÈNCIA I LES LLARS D’ACUDAM, com treballa l’ EQUIP TÈCNIC per donar l’atenció adequada a les persones ateses, els ESPORTS I LLERE que es realitza dins i fora del centre, el COL·LEGI SILOÉ d’educació especial per a nens en edat escolar i, finalment, la LLAR SANTA ANNA del Castell del Remei on s’atenen persones amb discapacitat intel·lectual severa.
Acaba l’obra amb uns Annexos prou interessants. El primer és un recorregut, any per any, de les dades més important que han de quedar per la història. Un segon annex amb els noms de les personalitats que han visitat Acudam durant aquests anys. En tercer lloc un annex amb el nom de totes les persones que han format part de la Junta Directiva. Un quart annex amb el nom de la plantilla actual de directius, tècnics, monitors, comercials, administratius i col·laboradors. I, per últim, un annex amb la llista de les persones ateses als nostres centres
En fi, un bonic treball que ajudarà a recordar i donarà ànims per anar continuant en aquesta tasca, a vegades amable i lleugera i altres més feixuga i més difícil, però sempre necessària i estimulant veient com es veuen els fruits que ha donat ACUDAM i els que , sens dubte, encara donarà en el futur.
Per molts anys a tots els que han ajudat a fer ACUDAM i per molts anys i moltes gràcies als autors del llibre que, sens dubte, hi han destinat moltes hores preparant-lo.

Addenda

1. Aquest escrit és d'iniciativa i de responsabilitat totalment meva. Estic treballant a l'ACUDAM des de fa 26 anys i conec moltes coses de la institució, però no les conec pas totes; per tant, com que no hi era als primers moments de la seva fundació, m'he de refiar del que m'expliquen uns i altres.  Sí que vull deixar constància que l'escrit no ha estat ni suggerit, ni demanat, per ningú d' ACUDAM. 

2. Faig aquests aclariments després d'algunes converses que he tingut amb persones que han llegit el llibre i també aquest escrit meu. Algunes d'aquestes persones estan d'acord amb el contingut del llibre i algunes altres m'han fet arribat el seu malestar perquè diuen que la narració dels fets és esbiaixada i que reflecteix la visió només d'una part de gent. En una paraula: a alguns els ha agradat el llibre i a altres no, cosa totalment normal en qualsevol llibre.

3. L'escrit pretén ser només testimoni d'un fet: la presentació d'un llibre sobre 35 anys d'història d'ACUDAM, institució a la que pertanyo des de fa molts anys, m'estimo molt i sé tot el bé que fa. També sé que és una institució molt respectada i valorada a la nostra comarca.

4. Aquest escrit no vol posicionar-se a favor ni en contra de ningú ni vol afavorir cap opinió. Si per cas, tothom sap que aquest blog és obert als comentaris de tothom i serà publicat qualsevol comentari que pugui fer qualsevol persona. 

dissabte, 3 de desembre del 2011

Les mans d’ACUDAM

Aquesta ceràmica que veieu aquí representa unes mans enfilant tubs de plàstic per a cortines. D’alguna manera han esdevingut el símbol d’ACUDAM, associació dedicada des de fa més de 35 anys a l’atenció dels discapacitats intel.lectuals de la comarca del Pla d’ Urgell.

La ceràmica es va fer en base a una foto d’un noi que estava enfilant tubs de cortina, la primera feina que es va fer al nostre taller i que es continua fent encara ara. Aquesta ceràmica s’entrega com a obsequi, record i símbol d’ACUDAM.

Amb motiu dels 35 any de l’associació s’ha fet un llibre que recull els trets més importants que han marcat la vida d’ ACUDAM i que intenta explicar tota la trajectòria fins al dia d’avui,

Unint-me a aquest esdeveniment, he volgut també fer un poema a aquestes mans que tant simbolitzen per a tots els que formem part d’ ACUDAM.

 

LES MANS D’ACUDAM

mans engarçant

Aquestes són les teves mans, David…

Però són molt més que les teves mans

perquè ens representen a tots

els que durant aquest 35 anys d’ ACUDAM

hem anat enfilant -durant moltes i moltes hores-

tubs de cortina, milers d’il.lusions i somnis

entre silencis, riures, cansaments

o solituds acompanyades.

 

Perquè aquestes mans, David,

són també les del Francesc, les de l’ Albert,

les del Xavier, les del Joan, les del Josep

o les de l’ Isidre, el Jordi, i les de tots aquells

que ja fa anys que volen cel enllà…

Aquestes mans són les mans de tots

els que han construït  durant aquests 35 anys

aquesta realitat que segueix florint dia a dia.

