2014: Que s’acompleixin les utopies!

 

Això no sortirà bé…

Això no pot funcionar de cap  de les maneres…

No podrem…

Som massa poca cosa…

Som pocs i malavinguts…

Ells són massa poderosos…

Les utopies no existeixen…

Les utopies sí que existeixen. I existeixen estan fetes de desitjos, somnis, esforços de moltes persones. Persones que toquen de peus a terra i, a la vegada somnien. Persones que volen una altra cosa perquè aquesta no els agrada. Persones que són capaces de més coses de es que es poden imaginar.

Mafalda és una d’aquestes persones que sembla que soni¨truites però va dient coses que ens fan pensar que una altra realitat és possible.

Per això vull desitjar a tots els que entreu alguna vegada al meu blog, a tots els que em llegiu i a tots els que, a més, feu l’esforç de comentar-lo, un any ple d’utopies tot pensant que res existia abans de que es fes realitat.

Bon any 2014!

¡Us desitjo a tots un any de PAU al món!

Mmmm… això no funcionarà…

Bé… ¡Us desitjo a tots un any de prosperitat!

Mmmm… això potser tampoc funcionarà…

Està bé… !!!!!!!!!! ¡Us desitjo un any ple d’amor!!!!!!!!!!!

¿¿¿Què és això???…

¿…?

Ja ho sé… ¡Us desitjo un any de justícia i equitat!

 

Mireu… ¡Us desitjo a tots un any ple d’èxits professionals i de recompensa pels esforços!

¿I quan has vist que es recompensés algú pels esforços?

Aghhhhhhhhh… ja em comença a venir mal de panxa…

Bé, ¡us desitjo un any en el que s’acompleixin tots els vostres desitjos!

A la gent se li acompleixen poques vegades els desitjos…

¡Doncs… desitjo a tots un món millor en el que s’acompleixin les utopies!

La utopia ens ajuda a caminar

“S’ha de ser imbècil per creure algunes coses de les que parles en el teu blog. S’ha de ser ruc per creure que algun dia Catalunya serà independent”. Aquestes afirmacions me les va fe -no fa gaire- una persona que va entrar al meu blog i, pel que sembla, no li van agradar gaire alguns apunts que va llegir, sobretot pel que fa referència a la independència de Catalunya. Lògicament que està en el seu dret compartir, o no, els meu punts de vista, cosa que respecto profundament.

Com a resposta, podria dir-li moltes coses a aquesta persona i podria donar-li arguments de tota mena. Però no sempre els arguments es volen entendre i no sempre serveixen igual per a tothom.

Em sembla, però, que la millor resposta la dóna Eduardo Galeano en aquest poema:

 

Utopía

Ella está en el horizonte.
Me acerco dos pasos,
ella se aleja dos pasos más.
Camino diez pasos
y el horizonte se corre
diez pasos más allá.
Por mucho que yo camine
nunca la voy a alcanzar.
¿Para qué sirve la utopía?
Sirve para eso:
para caminar.

Eduardo Galeano

Utopies

Ella está en el horizonte. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré. ¿Para que sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar. (Eduardo Galeano)

La utopia és allò que no sabem si podrem assolir però que tenim dret a somniar. És el dret al deliri. Tenir deliri per alguna cosa en català és tenir fal·lera, il·lusió. En definitiva és somniar. I ja sabem que els somnis es fan realitat si volem que se’n facin. Encara que no podem endevinar quan serà, sí que tenim, almenys, el dret a imaginar el que volem que siguin.

La cita de Galeano (ja sabeu que és una debilitat meva aquest autor) sobre la utopia m’ha vingut ràpidament al cap pel que deia en el post d’ahir i per alguns comentaris que he rebut sobre la independència de Catalunya. Galeano deia que l’any 1948 i el 1976, les Nacions Unides van proclamar extenses llistes de drets humans, però que la immensa majoria de la humanitat no ha assolit més drets que el dret a veure, sentir i callar. Ell ens convida a començar a exercir el mai proclamat dret a somiar. Què tal si delirem, per una estoneta? Per què no podem clavar els ulls més enllà de la infàmia, per endevinar un altre món possible?

