«FENT CAMÍ»: número 1000

Aquells valents que corren curses de marató saben que a vegades costen molt d’acabar i que hi ha moments en què les forces flaquegen i hom se sent defallir. «FENT CAMÍ per la Segarra rural» és un full que ha editat durant 20 anys el grup de parròquies de l’Arxiprestat de la Segarra del Bisbat de Solsona. La setmana vinent publicarà el número 1000. No es pot negar que han fet un llarg camí i que han fet honor al títol de la publicació! 

Una autèntica marató, que ha passat per moments difícils gràcies també a algun bisbe d’infausta memòria (d’aquells que en lloc de “fer olor a ovella”, com demana el Papa Francesc, més aviat fan olor a colònia fina) dels que darrerament han caigut a Solsona.

FENT CAMÍ és un senzill full parroquial sense pretensions. Aquests tipus de fulls parroquials, però, tenen la seva importància, tot i que no sempre se’ls reconeix. A vegades tenen més influència que les gran encícliques, que no llegeix ningú. Fan aquella feina de formiga que no es veu, però que hi és, és eficient i que es nota. Com aquelles llargues corrues de formigues que, a còpia de passar pel mateix lloc una vegada i una altra, deixen un rastre ben evident i marquen un camí que costa molt esborrar.

Aquesta setmana FENT CAMÍ fa una petita ressenya històrica de tot aquest llarg itinerari que serà bo que llegiu amb les seves pròpies paraules. Des d’aquí vull agrair-los tota la bona feina feta, desitjar-los llarga vida i estic segur que seran molts els que s’afegiran a aquest merescut reconeixement i a aquests bons desitjos.

PETITA RESSENYA HISTÒRICA DE QUASI 1000 números de «FENT CAMÍ»

Comença amb el número 0, al 21 de setembre de 1997. Des d’un principi va tenir el Full la benedicció del Bisbe Deig. I sempre ha volgut ser un acompanyament als nostres pobles i poblets, fent-ne història escrita amb les diferents activitats que s’hi realitzaven i amb la seva demografia. Des del començament (en el número 2) es va intentar fer ressenyes històriques dels nostres pobles. Primerament senzilles i, després amb els anys, més completes. L’apartat del «Quimet, l’escolanet» fou molt llegit i esperat pel seu bon humor.

El 23 de setembre de 2001 donàvem la benvinguda al Bisbe Jaume i, amb motiu del número 200, vam demanar-li per carta que ens fes un escrit de salutació als nostres lectors i de felicitació per haver arribat als 200 números. Ens va contestar que “en un full on s’hi escriuen coses contra el Papa, ell no hi escriuria mai” i més endavant tres articles d’aquest full van provocar la destitució fulminant de l’Arxipreste. De fet, vàrem continuar, com abans, essent molt respectuosos i crítics amb aquelles coses que el pas dels temps ens han anat donant la raó. A partir del mes de maig del 2004, sovint s’han anat publicant les famoses “xàldigues de Mossèn Huguet”, ja que les van prohibir publicar al Full Diocesà. Aquests articles han estat molt orientadors i també crítics en algunes actuacions de l’església.

Al número 500, el 21 d’octubre de 2007, el mateix Mossèn Jesús Huguet ens feia un escrit de felicitació pel llarg camí que anàvem fent, i al final ens deia “si fos bisbe, us beneiria amb les dues mans” i ens animava a continuar. Al 25 d’abril del 2010 re empreníem la història dels nostres pobles amb el nom “Els nostres campanars”. En aquests articles hi sortien dades de l’alçada del campanar, de les característiques del temple i altres històries del poble. Així hem “FET CAMÍ” durant gairebé 20 anys. Estem contents d’estar a les portes del número MIL!

En aquests anys hi haureu trobat un acompanyament, una HISTÒRIA, un seguit de celebracions i festes, com també el pas dels capellans per la Segarra. Molts d’ells han col·laborat també en aquest Full. Amb el pas dels anys hem anat essent cada cop menys a fer el Full fins que, en arribar als 20 anys, quedem solament 2. Aprofitem aquesta visió panoràmica per dir-vos que, al costat dels encerts i lloances que ens heu prodigat, també, segur, hi ha hagut desencerts, equivocacions i fins i tot potser algú s’ha pogut sentir ofès. Així, doncs, a tots us diem cordialment MOLTES GRÀCIES!