 

Perquè aquestes mans han sabut treballar

però també han sabut acaronar el rostre amic

o ajudar el company que encara no en sabia prou.

Són les mans de tots aquells

que tan aviat construeixen palaus al vent

com traginen somnis perduts;

les mateixes mans que avui aferren il.lusions

i que demà potser esqueixaran penes,

però que sempre estaran disposades per a l’abraçada al company

o esteses i generoses per al perdó.

 

Perquè darrere d’aquestes mans

sempre hi ha cors grans, tendres i innocents.

Cors plens de senzillesa i sense prejudicis,

Darrere d’aquestes mans hi ha moltes grans persones.

Per molts anys ACUDAM!

diumenge, 27 de novembre del 2011

Per on comencem a retallar?

Fan ràbia les retallades. Fan més ràbia, encara, quan et toquen de prop. Fa molta més ràbia quan no estan prou ben fetes. I en fan moltíssima quan les critiques les fan els que n’han estat els causants.
Voleu exemples? En podríem donar un munt de cada un dels apartats que he citat a dalt. I segurament que no ens posaríem d’acord, sobretot perquè cadascú les veu des d’una òptica diversa i encara més si et toquen de ben a prop. Algunes són de sentit comú. Voleu un exemple? Encara que sigui de les terres de ponent no puc defensar inversions a l’aeroport d’Alguaire en aquests moments. Segurament que no calen més inversions, però sí que puc dir ben alt que el Govern de Madrid ens vol tocar allò que no sona quant no dóna els permisos corresponents per poder volar i rebre vols internacionals, podent-ho fer i després d’haver promès per activa i passiva que ho faria. Això no és només retallar, sinó ofegar, no deixar viure i tocar el botet. I tot plegat, perquè aquest aeroport no depèn d’AENA i, per tant, ells no podran control.lar-lo de la manera que volen.
Podem discutir si retallar sanitat, educació, TV o el que vulgueu, però no es pot retallar als que ja no poden viure ni sobreviure com, per exemple, alguns centres de discapacitats psíquics, que és el que conec i que també em toca de prop. Si es queixen els professionals de la Ràdio i TV catalana, encara amb més raó es pot queixar un sector com el nostre que es dedica a unes persones de les més necessitades de la societat i que , per elles mateixes, no faran cap tipus de protesta ni es queixaran a la TV.
Demà fem la presentació d’un llibre sobre la història d’ ACUDAM, el centre de discapacitats psíquics on treballo. Ja en parlaré un altre dia del llibre, que recull 35 anys d’història d’aquest centre, plena de bons moments, de moments difícils, de molts sacrificis i molta feina per part de molta gent –professionals, voluntaris i col.laboradors diversos- que s’hi han deixat la pell. Nosaltres tenim la sort d’anar-nos-en sortint de moment, però hi han centres que ja han hagut de reduir personal i algun ha hagut de tancar. Demà tindrem la visita del conseller Cleries, del Departament de Família i benestar Social. No sé què ens dirà, però segur que no hi haurà grans ajudes i segurament que molt bones paraules. Ja farien prou que acomplissin amb el que deuen i paguessin quan toca les subvencions.
Entretant, encara hi han càrrecs amb sous potser massa alts, serveis que se segueixen mantenint -molt més deficitaris que els nostres i que no acompleixen el servei social que acomplim els centres de discapacitats psíquics- i que se seguiran mantenint ves a saber fins quant…
No és cap queixa. És simplement una crida a fer les coses molt millor del que s’estan fent per part de les autoritats i a no protestar pel fet de protestar per part de la ciutadania. Fer les coses amb justícia ja sé que és difícil, però en moments com els actuals és imprescindible.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Poema per a un nen gran

Poema per a un nen gran

Exactament, què ets?

Ets un nen dins d’un cos gran.

Ets una il.lusió constant.

Ets bondat, llum i música.

No cal que diguis res

perquè els teus ulls ja ho diuen tot.

Els ulls, el rostre, els gestos

són aquell mirall que mostra la teva ànima,

plena de senzillesa, noblesa i amor,

amistat, innocència i abraçades,

riures, plors i fantasies,

somnis, generositat i desitjos.

Ens hauràs de perdonar

perquè no sempre sabem tractar-te com correspon:

com a un nen gran, una ànima de nen en un cos d’adult.

O bé et tractem com a adult, sense ser-ho del tot,

o bé et tractem com un nen, també sense ser-ho de tot.

I què ets, doncs?

Una persona a qui massa vegades empetitim

i fem menys del que en realitat és.

La teva grandesa moral és superior a la de la majoria d’adults

perquè el que compta és l’ànima i no pas el cos;

No són les habilitats, la rapidesa,

la paraula o les capacitats físiques les que compten,

sinó les teves abraçades, que valem més que tot l’or del món

i els teus somriures que alegren el dia,

i ens enjoien la vida.