Els somnis de Galeano venen a tomb en aquests moments. Vinga, posem-nos-hi!:

L'aire estarà net de tot verí que no vingui de les pors humanes i de les humanes passions; als carrers, els automòbils seran aixafats pels gossos; la gent no serà manipulada per l'automòbil, no serà programada pels ordinadors, no serà comprada pel supermercat, ni serà mirada pel televisor; la televisió deixarà de ser el membre més important de la família, i serà tractat com la planxa o la rentadora.

La gent treballarà per viure, en lloc de viure per treballar;

s'incorporarà als codis penals el delicte d'estupidesa, que cometen els que viuen per tenir o per guanyar, en lloc de viure per viure només, com canta l'ocell sense saber que canta i com juga el nen sense saber que juga;

en cap país aniran a la presó els nois que es neguin a complir el servei militar; els economistes no diran nivell de vida al nivell de consum, ni diran qualitat de vida a la quantitat de coses;

els cuiners no creuran que a les llagostes els encanta que les cuinin vives;

els historiadors no creuran que als països els encanta ser envaïts;

els polítics no creuran que als pobres els encanta menjar promeses;

la solemnitat es deixarà de creure que és una virtut, i ningú prendrà seriosament a ningú que no sigui capaç de prendre’s el pèl a si mateix;

la mort i els diners perdran els seus màgics poders, i ni per defunció ni per fortuna es convertirà el canalla en virtuós cavaller;

ningú serà considerat heroi ni ximple per fer el que creu just en lloc de fer el que més li convé;

el món ja no estarà en guerra contra els pobres, sinó contra la pobresa, i la indústria militar no tindrà més remei que declarar-se en fallida;

el menjar no serà una mercaderia, ni la comunicació un negoci, perquè el menjar i la comunicació són drets humans;

ningú morirà de fam, perquè ningú morirà d'indigestió;

els nens del carrer no seran tractats com si fossin escombraries, perquè no hi haurà nens del carrer;

els nens rics no seran tractats com si fossin diners, perquè no hi haurà nens rics;

l'educació no serà el privilegi dels que puguin pagar-la;

la policia no serà la maledicció dels que no puguin comprar-la;

la justícia i la llibertat, germanes siameses condemnades a viure separades, tornaran a ajuntar-se, ben unides, esquena contra esquena;

una dona, negra, serà presidenta del Brasil i una altra dona, negra, serà presidenta dels Estats Units d'Amèrica, una dona índia governarà Guatemala i una altra, Perú;

a l'Argentina, les boges de Plaça de Maig seran un exemple de salut mental, perquè elles es van negar a oblidar en els temps de l'amnèsia obligatòria;

la Santa Mare Església corregirà les errades de les taules de Moisès, i el sisè manament ordenarà fer festa al cos;

l'Església també dictarà un altre manament, que se li havia oblidat a Déu: «Estima la naturalesa, de la qual formes part";

seran reforestats els deserts del món i els deserts de l'ànima;

els desesperats seran esperats i els perduts seran trobats, perquè ells són els que es van desesperar de tant esperar i els que es van perdre de tant buscar;

serem compatriotes i contemporanis de tots els que tinguin voluntat de justícia i voluntat de bellesa, hagin nascut on hagin nascut i hagin viscut quan hagin viscut, sense que importin ni una miqueta les fronteres del mapa o del temps;

la perfecció seguirà sent l'avorrit privilegi dels déus, però en aquest món malgirbat i fotut, cada nit serà viscuda com si fos l'última i cada dia com si fos el primer.
-Eduardo Galeano-

 

És l'hora de desacomplexar-nos.

No sé exactament per què, però aquests dies em ve tot sovint a la memòria Lluís Maria Xirinacs. Suposo que és degut a que es torna a parlar força d'independentisme, tema que agradava molt a l 'ex-senador i il·lustre pensador catalanista, que va dedicar anys i afanys al seu país i a la seua llibertat nacional.

