Ara va de bo, Papa Francesc

Ja fa més de quatre mesos que va ser escollit aquest argentí que la majoria de gent no coneixíem de res i que ara ja coneix tothom. En aquest curt temps s’ha fet popular, ha despertat moltes esperances i també molts recels. S’ha parlat molt dels seus gestos, de la seva manera de fer, dels petits canvis que ha començat a fer. Però em dóna la sensació que això només ha estat l’aperitiu i que ara, passat l’estiu, començarà el dinar de veritat.

L’aperitiu acostuma a dir com serà el dinar que vindrà després. L’aperitiu, des del meu punt de vista, ha estat bo i no ha estat allò de sempre i que no crida l’atenció. Aquest bon home ja ha començat a servir algunes coses originals. Però no ens podem quedar de cap manera amb això perquè jo em sentiria defraudat i decebut. Ens ha posat la mel a la boca i si després no ve res més…

Però estic segur que vindran coses. Ara va de bo. Aquests dies a Rio segurament que ja veurem i escoltarem coses interessants, tot i que aquestes concentracions i viatges multitudinaris a mi no m’agraden gens ni mica. Aquesta visita ja la trobar programada i l’havia de fer tant sí com no, però seria molt millor que no continués per aquest camí i sembla que ja ha insinuat que alguns tipus de viatges no el farà. Veurem.

Fins ara ha estat el moment dels gestos. Ara comença el moment dels fets. Fins ara no ha fet coses que el comprometessin massa. Ara comença l’hora de la veritat i serà quan haurà de fer la feina bruta, difícil i sempre dura dels canvis a la Cúria. I aquí s’hi pot agafar els dits perquè allà hi ha molts llops amb pell de corder que li posaran tants pals a la roda com puguin. Això ja s’espera i ell ja s’ho espera. També ho ha dit.

N’hi haurà prou en fer reformes a la cúpula? N’hi haurà prou de fer reformes en la forma i no fer-les en el fons?. Darrere de cada reforma, darrere de cada gest, darrere de cada sermó o encíclica hi ha d’haver una teologia nova i una nova forma d’entendre Déu, l’ Església, la societat, la persona, l’economia… i tantes i tantes coses. L’església no pot quedar-se tancada en sí mateixa i desconnectada de la realitat. Els teòlegs han de poder dir lliurement les coses i no tallar-los les ales tal com s’ha fet aquests darrers anys. Els bisbes de tot el món han de poder dir la seva d’acord amb les diferents cultures i les diferents sensibilitats, que no es poden negar ni ofegar tal com s’ha fet també en aquests darrers anys. Si cal fer un altre Concili, que el faci. S’hi s’ha d’escombrar casa, que es faci i que es faci sense amagar la porqueria sota les catifes, que al Vaticà i als palaus episcopals n’hi ha massa. Potser caldrà treure catifes i tot i deixar el terra original ja que massa vegades les catifes amaguen la realitat que hi ha a sota. A vegades el terra no és prou bonic però és l’autèntic. És el que hi ha i és el que volem.

Les coses no són fàcils de canviar i els canvis sempre són difícils i lents perquè significa un canvi de mentalitat. Però a mi em sembla que ja faria molt aquest bon home d’ insinuar camins i alguns punts importants cap on anar. Traçar rutes i camins per tal d’anar-los fent poc a poc; anar traient pedres del mig del camí per tal de que s’hi pugui caminar millor; netejar de males herbes i treure les bardisses… Molta, molta feina l’espera!