A vegades les teves frustracions ens fan tan mal a nosaltres

com te’n fan a tu, que sempre necessites gronxar somnis

i no sempre ho aconsegueixes.

No t’entenem, tu mateix no ens acabes d’entendre,

i  tu segurament que no ens entens a nosaltres

perquè hem oblidat la senzillesa del tracte

i la importància de les coses primàries,

de les coses fonamentals i més necessàries.

Hem oblidat les teves lliçons diàries,

tot allò que constantment ens ensenyes

i nosaltres passem per alt.

Ens ensenyes a estimar

i nosaltres no ho aprenem.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Viure la pròpia vida

Cadascú hauria de poder viure autònomament la seva vida, però no sempre és possible i fàcil fer-ho. Alguns neixen amb les capacitats necessàries per aconseguir-ho i, de mica en mica, les van adquirint i desenvolupant a mida que creixen. És la típica maduració que s’aconsegueix amb l’educació, la família i la mateixa societat, que fan que hom pugui esdevenir autònom.

Altres, no ho aconseguiran mai perquè la seva discapacitat molt profunda els ho impedeix. Però hi han molts graus de discapacitat i amb les ajudes necessàries (d’un altre tipus i adaptades a ells)  algunes persones també podran aconseguir un grau prou alt i satisfactori d’autonomia. Perquè, com dèiem abans, d’ajudes n’hem hagut de menester tots, encara que potser d’un altre tipus.-

Aquest és el cas que vull comentar avui: El cas de vuit joves amb síndrome de Down que, des de fa quasi un any, viuen l’experiència de viure soles en un pis. És la notícia que portava La Vanguardia del dia 4 d’Abril de 2010. És un nou programa a la Fundació Catalana Síndrome de Down (FCSD) que dóna suport a la gent per independitzar-se i que s’anomena “Me’n vaig a casa”.

L’Ariadna, la Clara i l’Eugènia són tres exemples dels vuit únics casos de persones amb síndrome de Down que formen part del programa, que ara atén a 42 persones i és pioner a Espanya. Bàsicament, ofereix l'ajuda essencial i personalitzada a les persones discapacitades per emancipar-se."Donem una xarxa de suports professionals i familiars que s'adapten a les necessitats de cada persona. Prèviament se'ls prepara per afrontar l'economia de la llar-quant cobren i quant gastaran-, la cuina, la higiene i altres aspectes de la casa. Després , reben la visita periòdica d'una educadora -dues o quatre vegades per setmana-que segueix planificant amb ells les despeses de la llar, el control de metges, l'agenda, i els ajuda a reflexionar sobre les vicissituds viscudes. A mesura que les persones s'assenten a la llar, aquestes visites van dilatant. També es crea un "cercle de confiança" que està format per algun familiar, amic, company de treball i / o veí. Són persones de referència que es reuneixen de tant en tant per si necessiten alguna cosa  i a les que saben que poden recórrer si es veuen necessitats.

Interessant, no?

dissabte, 8 de maig del 2010

Discapacitat jo? Igual que tu.

El primer discapacitat espanyol amb síndrome de Down que ha acabat una carrera universitària es diu Pablo Pineda. Ha fet de mestre durant tres dies en una escola pública de la ciutat de Còrdova i ha inculcat la tolerància davant la diferència durant aquests dies. Després ho ha deixat perquè tenia altres coses importants en la seva vida.

Pablo Pineda, que va néixer amb síndrome de Down a Màlaga fa 30 anys, és diplomat en Magisteri i està a punt d'acabar la carrera de Psicopedagogia.
Pineda va explicar en declaracions exclusives a Efe que l'experiència que ha tingut en els últims tres dies, en què ha exercit de professor a una escola, ha estat "realment apassionant i inoblidable" ja que la resposta i la convivència amb els nens i els professors ha resultat "emocionant". En aquests dies ha respost als dubtes dels alumnes de tots els cursos de l'escola i ha participat en diverses activitats amb ells que, segons ell, "sentien curiositat per tot".
En aquest sentit, ha assenyalat que espera haver pogut canviar la mentalitat de molts d'aquests alumnes pel que fa a la síndrome de Down, perquè els nens "són esponges que es queden amb tot".

No obstant, ha subratllat que ha estat una explicació mútua, ja que s'ha sorprès de la mentalitat i de l'actitud de molts d'aquests nens, als quals ha explicat que el Down no és una malaltia, sinó "un conjunt de característiques" .
Pineda ha indicat que ha lluitat molt dur durant tota la seva vida contra la indiferència dels seus companys de classe, especialment durant la seva etapa a l' institut, de manera que ha tractat d'inculcar als nens que "no han de discriminar les persones amb síndrome de Down ".

Pablo Pineda també ha fet d'actor. va ser guardonat amb la Concha de Plata al Festival Internacional de Cine de San Sebastián de 2009 por la seva participació a la pel·lícula Yo, también. A la pel·lícula·la interpreta el paper d'un llicenciat universitari amb Síndrome de Down, tal com és ell en la vida real que és llicenciat en Psicopedagogia.

Pineda viu a Màlaga i va treballar a l' Ajuntament. És Diplomat en Magisteri, professor d' Educació Especial i llicenciat en Psicopedagogia.

I , per acabar, unes reflexions que em faig a mi mateix:

-Qui no és discapacitat en algun aspecte de la seva vida?

-Qui pot dir que ho sap fer tot?

-Qui no necessita ajuda?

-Qui és tan autosuficient que no necessita de ningú més?

 

dijous, 29 d’abril del 2010

ACUDAM 35 anys: I aquesta història seguirà... (3)

ACUDAM - Associació Comarcal Urgell d'Ajuda al Minusvàlid

L'any 2003 va ser concedida la CREU DE SANT JORDI a ACUDAM "Pel valuós treball que aquesta entitat, des de la seva creació l'any 1975, desenvolupa en el camp de l'atenció, la formació i la integració laboral i social dels discapacitats psíquics. La seva actuació, que abasta totes les poblacions de la comarca del Pla d'Urgell i algunes de l' Urgell i de les Garrigues, constitueix un exemple de servei i l'expressió solidària dels millors valors humans".

Aquest breu text que il·lustrava la concessió de la Creu de Sant Jordi resumeix el que és ACUDAM o, millor dit, el que vol ser. Durant aquests anys hi han hagut moltes dificultats, molts esforços, molta gent compromesa i moltes hores de feina, la majoria de vegades ben feta. I no cal amagar que també hi ha hagut errors, injustícies i potser coses no prou ben fetes. Crec que en tota obra humana passa això però s'ha de valorar la feina feta amb un col·lectiu que no tenia res i ara té moltes coses gràcies a ACUDAM.

El diumenge passat, dia 25, més de 200 persones vam celebrar amb un dinar i una festa els 35 anys de la seva fundació.  Uns 35 anys que són tot un llarg camí recorregut i un punt de partida d'un camí per recórrer, que esperem que també sigui llarg. Hi han hagut algunes etapes claus i molt arriscades en el seu desenvolupament. Per sort, s'ha encertat sempre el camí correcte i s'ha pogut créixer i arribar a la gran obra i la gran empresa que ara és ACUDAM. Perquè també s'ha convertit en una gran empresa que dóna feina a discapacitats i no discapacitats, sobretot des que s'ha instal·lat la part de producció al polígon industrial de Vila-Sana.

L'any 2003  el President Jordi Pujol va inaugurar les instal.lacions de l'empresa ACUDAM (Polígon Industrial de Vila-sana, Clot Rodó, 4) per tal de poder seguir amb les feines tradicionals que s'han anat fent a través dels anys, com son la confecció de cortines de diferents tipus, persianes, alvèols per a envasar fruita i per a usos industrials, envasat de ferreteria, vivers d'oliveres, treballs per a tercers, etc. Aquestes noves instal.lacions industrials al polígon ocupaven 3.750 metres quadrats construïts i una superfície total de 4.250 mestres quadrats en aquesta primera fase. Posteriorment s'ha tornat a augmentar la capacitat, degut novament a una falta alarmant d'espai, a uns quants milers de metres quadrats més.

Com ja explicàvem un altre dia, ACUDAM va ser fundada l'any 1975. Primer va crear un col.legi d'educació especial, el CEE Siloè i l'any 1977 va començar a funcionar provisionalment un taller ocupacional, ubicat a les instal.lacions de la mateixa escola. Posteriorment, l'Ajuntament va facilitar uns locals i es van augmentar els serveis i recursos humans per donar atenció a les persones amb discapacitat de la comarca. L'any 1982 es creà el Centre Especial de Treball amb la finalitat d'assegurar un treball remunerat i normalitzat a les persones que hi realitzen un treball productiu integrador.

ACUDAM dóna atenció a més de 150 persones amb discapacitat intel.lectual, de les quals una seixantena estan contractades al Centre Especial de Treball i la resta són al Servei de Teràpia Ocupacional, en el qual es realitzen ocupacions amb objectius terapèutics.

Seguirem un altre dia amb la història....

dijous, 22 d’abril del 2010

De la dependència cap a l'autonomia.

