Catacumbes o palau?

No ens enganyem: des de Constantí, l’Església s’ha estimat més el palau que la catacumba, encara que la catacumba sigui molt més coherent amb les paraules i l’actitud de Jesús que no pas el còmode benestar dels palaus dels bisbes i de les estances vaticanes. Potser seríem injustos si diguéssim que tota l’església. Però sí que la jerarquia s’ha ha estimat més.

Tenim el Papa de gira. Mèxic i Cuba són dos dels països visitats. Molta gent, molta expectació i força desencís. Acabo de repassar uns quants diaris i tots coincideixen que la visita a Mèxic “ni fu, ni fa”, Que acabarà sent un plàcid passeig ple de discursos edulcorats i sense gaires novetats. Molt “júbilo y alegría” i coses d’aquestes que deixen content a tothom i a ningú.

I Cuba? Doncs a Cuba més o menys igual. Com deia algú, a Cuba ja no es persegueixen els rosaris però es continuen perseguint les idees i les opinions (quan es pot opinar, ja que no acostuma a ser fàcil). I el Papa sembla que no farà gran cosa per denunciar-ho i dir-ho ben clar i alt. Aquell Gener de 1998 Joan Pau II va fer néixer una mica d’esperança entre els cubans, esperança que ha anat decaient perquè la mateixa església cubana en aquest temps ha anat canviant i ha agafat camins de col·laboracionisme (almenys això és el que expressen molts cubans). Un exemple?. El que va passar ahir mateix al començament de la missa i, com deia un escriptor cubà, la tribuna de la Plaça d’ Orient semblava més aviat una escena de Monty Python en la Vida de Brian: un malentès còsmic, un conciliàbul grotesc. Possiblement el màxim líder de l'Església catòlica ignora que, tant en la missa d’ahir, com quan oficiï la seva missa pública a la Plaça Cívica de l'Havana demà, no només estarà oferint la seva benedicció al poble de Cuba, sinó que segellarà també el primer acte de reafirmació revolucionària convocat pel govern cubà en el marc d'una celebració religiosa, amb l'anuència i beneplàcit de la més alta jerarquia catòlica de l'Illa.

Un altre exemple? Ahir a Santiago de Cuba un home va trencar el cordó de seguretat en començar la missa i va cridar “Abajo el comunismo!”.De seguida els esbirros se li van abalançar i el van neutralitzar.  I – per a més inri- un membre de la Creu Roja  ( ho heu sentit bé: de la Creu Roja!) es va acostar al detingut i li va clavar una salvatge trompada. La bufetada, retransmesa per una TV colombiana i que es pot trobar en vídeo als diaris, va ressonar a la cara de tots els cubans que encara es consideren dignes. L'home de la  Creu Roja al pit no en va tenir prou i va seguir donant cops de llitera al cap del detingut… La Creu Roja agredint, o sigui, fent tot el contrari del que hauria de fer. Semblava que estava disposat, per la tranquil·litat del General Hugo Castro i de Benet XVI, a propinar-li cops de llitera al mateix Messies si se li posava davant. Caldrà preguntar-se de quina part estava Crist en aquell moment? Hi haurà una altra escena que simbolitzi millor la segona visita del Papa a Cuba?

Fins i tot a Cuba sembla que l’església prefereix els palaus a les catacumbes.

Cuba libre: Cuna libre?

                                                    Ja fa anys que sabem que els cubans no són lliures. És una evidència confirmada pels que hi han anat com a turistes i ho han pogut veure "in situ". Per això la majoria volen marxar del país, allà on sigui i com sigui. Tots, tots, ben bé no. Aquells que són funcionaris i que gaudeixen de molts privilegis encara van aguantant. Tindria moltes anècdotes per contar en aquest sentit...  Alguns possiblement aguanten perquè Cuba és el seu país  i la seva terra ("Cuba-cuna"),se l'estimen i, des de dins, fan el que poden per la llibertat..