Edita: Grup de parròquies de l’Arxiprestat de la Segarra. Bisbat de Solsona

E-mail = fentcami@bisbatdesolsona.org

web= www.efulls.com

"Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig"

Acabo de llegir el llibre "Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig", del qual us parlava el dia 27 d’ Abril en l’apunt UNA ESGLÉSIA SIMPÀTICA. El llibre es presentava -acabat de sortir de la impremta i encara amb olor a tinta nova- el divendres 24 d’ Abril a Fondarella (Pla d'Urgell), en el marc del segon memorial dedicat al també desaparegut mossèn Jesús Huguet, fill d'aquesta localitat i estret col·laborador del bisbe Deig, que va morir l'any 2003.

Ara l'Associació d'Amics del bisbe Deig ens convida “a un esdeveniment llargament esperat i que es produirà a la ciutat de Solsona, el divendres 29 de maig, a les 9 del vespre, al Casal Cívic Xavier Jounou: la presentació de l'obra coral "Miscel·lània. Homenatge al bisbe Antoni Deig", editada per l'Associació d'Amics del Bisbe Deig, que ha comptat amb la col·laboració de la Diputació de Lleida i en la qual han participat 17 personalitats ben reconegudes”.  Tots ells són persones que el van conèixer i tractar ben de prop i “entre tots ofereixen una pinzellada acurada de les diverses facetes i etapes d'un home tan polièdric i carismàtic com el navassenc Antoni Deig, bisbe de Menorca i de Solsona, i una de les personalitats cabdals de l'església catalana de finals del s. XX.
A l'acte hi prendran part: Carles Tejedor, Ramon Segués, Mn. Climent Forner i Salvador Cardús,  autors d'algun dels capítols del llibre”.

La veritat és que aquesta miscel·lània és un llibre que recomano vivament. Primer, perquè es fa molt fàcil de llegir degut a que tot el munt de col·laboradors ho fan tots molt bé. I desprès, perquè cadascú aporta alguna cosa interessant –algunes de ben inèdites- sobre el bisbe Deig. Entre tots fan un bon retrat d’aquest home que, en paraules del que fou el seu secretari –Jordi Orobitg-”tenia la ferma convicció que estimar Déu volia dir estimar la Pàtria i el Món” i això ha va saber fer sempre i molt bé, des del lloc on li va tocar estar en cada moment. Ho va fer sempre d’una manera ben discreta, amb naturalitat i fent-se estimar per tothom que el va conèixer de prop. La seva infantesa a Navàs, els seus anys al seminari, els anys a Sogorb i Tarragona com a secretari del bisbe Pont i Gol, el pas pel Bisbat de Menorca i després Solsona són alguns dels aspectes de la trajectòria del bisbe Deig que narren els autors del llibre, que acaba de veure la llum però que es va començar a gestar l'any 2010.

No en diré res més. Només recomanar que el llegiu.

Una Església simpàtica

La finalitat de l’Església no és ser simpàtica. La seva finalitat i missió és la de viure i difondre l'evangeli de Jesús. Però si això ho fa d’una manera simpàtica, atractiva, cordial, suggeridora, propera i molt humana, molt millor, no us sembla? En el seu origen, la paraula simpatia (que ve del grec) vol dir ‘patir amb’, o sigui sentir, patir, alegrar-se, estar al costat de l’altre. Exactament això és el que vam voler celebrar el divendres passat a Fondarella (El Pla d’Urgell) unes 200 persones al Segon memorial dedicat a Mossèn Jesús Huguet, un home savi, senzill, humil i que sabia transmetre amb el seu fer quotidià la imatge d’una Església simpàtica perquè la sabia fer molt propera a la vida de les persones. De totes les persones, sense distincions de cap mena. Proposava una església oberta a tothom i que compartia les alegries i les penes dels homes i dones del seu temps.

El president de la Diputació de Lleida i alcalde de Fondarella, Joan Reñé, va exercir d'amfitrió en l’acte dedicat a mossèn Jesús Huguet, fill de Fondarella (Pla d'Urgell) i estret col·laborador del també desaparegut bisbe Antoni Deig. Per això es va aprofitar l’acte per presentar el llibre Miscel·lània. Homenatge al Bisbe Antoni Deig, acabat de sortir de la impremta. En aquest segon memorial hi va haver com a convidada Sor Lucia Caram que, després de veure un audiovisual sobre mossèn Huguet, es va manifestar contenta de poder estar al poble natal de mossèn Huguet a qui va admirar, primer, pel seus escrits al Full Diocesà, quan la monja tot just havia arribat a Catalunya -després d’estar uns anys a València- i d’haver arribat de la seva Argentina natal i després com a persona. Ja sabem que Sor Lucia no decep mai i que sempre diu coses interessants. En aquesta ocasió va destacar el llenguatge senzill del mossèn a l'hora de parlar de la fe, que el feia molt proper a la gent i molt lluny del llenguatge dels alts estaments de l'Església “plens de paraules sense contingut”. Va seguir destacant que el mossèn era un home bo i lliure que “molestava la jerarquia per la seva llibertat” i que això li va comportar problemes com, per exemple,  que vetessin els seus escrits al Full Diocesà. I va destacar que, com també va passar amb el bisbe Deig, “la gent es va adonar a qui havien perdut” quan van morir. Va destacar per damunt de tot en la “bondat i tendresa” de mossèn Jesús, va parar-se una mica en analitzar la situació actual, social i política, on cal un compromís sincer de llibertat per superar la indignació i sensació d'estafa que han generat els estaments “macro polítics” i les jerarquies eclesiàstiques. Catalunya –va dir- ha de ser un lloc on poder viure amb dignitat, fet que li permetrà recórrer “el camí de llibertat” en el que estem posats.

