Quan la religió és un impediment

La llarga història de les desavinences religioses es repeteix i es repeteix feixugament. Abans i ara; aquí i allà. Les religions haurien d’unir i, en canvi, separen. Haurien de crear pau i massa vegades sembren odi. Les persones i els pobles en general no hem sabut ser tolerants i seguim sense saber-ne. Hauríem de creure més en l’espiritualitat que no pas en la religió i, en canvi, creiem més en la religió mal entesa que no pas en l’espiritualitat. Jo cada cop desconfio més de les religions dogmàtiques justament perquè els dogmes acostumen a tancar el cap i el cor; serveixen més per posar límits al camp de la llibertat intel·lectual que no pas per obrir ments i cors.

Avui, mentre dinava, escoltava que a Egipte tornava a haver-hi –com ahir- enfrontaments i morts al carrer. I en gran part d’això gràcies als fanatismes religiosos. I parlo en general perquè avui els trobem als països àrabs, on les esperançadores primaveres han fracassat gràcies a aquests fanatismes, però demà els trobarem en un altre lloc, alimentats per uns fanatismes semblants. Potser havíem posat massa esperances en unes primaveres que no han fet res més que alimentar les roses fins ara a l’estiu, quan el foc de l’integrisme, la sequera de la intolerància i la calor del fanatisme ho asseca tot.

A Naguib Mahfuz la seva novel·la “FILLS DEL NOSTRE BARRI” quasi li costa la vida. Un fanàtic el va apunyalar perquè van considerar-la blasfema i a l’autor enemic de l’islam quan sempre va ser un gran defensor de la tolerància i de la democràcia. Deia que “la democràcia és la única solució. Hem d’obrir-nos. Com més finestres s’obrin, més aconseguirem que s’imposi la voluntat del poble”. Sempre va ser un home moderat políticament i religiosa i deia que els autèntics enemics del poble eren la ignorància, la pobresa, les dictadures i les malalties. Recordava també que l’autèntica causa àrab és el dret a un futur de llibertats i dignitat.

Ell veia clar allò que dèiem al començament: que les religions han de saber conviure, han de ser tolerants i que hi ha uns valors universals que han de ser compartits per tothom. Malauradament ens falta encara molt per creure’ns-ho.

Quan un A-DÉU s’albira…

Aquests dies s’ha estrenat la pel·lícula “Homes i déus” del director Xavier Beauvois, premiada a Cannes. És la història  de la petita comunitat de monjos contemplatius (cistercencs) del monestir de Tibhirine (Algèria). Aquesta comunitat va patir, com tants altres religiosos, periodistes , estrangers i bona gent del poble algerià, la violència que va regnar a principi dels anys noranta en aquell país. Set monjos d'aquesta comunitat van ser assassinats el maig de 1996.

Gràcies al testimoni escrit que van deixar podem conèixer el que va ser la seva vida i el camí que van recórrer en els seus tres últims anys. Van optar per romandre a Algèria, al costat dels seus veïns musulmans, tot i saber el perill que representava per a les seves vides. No va ser fàcil, però sí que van ser coherents amb la seva vocació monàstica en terres de l'Islam.

Van ser testimonis vius de l'amor de Déu cap a l'ésser humà, més enllà de cultures, races, religions, vocacions, etc. Per que "... quan un A-Déu s'albira ..." (com diu Christian de Chergé-prior de la comunitat de Tibhirine en el seu testimoni escrit més d'un any abans de morir i que és realment el testament espiritual d'aquella comunitat) les fronteres es dilueixen.
(Extret d’Eclesalia Informativo)

 

"Quan un A-Déu s'albira ...

Si em passés un dia -i aquest dia podria ser avui- que fos víctima del terrorisme que sembla voler abastar en aquest moment a tots els estrangers que viuen a Algèria, jo voldria que la meva comunitat, la meva Església, la meva família, recordin que la meva vida estava LLIURADA a Déu i aquest país.

Que ells acceptin que l'Únic Mestre de tota vida no podria romandre aliè a aquesta partida brutal. Que resin per mi. Com podria jo ser trobat digne de tal ofrena? Que sàpiguen associar aquesta mort a tantes altres tan violentes i abandonades a la indiferència de l'anonimat.

