Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tomàs Cacheiro. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tomàs Cacheiro. Mostrar tots els missatges

diumenge, 28 de novembre del 2010

Tomás Cacheiro i la naturalesa

Tomás Cacheiro és un dels grans ceramistes d`Uruguai.

Ara que tinc a les mans el llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay”, que una de les autores m’ha fet arribar molt amablement,  m’adono de com ho és de desconegut el món de la ceràmica i de com es pot fer creació pura d’elements tan senzills i naturals com són l’argila, l’arena, els esmalts, el foc, l’aigua…

Quina misteriosa transformació fan els artistes d’aquests elements per tal de que es creïn coses tan boniques?.

El llibre de Mercedes González, Rosina Rubio i Carmen Zorrilla estudia 5 ceramistes. Hi ha una petita biografia de cada un d’ells, un estudi de la seva obra i fotos precioses de les seves creacions, així com un CD que ho acompanya i ho millora tot perquè és un suport meravellós per poder-ho veure als ordinadors.

M’he permès la llibertat de fer un video de cada un dels artistes que us aniré presentant aquí al blog per tal de que tots hi pugueu accedir amb més facilitat.

De Cacheiro ja n’he parlat en altres ocasions en aquest mateix blog i, si us interessa, podreu trobar-ho fàcilment. Les autores resumeixen la seva trajectòria artística amb la frase: “Una història lligada a la naturalesa”. És cert. Cacheiro va optar per anar a viure vora el riu i allà es va transformar personalment, va transformar l’entorn natural on vivia i va transformar la gent. Allà l’anava a veure molta gent. Allà a Averias va saber crea-hi un refugi de pau i llibertat en uns anys en que l’ Uruguai havia hagut de deixar la llibertat i les llibertats a casa ben guardades perquè la dictadura militat no permetia massa alegries. Amb, tot, Cacheiro també va saber transformar aquesta situació i va saber treure’n profit i arribar a ser un gran creador i un gran ceramista.

Mireu el video unes quantes vegades i ho podreu confirmar.

dimarts, 30 de març del 2010

El món encantat de Cacheiro.

cacheir1Analía, una néta de l'artista Tomàs Cacheiro, té una pàgina al Facebook que manté i cuida amb molt amor, recordant el seu avi.

Allà hi va publicant de mica en mica fotos de les seves obres i els seus amics hi podem deixar comentaris. És un luxe poder gaudir d'obres que per a molts eren desconegudes.

Cacheiro es dedicava més a la ceràmica però, com que era un artista, transformava tot allò que veia i que tenia a mà. Vivia vora un riu i del fang en feia ceràmiques. Dels troncs i fustes que el riu deixava a les vores ell en feia art com aquesta cadira que veiem a la foto.

Darrerament ha publicat fotos d'unes fustes que van servir per a fer les bases del pont que hi havia vora casa seva. Un any en que el riu baixava amb molta poca aigua les fustes van quedar a la superfície i Cacheiro se'n va enamorar i les va acabar de transformar en aquestes meravelles que veieu a les fotos.Fusta de Cacheiro-5 L'aigua havia fet una part de la feina i ell en va fer una altra...

  Ell mateix deia en una entrevista que com a turista ho hauria pogut fer el que feia perquè la seva obra requeria "temps, observació i paciència" i ell en tenia. I com que ell mateix reconeix que li agradava "lo sobrenatural", va ser capaç de construir móns fantàstics i encantats a partir del paisatge i dels elements primaris de l'univers com són l'aigua, la terra i el foc. I per això va acabar la seva vida vivint en una caseta vora el riu. Diu que la joventut d'avui viu en "estat d'aeroport". Jo diria que no només la joventut sinó que hi vivim tots en aquest estat...

Explica que ja des de nen, amb 11 o 12 anys se n'anava al riu tot sol i s'hi estava dos o tres dies. La seva mare ja intuïa el que ell volia i el deixava fer. Es quedava sol a les nits als bosquets de vora el riu mort de por; però aquelles pors li regalaven un món encantat que no trobava a la ciutat. Les ombres de la nit, la lluna, les guspires dels troncs al foc de nit, la soledat... I de dia, gaudia dels banys al riu, dels arenals, dels peixos, de la llibertat.

La fantasia neix de totes aquestes coses i quan hom es queda quiet en un lloc. Llavors ja neix la contemplació, la imaginació i la fantasia i la capacitat de transformació de la realitat que té l'artista. En aquesta mateixa entrevista diu que la seva obra parla del recolliment de la matèria, que és la "mater" de la seva obra. Ell mateix ho diu en un dels seus poemes:Fusta de Cacheiro-2

"De las formas que formado
nunca sabré la verdad
Si soy yo el que las crea
o es el barro el que las da".

Als 16 anys va agafar una tuberculosi que el portà a un pas de la mort. Diu que aquella por que en un moment va sentir i la lenta recuperació jugant amb el fang vora una llacuna van fer-lo artista. Li agradava construir móns de fang. Després de la malaltia va fer una exposició de quadres, un d'ells amb el títol: "Mi pesadilla de tuberculoso" (un arc de triomf amb culleres, cullerots i forquilles plens d'insectes i dues avingudes de cases sense portes ni finestres) i una "Piedad" amb un Crist desfet, a la falda de la Verge. L'altra obra va ser "La Virgen de la madera" feta amb un tronc de "guayabo" que va tallar del riu Tacuarí, una fusta fresca, sensual i d'escorça molt fina. "Donava la impressió d'una certa humitat i tenia el tors d'una dona: les cames, el sexe, els pits ben nítids. Vaig tallar el troc a cop de ganivet i em va fer butllofes a les mans".

Fusta de cacheiro-6I no fou fins més endavant que va començar amb la ceràmica. Va ser cofundador de l' Institut Normal de Treinta y Tres i allà hi donava classes d' Història de l' Art i va començar amb un taller per a poder conèixer l'ofici, barrejant i canviant textures i tonalitats, que són infinites.

I acaba l' entrevista citant Carl Segan  que diu que el terrissaire és com l'astrònom: "som una petita partícula de pols en l'univers". Així hom guanya en humilitat: "s'ha d'indagar, s'ha d'elegir i s'ha d'arribar a les profunditats i descobrir que l'art no és una mercaderia".

Gran mestre i gran persona aquest Tomàs Cacheiro! I savi!

 

 http://www.facebook.com/tomascacheiro

Etiquetes de Technorati: ,,,

divendres, 12 de febrer del 2010

Mans.

 

Gerro de Tomás Cacheiro i detall del mateix gerro.

 

Poema de Tomás Cacheiro. Del llibre "Río. Monte. Barro"

MANOS

He visto manos en cruz

como en la cruz clavadas,

y manos en las mejillas

entre lágrimas derramadas.

 

He visto manos que doblan

un pañuelo perfumado,

y he visto manos que agitan

un pañuelo desgarrado.

 

He visto manos que piden

y muchas más enguantadas.

He visto manos abiertas

o con monedas cerradas.

 

He visto manos vacías.

He visto manos repletas.

He visto manos en puño

y manos arrodilladas.

Y he visto manos

que andan

entre barros

hermanadas.

Etiquetes de Technorati: ,,,

dissabte, 23 de gener del 2010

Tomás Cacheiro, mestre i ceramista.

Avui vull tornar a parlar de Cacheiro. La seva néta Ana Lía Mesa Cacheiro m'ha fet arribar un llibret que van editar ja fa uns anys i que jo no coneixia. En aquest llibret titulat  "RIO.MONTE.BARRO" Tomás Cacheiro fa una presentació de si mateix. Com sempre, -com a home modest que era-, fa una presentació de si mateix massa modesta. Cacheiro era molt més del que diu d'ell mateix.

"Nací en el año 21. Viví en la ciudad de Treinta y Tres. Ingresé en la docencia en el año 1942 (por concurso). Dicté clases de Dibujo e Historia del Arte en Enseñanza Secundaria y en el Instituto Normal.

Autodidacta. Con mucho entusiasmo y poco talento, hice lo que pude por la enseñanza, el erte, la política y el gremialismo.

Instalado el gobierno de facto se me impide ejercer la docencia y "toda actividad pública". En atención a tales circunstancias y en busca de una geografía libre de polución, me fui a vivir a las costas del río Cebollatí. Y su consecuencia, además de otros valores que me reveló el entorno del río, y que mucho aprecié es la cerámica que usted ve aquí".

El libre consisteix en dibuixos i esbossos de la seva obra i poesies que acompanyen. Són poesies senzilles, tendres, evocadores d'un paisatge i d'una obra que es va construint dia a dia.

La dictadura va voler evitar un mestre i va crear un artista. No va poder exercir més de mestre a les escoles però va començar un mestratge en el món de la ceràmica. I "Averías", el petit poblat al costat del riu Cebollatí, al nord-est de l' Uruguai, va començar a ser una espècie de santuari on la gent hi peregrinava per poder veure, conversar i gaudir de la presència amiga i sempre disposada per atendre de Cacheiro.

Allà va continuar el seu mestratge. M'agradaria que alguns deixebles seus expliquessin de primera mà com eren les seves classes. Jo només ho he pogut escoltar de la seva boca. Però tots coincidien: les seves classes eren magistrals. No passava mai llista i no hi faltava ningú. Més encara: si podien, assistien a les seves classes alumnes d'altres cursos simplement per curiositat i gaudi intel·lectual. Perquè parlar i -sobretot- escoltar Cacheiro era un gaudi, uns moments de cel aquí a la terra, sobretot si això es podia fer allà vora el riu, al seu taller, sota un arbre prenent "mate" o amb un bon "asado" i un bon vi...

Perdoneu, però era un amic a qui a quest llibret m'ha fet reviure i m'ha retornat mil records. Gracias Ana Lía!

    

Etiquetes de Technorati: ,,

Saber...

Acabo de rebre un llibre de Tomás Cacheiro amb el títol  "RÏO.MONTE.BARRO"

És un llibre senzill, il·lustrat amb dibuixos del mateix Cacheiro. Són petits poemes inspirats en la seva mateixa obra. Ell diu que és un referent al seu lloc i a la seva feina. Us en deixo un tast.

SABER...

Con muy poco el alfarero
pasa su vida existiendo,
con el barro y con las manos
va sus días removiendo.

 

Sabe poco el alfarero
más sabe que su saber,
lo que no compra el dinero
le da bien para tener.

 

Ese poco que bien sabe
le da calma verdadera,
los que más saben, quien sabe,
si su paz es duradera.

 

En el mundo de los sabios
el saber ocupa lugar
porque los que mucho saben
pueden hacernos naufragar.

 

Saber mucho, o saber poco,
no es el problema en cuestión,
es saber si lo sabido
le da a la vida razón.

Etiquetes de Technorati: ,,

dimecres, 18 de novembre del 2009

Retrat de Cacheiro.

Armando Quintero Laplume coneixia i era amic de Tomàs Cacheiro. A la seva pàgina web, que us recomano visitar, http://cuentosdelavacaazul.blogspot.com/2009_11_01_archive.html

fa el següent retrat del seu amic:

 Un río que sigue nutriendo nuestras vidas.
Tomás Cacheiro. Cacheiro. Cacharro. Barro y fuego. Docente. Maestro. Ceramista. Decidor. Combativo, inconforme, risueño. Como siempre, afortunadamente. ¿Religioso de tan ateo?Caudal de hombre. Dios antiguo vitalmente renovado, y desatado. Disfrutador de mesas, del “bon vin” y la vineta, con hongos asados, calamares rebosados o caracoles, por él mismo preparados. Gustador de atardeceres acompañado de Bach, Mozart, Albéniz o Vivaldi. Amigo. Hermano. Padre. Abuelo. Hemingway no de mar, de tierra adentro.Una y otra vez – en estos años de distancias, no de olvidos- uno vuelve a sentir cómo fluye la vida por sus venas, por sus músculos, por sus vellos; en el brillo de sus ojos; en el sonido de su voz de diablo viejo. Una y otra vez uno vuelve a verla, a oírla, a olerla en su cuerpo semidesnudo nadando por el río; remando en sus aguas; arrastrando los troncos de sus orillas; moviendo el barro de sus barrancos; creando sus cerámicas, tan imposibles de paciencia, tan a fuego lento en sus cocidas o; simplemente, descansando a la sombra de los árboles, al rumor de los vientos. Sacudiendo su energía que, más que de un Olimar, es de un Cebollatí crecido.Una y otra vez, a la luz y al tiempo, uno lo vuelve a escuchar depositando preguntas como frutos, como flores, como hojas recién nacidas para asombrarnos con su inefable persistencia por lo vivo. Una y otra vez: renovando como siempre la alegría, la ternura y la capacidad de asombro de todo ser humano que son, en él, más poderosas que las muertes, las separaciones y las dudas. Más vivas que la vida.


Semblanza tomada de ¿Quieres contar cuentos? de Armando Quintero : "Recuerdo III".
El texto fue leído en el homenaje al ceramista en la ciudad de Treinta y Tres al año de su fallecimiento y recogido como Testimonio en el libro Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay (2009 M. González, R. Rubio y C. Zorrilla)
http://rescatememoriaceramicauruguay.blogspot.com/

  

Etiquetes de Technorati: ,,,

dilluns, 29 de juny del 2009

Tomás Cacheiro Sánchez ja té pàgina web.

Cacheiro dando de comer a un lagarto

La néta del gran ceramista uruguaià Tomás Cacheiro ha obert una pàgina a Facebook amb el nom del seu avi. No sabeu pas com me n'alegro! Ja havia explicat en altres posts anteriors l'admiració i l'estima que jo li tenia i crec que és una bona eina per a donar a conèixer la seva obra.

L'adreça d'aquesta pàgina és la següent:

http://www.new.facebook.com/tomascacheiro?ref=nf

La seva néta Ana Lía ens explica el que pretén en obrir aquesta pàgina:

"Página creada con el objetivo de agrupar el material que todos tenemos por ahí....con la sensación continua de que algo nos hace falta, y que quizás esto nos llene un poco el vacío que dejó tu partida. Para mi querido Apa.

Ana Lia Mesa Cacheiro"

Aprofito l'ocasió per donar la notícia que el dia 11 de Juny es va presentar el llibre  y que el programa de la presentació duia el següent text:

 

"Rescate de la Memoria Cerámica en el Uruguay".

Se trata de una investigación realizada por Mercedes González, Rosina Rubio, y Carmen Zorrilla, resultado de un proyecto subvencionado por los Fondos Concursables / Ministerio de Educación y Cultura, en su edición 2008.

Cinco ceramistas uruguayos son recordados a través de su obra y de su vida.

Gurvich y su escultura casi lúdica, López Lomba y su sabio tratamiento de las superficies esmaltadas, Eva Díaz y su disfrute de lo imprevisto del Rakú, Cacheiro evocando a la naturaleza, Collell con su fusión de la céramica y la pintura, son los artistas seleccionados para este rescate de la memoria. Este trabajo se propone acercar a todos los uruguayos una parte de su patrimonio cultural, que revela una riqueza aún desconocida para la mayoría. De una forma amena pero rigurosa, estos grandes ceramistas se van revelando como seres humanos y como pioneros de un aspecto del arte nacional que se caracteriza por su calidad y su diversidad.

Estos 1000 libros se distribuirán gratuitamente en Centro Culturales: museos, bibliotecas, liceos, escuelas, etc., de nuestro país, buscando llegar a un público diverso.

 

El proyecto original premiado por el MEC consistía en un libro de 80 páginas de las cuales 64 eran en una tinta y 16 a color.

Gracias a la ayuda de las siguientes empresas y entidades hemos logrado hacer todo el libro en color.
Ellas son: SEMM, Imprenta Imprimex, Escuela Superior de Cerámica, Giorgio Carlevaro Laboratorio de cerámica, Infantozzi Materiales, y Colectivo Cerámica Uruguay.
Colaboran con la difusión: MAPI, Museo Gurvich, Museo Torres García, AgendArte, Arte y Diseño y Montevideo Comm.

 

Per acabar, fer constar que entre els 5 ceramistes hi ha un català, que va néixer a Vic i va anar a viure a l' Uruguai, on s'establí. Es diu  Josep Collell i es caracteritza per la fusió de la ceràmica i la pintura, amb l' ús de l' engalba. Un altre dia ja en parlarem...

 

Etiquetes de Technorati: ,,

dissabte, 30 de maig del 2009

Memòria ceràmica a l’ Uruguai.

image description

Una amiga em fa arribar la notícia de la presentació d’un llibre sobre 5 ceramistes uruguaians, entre ells el meu admirat Cacheiro.

Aquí us la deixo.

El jueves 11 de junio, a las 19 y 30 horas, en el Centro Cultural de España,
se llevará a cabo la presentación del libro:

Rescate de la Memoria Cerámica en el Uruguay.

Autoras del libro: Mercedes González, Rosina Rubio y Carmen Zorrilla

Prólogo: Olga Larnaudie.

Cinco ceramistas uruguayos son recordados a través de su obra y de su vida.

Gurvich y su escultura casi lúdica, López Lomba y su sabio tratamiento de las superficies esmaltadas, Eva Díaz y su disfrute de lo imprevisto del Rakú, Cacheiro evocando a la naturaleza, Collell con su fusión de la céramica y la pintura, son los artistas seleccionados para este rescate de la memoria.

Este trabajo se propone acercar a todos los uruguayos una parte de su patrimonio cultural, que revela una riqueza aún desconocida para la mayoría. De una forma amena pero rigurosa, estos grandes ceramistas se van revelando como seres humanos y como pioneros de un aspecto del arte nacional que se caracteriza por su calidad y su diversidad.

Este libro se distribuirá gratuitamente a todos los Centros Culturales del país buscando llegar al público más diverso, ya que es un Proyecto premiado por los Fondos Concursables / Ministerio de Educación y Cultura, en su edición 2008.

La entrada a la presentación es libre.

Cuenta con el auspicio del SEMM, Imprenta Imprimex, Escuela Superior de Cerámica, Giorgio Carlevaro Laboratorio de cerámica, Infantozzi Materiales, y Colectivo Cerámica Uruguay.

Colaboran con la difusión: MAPI, Museo Gurvich, Museo Torres García, AgendArte, Arte y Diseño y Montevideo Comm.

Etiquetes de Technorati: ,,

diumenge, 29 de març del 2009

Tomás Cacheiro i la cultura.

Cacheiro.jpg

Em direu que estic obsessionat amb Cacheiro. Ja n’he parlat unes quantes vegades d’ell en aquest blog. Però és que és un personatge que em segueix fascinant després de molts anys.

Cacheiro va deixar molts dibuixos, molta ceràmica però, que jo sàpiga, molt poca cosa escrita. Espero que el grup de recerca que s’ha format a Montevideo per recobrar la memòria de grans ceramistes uruguaians puguin aportar més coses sobre aquest singular artista.

Cacheiro era un home molt culte.Sempre explicava que havia après tant dels intel·lectuals republicans espanyols que van haver-se de refugiar a altres països. Amb qui va tenir molta relació fou amb José Bergamín i sempre deia que amb ell havia après de tot, però sobretot havia après el sentit de la cultura i la dignitat que ha de tenir un intel·lectual. Sempre deia que hom no es pot vendre per un plat de llenties.

Cacheiro explicava en una entrevista que li van fer que a  la capçalera del llit tenia un llibre molt bo: "Al diable amb la cultura", de Herbert Reed. Deia que aquest llibre deia moltes coses interessants i el situava en el lloc adequat.
Cacheiro també va abandonar la cultura formal, aquesta cultura que transforma la cultura en mercaderia.


Diu en l’entrevista:

“DB - A propòsit d'això vostè diu una cosa que té a veure també amb la seva obra i amb la seva vida: la cultura, quan es transforma en mercaderia. Diuen per allà -no sé si és cert- que les seves obres es venen i es revenen a vegades, i arriben molt lluny, i se'n van fins a Europa. I a vostè això poc li importa, i poc cobra per això.
TC - Vaig fer una quantitat de “toritos” que em van demanar per exportar a l'Argentina. En aquell moment necessitava tenir un mitjà de transport perquè el lloc on vivia em distanciava una mica dels llocs on jo volia arribar. I ho vaig fer. Em llevava cada dia a fer el mateix, a fer el mateix, a fer el mateix. I això em va permetre comprar una camioneta.
Després em van encarregar una altra vegada que fes el mateix. I m’hi vaig resistit. No em volia aixecar tots els dies a fer el mateix. Em semblava que era una mica una immoralitat.
Picasso, amb la seva mordacitat, diu coses que tenen sentit: "Prefereixo copiar a altres, i no a mi mateix". I això fa mal, quan un es veu a si mateix que està fent el mateix.”

Llegint això penso en com s’han arribat a prostituir molts artistes per tal de vendre, actuar i viure com a “marajàs”. I com els ajuntaments, diputacions, governs contracten (compren) moltes vegades artistes per tenir-los al costat i adquirir un dubtós prestigi. El gran representant d’això és l’ Albert Boadella, que se n’ha anat a Madrid, renegant de Catalunya però posant-se al servei de l’Esperança Aguirre, que l’utilitza tant com pot per al seu benefici. Un dia ja en parlaré més llargament a propòsit del que em va contestar el Boadella a un retret meu fet a través de correu electrònic per unes declaracions que havia fet. Però deixem-ho per un altre dia….

D’això Cacheiro n’hauria dit “prostitució”. I jo també ho dic.

Etiquetes de Technorati: ,,,

diumenge, 15 de març del 2009

Tomás Cacheiro: un gran home i un gran artista.

"Para hacer esta silla con raíces que comienzan y se siguen, y se continúan y se continúan, fue largo tiempo recorriendo las costas del río. Y después fui seleccionando para construir una forma. Y si usted mira, se da cuenta de que yo no puedo haber inventado eso. Lo crearon los materiales
Aquests dies m’ha visitat un amic català que fa 40 anys que viu a l’ Uruguai. Allà vam viure junts un parell o tres d’anys i fou a través d’ell que jo vaig conèixer a Tomàs Cacheiro.

Asseguts al sofà repassàvem fets i gent del “paisito”. Miràvem de posar-nosl dia. Davant nostre teníem tres ceràmiques de l’amic comú Cacheiro i vam sortir a parlar d’ell, inevitablement.

No fa massa ja us vaig parlar de Cacheiro en un post en aquest mateix blog. http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2008/11/16/tomas-cacheiro/

Avui deixaré que us parli ell a través d’uns textos d’una entrevista que li van fer l’any 1999. Si la voleu llegir tota, –cosa que us recomano- podeu fer-ho a:

http://www.espectador.com/text/clt06073.htm


"Yo caí a Paso de Averías un poco como subversivo.
Y la propaganda cae mucho sobre la gente inocente
que, después, son las primeras víctimas"


EN PERSPECTIVA
Lunes 07.06.99.
DIEGO BARNABE:
"No tallo formas en barro,
que otros pueblos han creado.
Yo sólo tallo en la tierra
lo que mi tierra me ha dado.
Minerales, agua y fuego,
forman tu mundo, alfarero.
Desde el comienzo del mundo,
ese mundo es el primero.
Si el barro toma su tiempo,
no tiene el tiempo medida.
Porque ese tiempo del barro
es tiempo para la vida."

 
Este es uno de los textos que ha escrito Tomás Cacheiro, que perfectamente podría ser algo así como una "cédula de identidad" o, por lo menos, una forma de presentarse, de presentarlo. Ese texto acompaña el catálogo de la exposición que se inauguró en Montevideo el pasado viernes 4 de junio, en el Subte Municipal. Textos, además de su trabajo en cerámica, en maderas, de su obra y su vida, que están representados en estas creaciones que estamos descubriendo esta mañana aquí, además, con el catálogo a la vista.
Tomás Cacheiro tiene 78 años. Nació en Treinta y Tres, y es uno de los ceramistas más destacados de nuestro país.

Cacheiro vive en Paso Averías, a orillas del río Cebollatí, hace ya unos cuantos años. Se radicó allí luego de que debiera dejar su actividad como docente, en tiempos de la dictadura militar, cosa que, obviamente, significó una contrariedad en su vida, un momento de disgusto. Esta circunstancia lo llevó a vivir en este lugar, en el que hay muy pocos habitantes, ¿no?

"Yo salía en bote, juntaba leña, pescaba, llevaba una vida semejante a la de ellos. Y en cuanto me empecé a parecer a ellos, se fueron abriendo las relaciones"

TC - Sí. Cerca de allí hay un pobladito que no pasa de 50 personas. Y la mayoría son gente muy mayor. Porque el lugar no se presta para que un joven pueda vivir. No hay medios de trabajo. La mayor parte de los habitantes son jubilados, ancianos, que están radicados en su lugar, viviendo con un mínimo muy elemental.
Gente que quiero mucho, con la que nos relacionamos mucho. Cuando viene alguna creciente y debo salir de mi lugar, no tengo un lugar donde no me pueda quedar. Y eso hoy importa. En cualquiera de las casas de ellos pido un rincón para quedarme, y lo tengo. Hemos abierto una amistad muy generosa, que me costó un poco al principio. Porque yo caí allí un poco como subversivo. Y la propaganda cae mucho sobre la gente inocente. Que, después, son las primeras víctimas. Eso lo dice muy bien Picasso en Guernica, cuando empapela el caballito, la primera víctima de la corrida de toros.
Y el tiempo me fue reponiendo en la relación con esa gente porque yo salía en bote, juntaba leña, pescaba, es decir que llevaba una vida semejante a la de ellos. Y en cuanto me empecé a parecer a ellos, se fueron abriendo las relaciones. No sé si me explico.
DB - ¿Y usted fue "subversivo"?
TC - Bueno: me resistí a la dictadura. ¿Eso es subversión?
En alguna medida, el que está vinculado a este mundo de la cultura, del arte, es un poco forastero en la ciudad; es un tipo medio extraño que no se adapta a los mecanismos sociales. En toda forma de arte, cuando se incluye algo nuevo, es natural que el pueblo la rechace. Ya lo dice Platón, y lo recuerdo con cierta frecuencia: al artista -si es que me cabe el calificativo de artista- hay que expulsarlo de la ciudad porque rompe el pacto social. Y las ciudades tienen un pacto secreto.
Yo diría que no fue sólo la dictadura la que me expulsó de mi trabajo. Porque lo que más me dolió -me dolió y me sigue doliendo, aunque me repone el afecto de los que fueron mis alumnos- fue quedarme sin mis clases, que eran mi forma de vida. Dar una clase de historia del arte ante adolescentes... ¡ah, qué cosa seria! Y el arte madura en la comunicación. ¡Cuántas veces iba a clase convencido de que estaba preparado para tratar ese tema, y en el momento de exponerlo me daba cuenta de que no! Me daba cuenta que tenía que revisar más a fondo y desde otros ángulos la cosa.
Y muchas veces iba a clase con miedo de no estar preparado. Y la comunicación me iba abriendo caminos, de modo que llegaba a mi casa y anotaba cosas descubiertas en la clase con el diálogo de muchachos. Eso fue muy importante.
Y... ¿cómo le voy a decir? Fue mi forma de vida, más que mi medio de vida. Me dolió mucho apartarme de eso.
DB - Pero eso no le impidió seguir estudiando. Usted ha seguido estudiando.
TC - Sí. En la cabecera de cama tengo un libro que es muy bueno: "Al diablo con la cultura", de Herbert Reed. Dice mucha cosa y me ubica en muchas cosas.

….

"Dios hizo al hombre de barro
y fue muy frágil su paso.
Para mi sed de Dios
hice de barro mi vaso.
A pesar de despertarme
antes que aclare la aurora,
entre recuerdos y mates,
me voy quedando sin horas.
Se hallaron en un cacharro
la edad que un pueblo tenía;
no quedará sin edad
el poblado de Averías.
No pretendo con mis versos
hablar en tono profundo.
Un alfarero no sabe
ver con palabras el mundo.
Para animarme a ofrecer
lo que verseando sostengo
tengo el tiempo que he dudado
de las razones que tengo."


En el corazón del barro
sueña una forma dormida.
Sueño que acuna mis manos,
soñando sueños de vida.
Andan y andan mis manos
en torno al barro rondando:
velan el alma dormida
que en el barro está soñando.
No tienen pausa mis manos
cuando el barro se despierta.
Mi vida no tiene pausa,
mi mano no está desierta."

-------------------
Transcripción: Fernando Iglesias
Edición: Jorge García Ramón
Fotos: Catálogo de la Intendencia Municipal de Montevideo

Etiquetes de Technorati: ,,

dissabte, 15 de novembre del 2008

Tomàs Cacheiro

     

























Segurament que aquest nom no us sonarà de res a la majoria. No és estrany. Però avui us el vull presentar.

Tomás Cacheiro era un artista uruguaià. Professor de dibuix i d’ història de l’ art. I els darrers anys de la seva vida, també ceramista. Va dedicar-se plenament a la ceràmica quan la dictadura li va prohibir fer de professor i el va fer fora del Liceu on educava.
I dic bé: EDUCAVA. No només ensenyava dibuix i donava classes d’art. Era un home que educava en tots els sentits de la paraula. Les seves classes estaven sempre plenes d’alumnes. Mai passava llista, però a les seves classes no hi faltava ningú. A vegades hi anaven alumnes d’altres classes pel pur plaer del gaudi. Per fruir amb les seves explicacions.Les seves paraules sempre estaven plenes d’ironia i d’humor. Humor del fi i ironia de la fina. Parlava baixet, amb grans pauses. Com si pensés el que anava a dir. Però una vegada engegava, no parava. Era un home de gran intel·ligència i gran agudesa mental. Un analista de la realitat d’aquells tan fins.
Jo vaig tenir el plaer de conèixer-lo i tractar-lo quan ja no donava classes i només es dedicava a la ceràmica. Se’n va anar a viure vora el riu Cebollatí. Tant a prop del riu, que quan creixia havia de deixar corrent i de pressa casa seva. Moltes vegades se li havia inundat el taller. Va començar investigant amb el mateix fang que recollia del riu i fent escultures amb arrels i troncs que recollia a vora l’aigua. Allà, vora el riu i sota un arbre fèiem petar la xerrada amb un grup d’amics tot prenent mate i fent “asados” inolvidables…
Ara, un grup de ceramistes uruguaiencs (m’ho ha fet saber la ceramista Rosina Rubio) han decidit fer un estudi reivindicatiu de 5 figures que ells creuen importants en el panorama artístic uruguaienc. Tomàs Cacheiro hi és.I penso que hi és amb tots els honors i amb tot el mèrit.
També allà recobren la memòria històrica. Endavant i manteniu-nos informats.Hem afegit, entre els blogs amics, la plana web d’aquests ceramistes. La trobareu aquí al costat

.cacheir1.jpgcacheiro01.jpg