Marea verda a les Balears

A les Illes Balears estan passant coses. De mica en mica s’ha anat formant una marea verda que, no en tingueu cap mena de dubte, arrasarà tots els TICS, tots els decrets plens de malla llet, de mala baba i de molt males intencions que aquest inepte i autoritari President anomenat Bauzá vol aplicar.

Avui Palma es prepara per a una mobilització multitudinària a les 18.00 contra el decret de llengües i la política educativa de Bauzá. Una manifestació que serà un èxit perquè li dóna suport la gran majoria de la comunitat educativa, sindicats, pares i mares i una gran part de la societat, tal com s’ha anat comprovant durant aquests dotze dies de vaga que els mestres de les Illes Balears han fet. Una vaga indefinida que com més va és més forta, més potent i es carrega de més raons cada dia que passa.

Des d’aquest insignificant blog em vull afegir a tota aquesta gran corrent de solidaritat que de tots els racons dels Països Catalans ha sortit cap a les Balears.

Ànims, que el que defenseu és fonamental per seguir existint com a poble que estima la seva llengua i la seva riquesa cultural. I recordeu que, quan toqui votar una altra vegada, cal deixar el PP ben sol i desarmar-lo per tal que no pugui fer cap més intent de massacre cultural.

Aquests bojos que ensenyen

Són a punt d’arribar les vacances per alguns. Altres ja les han començat. Tothom té el dret –i el deure- de fer vacances. Es diu que els mestres en tenen massa, que són uns privilegiats… No ho sé. El que sí que sé és que tal com està el panorama avui en necessiten moltes i que se les mereixen.

Aquest text que m’ha arribat l’he trobat molt adequat en aquests moments i us el deixo, esperant que us agradi tant com em va agradar a mi.

“AQUESTS BOJOS QUE ENSENYEN”. Jo els Conec. Els he vist moltes vegades. Són rars. Alguns surten ben d'hora al matí i ja són a l'escola una hora abans, altres surten de l'escola una hora més tard perquè tenen entrevistes amb els pares que treballen i no poden anar-hi a una altra hora, altres recorren cada dia més de 100Km d'anada i 100 més de tornada. Són bojos.

A l'estiu els donen vacances, però no desconnecten del tot, pensen en les seves classes, preparen tasques per al curs següent. A l'hivern parlen molt, sempre porten caramels de mel i llimona a la butxaca, altres van sempre amb una ampolla d'aigua al damunt. La seva gola sempre està adolorida, però segueixen ensenyant, de vegades forcen la seva veu, però segueixen transmetent els seus coneixements amb afecte i il.lusió.
Jo els he vist, no estan bé del cap. Surten d'excursió amb els seus alumnes i s'encarreguen de gestionar autoritzacions, recollida de diners i responsabilitat extra.

Què serà d'ells i elles. A la nit somien amb l'escola, se'ls apareixen planetes, ecosistemes i personatges històrics. He escoltat que arriben carregats amb quadernets i exàmens, que han corregit la tarda anterior a casa seva.

Són dones i homes, casats, solters, ... de diferents edats, però a tots els apassiona la seva feina, veure créixer als seus alumnes, ajudar-los i aconseguir d'ells ciutadans competents.

Els he vist moltes vegades. Estan malament del cap. Alguns diuen d'ells que viuen molt bé, però els han retallat el sou i segueixen treballant fins i tot més que abans, alguns no miren ni la seva nòmina perquè la seva passió per l'ensenyament els fa cecs a pensar en el cobrament. Gaudeixen amb el que fan, encara que hi hagi pares que no els valorin, els critiquin i fins i tot els treguin autoritat, (de vegades fins els agredeixen), però ells segueixen endavant.

Estan malament del cap. A les tardes es queden per fer cursos de formació i no els importa perdre temps del seu oci per reciclar-se. Diuen que són autocrítics i que fan balanç de les seves experiències educatives, que es frustren quan no surten les coses com esperaven, que s'alegren quan els seus alumnes avancen.