La meva vida no té més valor que una altra vida. Tampoc no en té menys. En tot cas, no té la innocència de la infància.
He viscut prou com per saber-me còmplice del mal que sembla, malauradament, prevaler al món, inclús del que em podria tocar cegament.

Voldria, arribat el moment, tenir aquest instant de lucidesa
que em permeti demanar el perdó de Déu i el dels meus germans els homes, i perdonar, alhora, de tot cor, a qui m'hagués ferit.

Jo no podria desitjar una mort semblant. Em sembla important proclamar-ho. En efecte, no veig com podria alegrar-me que aquest poble al que jo estimo sigui acusat, sense distinció, del meu assassinat. Seria pagar molt car el que es dirà, potser, la "gràcia del martiri" deure-la a un algerià, qualsevol qui sigui, sobretot si ell diu actuar en fidelitat al que ell creu ser l'Islam.

Conec el menyspreu amb què s'ha pogut envoltar als algerians presos globalment. Conec també les caricatures de l'Islam fomentades per un cert islamisme. És massa fàcil creure's amb la consciència tranquil·la identificant aquest camí religiós amb els integrismes dels seus extremistes. Algèria i l'Islam, per a mi són una altra cosa, és un cos i una ànima.
Ho he proclamat a bastament, crec, coneixent bé tot el que d'ells he rebut, trobant molt sovint en ells el fil conductor de l'Evangeli que vaig aprendre sobre els genolls de la meva mare, la meva primeríssima Església, precisament a Algèria i, ja des de llavors, en el respecte dels creients musulmans.

La meva mort, evidentment, semblarà donar la raó als que m'han tractat, a la lleugera, d'ingenu o d'idealista:
"¡Que digui ara el que pensa de tot això!"
Però aquests han de saber que per fi serà alliberada la meva més punyent curiositat. Llavors podré, si Déu ho vol, enfonsar la meva mirada en la del Pare per contemplar amb Ell  els seus fills de l'Islam tal com Ell els veu, enterament il.luminats per la glòria de Crist, fruits de La Passió, inundats pel Do de l'Esperit, el goig secret serà sempre, el d'establir la comunió i restablir la semblança, jugant amb les diferències.

Per aquesta vida perduda, totalment meva i totalment d'ells,
dono gràcies a Déu que sembla haver volgut enterament per a aquest GOIG, contra i malgrat tot.

En aquest GRÀCIES en què està tot dit, d'ara en endavant, sobre la meva vida, jo us incloc, per descomptat, amics d'ahir i d'avui, i a vosaltres, amics d'aquí, al costat de la meva mare i el meu pare, els meus germans i germanes i  tots els seus familiars, ¡Al cèntuple concedit, com va ser promès!

I a tu també, amic de l'últim instant, que no hauràs sabut el que feies. Sí, per a tu també vull aquest GRÀCIES, i aquest "A-DÉU" en el rostre del qual et veig. I que ens sigui concedit retrobar-nos com lladres feliços al paradís, si així ho vol Déu, Pare nostre, teu i meu.

¡AMEN! INSHALLAH!
Alger, 1 desembre 1993
Tibhirine, 1 gener 1994
Christian. +

Pregària de Nadal

Un bon amic m’ha fet arribar una pregària de Nadal escrita per Mossèn Jesús Huguet, una molt bona persona, un home molt lúcid, molt intel·ligent i un dels molt bons capellans que té el Bisbat de Solsona. Mossèn Jesús Huguet és el principal impulsor del Fòrum Ondara, del qual se n’ha parlat tant aquests dies amb motiu de la carta que han adreçat al nou Bisbe de Solsona. Va ser professor del Centre de Pastoral de Barcelona durant 20 anys. Ara “em dedico als vells i als malalts, els pobres del nostre temps, des de la parròquia de Solsona”, com diu ell mateix en una recent i interessant entrevista al diari Público. Aprofiteu l’enllaç, que us la recomano vivament.

Aquest amic em diu que aquesta pregària ha sortit publicada al diari Regió 7. He trobat que és molt bonica per a compartir-la. A fi de comptes un blog també serveix per això: per compartir coses personals i per compartir coses d’altri que siguin interessants.