Els nois i noies de l'ACUDAM ens han regalat amb motiu de Sant Jordi un llibret molt bonic, fruit de la feina que han anat fent amb la Gemma i la Irene, les dues educadores que treballen amb ells en els cursos de formació que fan al llarg de l'any.

Un altre dia ja us presentaré els seus textos i els dibuixos deliciosos que els acompanyen. Però avui vull fixar-me amb el títol del llibret, que l'han titulat : "EL PAS DE LA DEPENDÈNCIA CAP A L'AUTONOMIA". Ells fan referència a la vida de les persones amb alguna discapacitat intel·lectual i de les ajudes que necessiten per poder fer les activitats bàsiques de la vida diària i poder arribar a una certa autonomia personal en la seva vida diària. Com us dic, un altre dia ja en parlarem més llargament d'aquest llibret tan interessant que han fet.

Però a mi el títol m'ha suggerit una altra cosa i he pensat que també podríem dir: "DE LA DEPENDÈNCIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA" en la vida de tots nosaltres.

El procés de creixement en tots els sentits -també en el sentit polític- és el procés natural que va des de la dependència cap a l'autonomia, per tornar altra volta cap a la dependència al final del cicle vital. Ho tenim com a exemple en l'ésser humà o en qualsevol altra espècie animal. Naixem indefensos, immadurs, dependents, fràgils... i, a mida que ens anem fent grans, anem madurant i ens anem fent independents i autònoms fins que arribem a la vellesa que ens tornem fràgils i dependents altra volta. És la indefugible llei de la vida que ens toca recórrer a tots.

Políticament parlant passa (o hauria de passar) igualment.  En sentit polític cal dir que aquest procés no pot ser truncat així com així. No és lògic, ni natural ni res... Un poble -igual que una persona- no pot tenir marcat al seu front el jou de l'esclavatge sinó que té el dret a la llibertat plena i a l'autonomia total i cal que vagi fent el recorregut natural de qualsevol ésser.

potser caldria pensar-hi una mica aquests dies que tenim l'oportunitat de contestar com a poble el nostre futur votant el que volem ser. El sol fet d'anar a votar ja és important, no us sembla.

 

divendres, 16 d’abril del 2010

ACUDAM 35 anys: Segueix la història (2)

ACUDAM és una entitat que va néixer per cobrir unes necessitats concretes: ajudar el discapacitat psíquic. Per això molts socis són pares, familiars i amics de famílies que tenen al seu si algun discapacitat. I per això ajuden desinteressadament i sense cap ànim de lucre aquesta associació de de fa 35 anys.
L'associació és com un gran tronc amb tres rames:PA130021
1- El TALLER PLA D'URGELL, amb tres grans divisions: El Taller Ocupacional, on hi ha els nois amb menys capacitat de treball i , per tant, amb més grau de discapacitat. El Centre Espacial de Treball, on hi han el nois amb una certa  capacitat de treballar i, per tant, afiliats a la Seguretat Social com un treballador més. El SOI, que és el servei d'orientació a la integració i pretén oferir un espai en el que es treballen aspectes laborals i d'ajustament social i personal de cara a una possible integració al centre especial de treball.
2.- El COL·LEGI SILOÉ, que és un col·legi públic d'educació especial per a nois  i noies amb discapacitats psíquiques de diferents nivells. Normalment s'escolaritzen fins als 18 o 20 anys, que és quans molts d'ells passen al Taller Pla d'Urgell.
3- LLAR SANTA ANNA DEL CASTELL DEL REMEI, gestionada i dirigida totalment pels Germans Franciscans de Creu Blanca des de fa més de 30 anys, on hi són acollides persones greument afectades i que viuen allà en règim de residència permanent. 
SERVEIS
ACUDAM dóna servei a les famílies d'una colla de pobles de la comarca del Pla d' Urgell i d'algun de fora de la comarca. Els serveis que ofereix s'han anat incrementant de mica en mica a mida que ha anat creixent.
Servei de transport i Residència: Als primers temps, els nois que anaven a treballar a ACUDAM  eren recollits als seus pobles amb una furgoneta de bon matí i se'ls tornava a casa seva a la tarda. Actualment, a més d'aquest servei de transport, també hi ha una residència i uns pisos tutelats per a nois i noies que ja no tenen pares o a qui la família ja no pot atendre a casa seva.
Servei de menjador: També ofereix un servei de menjador per als que vulguin fer-ne ús que evita desplaçaments i facilitat treballar una de les àrees funcionals més importants i que seria difícil treballar en un altre espai i en una altra situació: la d'habilitats de la llar.
Serveis d'Ajustament personal i social: Hi ha també uns altres serveis que es consideren fonamentals per a donar un servei complert i necessari actualment. Sense ells, els nois i noies d' ACUDAM no serien ben atesos.
Entre aquests serveis hi ha el Servei psicobiològic i conductual que té com a objectiu assumir el màxim nivell de salut mental.
També hi ha el Servei Psicopedagògic i social que té per objectiu oferir atenció individualitzada a les persones que assisteixen i treballen al Centre, així com a les seves famílies.
Un altre servei és el de Suport a la integració laboral, que té com a objectiu potenciar la integració social i laboral, posant especial èmfasi en el pas del Centre Ocupacional al Centre Especial de Treball i des d'aquí a la empresa normalitzada en els cassos que sigui possible.
També tenim Servei mèdic, complementari a la sanitat pública i específicament destinat al tipus de persones i malalties d'un lloc com ACUDAM. Dins d'aquest apartat s'hi podria incloure el Servei d' Optometria i el Servei de Rehabilitació.
També es dóna molta importància a la Gimnàstica i l'esport com a activitats que ajuden a evitar i prevenir el deteriorament psicomotriu. Els esports que es fan al llarg de l'any són el futbol, el bàsquet, l'atletisme, la natació i encara algun altre. Es participa a totes les competicions que organitza l' ACELL (Associació Catalana de l' Esport i el Lleure), de la qual en som membres.
I per tal que els dies festius i caps de setmana no s'avorreixin, s'ofereix també un servei d' Oci, lleure i temps lliure que ofereix sortides, cine, ball, teatre i activitats diverses.