Mossèn Jesús Huguet i el bisbe Antoni Deig. Dues grans persones que fan que l’ Església sigui simpàtica per a tothom perquè la fan vertadera i propera. Dues persones que van col·laborar estretament, que es van enriquir mútuament i que van ser una llum que va il·luminar fortament el país en un moment determinat. Acabo de començar la lectura de la Miscel·lània, amb un ric recull de textos de persones que van conèixer i que van ser molt properes al Bisbe Deig, com Carles Tejedor, Joan Reñé, Josep M. Badia i Masgrau, Climent Forner, Miquel Barbarà, Francesc Romeu, Sebastià Taltavull, Ramon Segués, Lucía caram, Josep Pont, Jesús Huguet, Francesc Balcells, Jordi Orobitg, Salvador Cardús, Bernabé Dalmau, Francesc-Marc Álvaro, Enric Juliana, Antoni Puigverd, Albert Sáez  i Joan, J. Busqueta. Trobo que és un bon llibre; un llibre necessari perquè puguem conèixer encara més el Bisbe Deig en totes les seves distintes facetes ja que cadascú presenta aquella part de la seva vida que més coneix.

Mossèn Huguet, llavors rector de Navès i a qui el bisbe Antoni va donar importants responsabilitats a la Diòcesi de Solsona, explica aquella rica etapa de col·laboració  i recorda especialment l'any 1991, quan el Bisbe de Solsona va reclamar una Confederació Episcopal Catalana en el transcurs d'un seminari religiós organitzat a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. Segons relata Mossèn Huguet en el llibre, el bisbe Deig s'havia convertit en una veu discordant per defensar obertament que ''a Catalunya l'Església ha de ser catalana i, com més catalana sigui, més universal serà''.

Un acte, doncs, aquest de divendres totalment just i necessari. Cal servar memòria agraïda de persones com ells que tant de bé han fet a l’ església i al país. Tant de bo es puguin seguir celebrant anualment els memorials de totes dues tal com pretenen fer les dues associacions: els Amics de Mossèn Huguet i els Amics del Bisbe Deig.

Fer, fer fer i deixar fer.

Aquestes paraules del títol d’aquest apunt són del malaguanyat bisbe Antoni Deig i podríem dir que copsen perfectament el seu tarannà. Amb aquestes paraules tan sàvies vull retre-li un altre cop el meu homenatge com a patriota, home d’església i home savi. Ser bisbe és ser germà, ser pare, ser pastor, però també és saber manar. Saber fer tot això no és fàcil i ho saben prou bé els pares i les mares, els germans, els governants i tots els que tenen una responsabilitat important, sigui dins de l’església o fora.

Però saber manar bé és importantíssim. Aquestes paraules del bisbe Deig servirien perfectament a tothom que tingui una responsabilitat i haurien de tenir-les escrites a la paret del seu despatx tots els que manen. Per manar s’ha de fer coses (sobretot les més convenients per la gent); s’ha de fer fer coses, o sigui, s’ha de delegar a persones que puguin col·laborar. I la que potser és més important i que no es té mai en compte: s’ha de deixar fer a la gent perquè hi ha molta gent amb iniciativa i que en sap infinitament més que els mateixos que manen. Cal no posar massa impediments (els estrictament necessaris) i deixar que la gent tingui iniciativa.

A la dècada del 50 es va publicar a Itàlia un simpàtic llibre de Giovanni Guareschi titulat "El petit món de don Camilo", que relatava les peripècies polítiques locals centrades en els enfrontaments cordials entre el rector Don Camilo i Peppone, el mecànic i alcalde comunista del poblet. En un dels episodis i davant una notícia d'importància, aquest últim convoca els seus camarades a la plaça i des d'ella crida, mirant al balcó de la municipalitat: "Que surti l'alcalde, que surti l'alcalde!". Fins que el seu fidel lloctinent - li xiuxiueja a cau d'orella: "Peppone, l'alcalde ets tu ..."