Estan malament del cap, jo els he vist. Diuen d'alguns que van ser molt importants, que sempre tenen paraules d'ànim; diuen només que són MESTRES i que se senten MOLT ORGULLOSOS DE SER-HO.
Si en coneixeu algun envieu-li aquest text, potser s’hi senti identificat i potser estarà content. "
Amb afecte per a tots els mestres. BON ESTIU!

No pot ser excusa de res, però és la raó de tot

Els aldarulls, els cotxes cremats i els actes vandàlics que s’han produït aquests dies a Salt són símptoma d’alguna cosa. Em direu que és tan evident, que ja ni cal parlar-ne. Potser és evident i potser alguns ja ho tenen estudiat i analitzat. Però, si és així, s’hauria d’explicar i divulgar més.Aquestes coses no es donen perquè sí i sense cap motiu en particular. Els d’aquest cap de setmana passat tenien l’origen en el suport que un grup de joves volien donar al noi que fa una setmana va caure daltabaix d'un cinquè pis en intentar escapar de la policia per haver robat una moto. Aquest noi va quedar greument ferit i avui mateix ha mort.

S’hauria de buscar la raó de tot això; o sigui, allò que explica, fa entenedora, fonamenta, justifica, aquests fets. No ens hauríem d’enganyar i amagar el cap sota l’ala. Si no mirem les causes i les analitzem una mica, ens enganyarem a nosaltres mateixos i ens equivocarem.

Els aldarulls no han de ser una excusa. No ho poden ser. No es pot fer servir un un desgraciat accident per cremar contenidors i cotxes. No és just, ni adequat i és, simplement, una mostra d’incivisme, una cosa de que que n’anem sobrats darrerament. Darrera de tot això hi han unes causes que entre tots hem de trobar. Les autoritats han de ser els primers en analitzar-les i segurament que ja ho han fet. Però, a més de les autoritats, ho han de fer els partits, les sociòlegs, els organisme cívics i tothom que hi pugui aportar alguna cosa. Perquè l’alcaldessa de Salt, tota sola, no podrà resoldre-ho. Aquest tipus de problemes van molt més enllà i s’hi ha d’implicar tota la societat per tal que aquest punts calents no arribin a ser un incendi que no es pugui apagar.

Unes causes són clares: concentració en certs barris o certes ciutats d’immigració, condicions econòmiques i socials precàries, falta de feina, nivells de cultura i educació també força baixos, fracàs escolar molt alt degut a totes aquestes circumstàncies i joves amb nul.les expectatives de futur i, alguns d’ells,  manipulats per gent sense escrúpols i malfactors. Gent dolenta que aprofita qualsevol cosa per manipular menors d’edat i mirar de pescar en aigües tèrboles.

La societat hi podria fer alguna cosa més de la que fa. Els jutges no haurien de deixar anar delinqüents amb desenes de condemnes en ferm. Els policies haurien de vetllar molt més del que ho fan i perseguir aquells que saben que són capaços de desestabilitzar. però amb això sol no n’hi ha prou. S’han de buscar camins educatius i d’integració social nous. Segurament s’haurien de buscar noves vies i provar noves fórmules.

Tot això val diners, vol esforç, vol persones amb molta dedicació, però és el que més rendirà en el futur. Un amic meu – en Lluís Massana- que ha dedicat la seva vida a l’educació i que s’ha jubilat aquests dies deia en una entrevista que li feien: "La societat es canvia formant les persones". Lluís Massana, ha intentat fer a l'Escola Inter municipal del Penedès el mateix que feia en la lluita clandestina al temps de la dictadura: canviar les coses, transformar. “Era el que jo i el que tothom volia fer en aquella època. Però bé, en termes concrets, el que volia fer era bàsicament formar ciutadans lliures; lliures, participatius i implicats socialment. Avui és el model normal, però llavors era una cosa extraterrestre i... bé, el cas és que al començar vam tenir problemes”.

Certament que va tenir problemes, però dono fe que els nois i noies que va formar li ho han agraït molt i el resultat va ser exce.lent, segons els mateixos testimonis d’alguns alumnes. Aquest és el camí que caldria fer urgentment en aquest llocs.

Qui diu que el piano s’hagi de tocar amb les mans?

Noi xinès tocant el piano amb els peus.

“PENSO QUE EN LA MEVA VIDA NOMÉS TINC DOS CAMINS:

       -L’UN EM PORTARIA A MORIR RÀPIDAMENT.

       -L’ALTRE EM PORTARÀ A UNA VIDA MERAVELLOSA.

NINGÚ DIU QU EEL PIANO S’HAGI DE TOCAR AMB LES MANS”

Aquesta manera de pensar de Liu Wei, -aquest noi xinès-, és la que fa falta avui a la nostra societat en general i al món de l’educació dels joves en particular.

M’agradaria saber on ha quedat en aquests darrers anys el valor de l’esforç i la superació. Si per cas, dels pocs “valors” que s’han ensenyat ha estat el de guanyar diners sense esforç. I així anem…

Alguns han fet grans fortunes especulant, fent totes les trampes possibles i comprant i venent sense fre perquè en cada operació hi guanyaven moltíssim. Però ja veiem on ens ha portat tot plegat.

Seria hora de tornar a valorar l’esforç i en sentit de superació, no per guanyar diners, sinó per ser millors persones i aconseguir la felicitat. Aquest noi xinès ens ensenya el camí: molt d’esforç, molta sang, suor i llàgrimes i molta imaginació. Encara que el piano s’hagi tocat tota la vida amb les mans, ell ens diu que també es pot tocar amb els peus  (o amb el que convingui….)

Bona reflexió per aquestes festes. No us sembla?

Tolerància 0

Si anéssiu a matricular al vostre fill a un Institut i, en lloc d’un cartell de benvinguda us trobéssiu una pissarra amb el text que cito a continuació, a quin país diríeu que esteu?

 

Acerca del uniforme: Las hembras no usarán más de un par de aretes. Las camisas y blusas se usarán por dentro. No se les harán pinzas, recortes para ajustar al cuerpo o que queden por encima de la saya o pantalón. No sustraer los bolsillos. Las sayas deberán tener  un largo de 4 centímetros por encima de  las rótulas de las rodillas. No se permitirán sayas pélvicas, decoloradas o con marcas de planchado. Los pantalones deberán ajustarse a la altura de los zapatos. No se permiten pantalones pélvicos. Las hembras no usarán maquillaje. No se permiten pulsos, collares, cadenas ni anillos. Los atributos religiosos no podrán estar visibles. Los zapatos serán cerrados y las medias blancas y largas. No se portarán MP3, MP4, celulares. Los varones no usarán aretes, presillas ni piercing . Los cintos deberán ser sencillos y sin hebillas excéntricas, grandes o a la moda, estos deberán ser de color negro o carmelita.

Acerca del cabello: Los pelados, peinados y afeitados deben ser los correctos, eliminando toda excentricidad y modismos ajenos al  uso del uniforme. No se permite en los varones: el pelo largo, pintado, pinchos largos, ni figuras en el cabello. Las hembras no usarán aretes colgantes. Las prendas a usar en el cabello deben ser: azul, blancas o negras. Estas tendrán un tamaño acorde. El cabello de los varones no debe exceder los 4 centímetros.

Ho heu endevinat? Potser no, però segur que us en heu imaginat algun. Doncs sí: aquest país és Cuba.  I això ho explica Yoani Sánchez en el seu blog; diu que és el que es va trobar el dia que va acompanyar a matricular el seu fill Teo al preuniversitari.

Sobra cap més comentari, em sembla.

 

Etiquetes de Technorati: Educació,Escola

Una incultura enciclopèdica.

No us ho creureu, però és verídic. Vaig tenir un professor (que no era d'història, per cert) que era famós per alguna de les frases cèlebres que deixava anar de tant en tant. Una vegada, parlant de la batalla de Lepanto va dir: "Mare de Déu, quina polseguera!". Nosaltres, com a bons nois amb ganes de gresca i aprofitant l'ocasió per mofar-nos-en sense pietat, dèiem que aquest home tenia una "incultura enciclopèdica.

He recordat això quan, esperant a la cua del banc, he sentit la següent conversa:

-"Com es diu vostè?"

-"José Bordoy".

L'empleat que l'atenia li pregunta: "Amb B alta o amb V baixa? "

-Amb B de Vicente, contesta el senyor.

-"Però Vicente va amb V baixa", li diu l'empleat.

I el senyor contesta: "El meu cognom va amb la més alta, però vostè escrigui-ho com vulgui".

M'ha fet gràcia la sortida. No té més importància, però és un bon acudit. I m'ha fet recordar aquell meu professor.

Els mestres actuals es queixen que els nois escriuen amb moltes faltes d'ortografia, tot i estar escolaritzats normalment. Possiblement, el senyor que us deia abans no havia tingut passa oportunitat d'anar a l'escola. Era ja un senyor bastant gran i en aquells temps posaven els nois a treballar de ben jovenets per poder ajudar a l'economia familiar. Per tant, ell no tenia cap culpa de no saber això de les B i les V. Però els estudiants d'ara sí que en tenen més culpa.

De qui és la culpa? Dels nois, dels professors, de l'escola, del mateix sistema d'ensenyament? Jo no ho sé, ni estic pas preparat per dictaminar res en aquest camp. Però sí que confirmo que els estudiants actuals escriuen amb moltes faltes d'ortografia i ja seria hora de corregir aquesta greu mancança.

Etiquetes de Technorati: Cultura,Ensenyament

Aquí, el més ruc fa rellotges.

Actualment sembla que certs valors no compten per a res. No cal disciplina, no cal estudiar per a fer diners, no cal preparar-se per a ser conegut i sortir a la TV, no cal ser bon escriptor per fer una novel·la que es vengui, no cal ser intel·ligent per poder opinar de qualsevol cosa. Hem baixat el llistó tan baix que ja toca a terra. Jo recordo bons professors, bons mestres d'oficis i bons aprenents, gent amb anys de preparació i estudis, gent que sabia molt de la seva matèria i que , per tant, podia transmetre-la. Ara ja no cal. Ara ja tenim internet i només cal posar un nom, retallar i pegar. No cal ni pensar. No cal el·laborar. No cal gastar els colzes i patir massa. Aviat ens vindrà tot fet: el menjar preparat, las feines es faran soles i només caldrà asseure's davant la pantalla i esperar a veure què passa.

Aquest és el pensar de molts joves que jo conec. I també d'alguns grans, que encara valorem molt els diplomes que es donen per anar a un curset qualsevol. Avui es donen diplomes d'assistència que no volen dir res. No signifiquen res perquè, a vegades, l'assistència significava anar a dormir una estona a una conferència. Però després et donen un diploma que serveix per a engrandir un currículum, per dir a tothom que he fet mil coses...que no serveixen per a res en concret!

Estudiar i preparar-se no serveix de res. És el que diuen. El que serveix el el diploma, el títol. El paper enganxat a la paret o la placa a la porta de l'oficina o del consultori. Però cada dia hi ha més ineptes, en bona part perquè qui tria aquests ineptes és més inepte que ells. Els caps de selecció de personal de les empreses són ineptes i trien algú més inepte que ell per  tal de que no el posi en evidència. No es demana gent intel·ligent. es demana robots.

Però no serà aquesta la realitat del futur. Algun dia això s'haurà d'acabar, penso jo. El món canviarà tant en pocs anys que ara ni ens ho podem imaginar. Caldrà gent preparada, gent que sàpiga el seu ofici, gent que pensi i no que només repeteixi o copiï. Tornarà la formació professional, es valorarà l'art, amb tot el que significa d'imaginació, creació i transformació de la realitat.

El professor José Antonio Marina sol dir que «un ruc connectat a internet segueix essent un ruc». Té raó.

Etiquetes de Technorati: Ruc català,Escola,Ensenyament,Educació

Amb H o sense?

Avui dinava amb uns amics condeixebles i comentàvem, com habitualment i indefectible es fa en aquestes ocasions, de les “batalletes” que tots junts vam viure i, a vegades, sobreviure.

Comentàvem dels professors que vàrem tenir, de les classes, de si havíem aprofitat el temps o no. Alguns sortien molt mal parats i altres els elevàvem als altars. I parlàvem de com ens havien ensenyat a llegir, a escriure, a redactar, a no fer massa faltes d’ortografia, etc  I ho comparàvem amb el jovent actual que es diu que cada dia escriuen pitjor. Algú ho atribuïa, entre altres causes, als missatges de mòbil on fan servir unes paraules que, si hom no hi està acostumat, resulten d’allò tan misterioses i poc entenedores. Les escurcen i les malmeten de tal manera que faria plorar a un escriptor clàssic. Diuen que és un signe del temps i que no s’hi pot lluitar. No n’estic segur. Potser s’hi podria fer alguna cosa més…

No pot ser que ja no hi hagi esdrúixoles accentuades, hagin desaparegut les H, les SS i les S intercanviades, i la nostra Ç ja estigui en vies d’extinció. Les regles ortogràfiques ja no existeixen i la sintaxi ja ni se sap què és, perquè costa molt entendre què volen dir quan parlen. No se saben expressar mínimament en una conversa normal.  Yoani Sánchez, la bloguera cubana, explicava que un alumne, en un aparaula de 5 lletres havia fet 4 faltes. La paraula era “CIVIL” i l’alumne havia escrit “SIBIR”. Sort n' hi va haver del context de la frase per poder entendre el que volia dir!.

Que potser la gramàtica s’hauria de modificar i que s’haurien de canviar certes regles? Potser si. No ho sé. Però segur que es podria fer alguna cosa més mentre tinguem la gramàtica que tenim, penso jo, i algunes normes sempre hi haurà d’haver, no'?

En la tertúlia d’avui tots nosaltres donàvem les gràcies a aquells professors que van esforçar-se en que escriguéssim i llegíssim bé. L’ortografia és l’expressió d’una cultura general que té la seva base en la lectura i els llibres

 

Etiquetes de Technorati: Ortografia,Cultura,Ensenyament,Escola,Lectura,Escriptura,Literatura,Yoani Sánchez

Sembrar, regar i collir.

Ja us vaig parlar d’aquest llibre presentat a Castellnou de Seana, amb motiu de la Festa Major d’aquest any. És el llibre número 19 de la col·lecció Estudis Castellnouencs. Una col·lecció editada per Pagès Editors des del seu inici i que, com ens deia avui el mateix editor, és exemplar en molts sentits. Entre altres, que editar llibres no significa fer grans tirades i vendre’ns molts.

Aquest petit poble del Pla d’ Urgell té 800 habitants i els llibres que es publiquen són temes que es redueixen a coses del poble.  Però no per això no deixen de ser interessants i demostra que un tema específic pot tenir interès general.

El llibre d’aquest any toca el tema dels mestres, de l’ensenyament a Castellnou de Seana. D’aquí el títol: d’una bona sembra en depèn una bona collita si hi ha una bona saor quan toca. Els mestres són els que sembren i les llavors van creixent i van fent el seu camí. Cada llavor és única i cada llavor dóna el seu preuat fruit. I, pel que es veu, a Castellnou hi va haver una bona sembra.

El llibre recull records d’alguns mestres que encara són vius i d’una colla d’alumnes que expressen els seus records, quasi sempre nostàlgics, però també quasi sempre bons records. Donava bo veure alguns dels mestres que vam conèixer. Donava bo veure les abraçades que es donaven amb alumnes, ara ja homes i dones ben drets i fets. Alguns pares i altres ja avis. I la vida és això: ser agraït amb aquells que van sembrar una bona llavor en temps no massa fàcils i amb molts pocs mitjans al seu abast .

Gràcies a tots els mestres que vam tenir. En bona part, gràcies a ells som el que som. Personalment tinc un gran record del Sr. Josep Reynal. Estic segur que el gust per la lectura va ser una de les llavors que va sembrar ell en la meva vida. Recordo que em regalava uns llibres de l’editorial Bruguera que eres obres clàssiques reduïdes i adaptades als nens. Entre el text hi havia intercalada la mateixa història en forma de còmic. Era un sistema ben enginyós: normalment es començava pel còmic i s’acabava llegint el text sencer. A mi personalment, això és el que em despertà el gust a llegir i és de les coses que recordo amb més intensitat del Sr. Reynal, un dels mestres “històrics” al nostre poble i desaparegut ja fa uns quants anys. He de confessar que el dia del seu enterrament vaig plorar a l’església a la missa de cos present. Contínuament em venien a la memòria petits detalls de la nostra relació. Una relació molt rica que va durar tota la vida a través de visites personals, primerament i per carta posteriorment degut a la distància. Però el que sí que us puc assegurar és de les moltes llavors que lle va sembrar, que va anar regant durant molts anys, juntament amb moltes altres persones i que segur que han donat el seu fruit, potser no tant abundós com hauríem d’haver esperat: però fruit agraït, a fi de comptes, per la molta get que l’hem pogut recollir.

Etiquetes de Technorati: Mestres,Ensenyament,Castellnou de Seana

Tags: Castellnou de Seana, Ensenyament, Mestres

La bona sembra a Castellnou de Seana.

El dia 8 de febrer  feia una entrada parlant de “La bona sembra” , un llibre fet per gent de Castellnou de Seana, sobre els mestres que ha tingut el poble de després de la guerra fins avui.

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/category/castellnou-de-seana/

Feia aquell dia una petita ressenya de l’acte i us prometia que parlaria del llibre quan l’hagués llegit. Ja l’he llegit i l’he gaudit. És un llibre més dins de la col·lecció Estudis Castellnouencs, que dirigeix el meu cosí Miquel Galitó Pubill amb molt bon criteri i que mereix sempre l' interès  de molta gent del poble, de la comarca i d’ una bona colla de gent amiga del poble.

Parlar de temes locals té el perill de quedar-se tancat en interessos tancats, petits i locals. Però també és cert que els temes generals no tenen mai cap interès si no tenen arrels i no toquen el cor de gent concreta. Cada persona és un món. Cada país i cada poble és distint. Però hi ha una rel comuna, uns interessos comuns, uns desitjos comuns  que fan que certs temes no siguin ni particulars ni generals: són simplement temes importants.

I un d’aquests temes és el de l’ensenyament. Tots hem tingut mestres a la nostra vida que han deixat una petja profunda. A vegades molt profunda! Tant profunda, que en moltes ocasions han dirigit la vocació de moltíssimes persones d’arreu del món. Grans homes han fet el que han fet i han estat el que han estat gràcies als seus mestres, que en un moment donat de la seva vida van saber encarrilar aquella incipient vocació i aquells incipients neguits sobre una cosa determinada.

El llibre del que us parlo avui consta de tres grans parts:

1. Els nostres mestres. Hi ha la relació de mestres que han passat pel poble i es dóna la veu a alguns mestres que encara són vius o a alguns dels seus fills.

2. Els alumnes. Hi ha col·laboracions d’una colla d’alumnes on hi han records, anècdotes i històries ben vives i interessants.

3. Identitats. El grup de redacció del llibre fa una sèrie d’interessants comentaris, que volen ser com un recull de tot plegat i que situen una mica tot l’ambient escolar d’una trista postguerra, de com es va anar sortint d’aquell clima ranci i tancat (no pas per culpa dels mestres, precisament) i com el poble s’ha anat espavilant per donar el que va poder als mestres d’un poble petit i als nens de Castellnou.

Tot plegat, un llibre molt interessant, que encara donarà per molts més comentaris. Com que hi ha més dies que llonganisses….només us dic que CONTINUARÂ!!!

Etiquetes de Technorati: Castellnou de Seana,Educació,Ensenyament,Escola,Franco.

Estic fart d’aquesta vida.

“Estic fart d’aquesta vida, ningú reconeix el meu potencial”. Aquestes foren les paraules de Tim Kretschmer, l’estudiant que ha matat 15 persones d’una escola.

Què volia dir amb aquestes paraules? Què significaven? Què pot portar a un noi de 17 anys a fer un disbarat d’aquesta envergadura?

Possiblement hi deuen haver moltes causes. Possiblement alguna era essencial per explicar un comportament semblant. Possiblement hi havia moltes causes que no se sabran mai. Possiblement hi havia algun tipus de disfunció greu de conducta o algun tipus de malaltia mental. És igual. No ho acabarem de saber mai.

Però sí que sabem que aquest tipus de frustracions greus que sofreixen alguns adolescents algunes vegades es podrien evitar si en les escoles i en les famílies es donessin algunes circumstàncies que actualment no es donen i que possiblement s’haurien de revisar. Un amic meu educador de llarga trajectòria sempre em diu: la canalla d’ara va lligada massa llarg. Va solta. Ell sempre diu que els nens i nenes, els nois i noies d’avui en dia s’haurien de fermar una mica més curt. I ell no ho diu en el sentit de treure’ls llibertat. Ho diu perquè la infantesa i la joventut són temps d’aprenentatge, temps de corregir, temps d’aprendre, temps de proves, temps d’aprendre on són els límits, temps d’aprendre lleis i normes, responsabilitats….

I hem passat per un llarg temps on res de tot això semblava que no tenia cap importància. Un llarg temps on l’educació de molts joves en deixava en mans de no se sap qui. El meu amic educador diu que això s’hauria d’acabar urgentment si volem salvar una joventut on cada dia tindrà més oportunitats de fer més coses perquè el món cada dia s’obrirà més. I amb ell, les possibilitats.

Etiquetes de Technorati: Educació,Delinqüència,Ensenyament,Escola,Família,Malaltyies mentals,Mestres

La bona sembra

Aquest és el títol del llibre presentat avui a Castellnou de Seana, amb motiu de la Festa Major. És el llibre número 19 de la col·lecció Estudis Castellnouencs. Una col·lecció editada per Pagès Editors des del seu inici i que, com ens deia avui el mateix editor, és exemplar en molts sentits. Entre altres, que editar llibres no significa fer grans tirades i vendre’ns molts. Aquest petit poble del Pla d' Urgell té 800 habitants i els llibres que es publiquen són temes que es redueixen a coses del poble.  Però no per això no deixen de ser interessants i demostra que un tema específic pot tenir interès general.

El llibre d’aquest any toca el tema dels mestres, de l’ensenyament a Castellnou de Seana. D’aquí el títol: d’una bona sembra en depèn una bona collita si hi ha una bona saor quan toca. Els mestres són els que sembren i les llavors van creixent i van fent el seu camí. Cada llavor és única i cada llavor dóna el seu preuat fruit.

I, pel que es veu, a Castellnou hi va haver una bona sembra. El llibre recull records d’alguns mestres que encara són vius i d’una colla d’alumnes que expressen els seus records, quasi sempre nostàlgics, però també quasi sempre bons records. Encara no l’he llegit, però segur que m’agradarà. Ja us en parlaré un altre dia…

Donava bo veure alguns dels mestres que vam conèixer. Donava bo veure les abraçades que es donaven amb alumnes, ara ja homes i dones ben drets i fets. Alguns pares i altres ja avis.

I la vida és això: ser agraït amb aquells que van sembrar una bona llavor en temps no massa fàcils i amb molts pocs mitjans al seu abast .

Gràcies a tots els mestres que vam tenir. En bona part, gràcies a ells som el que som.

Etiquetes de Technorati: Mestres,Ensenyament,Castellnou de Seana