Jo ja fa temps que segueixo la major part dels gestos, dels sermons i del que va dient sense que sembli que li doni importància. Però va deixant anar coses... La música m’agrada i ara falta veure com serà la lletra. Una bona cançó ha de tenir les dues coses interessants i ben treballades. Ara és el moment de posar-se a treballar de valent. Caldrà escoltar-lo a Rio, calia haver-lo escoltat a Lampedusa, cal escoltar els breus comentaris que fa a les misses diàries, cal anar escoltant el que diuen els que el coneixen de fa temps i els que saben les seves dèries. Tot plegat fa que l’esperança que la majoria de gent hi tenim posada es vagi convertint en realitats i en canvis, no sols de cara sinó de fons. Fins ara ha agradat molt més, que no pas ha disgustat, tot i que una minoria deu tenir posada la por al cos. Pregarem per ell –tal com va demanar que ho féssim- per tal de que Déu l’ajudi a ser valent i pugui fer el que s’ha proposat fer i que trobi les persones adequades  per fer-ho.

Amagueu el bisbe Pere Casaldàliga!

Amagueu bé el bisbe Pere Casaldàliga que el volen matar! Aquests dies hem sabut que, una vegada més, ha rebut amenaces de mort per defensar la causa indígena i que ha hagut de sortir en avió, escortat per la policia, per amagar-se en un lloc desconegut. Un vellet de 84 anys, xacrós i afectat de Parkinson però encara valent i capaç de seguir dient les veritats i plantar cara, encara fa por als poders econòmics i polítics de Brasil.

La causa? El fan culpable de que els terratinents i els colons que van ocupar les terres que eren dels indis xavante hauran de desallotjar-les per tal de donar acompliment a l’ordre ministerial -que des de fa 20 anys està pendent  d’ acompliment- de retornar les terres als indis. Ara al desembre es començarà a fer complir i, aquest fet, ha creat un clima de violència extrema a la zona amb constants enfrontaments armats entre terratinents i policia.

Ara fa 40 anys que per aquelles terres va sortir a la llum un llibre emblemàtic: "JESUCRIST L'ALLIBERADOR" del teòleg Leonardo Boff que, junt amb altres textos i altres personatges, van donar origen al que s’ha anomenat la Teologia de l'Alliberament. Ja fa 40 anys i aquests dies s’està celebrant aquest esdeveniment amb la presència dels seus principals representants d'Amèrica Llatina, especialment, el seu primer formulador, el peruà Gustavo Gutiérrez. Curiosament en aquest mateix any de 1971, sense que cap sabés dels altres, Gutiérrez a Perú, Hugo Assman a Bolívia, Juan Luis Segundo a Uruguai i el mateix Boff al Brasil publicaven els seus escrits, que són considerats els fundadors d'aquest tipus de teologia.

El mateix Leonardo Boff es pregunta si no seria la irrupció de l’Esperit que bufava en el continent americà per posar al descobert tantes i tantes opressions. Opressions que, pel que es veu, segueixen ben vigents i repeteixen els mateixos esquemes de llavors. Leonardo Boff explica que per burlar els òrgans de control i repressió dels militars, publicava tots els mesos un article en una revista per religioses Sponsa Christi (Esposa de Crist) amb el títol: Jesucrist l’Alliberador. El març de 1972 va reunir tots els articles i es va arriscar a publicar-los en forma de llibre.  Explica que es va haver d’amagar durant dues setmanes perquè la policia política el buscava. Les paraules «alliberament» i «alliberador» havien estat prohibides i no podien ser usades públicament.

Aquell llibre porta avui 21 edicions. Presentava, fundada en una exegesi rigorosa dels evangelis, una figura de Jesús com alliberador de les diferents opressions humanes. Contra dues d'elles va haver d'enfrontar directament: la religiosa en forma de fariseisme en compliment estricte de les lleis religioses. L'altra, política, l'ocupació romana que implicava reconèixer l‘ Emperador com «déu» i assistir a la penetració de la cultura hel·lenística pagana a Israel.