dimarts, 13 d’abril del 2010

ACUDAM 35 anys: Una mica d'història(1).

ACUDAM (Associació Comarcal d' Ajuda al Minusvàlid) va néixer un dia d'abril de l'any 1975. Vol dir això que aquest mes fem 35 anys, que ja són una colla d'anys!

I ha durat tants anys -i en durarà molts més, si Déu vol- perquè va ser la resposta a una necessitat d'aquells moments a un problema determinat d'uns pares d'una comarca. En aquells temps encara no existia la comarca d' El Pla d' Urgell, com existeix ara, però si que aquestes nostres terres eren conegudes com la plana d'Urgell.

El problema d'aquells pares era que tenien uns fills i unes filles amb discapacitat intel·lectual o amb disminució psíquica i no hi havia cap recurs per poder-los atendre. I gràcies a l'empenta d'aquell petit grup de pares; gràcies a la seva il·lusió i a que era gent molt emprenedora, ara encara tenim ACUDAM i podrem celebrar els 35 anys aquest pròxim diumenge 25 d' Abril

I ho celebrarem amb una caminada popular al matí, un dinar de germanor i una festa a la tarda que animarà la coneguda Regina Do Santos, amiga i col·laboradora de Special Olympics Catalunya.

Tots els grans arbres van començar amb una petita llavor. Totes les gran obres generalment comencen amb una petita il·lusió d' algú que va creixent amb l'esforç i l'ajuda de molta altra gent. Aquells primers pares van començar a fer unes reunions per parlar del tema que els preocupava i ben aviat van aprovar uns Estatuts i es van fixar la meta de fer una escola per als seus fills. I van posar-se a treballar seriosament i al cap de ben pocs dies ja havien fet més de 200 socis amb quota de socis protectors. Això va permetre iniciar els tràmits per crear un Col·legi d' Educació Especial.

Al mes de Novembre de 1975 ja es va inaugurar l'escola d' educació especial "SILOÉ" amb 16 alumnes procedents de diversos pobles de la plana en un edifici provisional cedit desinteressadament per una empresa local. L' any 1980 ja es va poder disposar d'un edifici propi i va aconseguir passar a ser un Centre Públic amb una dotació de tres unitats amb els seus corresponents professors especialistes en seu d'AcudamPedagogia Terapèutica.

Però faltaven encara dos serveis imprescindibles per a poder acomplir els objectius proposats: un servei de transport i un servei de menjador.

El 5 de juliol de 1977 es va iniciar de forma provisional i precària el funcionament d' un TALLER OCUPACIONAL que va començar amb 12 persones, dedicat a fabricar cortines de plàstic. eren nois i noies que ja havien superat l'edat escolar i que s'havien de quedar a casa seva, voltar pels carrers o ser internats en centres psiquiàtrics.

Aquest taller va començar de forma experimental durant un estiu a les aules del col·legi SILOÉ i l'experiència va resultar tan positiva que l'Ajuntament de Mollerussa va cedir temporalment uns locals on s'hi van arribar a atendre 17 joves.