No ens aniria gens malament a tots plegats recordar el seu darrer escrit en un moments que es parla molt i no sé si fem prou. Són temps de referèndums, de proclames, de moviments tàctics en els partits de cara a guanyar terreny i posicionar-se: hi haurà eleccions aviat i tothom competirà a veure qui la diu més grossa.

Ens diu Xirinacs:

ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l'univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d'agost de 2007

Segurament que ens posaran pals a les rodes per tots costats i potser ni nosaltres mateixos (em refereixo als catalans) estarem a l'alçada de les circumstàncies. Però per què no podem plantejar-nos seriosament fer coses a les que hi tenim tot el dret? Per què no podem somniar? Per què hem deixat de creure en la utopia quan altres països s'estan plantejant coses semblants?

Aquest cap de setmana passat, el diari El Punt entrevistava a Jim Mather, ministre d'Empresa, Energia i Turisme d'Escòcia. L'entrevista se centrada en la voluntat i la necessitat d'Escòcia d'aconseguir la independència.  Mather té una opinió clara sobre el futur del seu país: "La independència d'Escòcia és inevitable".  "Volem controlar directament la nostra economia, fer-la més eficient", diu, i es basa en que en els darrers trenta anys, en què Escòcia només ha crescut un 1'8% de mitjana cada any mentre que la resta del Regne Unit ho ha fet un 2'3%; Noruega, un 3'1 i Irlanda, un 5'2 i aquest baix creixement, segons el ministre, ve justificat perquè el control de l'economia és a Londres.

Després d'aquestes reflexions, la gran majoria lligades a temes econòmics, la pregunta és clara: "L'aspiració de la independència és per motius econòmics?" i la resposta, contundent "Els orígens del nacionalisme escocès tenien una vessant emocional per protegir els nostres drets històrics i la identitat de la nació. Tot i que la identitat continua sent molt important, encara ho és més l'argument econòmic". "Sense poder de decisió no som un país gens òptim. El missatge ja és al carrer, la gent en parla, veu el potencial d'Escòcia, sobretot quan la comparen amb petites nacions independents com ara Noruega, Dinamarca i Finlàndia", afegeix Mather.

Pel que fa les relacions entre Escòcia i Catalunya, el ministre escocès ho té clar: "Plegades podem obtenir una combinació d'idees molt poderoses sobre què hauríem de fer o on hauríem de pressionar per aconseguir els objectius que busquem". "Volem reconnectar Escòcia amb la gent de Catalunya, però també de Flandes i el Quebec. [...] Hem de mantenir unes bones relacions amb les grans nacions del món", sentencia de manera esperançadora i desacomplexada.

Etiquetes de Technorati: Independència,Utopia,Catalunya

Temps d'utopies

Estem en temps d'utopies. Tot allò que teníem a tocar del dits ja no ho aconseguirem. Potser havíem somniat més del compte. Potser havíem estat massa crèduls. Ens havien promès coses que crèiem que arribarien. I ja no arribaran. L'estat del benestar crèiem que no tenia sostre. Ens ho havíem cregut amb els ulls tancats.

Crèiem que hi hauria diners per a tothom: pels vells, per als joves i per als nens. I, arribat el moment, no n'hi haurà per a ningú.

Què ens queda, doncs? Segueix quedant-nos la utopia perquè és la única cosa que ens fa caminar i que ens fa viure. La utopia pot ser quelcom positiu o quelcom negatiu. Esperar per si mateix no té cap sentit. Esperar tot posant-hi el coll sí que en té. He sentit comentaris d'algú que creu que ja res no serà com abans després d'aquesta crisi. És possible. Però no vol dir que de la crisi no en pugui sortir un món millor. Encara que només sigui per sobreviure tots plegats. Els europeus estem massa mal acostumats: sempre ens hem cregut que som el melic del món, el centre de tot. I és possible que de mica en mica aquest centre es vagi desplaçant cap a altres indrets. 

Estem en un país d'utopia i en un temps d'utopia. I en els temps que se'ns apropen això serà fonamental per tal de no perdre els ànims. Sobretot els europeus, que la primera cosa que haurem de fer serà netejar-nos el melic que, amb els anys se'ns hi ha acumulant molta porqueria....