Una d'aquestes persones és Yoani Sánchez, que des del seu blog es fa ressò del que passa. Però llegint el seu blog http://desdecuba.com/generaciony/ no s'entén com encara poden resistir... Explica que fa un parell d'anys va anar a l'oficina de DHL a Miramar per enviar uns vídeos familiars a uns amics d' Espanya. Voleu saber què va passar? Llegiu-ho que és "apassionant" l'aventura i, a més, ella ho explica molt bé:

"L'empleada em va mirar com si pretengués traslladar a una altra galàxia una molècula d'oxigen. No tan sols tocar el casset MiniDV, em va dir que la filial havanera només acceptava transportar models VHS. Vaig pensar que es tractava d'una qüestió de mida, però l'explicació d'ella va ser més sorprenent:"És que les nostres màquines per visualitzar el contingut només llegeixen cassets grans". Davant la meva insistència, la dona va sospitar que en lloc de la cara somrient del meu fill, jo volia remetre "propaganda enemiga" a l'estranger.
Vaig tornar frustrada a casa -on mai no arriba correu regular- i passat un temps vaig estar una altra vegada necessitada dels serveis d'aquesta empresa alemanya. Davant la impossibilitat de viatjar a Xile per presentar el meu llibre Cuba Lliure, l'editorial em va trametre, fa pocs dies, deu exemplars en un sobre amb la paraula "express". Ni les nombroses trucades telefòniques a l'oficina del carrer 26 cantonada 1ra, ni la meva presència allà, han aconseguit que em lliurin el que és meu. "El seu paquet ha estat confiscat" m'han dit avui al matí, encara que en realitat haurien d'haver estat més honestos i confessar "El seu paquet ha estat robat". Encara que es tracta dels mateixos textos que, sense recórrer a la violència verbal, he anat publicant en la web des de fa tres anys, els censors de la duana l'han tramitat com si fos un manual per fabricar còctels Molotov.

Ara que els titulars de tot el món compten la fi del contuberni entre Google i la censura xinesa, les empreses estrangeres radicades a Cuba continuen obeint els filtres ideològics imposats des del govern. Amb els seus aires d'eficiència, la seva tradició d'immediatesa i les seves frases a l'estil de "Keep an eye on your package”, DHL ha acceptat una tabula política per mesurar als seus clients. No fer-ho li valdria l'expulsió del país i la consegüent pèrdua econòmica, i per això passen per alt la inviolabilitat del correu i miren cap a una altra banda quan algú demana que li retornin el que li pertany. Els colors vermell i groc de la seva identitat corporativa mai m'havien semblat tan estridents. En mirar-los avui sento que en lloc de celeritat i eficàcia ens estan advertint: "Compte! Ni entre nosaltres la teva correspondència està segura ".

I per acabar, un record des d'aquest humil blog pel periodista dissident cubà Guillermo Fariñas, que continua la vaga de fam per reclamar la llibertat de vint-i-sis presoners polítics malalts de Cuba. Ha refusat diverses ofertes d'asil i d'assistència mèdica perquè deixi la protesta. El seu estat de salut ha empitjorat molt des que té una infecció a la sang i les coses no pinten gens bé per aquest periodista.

 

Etiquetes de Technorati: Cuba,Yoani Sánchez,Llibertat,Drets humans.

La Cuba dels Castro.

Yoani Sánchez, de la qual ja he parlat altres vegades, és una bloguera cubana que llegeixo amb atenció perquè dóna la informació quotidiana de Cuba, és clar que des d'una altra perspectiva, d'un altre angle.

Una manera de donar a conèixer les penúries que passen els cubans amb els Castro és llegir-la de tant en tant. Aquesta vegada li ha tocat el rebre a ella i a una colla d'amics. Ens ho explica ella mateixa:

 

SECUESTRO, ESTILO CAMORRA.