De seguida aquell local va fer-se petit i després de llargues negociacions es va comprar per 13.860.000 pts l'antic xalet de la Casa Canal d' Urgell. Aquesta quantitat va ser pagada mitjançant un crèdit bancari avalat pels mateixos pares.DSC00158

Amb els anys l'espai ha anat creixent i ha anat variant segons les   necessitats fins que van arribar en una primera fase a 2.500 m2 construïts sobre un terreny de 4.000 m2. Actualment ha crescut molt més, degut a la compra d'unes quantes grans naus industrials al polígon de Vila-sana, cosa que ens permet tenir un Centre Especial de Treball que dona ocupació a un munt de nois i noies i tenir lloc suficient per poder treballar amb comoditat.

I un altre dia continuarem amb aquesta història tan bonica...

 

Etiquetes de Technorati: ,

divendres, 19 de febrer del 2010

Les capacitats dels discapacitats.

"Persona" en grec significa "màscara", "careta", rostre. La cara expressa o amaga. Depèn. La persona és -primerament i sobretot- un misteri difícil d'abastar, de definir i de comprendre. Per això com més infants, més senzills. La cara és el mirall de l'anima. Mostra el que hi ha. I a mida que anem madurant ens anem complicant i cada vegada es fa més difícil tot plegat perquè ens anem posant caretes. Per això els infants són tan directes, clars i diàfans: no amaguen res. No els cal amagar res. Mostren el que són sense complexes de cap mena i diuen el que senten. Són innocents. I la innocència és una de les coses que no hauríem de perdre mai però que perdem de seguida.

Els que treballem en centres de persones amb discapacitat intel·lectual sabem molt bé que la majoria d'aquestes persones tenen uns nivells d'innocència molt alts. Innocència, afecte, sensibilitat, senzillesa, capacitat de relació i d'amistat són virtuts -entre moltes altres- que ells tenen en grau molt més elevat que la majoria de nosaltres.

Per això a vegades a mi se'm fa difícil parlar de discapacitat, encara que entenc que potser no tenim cap més paraula més adequada o la societat en general no està prou preparada per entendre i valorar prou les persones des d'uns altres esquemes i amb uns altres paràmetres. Potser hauríem de començar a parlar més de capacitats que de discapacitats. Hauríem de parlar d'inclusió o no tant d'exclusió conceptual. Qui és vàlid i qui és invàlid? Qui és capaç i qui és incapaç? Capaç per a què i incapaç per a què? Qui és més savi que qui? Qui és més innocent que qui? Qui té més i qui té menys? Diners, virtuts, defectes, amistats, cotxes, llibres, raons, manies... tot això és pot valorar, medir, triar, guardar o rebutjar. Uns trien unes coses i altres en trien altres. La pitjor discapacitat és la auto discriminació i molts trien aquest camí.

Capacitats especials per unes coses i capacitats per unes altres. Jo puc no tenir gens de capacitat per dibuixar i, en canvi, tenir-ne molta per cantar. Al centre on treballo tenim nois amb habilitats enormes per a certes coses. Molt més hàbils que la majoria dels educadors que hi treballem. És cert que nosaltres en tenim unes altres. Però això em fa pensar que hauríem de ser una mica més humils ja que dia a dia ells ens ensenyen constantment moltes coses importants i essencials per a ser més persones, per a viure millor i per a ser més feliços. Potser ens caldria fixar-nos-hi una mica i mirar d'aprendre-ho.

dijous, 21 de gener del 2010

Una conversa qualsevol.

A vegades cal deixar de parlar de temes transcendents, importants o d'actualitat per tocar de peus a terra i viure la vida quotidiana, amb tot el que té de bonic, de trist, de senzill, de monòton, de tendre o de nou. És la vida de cada dia de milions i milions de persones, -amb el seu viure quotidià i els els seus petits detalls sense importància- qui conforma el nostre món i el fa una mica més bo o més dolent cada dia.

La majoria dels que em llegeixen ja saben que treballo en un taller amb nois i noies discapacitats psíquics. Durant el dia tenim moltes oportunitats de parlar amb ells o d'escoltar converses entre ells. Algunes fan gràcia, altres són tendres, altres vegades són intranscendents, altres ben serioses... com la majoria de converses que tenim al llarg del dia a casa nostra, amb els amics o al bar.

Avui us en vull transcriure una entre un noi del meu taller i jo mateix:

-Noi: El dissabte faré jo el dinar a casa meva.

-Jo: I com és això?

-Noi: La meva mare treballa al matí i quan arribi a casa vull que trobi el dinar fet.

-Jo: Em sembla molt bé. I què faràs per dinar?

-Noi: Dos frankfurts.

-Jo: Només això?

-Noi: Sí, però dels grossos... Quan sigui gran vull posar un negoci pel meu compte. Vull posar una casa de menjars.