Hi han autoritats que encara no s’han adonat que manen i que tenen a les seves mans el poder fer coses. N’hi han d’altres que s’adonen –ara que ja no són al govern- que van ser autoritats i van poder fer coses i no les van fer. I ara exigeixen que les facin els que han vingut darrere seu. Fa riure, certament, exigir que es facin coses en un moment de crisi brutal, quan aquestes mateixes coses no es van voler fer en temps de bonança econòmica. Deia que fa riure per no dir que fa plorar. Les autoritats han de saber que tenen el poder de fer coses i, per tant, l’obligació de fer-les. però els demés tenim l’obligació també d’ajudar-los a fer-les i facilitar-los una mica les coses.

Catalunya està passant un moment molt delicat i em dóna la sensació que si no ajudem tots a posar-hi el coll no ens en sortirem. Quan dic tots, vull dir: partits polítics, sindicats i la societat civil en general, representada pels empresaris que han tingut la sort de que encara els vagin bé les coses. Justament en èpoques de crisi com aquesta, mentre uns s’ofeguen n’hi ha d’altres que no només no sobreviuen, sinó que poden aprofitar l’ocasió per fer calers llargs. Són aquests darrers els que en aquest moment haurien d’ajudar més.

I en quant als partits polítics, el qui governa a Madrid en majoria és el PP.  Jo em pregunto: per què no facilita una mica les coses a Catalunya, que està mirant de fer els deures amb grans sacrificis? Just estan fent tot el contrari i segueixen anant en la mateixa línia de sempre: treure competències, ser més exigents amb nosaltres que en ningú més, treure’ns poder i enfonsar-nos del tot per tal de poder dir després que ens rescaten… Una autèntica vergonya! No hi ha excuses per l'error en un moment tan delicat -ni per part de Madrid ni per part de Catalunya- perquè els que pagaran els plats trencats seran els més pobres de tots els ciutadans (que són els que els paguen quasi sempre). No n'hi pot haver marge d’error en aquest moment on sembla que es dóna la “tempesta perfecta”, com no hi pot haver excusa al fet que els principals responsables de la gestió es facin els distrets i mirin la situació com Peppone mirava al balcó de l'alcaldia.

L’autoritat s’ha d’exercir sense por i sense complexos. Ja hem patit massa temps el deixament de les responsabilitats que van fer els governs dels tripartits que, l’un per l’altre, ni feien ni feien fer ni deixaven fer. Jo no seré qui defensi aferrissadament i absoluta el govern de CiU perquè trobo que encara és massa tebi en moltes qüestions fonamentals per al nostre país. Però, si us plau, ajudem-lo una mica, sobretot a l’hora de plantar cara als escurabutxaques de Madrid! A fi de comptes, hi sortirem guanyat tots.

El bisbe Deig

Antoni Deig i Clotet (Navàs, 1926 - Manresa, 2003) ja fa 8 anys que ens va deixar però el seu record resta molt viu entre els que el vam conèixer i estimar.

Ahir, 5 de Novembre, va fer 34 anys que fou ordenat bisbe de Menorca i l’Associació Amics del Bisbe Deig va organitzar una conferència a Mollerussa -on té la seva seu- amb el títol

"LA MEMÒRIA DEL BISBE DEIG I L'ESGLÉSIA ACTUAL"

AMB ALBERT SÀEZ I FRANCESC ROMEU com a conferenciants convidats, que van conèixer, tractar i estimar molt al bisbe Deig. Es va notar.

El Francesc Romeu va fer un senzill recorregut per la vida del bisbe Deig, que va dividir en tres etapes, posant l’accent en que la seva vida sempre va ser una unitat (amb cares polièdriques, però sempre sabent-les unir formant una ferma unitat) i que mai va deixar de ser la mateixa persona, senzilla, afable, amiga i intel·ligent, per més que el fessin bisbe i fos un bisbe conegut i fins i tot polèmic en alguns moments de la seva vida.

L’Albert Sàez ens va fer 5 flaixos o moments de la vida del bisbe Deig que ell considerava importants. Ens el va fer viu i proper, amb tota una sèrie d’anècdotes plenes d’humor i una mica d’ironia, sobretot quan el comparava amb els altres bisbes d’aquell temps i amb els actuals bisbes catalans.

