Conferència explicant Catalunya als estudiants americans. Forma part dels Emma Dialogues, del Col·lectiu Emma. La seguiren una cinquantena d'estudiants vinguts de les universitats més presitigioses del EUA a través dels Consortium for Advanced Studies in Barcelona (CASB).
En la conferència, Tree explica als estudiants el seu descobriment de la nació catalana i les vivències que ha tingut d'ençà que és al nostre país. També repassa els principals fets de la història de Catalunya i els últims esdeveniments polítics, com les consultes sobre la independència, la manifestació del 10-J i el creixement general de l'independentisme.
----------------------------------------------------------------------
TRENTA-TRES
ANYS VIVINT EN UNA ANOMALIA ANOMENADA CATALUNYA' o 'EL PICNIC QUE
HAVIA DE TENIR LLOC' (Mattew Tree)
He
estat en contacte amb Catalunya durant 40 anys,33 dels quals hi he
viscut. Per tant,crec que tinc el dret de parlar de Catalunya des
d'un punt de vista purament personal. Al cap i a la fi, Catalunya ha
ocupat una part de la meva vida més llarga que la viscuda a Londres,
la ciutat on vaig néixer. Per diverses raons, Catalunya ha estat una
font de fascinació sense fi. Els meus fills són catalans. I
Catalunya, des de fa dècades fins al dia d'avui, ha estat l'únic
lloc del planeta en què realment em sento com a casa.
Segurament
mai no hauria arribat a conèixer Catalunya tan bé si no hagués
estat per un casament inusual al registre civil de l'Ajuntament de
Londres (el 1978, quan tenia 19 anys); el mestre de cerimònies era
un barbut jovial que no prenia el nostre casament seriosament, perquè
donava per descomptat que volíem casar-nos perquè la meva xicota
espanyola – així jo pensava d'ella, aleshores – podria quedar-se
al país. Tenia raó. (Espanya encara no havia entrat a la UE i la
meva xicota havia rebut una visita recent de dos policies de paisà
del departament d'immigració que li van dir que tenia dues setmanes
per fer les maletes). Va ser una cerimònia ràpida, ja que els únics
convidats eren els mateixos testimonis. La nostra idea era que el
casament havia de ser un secret, però els matrimonis, com els
assassinats, sempre s'acaben descobrint, tard o d'hora. Ella ho va
comentar a la seva germana, la germana a la resta de la família, i
al cap de pocs mesos vaig anar a Catalunya per primer cop, per
conèixer els sogres. L'única pista que tenia pel que feia a la meva
destinació era el llibre de George Orwell, 'Homenatge a Catalunya',
(que no és pas cap homenatge a Catalunya) i un parell de coses que
la meva dona m'havia dit sobre el fet que ella era catalana, un
adjectiu que no em deia absolutament res. Això sí, tenia la
sensació desagradable que allò de ser català era quelcom exclusiu,
al qual –al contrari d'ella– jo no pertanyia. Em feia una mica
gelós i tot. Potser, o potser no, sabia que el català era un idioma.
No me'n recordo. Sí que estic segur que no tenia cap intenció
d'aprendre'l. En general, les paraules català i Catalunya van donar
peu a una mena de picor mental que no em molestava ni a rascar.
Tenia una certa por a l'hora de conèixer la família de la meva
dona, ja que per a ells jo devia ser escandalosament jove. Però el
seu germà gran, que em recollir de l'estació, va resultar ser un
home del tot simpàtic, com la resta de la família. Això sí, una
cosa va quedar clara de seguida: si volia conversar amb qualsevol
persona que no fos la meva dona (en anglès) o el seu germà gran (en
el meu francès defectuós) calia que aprengués si més no un dels
dos idiomes que gairebé tothom parlava al poble.
