"Avui he hagut de fer-li un justificant al meu fill per al seu mestre de l'Institut, ja que ha faltat perquè ha anat al metge. Evidentment, ho he redactat correctament, dirigint-me a ell de vostè i iniciant l'escrit amb un "Benvolgut Sr. professor".
Quan el meu fill ho ha llegit s'ha quedat esbalaït i m'ha preguntat perquè escrivia un simple justificant amb tanta correcció, ja que solament era pel “profe”. I ha afegit: "Ni que fos el president del govern".
I li he respost el següent:
Benvolgut fill, possiblement, un mestre, és una de les poques persones en aquest món a les quals deus respecte, ja que d'ell depèn que en el futur siguis una persona educada i amb coneixements.
D'ell depenen, també, els presidents de govern i qualsevol altra professió.
Per les seves classes han passat totes les persones que ens trobarem en la nostra vida.President de govern, pot ser-ho qualsevol, com pots veure en els últims temps.
Mestres només poden ser-ho alguns, únicament els disposats a portar una vida de lliurament i esforç, inculcant valors i coneixements al ben més preuat d'un pare: els seus fills.
Cada dia cedeixo el meu lloc al mestre durant gran part del dia perquè col·labori amb la teva educació, però MAI permetria que un president del govern ho fes.
És per això, que li demostro respecte i afecte.
Si aquest justificant fos per a un president de govern, possiblement ni ho escriuria, perquè a un president de govern, a qualsevol president de qualsevol govern, li importa poc la teva educació".
M'ha mirat somrient, i m'ha dit: "tens raó".
A Mossèn Ferran el coneixia molt de prop. Va fer tot el que va poder per ensenyar-me Matemàtiques i Geometria al Seminari de Solsona però, tot i la seva bona voluntat, no se’n va sortir. No sóc del ram del números. De totes formes, en guardo un molt bon record d’ell. Parlo per mi, però em sembla que la majoria de companys hi estarien d’acord. Tots li dèiem “El Padrinet” per la seva manera de caminar una mica corbada i el seu posat tranquil i bonhomiós. A vegades tenia una rialla una mica sorneguera que hom no sabia massa com identificar. Encara el veig ara, arribant a l’hora justa amb la seva inseparable bicicleta, per donar-nos la classe. Venia de la seva Escola Professional, on segurament que ja havia fet dues o tres classes abans. Es desplaçava sempre en bicicleta, fora de que fes molt mal temps. Era un brillant enginyer de ponts i camins que s’havia fet capellà i, d’entrada, això ja ens causava un gran respecte. A més, el bisbe Tarancón li va encarregar deposar en marxa una Escola Professional a Solsona, encàrrec que va complir a la perfecció i on hi va dedicar gran part dels seus esforços i de la seva vida. El curs 1962-1963 va començar l’activitat acadèmica de l’Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona, de la que ell en va ser director durant molt anys. Però, com que ell deia que abans de tot era capellà, sempre va tenir una parròquia de pagès on bolcar la seva passió evangelitzadora els caps de setmana. Ha fet de capellà de pagès fins els darrers moments de la seva vida.
A Mn. Modest Prats el vaig conèixer molt poc i no el vaig tractar mai personalment. Ens va fer – esporàdicament - algunes classes a la Facultat de Teologia dels jesuïtes a Sant Cugat del Vallès. Era un bon teòleg i un gran filòleg. “El capellà savi” de Girona -tal com el va definir Pasqual Maragall- i a qui els ha agermanat l’Alzheimer en aquests darrers anys. D’on el recordo més és de la tertúlia “Postres de músic”, a l’hora de la migdiada a Catalunya Ràdio, no recordo bé si amb el malaguanyat Ramon Barnils o amb Josep M Solé i Sabaté dirigint-la. Jo, en aquella època, anava a repartir amb una furgoneta alvèols per a fruita (que fabriquem a ACUDAM, centre on treballo) i recordo que aquella tertúlia em feia sempre molta companyia i m’alegrava una estona la feina en aquella hora tan feixuga dels calorosos estius del Pla d’ Urgell. D’aquells temps recordo unes tertúlies d’un nivell intel·lectual molt alt, sempre molt interessants, molt punyents i agudes (amb Sergi Pàmies, Quim Monzó, Jordi Vendrell, etc). I vull deixar constància també que em va agradar molt el seu llibre “Les homilies de Medinyà, que vaig llegir acabat de publicar el 2011, un recull de sermons i homilies tant de qüestions religioses com cíviques i ètiques en general. Que descansi en pau també.
Són a punt d’arribar les vacances per alguns. Altres ja les han començat. Tothom té el dret –i el deure- de fer vacances. Es diu que els mestres en tenen massa, que són uns privilegiats… No ho sé. El que sí que sé és que tal com està el panorama avui en necessiten moltes i que se les mereixen.
El mestre uruguaià José María Firpo (1917-1979) es va fer famós per col.leccionar aquestes “perles” que es troben en qualsevol examen de qualsevol escola de qualsevol país del món. Ell les va recopilar i les va publicar en forma de llibres amb els títols 