En fi, una conferència molt agradosa d’escoltar i que hem d’agrair a bon fer dels “Amics del bisbe Deig”, associació que va ser creada el dia 7 de febrer de 2009 al Consell Comarcal del Pla d’Urgell. Una associació oberta a tothom que ho desitgi i que dóna la possibilitat de formar-me part en qualitat de soci.

L’entitat, que té per objectiu salvaguardar i difondre la memòria del qui fou bisbe emèrit de Solsona, ha creat una adreça de correu electrònic a través de la qual els interessats poden sol·licitar la voluntat  de ser-ne membres. Per formalitzar la petició, l’Associació d’Amics del Bisbe Deig ha publicat al web del Consell Comarcal del Pla d’Urgell un formulari  que els interessats han d’emplenar i, posteriorment, fer arribar per correu electrònic a

associacioamicsdelbisbedeig@plaurgell.cat

Els fins de l’Associació Amics del Bisbe Deig són: salvaguardar la memòria del bisbe i recollir el seu esperit, fomentar i promoure el coneixement de la seva trajectòria eclesiàstica i social, i treballar per la consolidació del futur de la nació i de l’Església catalana, tal com així recullen els estatuts que aquest dissabte han consensuat i aprovat els membres fundadors de l’esmentada associació.

I, per acabar, un vers molts simpàtic que jo no coneixia publicat a (Presència, 16/8/2003)

 

AL CEL SIGUI

Quan pregueu per Catalunya

i alceu els ulls vers el cel

veureu com a prop de Déu

hi ha plantada una senyera

coronada amb un estel.

 

I si ho voleu escoltar

sentireu Pare i pastor

que es parlen en català.

 

Parlen d’una pàtria bella

-mar enllà hi ha Ciutadella

terra endins hi ha el Ponent-

d’un poble i la seva gent.

 

Parlen del nacionalisme,

quan l’Antoni li pregunta,

Déu li respon enfadat:

-Ja t’he dit que no és pecat!

 

Parlant com la gent del poble

vau plantar cara, Deig,

al centralisme tronat,

tant polític com mitrat.

 

(S’emprenya com una mona

l’espanyola conferència,

perquè un bisbe de Solsona

demana la independència).

Nadales del bisbe Antoni Deig

NADALA 1974
Avui tothom espera un altre Advent.
Avui girem els ulls cap a Orient.
L'estable un altre cop farà de soli?
No res! El que esperem és el petroli.

 

 

NADALA 1975
Entre un jove i un vell,
com dos pastors, parlant,
diàleg s'establia:
-Sense Cabdill i amb Rei,
ens naixerà l'Infant?
Si abans naixia...

 

CAP "PERÒ"
Quan engegui el primer plor
allà dins a l'establia
li direm que l'alegria
eixa nit no té un "però".
I que rigui prest, tot d'una,
que en el cel, estels i lluna,
riu que riu, van fent l'ullet
a Josep, també a Maria
i als pastors mig morts de fred.

 

NADAL DE NADALES (1990)
Nadal de nadales,
d'enyor i retorns.
Ja bato les ales
per novells entorns.
La mar queda llunya,
Menorca, també.
Recordant ses cales
des de Catalunya,
el meu nou recer,
cantaré nadales
amb enyorament.
El retorn a casa
-un nou naixement-
curulla la rasa
d'amor i esperança.
Ja sento frisança
pel diví Nadó.
Que accepti l'ofrena
que faig a balquena:
retorns i l'enyor.

NADALA 1989
Neix l'Infant. -I què?-, dirà
l'home rebel, rabadà
de pastures massa humanes
que no copsa ni té ganes
del misteri divinal.
Neix l'Infant. I l'Al·leluia,
que la pau a tots ens duia,
dintre teu ressonarà
-si fas fora el rabadà-
per les festes de Nadal.

XIST! XIST! XIST! (1978)
No feu cap renou
que l'Infant vol néixer,
no feu cap renou
que vol néixer el Sol. Xist! Xist! Xist!
Calli la natura,
no piuli l'ocell;
que regni tot d'una
un silenci greu.
Que emmudeixi l'ona,
no titil·li el cel,
que no parli l'home, tots calleu!, calleu!
Que aquesta Nit santa
no xiuli ni el vent,
ni la tramuntana,
ni el mestral... ni res.
Xist! Xist! Xist!
No feu cap renou
que l'Infant vol néixer,
no feu cap renou
que ha nascut el Sol!

NADALA MARINA (1977)
Ara ja sóc de mar endins!
En ell he de marcar camins
a platges de calma i pau.
He vist més refulgent l'Estrella!
L'Infant, nascut d'una Donzella,
m'ha fet present d'un mar més blau.
El rem vogarà coratjós
guiant la barca de tots dos:
Nadal serà la nostra nau!