Anunciar un Jesucrist alliberador en el context d'opressió que existia i encara persisteix al Brasil i a Amèrica Llatina era i és perillós. Ho veiem avui en el cas del Bisbe Pere i en altres mils de casos d’injustícies flagrants que queden impunes i que no es volen corregir. Seguim tenint un tipus de societat on manen fèrriament les classes dominants i on encara imperen els esquemes discriminatoris més del compte. I s’està imposant també –en detriment del model d’Església que proposava la Teologia de l’ Alliberament- un model d'Església que discrimina dones, laics i pensaments lliures.

Per això el somni d’aquesta mena de profetes del món modern sempre serà reprès per aquelles persones que es neguen a acceptar el món així com existeix. “Potser és aquest el sentit d'un llibre escrit fa 40 anys”, diu en mateix Boff.

 

Decepció amb l’església catòlica

Escrivia Leonardo Boff fa uns mesos enrere que notava molta decepció amb l'Església Catòlica institucional i que s’està donant una doble emigració: una exterior, persones que abandonen senzillament l'Església, i una altra interior, les que romanen en ella però no la senten com una llar espiritual. Continuen creient tot i havent-hi el tipus d’església que hi ha.

Acabo de veure el programa “30 minuts” que TV3 va emetre el diumenge passat sobre les vocacions al sacerdoci a Catalunya i on s’hi reflexa clarament quin tipus de nous capellans comencem a tenir i tindrem en un futur. Veure aquest reportatge deixa un regust amarg i una sensació tristíssima ja que es veu clarament l’intent de tornar a un tipus d’ Església que sembla que hauria d’haver quedat definitivament en el passat i on l’esperit del Vaticà II ha quedat enterrat i ben enterrat,

No és per menys, doncs, la decepció en molts cristians que esperàvem una altra cosa i que ara constatem -a través de reportatges i de la realitat quotidiana- el que el mateix Leonardo Boff diu en el seu lúcid anàlisi de les coses.

”El Papa actual ha pres algunes iniciatives radicals que han dividit el cos eclesial. Va assumir un camí de confrontació amb dos importants episcopats, l'alemany i el francès, en introduir la missa en llatí; elaborar una reconciliació rebuscada amb l'Església dels seguidors de Lefebvre; buidar les principals intuïcions renovadores del Concili Vaticà II, especialment l'ecumenisme, negant absurdament el títol de «Església» a les altres Esglésies que no siguin la Catòlica i la Ortodoxa; l essent cardenal es va mostrar greument permissiu amb els pedòfils, la seva relació amb la sida frega els límits de l'inhumà.

L'Església Catòlica actual s'ha submergit en un hivern rigorós. La base social de suport al model antiquat de l'actual papa està formada per grups conservadors, més interessats en les realitzacions mediàtiques, en la lògica del mercat, que en proposar un missatge adequat als greus problemes actuals. Ofereixen un «cristianisme-lexotán» apte per calmar consciències angoixades, però alienat enfront de la humanitat sofrent”.

Leonardo Boff diu que és urgent animar aquests cristians en vies d'emigració amb el que és essencial en el cristianisme i que ell diu que  segur que no és l’Església, que aquesta no va ser objecte de la predicació de Jesús.

“Ell va anunciar un somni, el Regne de Déu, en contraposició al Regne de Cèsar; Regne de Déu que representa una revolució absoluta de les relacions, des de les individuals fins a les divines i còsmiques.

El cristianisme va aparèixer primerament en la història com a moviment i com el camí de Crist. És anterior a la seva sedimentació en els quatre evangelis i en les doctrines. El caràcter de camí espiritual significa un tipus de cristianisme que posseeix el seu propi curs. Generalment viu al marge i, de vegades, a distància crítica de la institució oficial. Però neix i s'alimenta de la fascinació permanent de la figura i el missatge llibertari i espiritual de Jesús de Natzaret. Inicialment considerat com «heretgia dels Natzarens» (Fets 24,5) o simplement «heretgia» (Fets 28,22) en el sentit de «grupet», el cristianisme va ser adquirint autonomia fins que els seus seguidors, segons els Fets dels Apòstols(11,36), van ser anomenats «cristians».