“Tant bon punt apareixereu a la terra, els habitants del món aprendran la bondat” (Is 26, 9)
Aquest és, Senyor, el prec que voldria fer-vos aquest Nadal: ensenyeu-nos a ser bons.
Però bons de veritat.
Amb la bondat del pa, que a tothom agrada i mai no cansa.
No pas amb una bondat trista i avorrida, sinó amb una bondat reconfortant, que irradiï coratge i alegria i sigui per als cansats i afeixugats com un doll d’aigua fresca.
No pas amb una bondat tova i estèril, sinó amb una bondat diligent i activa, que no s’arronsi davant les dificultats i el compromís, que tingui uns ulls ben oberts per a descobrir les necessitats i unes mans ben llargues per a posar-hi remei.
No pas amb la bondat del bona fe, però sí amb la bondat del que, a pesar de tot, té fe en Déu i en les persones.
Feu-nos bons, Senyor, amb una bondat senzilla i franca, que no humiliï ni carregui.
Amb una bondat lúcida, que, sense deixar de veure les males passades, no es deixi vèncer per elles.
Amb una bondat, que no es cansi de perdonar.
Amb una bondat que no es defensi, però que desarmi.
Amb una bondat tan flexible amb els poderosos, com misericordiosa amb els febles. Amb una bondat que per a tothom abasti, pels bons i pels dolents, pels amics i pels enemics.
Amb una bondat que faci venir ganes de ser bo.
Feu-nos bons, Senyor, amb la bondat tendra i humil del Nadal.

La diferència entre religió i espiritualitat...

* La religió no és només 'una', sinó centenars.

* L' Espiritualitat és Una.

* La religió és per als que volen seguir els rituals i la formalitat.

* L' Espiritualitat és per als que volen 'assolir' l'Ascensió Espiritual sense dogmes.

* La religió és per als adormits.

* L' Espiritualitat és per als desperts.

* La religió és per a aquells que necessiten que algú els digui què han de fer i que volen ser guiats.

* L' Espiritualitat és per als que escolten la seva Veu Interior.

* La religió té un conjunt de regles dogmàtiques i inqüestionables que has de seguir sense cap queixa.

* L' Espiritualitat et convida a raonar-ho tot, qüestionar-ho tot i decidir les teves accions 'assumint-ne' les conseqüències.

* La religió amenaça i acovardeix.

* L' Espiritualitat et dóna pau interior.

* La religió parla de pecat i de culpa.

* L' Espiritualitat et diu: "ja ha passat", no sentis remordiment de manera com va passar, sinó: Aixeca't i aprèn de l' 'error'.

* La religió ho reprimeix tot, et torna fals.

* L' Espiritualitat ho transcendeix tot, et fa veritable.

* La religió se t'inculca des de petit, com la sopa que no vols prendre.

* L' Espiritualitat és l'aliment que tu mateix busques, que et 'satisfà' i és 'gustós' als sentits.

* La religió no és Déu.

* L' Espiritualitat és el TOT i per tant és Déu.

* La religió inventa.

* L' Espiritualitat descobreix.

* La religió no indaga ni qüestiona.

* L' Espiritualitat ho qüestiona tot.

* La religió és humana, és una organització amb regles.

* L' Espiritualitat és DIVINA,  sense 'regles'.

* La religió és causa de divisió.

* L' Espiritualitat és causa d' unió.

* La religió et busca perquè creguis.

* L' Espiritualitat l'has de buscar tu.

* La religió segueix els preceptes d'un llibre sagrat.

* L' Espiritualitat busca el Sagrat en tots els Llibres.

* La religió s'alimenta de la por.

* L' Espiritualitat s'alimenta de la confiança.

* La religió et fa viure en el pensament.

* L' Espiritualitat et fa viure en la consciència.

* La religió s'ocupa del fer.

* L' Espiritualitat s'ocupa del SER.

* La religió és lògica.

* L' Espiritualitat és 'dialèctica'.

* La religió t'alimenta l'ego.

* L' Espiritualitat et fa transcendir.

* La religió et fa renunciar al món.

* L' Espiritualitat et fa viure  Déu, no 'renunciar' a Ell.

* La religió és adoració.

* L' Espiritualitat és Meditació.

* La religió és seguir formant part de la psicologia de les masses.