Cerca de la calle 23 y justo en la rotonda de la Avenida de los Presidente, fue que vimos llegar en un auto negro –de fabricación china– a tres fornidos desconocidos: “Yoani, móntate en el auto” me dijo uno mientras me aguantaba fuertemente por la muñeca. Los otros dos rodeaban a Claudia Cadelo, Orlando Luís Pardo Lazo y una amiga que nos acompañaba a una marcha contra la violencia. Ironías de la vida, fue una tarde cargada de golpes, gritos y malas palabras la que debió transcurrir como una jornada de paz y concordia.  Los mismos “agresores” llamaron a una patrulla que se llevó a mis otras dos acompañantes, Orlando y yo estábamos condenados al auto de matrícula amarilla, al pavoroso terreno de la ilegalidad y la impunidad del Armagedón.

Me negué a subir al brillante Geely y exigimos nos mostraran una identificación o una orden judicial para llevarnos. Claro que no enseñaron ningún papel que probara la legitimidad de nuestro arresto. Los curiosos se agolpaban alrededor y yo gritaba “Auxilio, estos hombres nos quieren secuestrar”, pero ellos pararon a los que querían intervenir con un grito que revelaba todo el trasfondo ideológico de la operación: “No se metan, estos son unos contrarrevolucionarios”. Ante nuestra resistencia verbal, tomaron el teléfono y dijeron a alguien que debió ser su jefe: “¿Qué hacemos? No quieren subir al auto”. Imagino que del otro lado la respuesta fue tajante, porque después vino una andanada de golpes, empujones, me cargaron con la cabeza hacia abajo e intentaron colarme en el carro. Me aguanté de la puerta… golpes en los nudillos… alcancé a quitarle un papel que uno de ellos llevaba en el bolsillo y me lo metí en la boca. Otra andanada de golpes para que les devolviera el documento.

Adentro ya estaba Orlando, inmovilizado en una llave de kárate que lo mantenía con la cabeza pegada al piso. Uno puso su rodilla sobre mi pecho y el otro, desde el asiento delantero me daba en la zona de los riñones y me golpeaba la cabeza para que yo abriera la boca y soltara el papel. En un momento, sentí que no saldría nunca de aquel auto. “Hasta aquí llegaste Yoani”, “Ya se te acabaron las payasadas” dijo el que iba sentado al lado del chófer y que me halaba el cabello. En el asiento de atrás un raro espectáculo transcurría: mis piernas hacia arriba, mi rostro enrojecido por la presión y el cuerpo adolorido, al otro lado estaba Orlando reducido por un profesional de la golpiza. Sólo acerté a agarrarle a éste –a través del pantalón– los testículos, en un acto de desespero. Hundí mis uñas, suponiendo que él iba a seguir aplastando mi pecho hasta el último suspiro. “Mátame ya” le grité, con la última inhalación que me quedaba y el que iba en la parte delantera le advirtió al más joven “Déjala respirar”.

Escuchaba a Orlando jadear y los golpes seguían cayendo sobre nosotros, calculé abrir la puerta y tirarme, pero no había una manilla para activar desde adentro. Estábamos a merced de ellos y escuchar la voz de Orlando me daba ánimo. Después él me dijo que lo mismo le ocurría con mis entrecortadas palabras… ellas le decían “Yoani sigue viva”. Nos dejaron tirados y adoloridos en una calle de la Timba, una mujer se acercó “¿Qué les ha pasado?”… “Un secuestro”, atiné a decir. Lloramos abrazados en medio de la acera, pensaba en Teo, por Dios cómo voy a explicarle todos estos morados. Cómo voy a decirle que vive en un país donde ocurre esto, cómo voy a mirarlo y contarle que a su madre, por escribir un blog y poner sus opiniones en kilobytes, la han violentado en plena calle. Cómo describirle la cara despótica de quienes nos montaron a la fuerza en aquel auto, el disfrute que se les notaba al pegarnos, al levantar mi saya y arrastrarme semidesnuda hasta el auto.

Logré ver, no obstante, el grado de sobresalto de nuestros atacantes, el miedo a lo nuevo, a lo que no pueden destruir porque no comprenden, el terror bravucón del que sabe que tiene sus días contados.

Etiquetes de Technorati: Yoani Sánchez,Cuba,Castro,Drets humans

Cuba sense sabó.

Els Germans de Sant Joan de Déu tenen a Almacelles (Segrià) un centre assistencial per a discapacitats psíquics . Podríem dir que som col·legues del centre on jo treballo.

Ens han demanat si podem arreplegar pastilles de sabó per enviar a Cuba. Ells, periòdicament, fan un enviament amb contenidors de productes escolars o sanitaris de primera necessitat, a causa de les necessitats urgents que té la població cubana.

Jo tinc un parell o tres de blocs cubans que visito periòdicament i avui, entrant en un d’ells, he pogut confirmar aquestes necessitats llegint el que diu Miriam Celaya en el seu blog SIN EVASION.

Us deixo l’enllaç per si el voleu llegir allà. Però també us copio el post aquí mateix.

http://desdecuba.com/sin_evasion/?p=152

La buena “Perla”

Febrero 24th, 2009

El sábado pasado, 21 de febrero, una nota de Granma anunciaba “mejoras en los productos de aseo”. Para aquellos lectores ajenos a la cotidianidad insular, llámanse aquí “productos de aseo” a los asignados por la cartilla de racionamiento para tales fines, a saber, pasta dental (marca “Perla”), jabón de baño (“Nácar”) –nótese la recurrente evocación marina- y de lavar (“Batey”, quizás en memoria de la tradicional “batea” donde lavaron la ropa nuestras abuelas). Como dato adicional debe tenerse en cuenta que dichos productos no se distribuyen con una regularidad mensual, como ocurre con algunos renglones alimenticios. La crema dental, por ejemplo, “no llegó” el pasado mes de enero; en tanto los jabones de baño y de lavar se alternan: si “te toca” jabón de baño este mes, el próximo “te toca” jabón de lavar… O simplemente pasan dos meses sin  que “te toquen” ninguno de los dos. Para los administradores de la miseria, lavar la ropa sustituye el aseo del cuerpo, y viceversa. De cualquier manera, tal anuncio en el periódico más oficial de todos demuestra al menos dos cosas: 1) que Cuba es probablemente el único país del mundo donde la crema dental constituye noticia y 2) que hasta hoy los cubanos se han estado frotando dientes y encías con un mejunje desconocido entre cuyos componentes no se incluía el flúor.

Huelga decir que, ante la proverbial insuficiencia de los llamados subsidios del gobierno y como la distribución de la pobreza equivale en definitiva a más miseria para todos, siempre se hace necesario acudir a las tiendas de CUC (“shopin”, como se dice aquí en cubano) incluso para cubrir los requerimientos higiénicos más elementales de la familia.

El caso es que las anunciadas mejoras de los productos de aseo “encartillados” no dejan de sorprenderme: después de décadas de higiene bucal socialista nos hemos enterado de la próxima inclusión, a partir del mes de abril, de flúor en la pasta de dientes y de que en el segundo semestre de este propio año “se acentuará el sabor mentolado” de la misma.  Comenté jocosamente el anuncio con una familiar cercana, quien rió de buena gana mostrando con toda amplitud su prótesis dental y al menos una docena de obturaciones.

La mala calidad de los servicios estomatológicos, por su parte, debido tanto a la carencia de buenos productos con qué reparar las piezas dañadas como al deterioro del equipamiento técnico de las clínicas “especializadas”, es el complemento perfecto de la deplorable dentadura de muchos cubanos, un mal de vieja data que afectó sobre todo a las generaciones que crecieron durante los años 60 y 70, directamente perjudicadas por la falta de lácteos (la cartilla de racionamiento solo garantiza la leche a los niños hasta los siete años) y por la mala calidad de la crema dental “Perla”, única opción higiénica de aquella época.

El casi divertido anuncio del periódico me ha hecho recordar a un individuo que conocí en los años 80 y que, debido a la enorme cantidad de caries dentales que exhibía, había recibido el mote de “Pomorín”, que era, nada menos, la marca de una crema dental procedente de nuestro comercio con el fenecido Consejo de Ayuda Mutua Económica (CAME), de los países socialistas de Europa del Este. Cierto que Pomorín era una crema dental con un sabor horrible, pero en justicia hay que reconocer que al menos contenía flúor.

Etiquetes de Technorati: Cuba,Blogs