Avortar: de qui és el dret?

Espanya és un estat aconfessional segons diu la Constitució Espanyola: “Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions”.( Article, 16,3). Deixem de banda la qüestió sempre discutida entre laïcitat i aconfessionalitat. Tampoc els experts s’acaben de posar d’acord en la interpretació d’aquest article de la Constitució. El que sí és cert, però, és que cap confessió religiosa té caràcter estatal i l’Estat hauria de tenir relacions d’igualtat amb totes les creences religioses i, a la vegada, hauria de respectar les reclamacions de col·lectius no creients que reclamen poder discutir altres coses com, per exemple, el finançament de l’ Església catòlica, el matrimoni homosexual, l’eutanàsia, l’avortament i altres qüestions.

Un Estat modern considero que hauria de ser laic. El que no pot ser és que un Estat vulgui imposar i fer obligatoris paràmetres, valors o creences propis d’una confessió religiosa per a tothom.  Una cosa és la llei moral i l’altra la llei civil. Per això tot el terrabastall que hi ha aquests dies amb la modificació restrictiva que el PP vol fer de la llei sobre l’avortament. Volen obligar legalment a tots els ciutadans a complir unes lleis que són més aviat de caràcter moral  i que no són compartides per molts ciutadans..Aquests ciutadans consideren injustes les modificacions a la llei que vol fer el PP i consideren que ens allunyen d’Europa i del que hauria de ser un Estat modern. Ja tenim, per tant, altre cop el conflicte al carrer.

A mi em sembla un greu error voler restringir i d’alguna manera amagar el problema de l’avortament. Perquè restringir-lo fins als límits que pretén el PP és amagar el cap sota l’ala i tapar el problema amb una manta per tal de que no es vegi. Però el problema hi serà igual i les conseqüències segurament que seran pitjors. ¿La solució està en prohibir o en ajudar i educar?. ¿No estarà més aviat en fer que aquest tràngol que passa qualsevol dona que hagi d’avortar el pugui passar acompanyada, aconsellada i que pugui prendre la decisió de forma lliure?. ¿Que l’avortament estigui ben regulat no és un dret de tota la societat i no només de la dona?. ¿No hi sortiríem guanyant tots amb una llei consensuada i acceptada per la majoria?. Són algunes de les preguntes que ens caldria fer.

Llegia en una pàgina xilena la notícia que l’ Uruguai no registra morts per avortament des que és legal. Explica aquesta notícia que entre desembre de 2012 i maig de 2013 hi va haver 2.550 avortaments legals, aproximadament 426 per mes. L’Uruguai s’ha convertit en un dels països amb taxa d'avortament més baixa del món  després que es presentessin les dades oficials d'interrupcions voluntàries d'embarassos en els primers sis mesos d’implementada la llei que regula aquesta pràctica. Explica el Ministeri de Salud Pública que no hi va haver morts de dones ni complicacions a causa d'aquestes pràctiques.

Explica la mateixa notícia que la política pública del Govern de l’ Uruguai tendeix a disminuir la pràctica d'avortaments voluntaris a partir de la despenalització, en base a l'educació sexual i reproductiva, la planificació familiar i l'anticoncepció, així com serveis integrals de salut sexual i reproductiva. Segons les dades del Ministeri de Salut Pública ( MSP ),10 de cada 1.000 dones d'entre 15 i 44 anys practica un avortament a l'Uruguai actualment. Aquestes xifres situen el país entre els que tenen millors indicadors, al nivell dels estats d'Europa occidental, que són els que tenen la taxa d'avortament legal més baixa de tot el món.  I una altra dada: pel que fa al registre fet pels serveis de salut dels avortaments realitzats, al desembre de 2012  (data en què es va aprovar la llei d'interrupció voluntària de l' embaràs) el 52% de les institucions van proporcionar les dades dels avortaments, mentre que al maig de 2013 ho van fer el 98% de les institucions.

¿Quina conclusió en trec jo de tot això? Haver d’avortar és en la majoria de casos una decisió difícil i complicada per una dona o per una família. Hem de reconèixer que la majoria no ho deuen fer pas per gust. Però encara ho serà més si se li posen mil impediments i es redueixen tant els supòsits que es fa molt difícil i, en alguns cassos impossible poder-ho fer. En aquestes situacions avortaran d’amagat i sense les condicions adequades. Potser les que tinguin diners podran anar a Londres -com es feia no fa tants anys-, però les que no tinguin mitjans ho faran de qualsevol manera, posant en risc moltes vegades la seva vida i la vida del nadó. La realitat i la tendència que s’imposa a la majoria de països no és la que pretén imposar el PP als seus “fidels” i als que no pensen com ells. No han entès encara que les lleis s’han de fer per a la majoria de ciutadans i no només per als de la seva corda...

Descarats

Ara per Carnaval alguns haurien de fer tot el contrari del que sembla preceptiu: en lloc de posar-se carotes se les haurien de treure. S’haurien de descarar, o sigui, treure’s la carota de persones bones i íntegres que porten tot l’any i mostrar-se tal com són. Quedaríem tan esgarrifats de tants “caradures”, tants caragirats, tants falsos, tants xoriços, tants aprofitats i tants corruptes que ens marxarien les ganes de celebrar res. Ens quedaríem tots a casa a fer una mica de neteja…

Posar-se carota o treure-se-la, heus aquí la qüestió. Ara veiem que molts ja fa temps que s’han descarat i han deixat la prudència i el pudor a casa i se n’han anat a fer fortuna a tot drap, a cara descoberta i sense gaires escrúpols . I a fe de déu que se n’han sortit!. I, pel que sembla, se’n sortiran barats perquè la justícia, en aquesta Espanya tan plena de brutícia, va tan lenta que -si per casualitat un dia arriba-, ja no hi ha res a fer perquè ja tots estaran morts i enterrats. O ja tot haurà prescrit. O seran tan vells que s’estalviaran la merescuda presó i encara els restarà forces i ganes de riure-se’n del mort i de qui el vetlla.

Encara que sembli una contradicció, tenim massa descarats i massa gent amb carota. Sí, tot alhora!

El suïcidi

Horacio Quiroga (Salto, 1878 - Buenos Aires, 1937) va ser un narrador uruguaià radicat a l’Argentina, considerat un dels millors contistes llatinoamericans de tots els temps. Horacio Quiroga es va suïcidar. La casualitat va fer que, mentre llegia un dels seus deliciosos contes, al diari sortia el comentari de que els experts reclamen no silenciar els suïcidis i asseguren que reconèixer-ne els símptomes ajudaria a evitar-ne. Aquests mateixos dies, Carmen Tejedor, en una entrevista a La Vanguadia sostenia que la millor fórmula per combatre el suïcidi és no amagar-lo ni tractant-lo com un tema tabú. "En aquesta societat ens sembla que si no es parla d'un problema, no existeix", denuncia. Carmen Tejedor, psiquiatra de l’ Hospital Sant Pau de Barcelona, ha estat directora durant diversos anys del programa de prevenció del suïcidi de l'Eixample i ha dedicat més de 20 anys a l'estudi del fenomen del suïcidi.

Tornant a l’escriptor, la seva biografia explica que les tragèdies van marcar la vida d’ Horacio Quiroga: el seu pare va morir en un accident de caça, i el seu padrastre -i posteriorment la seva primera esposa- es van suïcidar; a més, Quiroga va matar accidentalment d'un tret el seu amic Federico Ferrando. Després d’uns anys d’una producció literària plena d’èxit i de radicar-se definitivament a la província de Misiones a l’ Argentina, l’any 1927 va contreure segones núpcies amb una jove amiga de la seva filla Eglé, amb qui va tenir una nena. Dos anys després va publicar la novel·la “Pasado amor”, sense gaire èxit. El 1935 va publicar el seu últim llibre de contes, “Más allá”. Hospitalitzat a Buenos Aires, se li va descobrir un càncer gàstric, malaltia que sembla haver estat la causa que el va impulsar al suïcidi, ja que va posar fi als seus dies ingerint cianur.

No ens hem d’enganyar: el suïcidi segueix sent un tema tabú i un tema delicat. Però és un problema real de la salut pública que cal afrontar, ja que un total de 3.145 persones es van treure la vida a Espanya el 2010. Com molts altres temes difícils i potser molt complicats de resoldre, aquest tema cal posar-lo sobre la taula i deixar que els experts el debatin. Aquesta doctora diu que el tabú té l'origen en el fet que es creu que el suïcidi és una decisió lliure. Llavors, amb aquest concepte romàntic de la llibertat del suïcidi, si hi ha llibertat hi ha culpables. La societat acusa o responsabilitza de la mort per suïcidi als que estan al voltant de la persona que es mata, i això és un motiu per ocultar-ho. Però, esclar que no sempre hi ha llibertat i que moltes vegades és causa de problemes psicològics o d’altres menes. Com deia, és un tema molt complicat…

Eduardo Galeano, un altre gran escriptor uruguaià, en el seu recent llibre “Los hijos de los días” ens diu que Horacio Quiroga potser ens hauria explicat d’aquesta manera la seva pròpia mort:

Febrero 19 – Quizás Horacio Quiroga hubiera contado así su propia muerte

Hoy me morí.

En el año de 1937, supe que tenía un cáncer incurable.

Y supe que la muerte, que me perseguía desde siempre, me había encontrado.

Y enfrenté a la muerte, cara a cara, y le dije:

–Esta guerra acabó.

Y le dije:

–La victoria es tuya.

Y le dije:

–Pero el cuándo es mío.

Y antes de que la muerte me matara, me maté.

“Los hijos de los días” Eduardo Galeano (Ed. Siglo XXI)

Som amos de la vida i de la mort?

L’escriptor català Josep María Gironella, explica que al desembre de 1936,  iniciada ja la guerra civil espanyola, en un moment en que la seva família temia per la seva vida,  va decidir passar a França, i el seu pare el va acompanyar des de Girona  fins a la frontera. En passar-la, els gendarmes francesos el van registrar i, en una butxaca, van trobar un paper que, sense que ell se n'adonés, havia introduït el seu pare moments abans de creuar la frontera. Era una brevíssima nota que deia: “No matis a ningú, fill. El teu pare, Joaquim”.

La nota era realment commovedora, sobretot en un moment com aquell. Perquè el més lògic hauria sigut que en aquesta circumstància un pare hagués aconsellat al seu fill: "Vés amb compte, que no et matin". Però aquell pare sabia una cosa molt important: que és molt més mortal matar que morir. El que mata un altre ésser humà, queda molt més mort, molt més tocat que el que és assassinat.

Això ve a compte per la notícia que aquests dies ha commocionat l’ Uruguai: dos infermers han matat un munt de malalts a dos hospitals de Montevideo. No se sap encara quants, però sembla que seran moltíssims. El cas s’està investigant i sembla que poden arribar a desenes els morts.

Què passa pel cap de persones com aquestes? Pot arribar a ser vàlid el que en un principi
va dir un dels acusats, que ho feia per raons humanitàries i per estalviar dolor i sofriment als malats? L'advocada d'un d'ells, Inés Massiotti, va assenyalar -en declaracions difoses pel diari uruguaià El País- que el seu representat "va confessar dient que, després de 20 anys de treballar en el CTI (hospital), amb l'estrès d'estar entre la vida o la mort, no va poder suportar més l'estrès ". Es possible que el que va començar amb una motivació d'eutanàsia, de matar per ajudar amb el dolor de la víctima, es va anar desvirtuant i es va convertir en un plaer per matar? Pot ser, però així i tot seria ètica una conducta com aquesta? Podem disposar de la vida d’una altra persona com si nosaltres en fóssim amos?

Però el cas dels infermers uruguaians i dels assassins en sèrie és encara més complicat perquè aquestes persones compleixen amb el perfil dels psicòpates, els principals trets de personalitat dels quals està marcat per la insensibilitat, la manipulació, la superficialitat i l'egocentrisme. Els psicòlegs diuen que en alguns cassos aquestes persones no és que perdin el sentit de la realitat; el que els falla no és la intel·ligència, sinó la part afectiva. El subjecte troba una satisfacció emocional matant i això queda establert en haver-ho fet durant tant de temps.

Davant de casos com aquests en podem fer un munt d’interrogants de caire ètic, moral, jurídic, filosòfic o simplement humà. Què i qui ens dóna el dret a matar una altra persona o –fins i tot- a treure’ns la vida a nosaltres mateixos? Aquí podria sorgir altre cop el debatut tema de l'eutanàsia, tema mai resolt i amb respostes totalment diferents segons es valori la vida des d’una vessant de persona creient o no. El principi general de no matar és clar i net. Però i les circumstàncies que acompanyen en algunes ocasions certes malalties com les valorem? I quan és el malalt mateix que demana la mort? O quan hi han estats de coma que duren anys i que no tenen sortida? Fins on és ètic allargar la vida de forma artificial? L’aplicació del principi general de respectar la vida comença resultar confusa quan la qualitat de vida de la persona és mínima o és nul·la. Un bon tema perquè hi segueixin reflexionant els entesos en aquests temes, des de metges a filòsofs i moralistes. I un tema que sempre està sobre la taula de forma permanent.

Pel forat del pany.

Si ens hi fixéssim prou, ens quedaríem encantats mirant el món. Ens quedaríem paralitzats davant de mil i una meravelles que el món ens regala constantment.

Només caldria que féssim una prova: passegem un dia pel qualsevol mercat i mirem la cara de la gent, els seus gestos i les seves actituds. De seguida ens adonarem d'aquell que té pressa i no veu res ni ningú. Aquell altre que ja ho té tot fet i vagareja d'una parada a l'altra simplement per passar el temps i matar les hores. Aquell que busca desesperadament alguna cosa i no la troba. Aquell que es para a xerrar amb amics, coneguts i saludats, com diria en Pla.

Per sí mateix això ja és prou interessant. Aquest tipus d'observació l'hauríem de fer més sovint que ens enriquiria no sabeu pas quant. Però si anéssim una mica més enllà i poguéssim veure tota aquests gent, totes aquestes persones -una a una- pel forat d'un pany; si les poguéssim observar discretament sense que ho sabessin i sense que se n'adonessin quedaríem esgarrifats. I si els altres ho fessin amb nosaltres segurament que també.

La corrupció que aflora aquests dies, i que surt a la superfície des de les cloaques dels partits polítics, no ens hauria d'estranyar: no és res més que el reflex del que cada un de nosaltres fa moltes vegades en la seva vida de cada dia i de la brutícia innata que ens acompanya a tots.

No és una llàstima que hàgim de viure entre tanta falsedat, tantes aparences i tantes mentides? O bé és que la única i possible  manera de viure és no saber la meitat de les coses que passen?

 

Etiquetes de Technorati: Ètica i Moral,Mentides,Política

Bombes a la consciència.

Es poden posar bombes als mercats, a les mesquites, als restaurants, als avions i també es pot provar de posar-ne a la consciència d'una persona per veure si esclata. Es pot provar de fer-ho esclatar tot però a base de molta degradació moral com és el cas d'Al-Qaida del Magrib Islàmic i els seus segrestos.

I no em queixo pel fet que els darrers segrestats siguin catalans i per més inri cooperants que anaven a entregar un carregament d'ajuda humanitària. Se'n queixaria qualsevol persona amb dos dits de front. Se n'han queixat molts musulmans. Llegia les paraules d'un 'notable' musulmà que critica el «grau de degradació i derrota» de les cèl lules de Bin Laden al Magrib, a les quals acusa de «segrestar espanyols ancians no combatents que arribaven amb ajuda per als nens». Aquest 'notable' compara la captura dels cooperants amb la «voladura de llars d'infants», «bombes en els mercats» i «atemptats en avions» dels que culpa a Al-Qaida. «El Totpoderós (Al·là) -recorda l' imam als dirigents de AQMI- va dir que matar una persona és matar a tota la humanitat».

Hi han molts crítics islamistes que reclamen en els fòrums de AQMI l' immediat alliberament dels catalans , tal com ho van fer al seu moment amb la parella  italiana alliberada fa pocs dies, «abans que sigui massa tard» i retreuen als terroristes d'Al-Qaida al Magrib la imatge que estan donant de la 'jihad' (guerra santa ) a l'exterior.

El segrest dels cooperants catalans el passat 29 de novembre a Mauritània ha obert un fort debat intern entre les files d'Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI). Aquesta dissidència s'ha fet especialment patent en les més importants pàgines web de 'Fundació Al-Andalus', l'òrgan d'expressió de AQMI, que té una productora que periòdicament confecciona vídeos d'apologia terrorista i en què reivindica els atemptats i segrestos. En les mateixes pàgines en què els terroristes de la franquícia de Bin Laden al Magrib anuncien la captura de la parella italiana Sergio Cicala i Filomena Kabouree (i exhibeixen les seves fotos i passaports), «reconeguts jihadistes» de AQMI, segons els analistes dels serveis de seguretat espanyols, com 'Abu Ibrahim', demanen «perdó a Al·là» per la captura dels occidentals i diuen sentir-se particularment «avergonyits» pel segrest dels «vells» occidentals. «És una vergonya per a la nació», apunta un dels imams.

I més vergonya encara -diria jo- és fer un comunicat com el que han fet amb motiu de l' alliberament d' Alícia Gámez,  i amb el vídeo on surt ella amb el cap cobert amb un mocador islàmic i la cara difuminada. Al seu costat hi ha Roque Pascual i Albert Vilalta, amb la cama embenada per unes ferides de bala. Tots tres estan flanquejats pels seus segrestadors fortament armats. El comunicat vol justificar l'alliberament d'Alicia Gámez "perquè es va convertir a l' islam i pel seu mal estat de salut". Segons diuen, Gámez s'hi va convertir de forma voluntària (posant-li una bomba dins del seu cap i en la seva consciencia, diria jo). Els faltava dir que s'hi va convertir de forma ben voluntària i amb tot el gust del món, per acabar de ser més ridícula la cosa i el comunicat sencer.

Una autèntica vergonya!

Etiquetes de Technorati: Drets humans,Llibertat,Tortura,Ètica i Moral,Islam,Fanatismes,Intolerància,Segrestos

EL GRAN GERMÀ ORWELIÀ.

 

Inquisidors, perseguidors, espies, controls, càmeres de tota mena i a tots els llocs haguts i per haver controlades per funcionaris vigilants i amatents de sistemes orwelians, espietes de totes menes. Al carrer o a l'ordinador. És el que hi ha. I ho hem d'acceptar irremissiblement si volem viure i moure'ns en el món modern.

Ja ningú no pot creure que no ens espien. I si encara n'hi han alguns, estan molt equivocats. Som espiats, controlats, anotats, mirats i analitzats cada dia mil vegades, encara que no ho sapiguem i no ens en adonem: A les carreteres amb els radars; a les estacions de metro, d'autobús i de tren; als carrers i a les oficines; també en alguns llocs de treball i de diversió; quan ens connectem als ordinadors; quan entrem a una pàgina web a través dels buscadors; quan entrem als cines; quan demanem un paper, quan anem a treure diners al caixer automàtic; quan anem a l'hospital; quan anem a l'Ajuntament; quan entrem a un restaurant...

El "GRAN GERMÀ" ja és aquí fa temps, però encara no en som prou conscients. George Orwell en la seva novel·la "1984" va crear el personatge i els governs i els poders fàctics l'han anat mantenint i fent créixer. El "Big Brother" s'ha fet imprescindible en el nostre món i en el viure de cada dia, a no ser que ens en anem a viure a la muntanya, allunyats de tothom.

I el que és pitjor: no només ens segueix sinó que ens manipula sibil·linament i sense adonar-nos-en. Tot això m'ho ha fet pensar una notícia que he llegit: una empresa va seguir tots els passos d'un dels seus empleats. I quan dic tots els passos, vull dir tots: els moviments dels comptes bancaris; el què feia a la feina i fora de la feina; què comprova i on comprava; el seu historial mèdic; les seves amants; les seves aficions. Tot. Sabia tota la seva vida de pe a pa. I el súmmum de tot plegat: resulta que manipulaven el seu correu electrònic i enviaven a nom seu correus comprometedors fins a tal punt que, quan els va semblar bé, el van acomiadar de la feina amb un munt de proves i arguments completament falsos però que ell no va poder desmuntar davant el jutge.

 

Etiquetes de Technorati: Ètica i moral,Societat,Abusos,Espionatge.

Si l'Església fos normal...

 

Estimar l'Església no vol dir no poder-la criticar i no veure els seus defectes. Quan estimem una persona normalment veiem més les virtuts que els defectes, però seria irracional no voler-ne veure les coses lletges. Mirem de perdonar-les; mirem de disculpar-les; mirem de minimitzar-les. Però hi són i s'hi ha de comptar per no viure enganyats i poder ser madur.

Aquests dies s'està parlant molt dels capellans pederastes i de com les coses han arribat a límits insospitables. No s'entén que la jerarquia no hagi actuat abans davant de proves evidents i conegudes. No va actuar prou fermament Joan Pau II amb el cardenal de Boston Bernard Law, que no va fer més que traslladar el cardenal a un lloc de la Cúria Romana. Tampoc va actuar com corresponia amb el fundador de la "Legión de Cristo", Marcial Maciel, del qual s'han provat molts escàndols de tota mena. I podríem anar seguint amb silencis inexplicables a Irlanda sobretot, però també a Austràlia, Itàlia, Àustria. i també a Espanya...

No s'acaba d'entendre tampoc la manera de nomenar bisbes, per exemple. Sembla que els criteris que es fan servir busquin l'absurditat total o es busqui gest d'una única tendència i sensibilitat encara que no siguin ben rebuts per la majoria. Si l'Església fos normal triaria capellans de la mateixa terra, gent arrelada al país, prou sant i savis com per portar una diòcesi com s'ha de portar: essent propers a la gent, essent amics dels capellans, essent gent que busca l'essencial i no es queda en el secundari...

Si l'Església fos normal, respectaria més les maneres de ser i de fer dels diferents països, de les diferents cultures i de les persones, cosa que cada dia es dóna menys. S'escoltaria més a la gent, als bisbes, als capellans. No es faria callar teòlegs crítics, ans al contrari, es miraria de buscar nous camins, noves perspectives de la fe i de maneres noves de viure-la. Es buscaria, en definitiva, nous camins. No m'estranya gens, doncs, que cada dia hi hagi més distància entre l'església i el món, entre la jerarquia i els fidels i, en definitiva, entre les lleis, dogmes i sentències i la vida mateixa.

Etiquetes de Technorati: Ètica i Moral,Corrupció,Religió Societat.,Església,Societat.,Abusos

Corruptio optimi pessima.

 

   «La corrupció dels millors és la pitjor de totes».

Aquestes paraules llatines, atribuïdes a sant Tomàs, podríem aplicar-les als moments actuals que ens toca viure. El món actual té més potencials (en tots els sentits) que mai. Té més mitjans que mai per curar malalties, té més mitjans que mai per comunicar-se, per viure millor, per desenvolupar-se. I tenint-ho tot, tenint el millor, tenint totes les possibilitats estem amb una crisi de cavall que afecta gran part de la humanitat més pobra (la humanitat rica també, però aquesta la suportarà molt millor).

Què ho fa que no siguem capaços de que el món sigui una mica més just, una mica més humà, una mica més feliç? Algun sociòleg diu que el món està millor que mai. Potser sí. Però també és cert que molts no hi estan d’acord. I jo tampoc.

I fonamentalment no hi puc estar d’acord perquè èticament no anem gaire endavant. La humanitat no progressa gaire en aquest camp. Fem tres passos endavant i dos enrere.

És clar que hi han persones –i moltes- que són exemples morals per a tots i lluiten aferrissadament per la justícia i per al benestar de les persones. A mi m’agrada mirar-los, llegir-los, aprendre de les seves les seves paraules. Però em sembla que les escoles, les universitats, els diaris, les TV… no són prou oberts a aquest tipus de persones i notícies. No els n’hi fan gaire cas. Els valors que tenen més sortida són uns altres totalment oposats.

I així ens va. Posats a guanyar diners, no cal mirar massa la forma en que ho fem. Després vindrà el que vindrà i la pobra gent que ha dipositat els seus pocs diners en un banc, els perdrà tots de la nit al dia. Però això és igual si un gran banquer por fer-se més ric encara… Ningú li demanarà responsabilitats. I potser ningú l’engarjolarà. Posats a enganyar al personal, no ve d’aquí. Podem dir-la ben grossa que ningú ens en demanarà comptes.

La crisi no és només econòmica. És, sobretot, ètica. I la ètica la podem sacrificar per qualsevol motiu. Podem fabricar i vendre armes i després dir amb la cara ben alta, que no maten. Les nostres armes no maten! Venem les armes, suposo jo, per a fer bonic. Les devem vendre per fer-ne una exposició… no pas per a fer-les servir.

El que dèiem: “Corruptio optimi, pessima”.

Etiquetes de Technorati: Corrupció,ètica,crisi