El moviment de Jesús és certament la força més vigorosa del cristianisme, més que les Esglésies, per no estar enquadrat en institucions ni empresonat en doctrines i dogmes.Està compost per tot tipus de gent, de les més variades cultures i tradicions, fins per agnòstics i ateus que es deixen tocar per la figura valenta de Jesús, per la son que va anunciar, un Regne d'amor i de llibertat, per la seva ètica de amor incondicional, especialment als pobres i als oprimits, i per la forma com va assumir el drama humà, enmig d'humiliacions, tortures, i la seva execució en la creu. Va presentar una imatge de Déu tan íntima i amiga de la vida que és difícil prescindir-ne fins per qui no creu en Déu.Molta gent diu: «si existeix Déu, ha de ser com el Déu de Jesús».

Aquest cristianisme com a camí espiritual és el que realment compta. No obstant això, de ser un moviment va passar molt aviat a ser una institució religiosa amb diverses maneres d'organització. En el seu si es van elaborar les diferents interpretacions de la figura de Jesús que es van transformar en doctrines i van ser recollides pels evangelis oficials. Les Esglésies, en assumir caràcter institucional, establir criteris de pertinença i d'exclusió, doctrines com a referència identitària i ritus de celebració propis. Qui explica aquest fenomen és la sociologia, no la teologia. La institució viu sempre en tensió amb el camí espiritual. És òptim quan caminen junts, però això és rar. El decisiu és, però, el camí espiritual. Aquest té futur i anima el sentit de la vida.

El problema de l'Església romano-catòlica és la seva pretensió de ser l'única veritable. El correcte és que totes es reconeguin mútuament, ja que totes elles revelen dimensions diferents i complementàries del missatge del Natzarè. L'important és que el cristianisme mantingui el seu caràcter de camí espiritual. Ell pot sustentar a tants cristians i cristianes enfront de la mediocritat i irrellevància en què ha caigut l'Església actual.

Leonardo Boff (12 d’ agost de 2011)

El bisbe Joan Godayol, un bisbe diferent.

La Maria Coll entrevista a El Singular Digital.com del dia 23/3/11 Joan Godayol. Allà hi podreu trobar l’entrevista completa. Però us vull deixar unes quantes frases que m’han semblat singularment interessants.

El bisbe emèrit d’Ayaviri, Joan Godayol, va aterrar per primera vegada al Perú quan era un adolescent i la seva família, uns empresaris del tèxtil de Mataró, s’hi van traslladar. Aleshores no es pensava que la darrera vegada que abandonaria els Andes peruans ho faria quaranta-cinc anys després. La vida de Godayol ha estat una obra dedicada als més pobres i per això acaba de rebre el Premi Memorial Joan XXIII per la Pau.

-L’església del Sud-Andí per mi és el lloc del món on millor es viu l’Església segons el Concili Vaticà II.

- Allà vaig conèixer un altre estil de fer i de ser Església. El porto a la sang. M’he convertit a l’Evangeli des de la riquesa dels pobres. En els Andes veus la presència de l’Esperit Sant en els actes i en la manera de ser. Allà han cristianitzat les seves costums incaiques i ho han fet tan bé que s’han convertit en cristianisme pur.

-Allà l’Església també s’organitza diferent. Té un sistema més familiar i democràtic. Allà tots teníem veu i vot. Amb els estaments només ratificàvem les decisions preses. A més, el laïcat era responsable i participant de la mateixa Església. Això em va sorprendre perquè jo venia d’una església jerarquitzada.

-De fet, l’Església hauria d’ajudar qui té gana, qui té set, però molts avui encara continuen adorant el Déu diner. Moltes vegades quan has d’ajudar el principal entrebanc encara són els diners. L’Església té accions socials, com Càritas, però fan de repartidors i que paguin els altres. Òbviament també hi ha alguns grups d’ajuda social autèntics, però generalment aquests neixen dels laics i no dels estaments de la jerarquia.

-A tota acció, per molt descabellada, retrograda i medieval que sigui, correspon una reacció. Ho fan amb bona fe, però la lletra mata l’esperit de la vida. La reacció ja ha començat! Ara no hi ha joves a les esglésies. Els joves passen de la missa perquè la consideren desfasada, doncs cal renovar-la.

-A l’Església administrativa no veig cap signe de renovació. Només algun capellà gran que va viure el Concili Vaticà II i encara se’n recorda. A tots aquests sacerdots jovenets que pugen encarcarats i que pensen, com alguns bisbes, que només ells tenen la veritat però que no han vist món, què els hi vols dir? Ens hem d’emparar a la bona voluntat.

-L’Arquebisbat de Barcelona ha obert diligències per excomunicar el pare Manel. Excomunicar: aquestes no eren les paraules de Jesús, eren les paraules dels fariseus, els homes de la llei que el van matar per dir la veritat. Segons la Conferència Episcopal una noia que avorta, encara que òbviament podia haver evitat l’embaràs, està excomunicada, però i els legisladors, aquests no? Jesús hagués perdonat i hauria comprès la debilitat humana.

-Permetre un avortament va contra el Dret Canònic? Sí, però per sobre del Dret Canònic hi ha la caritat, aquesta és la màxima llei. Ell va intentar convèncer aquella noia, però al final ella va decidir i ni Déu es posa en les decisions de la pròpia consciència. El pare Manel no defensa l’avortament, només fa un acte de caritat. I és que l’Església pateix una crisi d’humanisme.

-Aquí s’ha fet una marxa enrere tan gran! Creuen que tenen el monopoli de la veritat, però el cristianisme no s’imposa, només proposa.

La mort -i resurrecció- de Jesús.

Avui és Divendres Sant. Recordem la mort d'un home -Jesús-, que molta gent al llarg de la història ha cregut que era Déu (el Crist). Jo crec que els éssers humans som animals religiosos -diguin el que diguin alguns- perquè és psicològicament difícil transitar per la vida sense la justificació i l'esperança d'alguna cosa transcendent. Ja sé que hi ha gent que viu sense aquesta transcendència, però "la pregunta principal" tots ens l'hem fet alguna vegada i on no ens hem posat d'acord és en la resposta. Però, sobretot, perquè no som capaços de trobar una resposta satisfactòria. El resultat de la resposta no treu la importància fonamental de la pregunta i tots fem mans i mànigues per justificar el sentit de la nostra vida i cada un ho fa com pot.

Perquè el gran problema de la vida és la mort. I el sentit de la vida serà més o menys el sentit que donem a la nostra mort. O al revés, si voleu. Hi han coses que poden donar sentit a la vida però generalment aquestes coses no són materials: ni els diners, ni el poder, ni la fama valen res davant de la malaltia i de la mort. Els diners ajuden però no donen la felicitat. Ni donen el sentit de la vida, perquè per més diners que tinguem tots morirem. Ens podran ajudar a posposar la mort però no pas a evitar-la ni a justificar que som animals mortals.. El gran problema que enfronten els éssers humans és trobar una manera d'acceptar el fet que cada un de nosaltres morirà.

Umberto Eco diu que el paper de la religió és proporcionar aquesta justificació de la nostra existència i reconciliar-nos amb la mort. Busquem sistemes de valors que donin sentit a la nostra vida i, quan els hem substituït per ideologies materialistes, generalment hem fracassat rotundament.

S'atribueix a  Chesterton  l'afirmació següent: "Quan un home deixa de creure en Déu, comença a creure en qualsevol cosa" . L'escepticisme porta a la credulitat ingènua. La "mort de Déu", o almenys la mort del Déu cristià, ha estat acompanyat pel naixement d'un munt de nous ídols. S'han multiplicat com bacteris multitud d'estranys cultes i sectes paganes de tota mena i supersticions sub-cristianes com d'El Codi Da Vinci de Dan Brown..

Al pianista Arthur Rubinstein li van preguntar una vegada si creia en Déu. Ell va dir: "No. Jo no crec en Déu. Jo crec en alguna cosa més gran." La nostra cultura pateix una tendència inflacionista i troba que les religions existents senzillament no són prou grans: exigim una mica més de Déu del que les representacions existents en la fe cristiana poden oferir. Així que tornem a l'ocult, al secret, al misteriós.  El gran avantatge d'això és que permet a cada persona omplir el seu propi, buit i secret "contenidor" amb els seus propis temors i esperances. 

Joyce diu: "Quin tipus d'alliberament seria aquest d'abandonar un absurd que és lògic i coherent i abraçar-nos a quelcom il lògic i incoherent?" La celebració religiosa de la mort i resurrecció de Jesús és un absurd, si voleu veure-ho així. Però un absurd clara i coherent. La celebració comercial és ni tan sols això.

Etiquetes de Technorati: Filosofia,Teologia,Vida i mort,Religió,Cristianisme,Setmana Santa

Lugo-Boff

"ÉS COMPATIBLE LA FE AMB LA LLUITA"

Aquesta notícia que comento avui és d’aquelles que voldria comentar més sovint. Malauradament, no és així. Les notícies sobre l’església normalment tenen l’epicentre en el Vaticà i amb els seus capellans amb “collet” blanc o amb bisbes amb borles morades.
El president de Paraguai i ex bisbe catòlic Fernando Lugo i diversos teòlegs de l'esquerra llatinoamericana, com Leonardo Boff, demanen revitalitzar la Teologia de l'Alliberament, en el marc del Fòrum Social Mundial, a la ciutat brasilera de Belém.
"Més que mai els teòlegs tenen aquesta gran responsabilitat de prestar els ulls, les orelles" a les necessitats de la gent, va dir Lugo davant una platea plena de persones del Moviment Sense Terra i activistes d'altres organitzacions.
La Teologia de l'Alliberament "rescata elements genuïnament cristians: allò que se li va arrabassar al poble, i valoritza els pobres", va destacar.
"Estic convençut que la Teologia de l'Alliberament va salvar la meva fe (...) Els moviments socials a l'Equador (on va exercir com a capellà) em van ensenyar que és absolutament compatible la fe amb la lluita", va concloure. "Avui més que mai, els pobres estan cridant i estan patint perquè aquesta crisi és global. Hem de donar centralitat als pobres, perquè hi ha risc que els poderosos busquin solucions i preservin els seus privilegis", urgí al seu costat el conegut teòleg catòlic brasiler Leonardo Boff, que va penjar els hàbits el 1992 per desavinences amb el Vaticà.
"Els pobres, la vida i la terra són els nostres grans desafiaments, als quals definitivament (els teòlegs de l'alliberament) podem contribuir", va dir Boff.
"El més estrany és que un cristià no faci política", va afirmar per la seva banda Frei Betto, teòleg dominic i una de les figures emblemàtiques de l'esquerra catòlica llatinoamericana, qui va moderar el debat.
"La Teologia de l'Alliberament ha de servir per trobar-nos amb el poble de nou", va dir el pastor protestant noruec Berge Ragnar Furrer. En el Fòrum, el president de Bolívia, Evo Morales, que va participar el dijous d'un debat amb els seus col·legues de Brasil, Veneçuela i Equador, arremeté  contra "grups de l'Església Catòlica, els jerarques de l'Església Catòlica, enemics de les transformacions pacífiques ".
I, esmentant el lema del Fòrum Social, "Un altre món és possible", va manifestar: "Jo vull dir, una altra fe, una altra religió, una altra Església també és possible".

Etiquetes de Technorati: Teologia,Leonardo Boff,Fernando Lugo