* L' Espiritualitat és Individualitat.

* La religió somia amb la glòria i el paradís.

* L' Espiritualitat et fa 'viure' Aquí i Ara.

* La religió viu en el passat i en el futur.

* L' Espiritualitat 'viu' al Present, al Aquí i Ara.

* La religió és un tancament a la teva memòria.

* L' Espiritualitat és LLIBERTAT i CONSCIÈNCIA.

* La religió creu en la vida eterna.

* L' Espiritualitat et fa 'conscient' d'Ella.

* La religió et fa promeses per a després de la mort.

* L' Espiritualitat et dóna la il·luminació. És trobar Déu en el teu interior en aquesta vida, en el Present, en l' Aquí i l'Ara ...

Que la Pau i l'Alegria segueixin 'creixent' en El teu Cor.

 

Etiquetes de Technorati: Espiritualitat,Religió

Josep Maria Ballarín : 90 anys.

Vaig conèixer Mossèn Ballarín al Seminari de Solsona. Llavors ell era capellà de Queralt i venia una vegada per setmana a fer-nos classe d' Història de l' Església. És clar que això és una manera de dir, perquè allà es parlava de tot i es tocaven tots els temes haguts i per haver. Les seves classes eren un goig total: pel privilegi d'escoltar un home culte, amb el gran do de la narració oral. Escoltar a Mossèn Ballarín era   -i és- passar-s´ho bé amb total seguretat i no voler que s'acabi. Des de llavors he tingut l'oportunitat d'haver-lo escoltat moltes altres vegades i crec que he llegit tots els seus llibres, que són un munt.

Aquest matí l'escoltava per la ràdio en una entrevista que li feien amb motiu del seu darrer llibre "Què pensa Josep maria Ballarín" de la periodista Mònica Fulquet. A més, han dit que acaba de fer 90 anys. Per molts anys Mossèn Ballarín i que en pugui celebrar molts més amb el cap clar que segueix tenint.

El seu primer llibre -i per a mi el millor de tots els que ha escrit al llarg de la seva vida- fou "Francesco", que va publicar l'any 1967. No és la vida sobre Sant Francesc d'Assis sinó que és una contemplació meravellosa de l' impacte que el Pobre origina en els nostres temps. És un dels llibres de la meva vida. M'ha acompanyat arreu i l'he rellegit desenes de vegades. Si teniu oportunitat, llegiu-lo. És totalment actual.

Mossèn Ballarín té el do de la paraula parlada i escrita. És un savi i és un poeta. Però un poeta proper a les persones i a la realitat. Els seus pensaments són punyents, clars, directes, sense embuts, divertits, profunds, actuals...

Si encara no el coneixeu, us el recomano. Llegiu-lo, perquè és un dels bons i originals escriptors que tenim a Catalunya. Des de sota el Pedraforca, on ara viu, contempla amb parsimònia i perspectiva el que passa i en fa el seu comentari en els seus articles que hauríem d'escoltar. Cal escoltar-los perquè provenen d'un home savi i de gent d'aquesta mena no ens en sobren massa.

Etiquetes de Technorati: Josep Maria Ballarín,Catalunya,Cristinanisme,Espiritualitat,Literatura catalana

L'espiritualitat.

"L'espiritualitat és la distància entre tu i la vida".
La frase la va dir un un jesuïta en una entrevista al Canal 33. Parlava de que tothom busca l'espiritualitat d'alguna manera o altra. Uns l'anomenen zen, altres naturalesa, altres cristianisme, altres "pau interior ".... però al final, li posem el nom que li posem -deia- no és més que l'espai que deixem entre nosaltres mateixos i la vida, perquè si no deixéssim aquest espai patiríem moltíssim. Em va agradar la definició i em va semblar que el que deia era una gran veritat.

Normalment sabem fer poc aquest exercici de distanciament que ens fa veure'ns a nosaltres mateixos des de la distància i des de la perspectiva. I és justament des d'aquesta perspectiva que podem entrar dins de nosaltres mateixos i veure què som, què ens passa, què podem fer, on podem anar, què és l'important i necessari i què és el superflu.

En fi, que la frase em va agradar i l' he volgut compartir.

 

Etiquetes de Technorati: Espiritualitat