Aquesta va ser
l'època en què el règim de Franco s'estava desfent, molt a poc a
poc. Feia poc Tarradellas havia tornat a casa i estava negociant el
segon Estatut d'Autonomia. Alguns dels botiguers havien catalanitzat
els rètols dels seus establiments, però d'altres els havien deixat
en castellà perquè creien que aviat hi hauria un cop d'estat i el
català tornaria a ser prohibit. Aquesta precarietat lingüística
havia creat una certa confusió entre els catalanoparlants (90% de la
població, en aquest poble en concret). Per començar, ningú sabia
com lletrejar en català perquè aquest idioma havia estat prohibit a
l'escola, però tots hi escrivien de totes maneres, amb uns errors
ortogràfics tan notables com inevitables. Anys de repressió els
havien fet pessimistes pel que feia al futur del català, però a la
vegada estaven orgullosos que havia sobreviscut tant. Quan van veure
que jo estava intentant decidir quin idioma aprendre, català o
espanyol, em deien que els encantaria si aprengués el català, però
que seria un idioma mort abans de l'any 2000. (Pel que fa als
mitjans, aviat vaig descobrir que només hi havia un diari en català,
i que al circuit català de TVE, només s'emetien quatre programes de
baix pressupost al migdia; a les notícies, les locals es podien
explicar en català; les notícies internacionals s'havien d'explicar
en castellà). I com que el català era la llengua per defecte de
gairebé tothom que coneixia, vaig decidir aprendre aquest primer.
Vaig tornar a Londres breument i a Londres vaig descobrir que un
catedràtic de la universitat de Sheffield, Alan Yates, havia acabat
de publicar un llibre que es deia i es diu 'Teach Yourself Catalan',
cosa que em va semblar miraculosa ja que tenia la impressió que
era l'única persona britànica que volia aprendre aquest idioma. Poc
després, vaig tornar al poble per una estada de sis mesos.
A primera vista el català em va semblar estrany, amb les seves
combinacions complexes de pronoms febles ('L'hi dono') i verbs que de
vegades acabaven en 'eix' (llegeixo) i de vegades no ('llanço'), amb
els seus accents oberts i tancats, les seves ç i la dièresi; amb
els seus partícips passats capriciosos i el seu pretèrit tan
increïblement fàcil (vaig anar). Sonava rar, també, amb les seves
elles ampul·loses ('ocell', 'lluna', 'Lluís Llach'); el seu exèrcit
de monosíl·labs ('poc', 'foc', 'boc') i la xeix ('xiuxiuejar',
'xandall', 'xalar''). Sonava com una barreja d'ones que es trencaven
contra la sorra i un cloquejar brusc. Mentrestant, començava a
parlar amb la gent, la joventut de tota la qual havia transcorregut
sota Franco; i llegia ficció en català per primer cop, cosa que em
va ensenyar que el català també es parlava a València i Mallorca,
entre d'altres llocs; mirava una història de Catalunya en què hi
havia fotos de presidents catalans anteriors, de policia catalana, de
bitllets de banc impresos en català, i a poc a poc se'm va acudir
que alguna cosa inexplicablement equivocada i injusta havia tingut
lloc en aquest racó d'Europa. Com era possible que tota aquesta
història, tota aquesta literatura, tota aquesta gent que parlava
aquesta llengua que cloquejava i esquitxava alhora no havien estat ni
tan sols mencionades al país on vaig néixer? Com era possible que
una cultura sencera hagués pogut ser amagada en plena vista de les generacions de turistes estrangers que havien inundat Catalunya
durant les últimes tres dècades? Una cultura, pel que veia, que
havia produït uns artistes de primera fila com ara Dalí i Miró,
sense que ningú sabés que ells també havien pertangut a aquesta
mateixa cultura catalana, una cultura que – com gairebé totes –
havia absorbit influències estrangeres alhora que havia construït
una xarxa íntima pròpia (Dalí que rebia lliçons de postura de
Francesc Pujols; Miró que s'inspirava amb els poemes de Foix). Com
ara possible que ningú que jo coneixia a Anglaterra, ningú tenia la
més remota idea que tot això existia? El meu cunyat em va aclarir
alguns detalls. No havia vist una senyera fins que tenia 14 anys, de
tan prohibida que havia estat. Els llibres en català havien estat
completament prohibits, amb l'excepció d'algun text religiós, al
llarg de les primeres dècades de la dictadura; hi havia casos de
gent llançada des dels tramvies per haver parlat en català, o
apallissats per haver demanat el seu torn en una fleca en català
(per esmentar dos exemples documentats). Al principi de la Transició,
els polítics catalans no podien viatjar a l'estranger en una
capacitat oficial i els grups de teatre catalans no podien fer gires
internacionals amb cartells que indicaven que eren, precisament,
grups de teatre catalans. El que vull dir amb tot plegat és que era
obvi, totalment obvi fins i tot al noi poc viatjat i menys informat
de 19 anys que jo era, que tot plegat era una immensa anomalia
europea. Una anomalia, perquè havia estat reprimida amb una duresa
que delatava una forta dosi d'odi per part de les autoritats
centrals. I una anomalia, perquè si la catalanitat hagués
sobreviscut fins al punt que continuava sent ben viva, era a causa de
classes de català clandestines, penjaments de banderes clandestins,
impremtes clandestines, biblioteques personals clandestines,
xerrameca clandestina; havia sobreviscut perquè moltíssims catalans
havien practicat la desobediència civil durant molts anys. Hi tenien
la mà trencada. I hi havia una altra cosa que feia que Catalunya fos
anòmala...
A finals dels anys seixanta, tres autocars van arribar
al poble i en va baixar un poble andalús sencer: escenes semblants
tenien lloc arreu de Catalunya fins a mitjan anys setanta. Al
principi, aquest fenomen migratori va generar una actitud de
'nosaltres i ells', tant de part dels catalans com de la dels
nouvinguts. Molts catalans fins i tot tenien problemes a l'hora
d'entendre els accents del sud d'Espanya, i molts dels que provenien
del sud, evidentment no entenien el català, i no tenien gaires
possibilitats ni necessitats de fer-ho, atès que la majoria
treballava en feines que cansaven força, i el fet que socialment,
feien pinya (tal com feien els catalans diguem-ne nadius). I la
supressió del català fins a finals del setanta tampoc no va ajudar
gaire. Cada 'bàndol' tenia una actitud de sentir-se una mica
superior a l'altre. Per exemple, era habitual que diversos clients de
la pastisseria regida pels pares de la meva dona insistien que se'ls
adrecés en castellà fins i tot quan no hi havia cap problema de
comprensió (per exemple, una senyora a qui se li havia dit que tal
pastís valia 'trenta pessetes' va insistir que li'n diguessin el
preu en castellà: 'treinta pesetas'). D'altra banda, hi havia
catalans que gastaven un cert esnobisme envers els nouvinguts, tot
declarant que tenien poca cultura i poques possibilitats
d'integrar-se. Feliçment, tot això ja començava a canviar. Hi
havia cada cop més matrimonis mixtos. Els joves solien ser més
inclusius que els seus pares i avis. (El meu cunyat em recomanar el
llibre 'Els altres catalans', escrit originalment en castellà per un
'nouvingut' que ja havia passat uns quants anys a Catalunya: Paco
Candel; diria que 'Els altres catalans –un best-seller en tota
regla a Catalunya– va marcar el començament del desglaç entre
els catalans 'nadius' i els que havien arribat feia relativament poc.
La meva dona i jo ens van acabar separant –coses que passen–
i vaig tornar a Londres durant quatre anys, on continuava llegint en
català i parlant amb amics catalans que visitaven la ciutat. El 1984
–un altre títol “orwellià”- vaig tornar a Catalunya,
concretament a Barcelona, solter i per un temps indefinit. Hi havia
hagut força canvis. Hi havia una ràdio i una televisió públiques
en llengua catalana. La Generalitat havia estat restaurada. Més gent
parlava català i semblava que gairebé tothom l'entenia; o sigui, la
tensió lingüística dels setanta anava desapareixent. Però des del
punt de vista estranger Catalunya encara no existia. Els turistes
solien anar cap a la costa, on una mena d'Espanya tòpica i falsa
havia estat preparada especialment per a ells, sovint per empresaris
catalans: “tablaos” mediocres, “souvenirs” tauromàquics,
sangria a dojo. Quan els turistes s'arriscaven a visitar Barcelona,
la gent els assenyalava, en part perquè n'hi havia tan pocs i en
part perquè solien portar biquinis i banyadors...
L'actitud del
govern central envers Catalunya variava, al meu punt de vista, entre
una tolerància a contracor i restriccions descarades. Per exemple,
Madrid va bloquejar el senyal del segon canal públic, el Canal 33
que es va haver d'emetre il·legalment fins que el govern central es
va dignar a atorgar-lo una llicència. O bé, Madrid feia esforços
persistents per reduir l'ús del català a les escoles. Un any
després del 23-F, el govern va introduir la LOAPA, la Llei
d'Harmonització del Procés Autonòmic, la funció de la qual era
limitar les competències de les comunitats autònomes en general, i
les de Catalunya en particular. Madrid volia fer veure, em va
semblar, que mirava Catalunya amb una mena d'indiferència agressiva. L'arribada dels Jocs Olímpics va marcar un abans i després pel
que feia a la relació de Catalunya amb el govern central i, de fet,
amb el món sencer. La divisió fins aleshores latent entre Catalunya
i Espanya va començar a mostrar-se. Quan el rei Juan Carlos va
visitar l'estadi olímpic, el 1989, el van xiular. La Crida va fer el
que va poder per penjar pancartes que deien FREEDOM FOR CATALONIA als
llocs on hi havia més càmeres 9 de televisió. El català va ser el
quart idioma oficial dels Jocs, malgrat que els senadors del PP van
afirmar que això era 'anticonstitucional'. I quan la Generalitat va
publicar una sèrie d'anuncis a uns mitjans internacionals que deien
que Barcelona era el capital d'un país que es deia Catalunya, molts
espanyols es van enfadar (cosa que dóna peu a una pregunta òbvia:
per què?).
Però potser la indicació més gran de la divisió entre
Catalunya i Espanya van ser les audiències dels Jocs a la televisió:
2 milions a Catalunya, amb una població de sis milions; i vuit
milions a Espanya, que tenia una població de 40 milions i escaig. I
–és clar– hi havia la detenció de 25 persones acusades de
pertànyer a Terra Lliure –que ja s'havia auto-dissolt-; 17 de les
quals van ser torturades, un fet que Madrid no va ni explicar ni va
investigar. Una actitud que delatava una tolerància zero envers
l'independentisme català que no encaixava gens amb la llibertat
d'expressió de pensaments, creences i opinions aparentment protegida
per la Constitució. A partir del 1992, un tipus diferent de turista
va començar a visitar Barcelona: turistes diguem neoculturals
que, tanmateix, criticaven tot allò català per què el veien com a
nacionalista en sentit més dretà i xenòfob de la paraula. Tot el
que és català perquè, segons ells, és 'nacionalista'. Qualsevol
fet que contradeia aquesta idea fixa, o bé s'obviava o bé es
rebutjava. Per exemple, en una festa vaig sentir com una noia anglesa
que estava parlant amb una catalana, li va demanar el nom. En sentir
que la catalana es deia Jordina, l'anglesa va dir 'No, no, dóna'm la
versió espanyola del teu nom, si us plau'. O bé, una noia que vaig
conèixer i que havia viscut dos anys a Barcelona, em va dir: 'No
tinc res contra els catalans, però vull que em deixin viure a
Espanya.'
Aquest tipus de mentalitat tancadíssima – per no dir
arrogant – era més que frustrant per qualsevol persona, com jo
mateix, que parlava català, i coneixia la història de Catalunya i
que llegia literatura en català. Em va semblar que aquesta gent
vivia en un univers paral·lel, una realitat que jo no veia enlloc. I
també sabia que el costat negatiu d'un cert catalanisme present als
anys setanta - les queixes sobre els nouvinguts del sud etc. - estava
a les acaballes. I que cada cop hi havia més independentistes
catalans i que aquests solien ser d'esquerres i antiracistes i
antifeixistes. La immensa majoria dels grups feixistes i racistes,
d'altra banda, solien ser defensors a ultrança d'Espanya. A més a
més, no podia sinó adonar-me que ara hi havia molta més gent
nascuda fora de l'estat espanyol que havien après el català. Entre
els amics i coneguts i saludats avui en dia, per exemple, conec
catalanoparlants d'Holanda, Alemanya, Cuba, Perú, Eslovènia,
Txèquia, Tanzània, Senegal, Guinea-Conakry, Itàlia, Grècia,
Índia, Amèrica...i la Gran Bretanya. * Durant els primers anys del
nou mil·lenni, alguna cosa començava a canviar al món polític
català. L'Estatut d'aleshores, o sigui, el segon Estatut des dels
anys trenta, s'havia tornat clarament insuficient, en bona part
perquè Madrid constantment bloquejava les transferències de
competències acordades o fins i tot utilitzava les queixes de
petits grupuscles anticatalans per bloquejar competències ja
transferides. Com se sap, tots els partits al parlament de Catalunya
menys el PP van confegir un tercer Estatut d'Autonomia que en el seu
format original hauria atorgat a Catalunya el mateix estatus
semi-federal del qual Euskadi havia gaudit ja durant molts anys. Va
ser aprovat per referèndum a Catalunya, ribotejat amb rialletes però
aprovat per les Corts espanyoles, i després enviat pel PP i el
Defensor del Poble, que era del PSOE, al Tribunal Constitucional, que
va trigar quatre anys llargs per aniquilar-lo ben aniquilat.
L'endemà, 1.100.000 persones van protestar als carrers de BCN sobre
aquesta ingerència poc legal (segons l'article 152.2 de la
Constitució, l'Estatut retocat hauria d'haver estat aprovat una
segona vegada per referèndum a Catalunya). La manifestació va ser
obviada tant pels mitjans espanyols com pels estrangers, tot i que va
marcar el començament del creixement crucial del moviment
independentista català. Com se sap, els anys 2012, 2013, 2014, 2015,
2016 i 2017 van veure una sèrie de manifestacions absolutament
anòmales al continent europeu. Mai, però mai en la història
sencera d'Europa, una població de set milions i mig d'habitants
havia muntat manifestacions completament pacífiques d'entre un i dos
milions de persones durant sis anys seguits. A més, mentre tot això
passava, el 2014, la Generalitat va organitzar una consulta
no-vinculant sobre la independència, legal segons l'article 144 de
l'Estatut d'Autonomia. Un portaveu del govern central va dir, foteta,
que en el cas que tingués lloc seria una 'barbacoa'.
A la
barbacoa, gairebé 2,500,000 persones van votar, 81% d'ells a favor
de la independència. El periodista Pere Martí, que va publicar un
llibre sobre la consulta, va dir en una entrevista a Catalunya Ràdio
que l'executiu espanyol s'havia quedat bocabadat, esbalaït i sense
paraules. Al cap i la fi, la seva actitud sempre havia estat la de
fer veure que a Catalunya no passava res alhora que asseguraven a
líders europeus preocupats per les manifestacions, que, en les
paraules del Sr. Rajoy: 'la immensa majoria de catalans volen
romandre dins d'Espanya'. Més endavant Madrid va inhabilitar el
president de Catalunya, Artur Mas, la vice-presidenta i la consellera
d'ensenyament i els va imposar multes d'entre 24,000€ i 36,000€.
Al setembre de 2017, els tres van rebre l'ordre de pagar una fiança
de 5,2 milions d'euros al cap de poques setmanes, sota l'amenaça de
l'embargament dels seus patrimonis. Que acaben de ser embargats, per
cert.
Mentrestant el nou president, Carles Puigdemont, va anunciar
que l'única solució política a l'augment del vot independentista
seria un referèndum vinculant. Va fer 18 intents formals de negociar
aquest referèndum; Madrid no en volia ni parlar. De fet, va ser
només després de la divuitena reunió – i això m'ho va explicar
Puigdemont en persona – que Madrid finalment va creure que el
parlament tiraria endavant amb el referèndum. Tot i això, fins a
l'últim moment Madrid va fer veure que no estava gens preocupat, ja
que, segons l'executiu del PP, que ho va proclamar a tort i a dret,
no hi hauria cap referèndum.
Al 19 de setembre uns deu mil
efectius de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van ser
traslladats a Catalunya. Van començar a fer ràtzies a impremtes i
diaris locals, tot buscant urnes i paperetes. El 20 de setembre, van
escorcollar diverses conselleries, tot detenint 14 funcionaris de la
Generalitat que van portar, emmanillats, a la caserna de la Guàrdia
Civil a BCN. Mentrestant, policies nacionals amb fusells de bales de
goma (il·legals a Catalunya) van envoltar la seu de la CUP. Al
setembre dia 29, el portaveu actual del “Gobierno”, Méndez de
Vigo, va anunciar per enèsima vegada que no hi hauria cap referèndum
però si la gent volia organitzar un pícnic, doncs endavant. El
pícnic va tenir lloc a l'ú d'octubre. Mai en la història recent
d'Europa, tanta gent pacífica havia fet pinya per protegir uns
col·legis electorals d'unes forces d'ordre que no dubtava a
utilitzar una violència policial impensable contra civils
indefensos. A l'Europa occidental, si més no, no s'havia vist una
brutalitat oficial semblant des de fa quatre dècades. Si la
violència feia por, l'actitud dels representants de l'estat espanyol
en feia encara més. Els polítics mentien pels descosits als mitjans
afins i als periodistes estrangers, que no podien creure el que
sentien, a saber: que la policia havia actuat correctament, que si hi
havia hagut violència era perquè la gent l'havia 14 provocada, que
només hi havia hagut dos ferits, que no hi havia hagut cap
referèndum (de fet, 2,286,217 persones hi havien votat malgrat tot,
90,18% d'elles a favor de la independència). El rei espanyol, que va
tenir una oportunitat perfecta per calmar els ànims, demanar
disculpes per les ferides i els danys i tot seguit iniciar un diàleg,
va resultar ser, al llarg d'un discurs autoritari i ple de mala bava
que va xocar mitja Europa, un portaveu més del PP. En un intent
d'evitar un empitjorament del conflicte, el president Puigdemont va
intentar fer un pacte amb un Madrid que no va voler pactar res.
Tot
seguit, Puigdemont va autoritzar el parlament a prendre les mesures
que considerés necessàries i d'aquí la declaració de la república
catalana independent, el divendres 17 d'octubre. * Pel que fa a les
seqüeles, tots les sabem: les indicacions que el govern central
faria servir violència extrema en el cas que s'implementés la
república; les detencions de líders cívics i consellers elegits
democràticament; la fugida a l'exili del president i quatre
consellers més, per internacionalitzar el conflicte; l'aplicació
abusiva i il·legal de l'article 155 de la Constitució, que ha
tancat el parlament, imposat eleccions autonòmiques, traslladat bens
culturals, i que a poc a poc va posant en marxa investigacions dels
Mossos d'Esquadra, dels alcaldes, dels funcionaris i dels periodistes
dels mitjans públics, als quals s'han prohibit una tirallonga de
frases que podrien ser interpretades com a declaracions polítiques,
de la mateixa manera que s'han prohibit llaços grocs i fonts
grogues.
Catalunya ha deixat de somriure. Però el fet és que,
tard o d'hora, el que havia de passar –el referèndum de l'ú
d'octubre- ha acabat passant. Com més temps no es busca una solució
seriosa a una situació anòmala –i dintre el marc de la
democràcia espanyola i de la Unió Europea, Catalunya ha estat
l'anomalia més gran de totes– la situació arribarà a un punt en
què es torna més anòmala que mai. En què, per dir-ho així, la
seva anormalitat esdevindrà tan visible, tan òbvia, tan palesa i
evident i manifesta i palpable, que ningú no el pot ni obviar ni
ignorar, per molt que facin veure que això és el que estan fent. I
això és on som ara mateix. De fet, el que ha aconseguit l'anomenat
Procés és que Catalunya sigui al mapa internacional, que arreu del
planeta la gent s'ha assabentat de la seva existència, de la seva
idiosincràsia i dels seus problemes. Una condició imprescindible
per a la independència futura. Sota una dictadura com la de Franco,
es pot amagar qualsevol cosa, fins que una democràcia posterior la
tregui a la llum del dia. El problema és que Madrid mai no ha
volgut, durant quaranta anys de simulada democràcia, treure la
condició anòmala de Catalunya a la llum del dia. Tot el contrari:
l'ha tractat com la gent de vegades tracta un pidolaire qualsevol:
creient que si fas veure que ni el veus ni l'escoltes, desapareixerà.
Però Catalunya no desapareixerà pas, en bona part perquè deu ser
l'únic pidolaire del món que dóna més diners del que rep. D'aquí
el gran error de Madrid, de tots els governs de Madrid: si no
escoltes i no veus, no aprens res i acabes inventant explicacions que
no tenen res a veure amb la realitat. L'explicació que Madrid està
donant ara per l'explosió de desobediència civil democràtica que
hi ha hagut recentment a Catalunya, és que és el resultat d'una
conxorxa organitzada per quatre polítics radicals i que només cal
eliminar aquests polítics perquè tot torni a ser com abans. Madrid
no ha volgut veure ni escoltar que a Catalunya hi ha un moviment
immens a favor de la independència: segurament l'únic de les seves
característiques a tot Europa. Un moviment que consisteix en
ciutadans provinents de totes les classes socials, de tots els
orígens geogràfics, i d'edats ben diferents. Ciutadans com ara
l'alcalde d'Esponellà, un poble de 456 habitants a la comarca del
Pla de l'Estany. A l' ú d'octubre, a Esponellà, com arreu de
Catalunya, els habitants i la gent dels pobles propers van envoltar
el col·legi electoral per evitar que la policia hi entrés. Desenes
d'efectius de la Guàrdia Civil van obrir-se camí entre la gent
utilitzant la força, però l'urna ja havia estat amagada; van
esbotzar les portes de l'ambulatori local, creient que l'urna hi era,
però no. Mai no la van trobar. Dies després, en una conversa amb un
periodista local, l'alcalde va dir: 'Ostres, però aquell dia hi
havia tanta, tanta gent aquí. Més fins i tot que al nostre Dia de
la Carbassa'. I Madrid creu que tot el que Catalunya necessita són
cada cop més càstigs per fer front a 'radicals' indesitjables com
l'alcalde d'Esponellà.
