Res no és gratis

Llegia avui que el periodista català Arcadi Espada escriu al diari EL MUNDO” que “siente por esos cientos de miles un profundo desprecio” (es refereix a tota la gernació que ahir vam anar a la Via Lliure) i, d’alguna manera ens ve a tractar com a “personas con deficiencias cognitivas de algún género” pel fet d’escoltar i fer cas dels missatges de l’ ANC. Tampoc n’hem de fer gaire cas de la gent que escriu al “inmundo EL MUNDO” dirigir per un tal Marhuerda i que arreplega tot allò que no vol ningú. Ja sabem que aquest diari és un diari de rebotats, de gent amb males digestions i que escriuen quan després d’una bona fartanera els puja la bilis i l’han d’escopir d’alguna manera o altra.Tenim altres cassos d’il·lustres catalans (Boadella, Sostres i alguns altres) que pateixen aquest mateix mal i, de tant en tant, es despengen amb coses d’aquestes per cridar l’atenció; perquè d’altra manera no s’entén.

Fa temps que sento dir que els independentistes ens comportem com un ramat de xais que seguim mansament uns quants il·luminats (el President Mas o Junqueres són els seus principals focus d’atenció). Pocs arguments ens donen per poder afirmar això, però ho repeteixen com una inacabable lletania un dia i un altre sense adonar-se que la seva posició és molt més fàcil que la nostra. Diu que Mas “no ha tingut el coratge, l’elemental decència democràtica de dir als seus súbdits que la independència només podrà aconseguir-se amb sang, suor i llàgrimes” com diu també Josep Fontana: “Tota independència necessita d’una guerra d’independència”.

El senyor Arcadi ha de saber que no som tan rucs per no adonar-nos que res és gratis i tampoc som tan ingenus com per no saber que la independència de Catalunya ens costarà sang, suor i llàgrimes –i potser més d’una cagarrina- en una Espanya profundament antidemocràtica i tancada a qualsevol tipus de negociació, com es faria en qualsevol altre Estat on la democràcia no fos només una paraula que es fa servir per quedar bé i on és més important que l’imperi pur i dur de la llei (que generalment es converteix en llei de l’embut). Està bé que ell es conformi amb el que té i estigui content amb la llibertat que li concedeixen graciosament. No hi tinc res a dir. Tampoc tinc res a dir que alguns s’acostin a la menjadora que el poderós Estat els omple cada dia i on hi troben tot tipus de facilitats. Estar al costat del Poder és la posició més còmoda, senzilla i fàcil. Però és possible que molts dels catalans que ahir vam anar a la Via Lliure no en tinguem prou i vulguem alguna cosa més. Es veu que això és molt difícil d’entendre per alguns que no “tenen les deficiències cognitives” que ens atribueix a nosaltres i que es veu que ells deuen ser éssers superiors i amb facultats especials per entendre les coses. Res no és gratis. La llibertat i la dignitat tampoc ho són.

Però jo no m’atreviria a donar tantes lliçons com ho fan ells i a aquests savis de pa sucat amb oli els aniria bé la lliçó que un alumne va donar a un professor seu en plena classe. Expliquen que en una classe d’una famosa universitat un dels alumnes, inesperadament, li va preguntar al professor: – “¿Vostè sap com es capturen els porcs senglars?” …El professor va creure que era un acudit i esperava una resposta divertida … El jove va respondre que no era un acudit i li va continuar explicant:- “Vostè pot capturar senglars buscant un lloc al bosc on vegi que s’hi passegen. Després hi tira en aquell indret una mica de blat de moro. Els porcs vindran diàriament a menjar el blat de moro. Per a ells és un regal diari que els surt gratis. Quan s’acostumen a venir-hi diàriament vostè construeix una tanca a un costat. Quan s’han acostumat a la tanca i ells segueixen venint cada dia a menjar el blat de moro, vostè construeix un altre costat de la tanca … Ells s’hi van acostumant i cada dia tornen a menjar la seva ració de blat de moro. Vostè poc a poc a poc va fent la tanca fins que només hi quedi una porta d’entrada. Els senglars seguiran venint i un dia, quan siguin a dins menjant, només li caldrà instal·lar la porta i podrà capturar fàcilment tot el grup. És així de simple. En un instant els senglars perden la seva llibertat. Quan se n’adonin començaran a córrer desesperats dins de la tanca, però ja no tindran res a fer. Estan sotmesos. Després, seguiran menjant el blat de moro que tindran cada dia fàcilment i grati. S’hi hauran acostumat i fins i tot s’oblidaran dels temps que s’havien de buscar el menjar ells mateixos. hauran acceptat l’esclavitud sense ni adonar-se’n”…

La humiliació i la dignitat

Quan fa un parell de dies enrere escoltava a Catalunya Ràdio  Javier Pérez Royo, eminent jurista andalús, Catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla, vaig pensar que això del dret i de les lleis és un terreny una mica movedís i que les interpretacions sempre poden ser prou obertes com per a poder fer el que hom vulgui. No sé si és exactament aquella frase tan popular que diu de “feta la llei, feta la trampa”, però sí que s’hi assembla molt. Vull dir que a les lleis se’ls hi pot fer dir el que cadascú vol i ja sabem el que el PP i el Tribunals diversos al seu servei els fan dir en aquests moments respecte al que Catalunya proposa.

Va dir Pérez Royo amb molta contundència:

“Hi ha un element de dignitat. Això que pretén el govern espanyol és humiliar. Un cop la Generalitat ha acceptat que no pot fer la consulta, ara l'humilia, diu al poble que calli. I els ciutadans diran, per què he de callar?' Ara, ha recordat que, per més que el TC suspengui demà la votació del 9N i que el govern espanyol prengui mesures, 'el dret de protestar no es pot suprimir'.

És qüestió, doncs, de dignitat per part nostra i de tancament i ganes d’humiliar per part del Gobierno del PP. Res més, ni res menys. No és qüestió de dret o de poder, sinó que és qüestió de voler. No és que no puguin. És que no volen.

Deia el President mexicà Benito Juárez: “Nunca abuses del poder humillando a tus semejantes, porque el poder termina y el recuerdo perdura”.  Ho hauria de recordar Rajoy i molts altres governants en aquest moment tan delicat perquè no haurien d’oblidar que la humiliació crea rancor en aquella persona que se sent injustament humiliada. I haurien de saber que ell no hi seran sempre i que potser algun dia hi haurà un partit amb seny i disposat a canviar ua situació que per a molts ha esdevingut insostenible. Haurien de saber que fa molt temps que hi ha una gran majoria de catalans que se senten humiliats i, per tant, indignants. I el diumenge sortiran a manifestar-ho cansats ja de que no els deixin cap més sortida digna. Molts d’aquests catalans segurament que ja fa anys que estaven convençuts de que la independència era la única sortida. Però també és cert que molts altres ho han anat veient poc a poc, després de tantes negacions, de tantes vexacions, de tantes humiliacions, de tants sotmetiments i de tanta altivesa. Molta gent s’ha cansat de les amenaces i dels càstigs com a únic sistema de vida i el diumenge sortirà per a dir prou.

La humiliació crea rancor i això és exactament el que no ens hauríem de permetre. I per això crec que serà molt beneficiós llegir atentament aquesta “recepta” que ens dóna el filòsof Francesc Torralba en un bonic article que es titula "Contra el ressentiment":

… “el ressentiment és una emoció tòxica, summament perjudicial i destructiva”. I segueix dient “que hi ha un ressentiment individual, però també hi ha el ressentiment col.lectiu. És el que sent un grup, una comunitat o un col.lectiu quan se sent maltractat, quan se sent humiliat i injustament valorat. Aquesta injustícia, si es cronifica, fa augmentar el ressentiment de tal manera que es propaga de pares a fills i creix cada cop de més proporcions enfosquint l'ànima d'aquell col.lectiu.
Quan un poble és tractat injustament, quan se li nega la seva mateixa condició de poble, quan reiteradament se'l vexa i se l'humilia, és lògic que emergeixi el ressentiment, però si aquest poble no és capaç de transformar aquesta passió tòxica, aquesta emoció tan summament destructiva en energia creadora i positiva, aquest poble no té futur i als ulls del món és un poble que fa el ploricó i el paper de víctima.
El ressentiment no és un sentiment noble, però tampoc no ho és la venjança, ni la gelosia. Són passions humanes tan antigues com la mateixa humanitat. Un poble ha de ser saber trobar antídots al ressentiment i mecanismes per alliberar-lo abans que no sigui massa intens i massa voluminós. Ha de poder expressar en el món la seva singularitat, la seva bellesa, la seva creativitat i riquesa inherent i, a la vegada, ha de poder reivindicar allò que és just per a ell, el reconeixement que mereix. El món sabrà reconèixer-ho si allò que fa és bo i té qualitat, fins i tot encara que el veí més pròxim li hagi negat sistemàticament el seu dret a existir. Els pobles no viuen del ressentiment. Més aviat al contrari: el ressentiment els enverina i els mata”.

Diumenge caldrà que sortim al carrer i ens atansem als nostres llocs de votació amb aquesta ferma convicció: no estem fent res més que expressar la nostra llibertat com a persones i com a poble i estem fent exercici de la nostra dignitat. Bon diumenge a tots!

Una cosa no treu l’altra

Ahir vaig anar a visitar uns amics que feia temps que no veia. Vam parlar molta estona i de molts temes. Vam repassar el món de dalt a baix i, sobretot, vam parlar de les dificultats que estan passant algunes famílies amb la crisi, justament perquè a ells els ha tocat de ple.

Vam parlar de Catalunya i del camí que hem iniciat cap a la independència. Inevitablement va sortir el tema de si el Govern donava massa prioritat a aquest i no tant al tema de la crisi i de les retallades. És clar que per a ells –igual que per a moltes famílies- la crisi, els desnonaments i els problemes econòmics són la principal preocupació. Estàvem tots d’acord que potser s’hauria pogut fer alguna cosa més per prevenir primer, i per pal·liar després, tant de sofriment. I estàvem d’acord també que els  polítics haurien de ser els primers a donar exemple, cosa que no passa sempre, ni de bon tros.

Però jo sostinc que una cosa no treu l’altra i que es poden fer i s’han de fer les dues a la vegada. Que no són pas contradictòries sinó que són totalment complementàries. I, si anem una mica més lluny, hauríem de coincidir en què la crisi catalana és deguda –no en tota, però sí en bona part -a que el Gobierno de España no ens paga els 8.000 milions que ens deu. I no accepto que em diguin que això sigui victimisme barat, sinó que és simplement la realitat a la que ens ha acostumat España, que no paga el que deu per llei i per justícia i es gasta els calers seguint fent projectes d’AVE ruïnosos o comprant material bèl·lic sense sentit, per exemple. Sense aquests diners que ens deuen ells saben molt bé que tenen una Catalunya escanyada i totalment a les seves mans. Depenem econòmicament d’ells i se n’aprofiten tant com poden i sense cap mena de rubor. És com una empresa o una família: si no li paguen el que li deuen, ells tampoc no poden pagar i han de retallar o han de tancar. No hi ha cap més sortida.

Llegia no fa massa l’ informe d’ Intermón Oxfam nº 34 del mes de juny d’aquest any  titulat La empresa española y los derechos humanos en que s’estudia com la famosa “Marca España” (representada per empreses com Ebro Foods, Pescanova, Agrogeba, Hidralia Energía, Bionaor, Acciona, Iberdrola y Renovalia) no fa més que cultivar la pobresa fora del país amb molt males pràctiques i violant sistemàticament els drets humans. Podeu llegir-lo i us posareu les mans al cap de tant d’horror com s’hi pot llegir. Aquest informe evidencia les males pràctiques d’ aquestes empreses espanyoles a països del tercer món (aquests dies ho podem veure amb Sacyr) i denuncia la política d’ulls clucs i de mirar cap un altre lloc per part del Gobierno que "s’absté de fer avaluacions de l’impacte dels crèdits que els ofereix". Tot plegat una vergonya!

Ja sé que hi han empreses catalanes que deuen actuar de manera semblant; però és precisament per això que volem una Catalunya independent, on aquestes coses no puguin passar i que sigui més justa,  i equitativa i amb una mica més de sensibilitat social. No reclamem la independència perquè sí. Hi han un munt de motius i un munt de raons, tot i saber que això no serà cap Arcàdia i que caldrà molt d’esforç per aconseguir-ho. Però el que no és tolerable és que les coses segueixin com ara i que no s’hi faci res.

El passat octubre es va fundar una plataforma independentista que es diu SÚMATE, constituïda majoritàriament per gent vinguda de fora de Catalunya i que molts d’ells ni tan sols parlen català. El seu president es diu Eduardo Reyes i en una entrevista que li feien deia frases com aquestes:"Prefereixo morir-me de gana lliure, que mig menjar com un esclau". O bé aquesta altra. “Ahora más que nunca, la Cataluña social que queremos y necesitamos merece decidir democráticamente su futuro y construir una Cataluña soberana”.

El problema, doncs, no és que no es puguin fer les dues coses alhora (combatre els efectes de la crisi i voler la independència), sinó que el problema és que España no fa –ni en vol fer- cap de les dues coses: ni independència, ni justícia social. No volen entendre que les reclamacions que fem els catalans no són només per problema de diners. És un problema de dignitat i d’aspiracions a viure millor, però –i sobretot- a ser millors.

 

 

 

Reclamar el que és nostre

Des de fa molt temps que el Govern català i la societat sencera reclamem que es facin públiques les balances fiscals per tal de poder veure “qui és qui”, i “què és què” en el repartiment dels diners a Espanya. Els entesos diuen que hi ha uns models establerts per tal de que es puguin fer perfectament els càlculs i clarificar un tema que sembla que no hi ha interès de clarificar.

Vistes les reclamacions de la Generalitat de Catalunya i les negacions sistemàtiques per part dels Governs de Madrid dels arguments esgrimits sembla que serà difícil posar-se d’acord. Mentre per a uns l’ Estat ens deu un fotimer de milions, per als altres no només no ens deuen res sinó que fins i tot ens ajuden a viure. Algun ministre fins i tot s’ha atrevit a dir que, si no fos per ells, Catalunya ja hauria fet figa. O sigui, que Catalunya viu de la caritat de Madrid.

El tema és d’aquells inacabables i que ja comencen a empudegar massa. Per a mi és tan evident qui té la raó que ja fa molt temps que no poso en dubte que els“paganos” (els que paguem) som nosaltres i que aquí retorna molt menys del que ens tocaria. Per tant, considero que tenim dret a reclamar el que se’ns deu i, sobretot, tenim dret a reclamar els nostres drets i la nostra terra. Per simple dignitat!. Anar per la vida, hom hi pot anar de moltes maneres: demanant constantment perdó, agenollat, amb complex d’inferioritat, amb por, amb vergonya o amb esperit de vassall. I crec que ja ha arribat l’hora de que ens traiem de sobre tots aquests complexos i ens comencem a sentir lliures interiorment per tal d’elegir el futur que nosaltres vulguem. I, justament, aquesta és la grandesa; perquè creure en els propis drets i en la pròpia llibertat és una cosa que depèn només de nosaltres mateixos. Després podrem parlar si podrem aconseguir o no les fites desitjades. Però la decisió de plantar cara a l’estat actual de coses és una decisió que només depèn de nosaltres.

El fons de la qüestió és si creiem o no en les nostres pròpies potencialitats i si volem construir un país diferent al que tenim; si volem transformar una societat que veiem massa malalta; si volem veure menys lladres i menys pobres; si volem més educació i més justícia social, més honestedat i una mica més d’il·lusió per un futur millor. Em direu que tot això és molt bonic de dir i molt utòpic. Potser sí. Però és la única forma que tenim de creure que la realitat pot ser una altra i que som nosaltres qui podem transformar-la.

A alguns encara els queda dignitat

No anem massa sobrats de qualitats i virtuts i, en canvi, ens sobra massa defectes i vicis. I em refereixo tant pel que fa a l’aspecte personal com al social. I una d’aquests qualitats que no es fan gaire patents és la dignitat, una qualitat moral per la qual hom no vol rebaixar-se i no tolera d'ésser ofès. És allò que alguns tenen com a principi de que prefereixen morir dempeus que no pas viure agenollats.

Darrerament –i no és només d’ara, sinó que ja massa anys que dura- sembla que gaudeixin ferint la dignitat de Catalunya i d’alguns catalans des de molts llocs, però especialment des del Govern de Madrid, d’algunes altes institucions de l’ Estat i dels seus representants “regionals”. Això és el que ha passat amb motiu de la mort de Josep Lluís Bausset i Ciscar (Paiporta, 19 d'agost de 1910 - L'Alcúdia, 3 de juny de 2012), que fou un mestre, activista cultural i polític valencià.

Reconec que no el coneixia, la qual cosa no treu que fos molt conegut, reconegut i valorat al País Valencià. Però amb motiu de la seva mort vaig llegir una notícia que em va alegrar i que em va fer pensar que encara hi ha esperança de tirar en nostre país endavant mentre hi hagi persones que tinguin dignitat, com l’ha tinguda la seva família. Us ho explico tal com ho he llegit al diari digital VILAWEB.

La família de Josep Lluís Bausset ha retornat els telegrames de condol enviats pel president de la Generalitat, Alberto Fabra, i pel el conseller Serafín Castellano perquè havien estat escrits únicament en castellà. Un dels seus fills explica que no els han retornat per ser escrits en castellà 'sinó per haver menyspreat la llengua' que el seu pare 'va defensar tota la vida'.

També diu que agraeixen les mostres de condol del president de la Diputació de València, Alfonso Rus, que els ha fet arribar una carta, en aquest cas, en català.

El mestre, activista i polític Josep Lluís Bausset es va morir diumenge passat a l'Alcúdia. Tenia 101 any, i deixava una llarga trajectòria de compromís cívic amb la nació l'havia portat a rebre molts homenatges i reconeixements els últims anys de vida.

 

El director del diari, Vicent Partal,  fa notar Josep Lluís Bausset tenia cent un any i des de la seua més tendra joventut no havia parat ni un segon de treballar pel País Valencià, per la nació catalana i per una societat més justa. Per això crec que, precisament en uns moments en què sentim tanta tristesa i desconcert per com van les coses i per com les porten els qui tenen la responsabilitat de dirigir la cosa pública, el seu exemple és un revulsiu que cal posar en relleu i honorar com cal.

Quan fa uns quants mesos li van retre un homenatge més que merescut a València i quan la Muixeranga va sonar en honor seu va posar-se dempeus, malgrat l’edat i malgrat l’evident dificultat física, fet que emocionà tothom. Podia haver restat assegut i ningú no se n’hauria estranyat ni li ho haguera retret de cap manera. Però, com havia fet tota la vida, es va posar dempeus, no perquè els altres li ho reclamaren, sinó perquè ell volia. La força interior que el va obligar tota la vida a ser un home honest, lliure i responsable és, en definitiva, l’origen de l’estatura moral que tots li reconeixem avui.

D’això jo en dic dignitat. I cal que aprenguem la lliçó.

 

Fins quan durarà el mercadeig?

Quan anem als països àrabs, una de les coses que més criden l’atenció són els mercats i la forma de comprar i vendre que tenen. Sobretot, crida l’atenció el constant regateig que hi ha entre el que ven i el que compra. És la seva manera de fer tradicional, acceptada per tothom i en la que tots saben ben bé les regles del joc.

Ara això ja ens ha arribat també aquí perquè en els nostres mercats hi han moltes parades amb àrabs venent. Molts de nosaltres ja ens hem acostumat també al regateig. Aquí no hi estàvem massa acostumats i, a mi personalment, em feia sempre com una espècie de vergonya. De petit ho havia vist fer al meu pare i a mi mai m’havia agradat. I continua sense agradar-me. Posats a mercadejar regatejant, hom no sap si compra bé, si li prenen el pèl o si ha fet el gran negoci de la seva vida. Em refereixo quan hom no té referències clares del preu objectiu del preu d’una cosa.d’una cosa. És clar que caldria parlar també si les coses tenen preus objectius: algú deia que el preu d’una cosa és el que el comprador vol pagar. Potser sí….

Tota aquest llarga introducció és per dir que Catalunya està immersa en un autèntic “mercat persa”, en un mercadeig avorridor amb l’Estat. Ja fa massa que dura i em sembla que tot plegat és una presa de pèl.

Primerament, aquí sabem prou bé tot el deute històric. S’ha calculat per activa i per passiva. Hi han estimacions altes, baixes i mitjanes. Ni així sembla possible posar-se d’acord.

I el motiu és només un: no hi ha nivell equitatiu en el mercadeig. Una part té la força i els diners i l’altra, la necessitat urgent. És com aquell que si es mor de gana, pagarà el que sigui per un tros  de pa. I a Catalunya la fan delir dient-li: si voleu alguna cosa, haureu d’acceptar el que us donem o si no, res de res!

I aquí és on hi ha el frau absolut, el robatori, la cara dura, o com vulguem anomenar-ho. Sense igualtat de condicions no podem fer res. Bé, res si que podem fer: plantar-nos com a país. Però això és encara una cabòria, quelcom inassolible. Per dignitat potser un dia s’haurà de fer.

Però queda dignitat, encara, a Catalunya?

Etiquetes de Technorati: Finançament,Catalunya,Dignitat nacional.

Visca Montserrat Abelló

He trobat aquesta perla. No puc resistir-me a difondre-la perquè, tot i que hauria de ser normal, no ho són -lamentablement - actituds com la de la Sra. Abelló.

 La dignitat només roman en la gent com la Montserrat Abelló?

Gràcies, senyora Abelló

Dissabte passat. Assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura. 'Nacionals' i de 'Cultura' en la mateixa definició, ep! El qui porta el sarau, vés a saber per què, demana si cap dels premiats o dels presents no entén el català. Un, un de tots, diu que no l'entén, i des d'aquell instant l'assaig passa a la llengua del país veí. Tot d'una, emperò, la senyora Abelló, Premi Nacional, alça la mà i diu: 'Jo no entenc el castellà'. 
Sorpresa evident. Estem acostumats a no protestar, a callar com si res, com si la nostra dignitat no fóra important, sinó accessòria. Sorprèn, sembla, que algú es comporte, simplement, amb dignitat, sense escarafalls, però també sense deixar-se aixecar la camisa ni assumint el paper de colonitzat sense drets. Potser per això l'assaig continua en espanyol amb la flor i nata de la cultura catalana, com si no hagueren oït la senyora Abelló. Amb un detall afegit: cap dels premiats de la cultura nacional no se suma a la protesta. 
I malgrat tot, malgrat el silenci i la mala educació evident, aquella dona de cabells blancs i de mirada espurnejant, la senyora Abelló, poetessa, amb la força i la raó que li dóna haver aguantat dècades de misèria i d'opressió torna a dir amb tanta senzillesa com rotunditat: 'He dit que jo no entenia el castellà'. I, ara sí, ara aconsegueix que els organitzadors tornen a parlar com parlen tots els presents a la sala menys un. 

Em lleve el barret, senyora.

Vicent Partal
Mail obert