-Jo: I ja en saps de cuinar?

-Noi: Sí, bastant.

-Jo: I quins plats saps fer?

Noi: Sé fer frankfurts, pa amb tomàquet i pernil, sopa Avecrem, torrades amb melmelada... És que no sé fer encara gaires coses, però ja n'aprendré.

-Jo: Això és molt poca cosa per posar una casa de menjars. Ja pots posar-t'hi ràpid a aprendre'n... Quants anys tens ara?

-Noi: 19

-Jo: I quan vols posar el negoci?

-Noi: Quan sigui gran. Quan tingui 20 anys.... Ah! i et convidaré un diumenge a dinar.

Etiquetes de Technorati: ,

dilluns, 4 de gener del 2010

Me llamo Merce...

De tant en tant m'agrada passejar-me per webs d'associacions i tallers que treballen amb discapacitats. És un món prou ric i interessant per "perdre-hi" una mica de temps. En un d'aquests passejos he trobat aquest testimoni, que us el deixo tal qual:

TESTIMONIO

Me llamo Merce Coso. Lo que voy a contaros es fruto de muchos años y no resulta nada fácil explicarme.

Se trata de un proceso que no sé exactamente cuando comenzó, pero que aún no ha terminado. Quizá sea mejor narrar esta historia como un cuento, ya que os resultará más amena. Además, de este modo me facilitáis las cosas

Esta aventura, empieza no hace demasiado tiempo, en un lugar no muy lejano. Un día como otro cualquiera nació una niña que, con el paso de los años, sabría que no sería capaz de saltar a la comba o montar en bici. Cosas que se consideran normales. La protagonista de este relato, lejos de ser una persona triste, se sentía alegre y aprendió a ser feliz con sus limitaciones: es decir, las acepto. Pero eso no significa que se quedara sin ilusión por descubrir e intentar cosas que a veces, salían bien y otras no tanto o resultaban un completo desastre.

Un buen día, gracias al apoyo de mucha gente, a la que no le faltó paciencia, fue capaz de leer y escribir aún en contra de un pronóstico. En el momento que ello sucedió, todo un mundo de posibilidades y descubrimientos aparecieron de repente. Poder expresar lo se siente y comprender lo que hay en un papel es muy importante, abre caminos y da mucha alegría y satisfacción conseguirlo.

Sí, amigos, yo soy la protagonista de este relato. Lo quiero manifestar con este artículo. Es lo que supone expresar lo que siento, no sólo hablando y escuchando a los demás, sino leyendo libros que oteros han escrito; pues a través de muchos de ellos, he descubierto grandes cosas que han contribuido a formarme como persona. En un libro puedes encontrar un sin de respuestas o de momentos alegres vividos o inventados que pueden llevarte a lugares lejanos y pasar un buen rato.

http://mercecoso.webcindario.com/#Hola

Etiquetes de Technorati: ,

dijous, 3 de desembre del 2009

Informe Sèneca.

S'ha fet a Catalunya, al llarg d'una colla d'anys un estudi sobre envelliment i discapacitat intel·lectual. Aquest estudi, del qual n'ha sortit un informe, s'anomena "INFORME SÈNECA".

Després d'un treball molt detallat  fet per prestigiosos professionals han arribat a la conclusió que "les persones amb discapacitat intel·lectual envelleixen prematurament ". És clar que això ja se sabia, em direu. Doncs, si. Però ara se n'ha estudiat en profunditat les causes.

Entre les causes detectades, apunten diverses realitats i mancances que afecten a aquestes persones i que porten a aquesta situació. Per exemple, es noten les següents:

-La necessitat de realitzar un millor i major seguiment de la salut:
• Nutrició
• Obesitat
• Hipertensió arterial
• Salut bucodental
• Dèficits visuals
• Problemes auditius
• Malalties cròniques, neurològiques, cardiovasculars, renals, reumàtiques, etc.

-L'ús de medicaments, -freqüent en aquestes persones-, ha de ser ajustat i adequat a  les seves necessitats, amb l'imprescindible seguiment puntual del metge.

-Les persones amb discapacitat intel·lectual registren un menor accés als serveis sanitaris que la població en general.

-A més de totes aquestes recomanacions, cal proporcionar oportunitats
per a l'oci i el gaudi que permetin millorar la qualitat de vida.

-La mobilitat i l'activitat física contribueixen favorablement a una bona salut.

Aquest important estudi, aborda totes les àrees de la vida i les seves conseqüències en l'envelliment d'aquestes persones.
L'estudi es troba disponible a:
http://www.feaps.org/biblioteca/documentos/envejecimiento.htm

 

Etiquetes de Technorati: