Acabo de veure un altre cop, després de molts anys, la pel·lícula de Federico Fellini ‘La Strada’. Un clàssic del cine de l’any 1954. Ara que tinc més temps, em ve de gust veure de tant en tant algunes pel·lícules que en aquell moment em van agradar o que van deixar en mi alguna cosa interessant, algun bon record, alguna escena que ha quedat en el meu cervell com una mena de pòsit que, a través dels anys, s’hi ha anat quedant i allà ha reposat sense ni adonar-me’n. A vegades aquest sediment, aquest solatge, es remou a causa d’algun esdeveniment actual, d’alguna conversa, d’alguna persona, d’algun record que porta coses que ni un mateix sabia que estaven ben guardades en algun replec del cervell.
La Strada va ser una d’aquestes pel·lícules, magistralment interpretades per Anthony Quinn i Giulietta Masina, que ara m’ha vingut el gust de veure. L’argument –per aquells que no ho sàpiguen- es basa en una relació molt peculiar entre dues persones: Zampanó i Gelsomina. L’atzar uneix per una temporada els seus destins, fins que arriba un punt en què es trenca definitivament una relació que ja es preveia impossible. Però la història és tan real, aquest tipus de relació està tan ben explicada, els personatges són tan de carn i ossos i tot sembla tan quotidià i proper, que la pel·lícula no passarà mai de moda i seguirà vigent del tot durant anys i panys. Retrata una realitat que deu haver existit sempre i, per tant, també ara mateix. Segueixen existint relacions estranyes, conflictives, insanes, de dominació entre persones i entre pobles. Històries d’amor impossibles entre persones violentes, perverses, egoistes, brutals, possessives o simplement molt primitives i altres persones innocents, bondadoses, dependents i que van per la vida amb el cor a la mà i amb la mirada plena de bondat. Relacions plenes d’incomprensió mútua, incomunicació i molta soledat i desemparament.
Són històries entre persones i podrien ser perfectament històries entre pobles. Històries personals o històries nacionals amb relacions més o menys pacífiques o conflictives que, a vegades, s’arrosseguen de segles. Al final de la pel·lícula Gelsomina és abandonada com un gos que ja no serveix per a res. Arraconada com una cosa que ja no serveix. Com aquell moble que portem a la deixalleria perquè no sabem on posar-lo. En altres ocasions, la única sortida possible per sobreviure és la fugida i el trencament definitiu d’uns lligams que potser en algun temps havien existit, però que jo no hi són. Les relacions entre pobles s’assemblen molt a les de les persones. No serveix el tracte degradant, forçat, de menys teniment, de superioritat d’un sobre l’altre, de menyspreu, de falta de respecte, de poc reconeixement i poca igualtat. En qualsevol relació, si falla la llibertat i el respecte, falla tot i tard o d’hora s’enderroca un castell que no tenia fonaments sòlids i que s’aguantava artificialment.
Recordo que una vegada una persona em va dir que la seva vida havia canviat arran d’una conversa-reflexió que una altra persona li havia fet i que tenia molt a veure sobre aquesta pel·lícula. Aquesta persona tenia una autoestima molt baixa, passava per un moment molt delicat i creia que la seva vida no tenia cap sentit. Llavors li van recordar unes frases que li diuen a la Gelsomina de La Strada.
“Gelsomina, tu et penses que no ets important. Gelsomina, fins i tot el que ens sembla que no té sentit, en té. I en té molt.. Alguna vegada has observat les pedretes que conformen ‘la strada (la carretera)?. La veritat és que semblen insignificants, són ignorades per tothom, aixafades; amb tot, mira si seran importants que, aplegades una a una, totes juntes, formen una via, una carretera, un camí. I per aquest lloc podem transitar. Tu ets molt més que això i la teva missió i la teva pròpia vida és i serà molt més important del que ho és ara. La teva vida serà alguna cosa amb sentit, alguna cosa gran”.
Aquesta persona m’explicava que el que li van dir va fer l’efecte d’un cafè italià: era fort i dolç, a la vegada. Reconeix que el que li van dir va suposar per a ella “una strada nel deserto”. Cadascú de nosaltres –siguem més o menys joves o més vells- té el futur a les seves mans i tenim el futur de Catalunya a les nostres mans en un moment molt complicat i que pot semblar que no ens en sortirem. Caldrà rellegir i pensar altre cop aquestes frases de La Strada. Valen la pena.
Avui porto una bonica història que m’ha fet pensar. 
Porto avui un acudit que il:lustra perfectament–em sembla a mi- el que ens està passant a la majoria dels que fem servir ordinadors, telèfons mòbils i altres eines modernes i sofisticades d’aquest tipus. Sense ni adonar-nos-en, fem, que qualsevol cosa anodina, habitual, personal, sense importància i sense cap gràcia, rd transformi en important, transcendent, pública, coneguda i publicada.
Hi han moltes menes de relacions socials i de solituds en la vida i cadascú les sent i les viu a la seva manera. Perquè una mateixa situació es pot viure de moltes maneres i, de fet, cadascú la viu a la seva manera... 
Escoltava fa uns dies per la ràdio una dona empresària andorrana. No vaig poder escoltar el nom perquè vaig agafar l'entrevista ja començada. Però explicava aquesta dona que de mol jove va haver de fer-se càrrec dels negocis de la família per la mort del seu pare i que als consells d'administració estava rodejada d'homes i que a ella no se l'escoltaven. Quan un home deia el mateix que deia ella, llavors sí que la cosa tenia ressò. Deu ser cert perquè les persones acostumem a ser així de ruques i estem plens de prejudicis. 
Ajudar a tothom. Inclús a aquell que no vol ser ajudat. Heus aquí el "quid" de la qüestió.
Ara ve Nadal, matarem el gall!, diu la cançó. Bé, això de matar el gall ja no es fa. Ja el comprem mort i preparat i tot. Però sí que per Nadal sembla que cada vegada més ens vegem obligats a fer regals. Em sembla que inclús ens passem una mica en aquest tema. Jo considero que hi ha uns regals que valen molt més la pena que qualsevol altre i que no sempre sabem fer, començant per mi mateix. Hauríem d'aprendre a fer regals diferents. Per exemple:
