DIGNITAT I CORATGE

Entre les fotos i vídeos de l’actuació que la Guàrdia Civil va fer a quatre domicilis de Sabadell a primera hora del 23 de setembre en què es van detenir una desena de membres dels CDR hi trobem aquesta imatge que encapçala aquest apunt. És una foto que, com deia la Núria Cadenas en UN ARTICLE a VilaWeb, tot i ser «una fotografia molt trista, és alhora molt bonica, molt simple i molt significativa. La fotografia és del matí, quan encara no havíem tingut temps de pair allò que feien (que ens feien): la cinta de plàstic que tanca el carrer, un grup de guàrdies civils que vigilen una porta (un grup de guàrdies civils i un mosso d’esquadra, l’únic que no duu ulleres de sol però que també hi és, allà, i hi participa), furgonetes, sirenes i, a sobre d’ells, recolzat a la finestra, un home gran, cabells blancs, rostre seriós, que treu enfora una senyera. Vull dir que en compte de tancar-se a casa, cortines, porticons i ja passarà, en compte del no t’hi emboliquis o del tristíssim ‘alguna cosa deuen haver fet si els detenen’, aquell home de Sabadell va sortir a denunciar l’assalt, l’ocupació, la injustícia. Aquell home com a exemple i paradigma».

És cert. Aquest home és un exemple de dignitat, però també de coratge, d’atreviment i d’audàcia enmig d’aquell clima de violència innecessària i de ràtzia rabiosa. I ho podem anomenar amb totes les lletres «ràtzia» perquè aquest tipus d’actuacions a què ens tenen acostumats massa sovint les «forces d’inseguretat» espanyoles (incloent-hi també malauradament algunes actuacions dels Mossos) són exactament el que significa aquesta paraula:la incursió en un territori per robar o destruir. No són detencions ordinàries i dins dels cànons d’un Estat democràtic. Ho fan com si les persones a qui van a detenir fossin uns terribles i perillosos terroristes que guarden grans arsenals d’armes. Ho fan rebentant portes i deixant els pisos remenats, cap per avall i produint un enorme daltabaix en les persones i les coses. Han de demostrar que tenen força i que l’apliquen quan volen i de la forma que volen. Força bruta, bestial, que així fa més patxoca quan surt a les teles. Més patxoca i més por, que en darrer terme és del que es tracta. Espantar, aterrir i demostrar qui és cadascú. I el cas és que després de tenir els detinguts dies i dies a la presó en unes condicions indignes d’un país que es diu democràtic (però cada dia veiem més que no en té res) els van deixant en llibertat sense gaire proves ni arguments i oblidant que la culpabilitat ha de ser demostrada i no pas suposada. El que dèiem: ganes d’aterrir, de fer por i d’escarmentar.

Jo em pregunto si tot plegat servirà d’alguna cosa i si tot aquest sofriment donarà algun fruit. Alguns llibres sobre el procès que han sortit (a hores d’ara ja n’hi deu haver un centenar) van clarificant les coses i van donant dades interessants. Llibres dels mateixos presos o exiliats i algun altre molt interessant fet per periodistes. Jo no n’he llegit encara cap i només m’he limitat a entrevistes, però m’adono que, tot i les coses no es van fer gens bé, en el fons de tot plegat hi ha un desig de venjança i de prepotència de part de qui té la força. Els uns potser vas ser massa passerells, però els altres han sigut i segueixen essent botxins sense escrúpols, sense ànima i fent servir totes les mentides, totes les argúcies i tot el poder d’un Estat que de cap manera ens el podem creure els que creiem en la democràcia.

A mi em fan riure alguns quan diuen que Espanya és un estat de dret, que hi ha separació de poders i que no s’ha fet res més que aplicar la llei. Quina llei, quina justícia? A Rússia, a la Xina, a Turquia i a alguns països àrabs també hi ha constitucions, jutges i judicis. Però ja sabem com van les coses i anem pel camí de ser com ells. Per això mateix a mi no m’interessa gens ni mica formar part d’aquesta farsa.

DEMOCRÀCIA. DEMO…QUÈ?

CUANDO ESTÁBAMOS LEJOS

(Idea Vilariño–Braulio López)

Tanto añorar y añorarte,
tanto soñar y esperarte,
tanto penar y sufrir,
tanto rodar para al fin
dar con los huesos aquí.
Y encontrarte y no encontrarte.

Qué lindo iba a ser volver
a vivir en democracia.
–¿En demo, qué?
–En democracia.
–Tutelada.
–En democracia.
–Recortada.
–En democracia.
–Vigilada.
–En democracia.
–Bien mandada.

Cuando estábamos lejos, compañero,
qué ganas de volver a este aujero.
¡Ojo!, que aunque lo llame aujero,
yo lo quería y lo quiero.

Sin embargo, tanto tiempo,
tanto tiempo que esperé,
y ahora ni sé si me cuentan
una firmita que eché.

La gente cantaba fuerte,
lo del «tiranos, temblad».
Pero qué querés, hermano,
por fuerte que se cantó,
los que seguimos temblando,
somos siempre vos y yo.

Cuando estábamos lejos, compañero,
qué ganas de volver.

Cuando estábamos lejos, compañero.

Aquest poema de la gran poeta uruguaiana IDEA VILARIÑO, que després es convertí en una popular cançó interpretada pel duo més famós a l’Uruguai «LOS OLIMAREÑOS», m’ha fet pensar molt en el tipus de democràcia que estem vivint a Espanya en aquests moments: una democràcia cada dia més tutelada, retallada, vigilada i ben manada, com diu molt bé la cançó. Quan es posen les lleis per damunt de la voluntat del poble la democràcia comença a fer figa. Quan se sacralitza una Constitució que ha quedat més vella que els nostres vestits de primera comunió i quan només es vol interpretar de manera restrictiva dient que no hi cap un referèndum d’autodeterminació quan, d’altra banda, reputats experts diuen tot és contrari vol dir que no anem bé. Aquests dies ho podem constatar escoltant el judici a l’anomenat procés català.

El senador del PDeCAT, Josep Lluís Cleries, ho acaba de denunciar quan assegura que l’informe de la Guàrdia Civil que inclou Torra en la investigació judicial de l’1-O deixa en “evidència” que “hi ha una persecució de les idees” i que “la democràcia espanyola està en caiguda lliure”. Una bona majoria d’entesos coincideixen que en aquest judici els delictes dels quals se’ls acusa “no s’aguanten per enlloc i que el veredicte hauria de ser l’absolució”.

Uns jutges prevaricadors han fabricat un relat fals en connivència amb un partit corrupte i ple de merda fins al coll; uns altres partits que fins ara teníem com a democràtics els han donat suport per allò de «la sagrada unidad d’Espanya», i ara es troben que han de fer cabre els delictes dins d’aquest relat, encara que hagin de forçar les lleis fins a límits insospitats.

Seguir el judici per TV significa haver d’aguantar personatges que no es recorden de res, que no assumeixen cap responsabilitat i que, si han de mentir, ho fen sense cap mena d’escrúpol. L’única esperança que ens queda és que aquesta potinejada tan colossal passarà als tribunals europeus. Llavors, però, els acusats ja s’hauran menjat uns quants anys de presó injusta.

Un altre cop vergonya, vergonya i més vergonya per aquesta Espanya on la democràcia tira enrere com els crancs. Democràcia?. Demo…què?.

UNA DEMOCRÀCIA MALALTA

Quan en algunes tertúlies o programes de TV sento algú que sacralitza la llei o la Constitució i les posa per damunt de tota la resta, em poso nerviós perquè a mi em van ensenyar -i m’ho crec de veritat – que per damunt de tot hi ha les persones i que les lleis estan fetes per a les persones i no pas al revés. Dit d’una altra manera: el que hauria de comptar és l’esperit de la llei i la seva justa interpretació i no pas l’esclavatge de la lletra d’aquesta llei. Per això algunes sentències d’alguns jutges semblen més d’un altre planeta que no pas de la terra. Justament perquè estan faltades del mínim sentit comú i no toquen gens de peus a terra.

Amb tot el que estem vivint aquests dies al nostre país això queda palpablement demostrat. Podem comprovar que la democràcia està prou malalta perquè algú es disposi a començar a fer alguna cosa. Disfressem de democràcia actuacions que no són gens democràtiques i creem una façana com en aquells westerns que es rodaven al desert d’Almeria: al darrere de la façana no hi havia res. Millor dit, sí que hi ha els partits de sempre, les eleccions de sempre, els parlaments de sempre…; però constatem que res de tot això serveix per a solucionar els problemes i donar resposta a les inquietuds de la gent. Tenim una aparent democràcia revestida, això sí, de vestits ben bonics que anomenem lleis o Constitució, sense que se’ns torni vermella la cara de vergonya. Darrere d’aquestes lleis hi ha molt sovint corrupció, favoritisme, nepotisme, clientelisme i les aliances espúries i necessàries per a una governabilitat sospitosa i plena d’uns vicis que provoquen grans estralls. I també sabem tots en quines circumstàncies es va fer la Constitució espanyola i potser ja seria hora de què comencessin a reformar-la…

Estic totalment d’acord amb el capellà i columnista brasiler Alfredo J. Gonçalves quan diu que «sembla que els partits polítics facin tot el possible per desencisar la gent perquè sovint fan exactament tot el contrari d’allò que entenem per democràcia. D’aquí la desconfiança i la desil•lusió creixents de la societat amb relació a la política i els polítics, als partits, als governs i als parlaments, així com a la lleialtat dels promotors i a les decisions dels jutges. La democràcia, en la seva concepció més original i genuïna, es pot dir que ha canviat del camp de la política al camp dels moviments socials. O, en termes més exactes, de l’àmbit de l’Estat a l’àmbit de la societat civil».

Per desgràcia nostra això encara no ha succeït entre nosaltres i, pel que sembla, tardarà a passar. Una altra política i una altra democràcia són possibles, però fem ben poca cosa per aconseguir-ho. El sistema de representació en tres poders del règim democràtic –legislatiu, judicial i executiu- es troba totalment desequilibrat i desacreditat. Els sectors dominants de la societat han institucionalitzat un cercle viciós en què el poder econòmic compra els llocs claus del poder polític, el qual, al seu torn, garanteix a través de la llei el seu domini perpetu sobre la resta de sectors. El Congrés es converteix en una espècie de taulell de negocis, on gran part dels polítics està més interessada en projectes de poder que no pas en projectes d’Estat. Elegit per les capes populars, el parlamentari sovint acaba ignorant les seves necessitats bàsiques a canvi de beneficis personals, familiars o de classe. La cadena de representativitat s’interromp i la població més necessitada queda a la intempèrie, fet que s’agreuja encara més amb la corrupció crònica de les institucions públiques. La distància entre els problemes que afligeixen la població, d’una banda, i els projectes debatuts a les sessions del Parlament i del Senat, de l’altra, mai no ha estat tan gran.

El Pare A.Gonçalves escriu sovint sobre els problemes del seu Brasil, però el que diu serveix exactament per a nosaltres. El descrèdit del sistema representatiu ha portat a debat l’anomenada democràcia directa o participativa. Experiències com ara plebiscits populars, referèndums, projectes de llei a partir de les bases i assemblees populars, entre d’altres, mostren la possibilitat de noves vies de participació en les decisions pel que fa als destins del país.

Veient el que veiem aquests dies i a les portes d’un judici totalment polititzat i manipulat (des del mateix tribunal que haurà de dictar sentència fins a l’acusació -un partit com Vox-) trobo que és d’urgent necessitat crear nous canals, nous mecanismes i nous instruments de control de la res publica per part dels diversos sectors de la població. Si volem salvar la democràcia bé caldrà fer alguna cosa, no trobeu?

L'INFERN D'ESPANYA

S’atansa l’1 d’octubre, data d’amarg record per Catalunya. Ara farà un any que van enviar una colla de bèsties a atonyinar catalans pel simple fet de voler votar en un Referèndum sobre la independència de Catalunya. Entre cops de porra i mil dificultats vam votar més de dos milions de ciutadans. Durant un any hem pogut comprovar les conseqüències de tot plegat.

Ja feia molts anys que estàvem vivint en una involució permanent. Alguns ho negaven de forma reiterada i cínicament, però l’1-O ens va donar la raó i tothom ho va poder veure perquè aquelles terribles imatges van fer la volta al món. Espanya semblava que hauria estat capaç de passar de l’infern del franquisme al purgatori d’una transició que semblava que podia ser passable i possible cap a un estat democràtic de veritat. Al cap i a la fi, hem pogut comprovar que aquest invent que molta gent ha lloat durant anys no ha estat més que un gran bluf i que Espanya s’ha convertit en un Estat fracassat. En una paraula, hem tingut una transició-mentida on no es van fer els deures. En lloc d’anar endavant, hem anat enrere i al dia d'avui seguim tenint jutges, militars i institucions amb massa tics franquistes. Un Estat que no ha sabut buscar sortides correctes a les inquietuds dels ciutadans. 

A la Divina Comèdia, Dante Alighieri ens diu que els que tenen la desgràcia d'anar a l'infern es troben escrit a la porta d'entrada la següent frase: "Lasciare ogni speranza, voi que intrate!". "Els que entreu aquí, perdeu tota esperança. No hi ha res després d'això. No hi ha res més que això. No tinguis falses esperances. No hi ha més oportunitats. No hi ha més misericòrdia. No hi ha més perdó. Tot acaba aquí"

Espanya és el nostre infern. Vull dir l’infern dels catalans i el d’alguns altres pobles d’aquest Estat en ruïnes. És clar que en volem fugir. Qui no voldria fugir de l’infern si pogués?. Per a molts altres, en canvi, és la glòria i, és clar, a aquests no les parleu de marxar ni volen sentir de cap manera que nosaltres els abandonem. No en volen sentir a parlar perquè hi han trobat moltes prerrogatives i molts privilegis. Hi sortirien perdent massa...

D’Espanya ja no cal esperar-ne res més. Han donat tot el que podien donar i s’ha demostrat que no han entès res. No ens han entès ni ens volen entendre. El mal és que encara som dins d’aquest infern i només ens queda l’esperança de poder-ne sortir algun dia. A Espanya li podríem aplicar la frase que Dante escriu a la porta de l’infern.

Tot i que moltes doctrines diuen que l’infern, com a lloc concret, no existeix; o bé, com diu Schopenhauer que «l’infern és el món"; o, com diu Sartre, que «l’infern són els altres», jo he arribat a la conclusió que l’infern és Espanya, entre molts altres inferns que podem trobar per aquests mons de Déu. Sens dubte que eren grans inferns els camps de concentració de Hitler i del doctor Mengele. Ho han estat -i ho són- tants i tants llocs on hi ha guerres, amb la corresponent destrucció de territoris i persones. Però Espanya va pel camí de ser un petit o gran infern del qual no en deixen sortir milions de persones que aspiren a alguna cosa millor que la que tenim. Aspirem a tenir una democràcia com Déu mana i no ens deixen. Serà degut al fet que tenen terror a què la gent s’expressi lliurement? Serà que no creuen en la democràcia? Serà que les lleis espanyoles cada dia són més injustes? Serà que... Chi lo sa!

FORA PORS

Quan una bona colla de catalans ens llevem de bon matí, esperem que el dia sigui millor que els dies que hem viscut aquests darrers temps. Hem viscut uns mesos on hi ha hagut molts dies foscos, dies que no ens han deixat veure el sol. Però ens llevem cada matí perquè tenim esperança que les coses milloraran a poc a poc i que «ens en sortirem», com diu la cançó d’Obeses.

Aquests darrers mesos l’estat espanyol ha desplegat una autèntica guerra psicològica contra persones i institucions catalanes. S’ha valgut del poder i de la guerra bruta per castigar, fer por i, en molts casos, venjar-se. Perquè han fet servir tots els mecanismes al seu abast per empresonar, destituir, perseguir, amenaçar i fer por de la manera que sigui. Amb impunitat total a Espanya (poques veus s’han sentit per parar els peus a tanta injustícia) i amb molt silenci en una Europa que no sabem ben bé cap on va, en quina democràcia creu i què és el que vol.

Quan ens llevem cada matí, molts catalans hem de refermar la nostra esperança i espolsar-nos la por i el desànim de damunt. Ens cal seguir somniant en alguna realitat millor i en un país millor. No podem defallir en els nostres somnis mentre seguim en la vida de cada dia i mentre seguim creient que al voltant nostre hi segueix havent moltes persones meravelloses que treballen per fer un món millor, des de la presó, des de l’exili, des d’una feina anònima o des de casa. Persones que segueixen lluitant i que no tenen por, ni temen fracassar tot i les equivocacions que puguem anar cometent. Però estem segurs que no malgastem la nostra energia inútilment i que de tot això en sortirà alguna cosa bona. No podem deixar de fer coses ni podem perdre oportunitats per por. No podem gastar tota la nostra energia en les pors i en les inseguretats i abandonar els somnis, els projectes i les il·lusions. La por paralitza, bloqueja i ens impedeix explorar nous horitzons, precisament els horitzons on es troben els somnis. Per tant, fora pors, fora desànims i acceptem els riscos de camins nous. Si l’objectiu és un país nou i millor, una república que ens allunyi una mica de les misèries d’Espanya, llavors trobarem l’energia necessària per seguir tot i els riscs que això comporta.

Democràcia precintada

Democràcia de molt baix nivell. Democràcia precintada. Democràcia tutelada i vigilada. Aquest tipus de democràcia és la que tenim a Espanya per més que no es vulgui reconèixer. A Europa els periodistes ja ho comencen a veure clar, tot i que les autoritats europees encara fan l’orni. La realitat, però, és que a Espanya una vertadera democràcia encara fa por perquè arrosseguem massa tics franquistes. Parlar de democràcia i tapar la boca al poble és una autèntica farsa i una mentida. Com ho seria parlar d’humanisme i negar els homes; com ho seria parlar de salut i tancar hospitals; com ho seria parlar de cultura i tancar escoles.

Quan la democràcia es converteix només en una paraula, en un mot buit de contingut, vol dir que hem perdut una de les coses essencials en una societat: la igualtat i la participació. En una democràcia no hi pot haver amos i esclaus, gent que pugui parlar i altres a qui se’ls tapi la boca. Quan en un país no es permet de cap de les maneres poder fer un referèndum és que hi ha molta por a la llibertat d’expressió. Hi ha molta por als resultats que en poden sortir perquè ells saben prou bé que ha Catalunya hi ha un profund descontentament i un cansament per com se’ns està tractant que ja ha arribat al límit. Quan ens parlen de Constitució i de lleis, però són ells els primers que se les passen per l’arc del triomf, no es pot dir que el clima democràtic sigui gaire bo. En una democràcia els valors de llibertat i igualtat són essencials, però a Espanya això no passa. Aquí les lleis es fan a mida i s’apliquen encara més a mida d’uns quants. Les minories queden sempre marginades perquè mai a la vida podran canviar cap llei

Ho deia un brillant sociòleg de la Universitat de Brasília, Pedro Demo, quan parlava del cop d’Estat encobert que han sofert els brasilers fa ben poc:«La nostra democràcia és una representació nacional d'hipocresia refinada, plena de lleis "boniques", però fetes sempre en última instància per l'elit dominant per tal de fer-les servir a profit seu». El cop parlamentari que han tingut al Brasil s'inscriu dins d'aquest ideari, com s’hi inscriu des de fa una llarga temporada aquí a Espanya tot el seguit de lleis i actuacions judicials al servei d’un partit corrupte com el PP i d’unes oligarquies a les quals ja els està bé deixar les coses com estan. La Constitució i els drets cada cop compten menys i, si cal, s’instaura un règim d'excepció com el que estem vivint aquests dies a Catalunya on els jutges determinen l'esfera de la política. Dir que els nostres jutges i tribunals no són manipulats i alguns d’ells manifestament corruptes i no veure que estan al servei d’un partit que els recompensa prou bé, és fer-se el cec per no veure la realitat. I el que resulta encara més vergonyós és que hi ha altres partits que es diuen democràtics que callen vergonyosament i passen per alt tots aquests fets.

I, per buscar una mica de caliu, Rajoy se’n va a EEUU i es troba que fins i tot aquest president mig tocat de l’ala que tenen allà dir davant seu ahir: «Crec que ningú sap si podran celebrar el referèndum. Crec que el president Rajoy dirà que no el poden fer, però em sembla que la gent s’hi oposarà molt». Els catalans ens hi hem oposat tant i estem tan decidits a fer el referèndum que Rajoy ha envaït de tal manera Catalunya amb policies i guàrdia civils com no s’havia vist mai per tal d’evitar-lo.

Però diumenge «la gent s’hi oposarà molt» i de totes les maneres possibles a tots els intents i entrebancs per tal de què no puguem fer el referèndum. Totes les amenaces, tots els precintes, tota la policia i tots els bastons a les rodes per evitar-lo quedaran ben retratades, registrades als diaris i a les televisions de tot el món i quedarà en evidència quina mena de democràcia té Espanya.

“Pablito Coletas”, que la cosa va de democràcia!

El títol pot anar per Pablo Iglesias, com ho podria dir a tota una colla de gent que es diu d’esquerres, que tenen molts doctorats i llicenciatures en Ciències Polítiques, que s’omplen la boca de democràcia, però que no han entès res de res del tema de Catalunya. Alguns d’ells són alumnes de l’eminent professor Ramon Cotarelo però es veu que el dia que va explicar aquesta lliçó no devien anar a classe. Altres us ensenyaran un llarg currículum de lluita contra el franquisme i no sé quantes coses més. Tots ells es diuen molt demòcrates, molt d’esquerres, creuen molt en la lluita per l’alliberament dels pobles, molt parlar de drets humans, molt bla bla bla… però no gaire cosa més. La veritat és que la gran majoria d’allò que diuen que són les esquerres espanyoles i la majoria d’intel·lectuals que es diuen progressistes ha desaparegut del “ruedo”, el vent se’ls ha emportat i s’ha fet el silenci més absolut entorn al denominat “problema catalán”.

El tema és que no han entès res i quan ha arribat l’hora de defensar el més important no hi són. No s’adonen que el tema no va d’independència -que potser també- sinó que el tema va de democràcia, El tema, nois, va de preservar les llibertats que vam perdre durant molts anys de franquisme i que semblava que amb una transició mig coixa havíem anat recuperant de mica en mica i amb moltes penes i treballs. Ja fa temps, però, que s’ha vist que la cosa no anava prou bé, que enlloc d’avançar retrocedíem i tota aquesta colla han anat callant i dissimulant.

Ho acaba d’escriure MANUEL CASTELLS a La Vanguardia (a La Vanguardia!!!) amb un text net i clar que titula REPRESIÓN. Tot el que passa durant aquests darrers temps i, sobretot aquests darrers dies, per aturar el Referèndum es pot resumir en aquesta paraula: repressió pura i dura. Els que ja som una mica grans i encara no hem agafat alguna d’aquelles malalties que fan perdre la memòria, aquests dies ens recorden aquells vells temps de la dictadura franquista. Més refinada. Més dissimulada. Però tan i tan semblant en alguns aspectes, que no enganya a ningú. S’han posat les lleis per damunt de les urnes; els tribunals, per damunt de les llibertats; la policia per damunt de la llibertat d’expressió. Sense gaire rubor ni gaire vergonya han fet desaparèixer la separació de poders i ara ja tot s’ha convertit en un “totum revolutum” del que no se’n treu l’aigua clara. Els experts en dret no es posen gens d’acord i, a fi de comptes tots s’hi perden pels viaranys d’un dret que aquí a Espanya no és gens dret sinó que més aviat és molt tort. I qui més hi perd en tot aquest batibull és Catalunya i els catalans, com quasi sempre. Tant difícil és deixar fer un referèndum acordat? No ho han fet en altres països? Retreuen al Govern, diu Manuel castells, que no hi hagi garanties per a aquest referèndum. Com volen que n’hi hagi si no donen marge legal per a la seva preparació?

I fa una mica de feredat tornar a veure Guàrdia Civils escorcollant impremtes, policies anant darrere cartells, paperetes i urnes, alcaldes que són citats als jutjats… com en altres temps. Malament rai si algú de fora amb una mica de poder no fa posar seny a Rajoy. Malament rai si les coses les volen arreglar reprimint. I malament rai si els partits que encara creuen una mica en la llibertat no diuen alguna cosa. Quan els toqui a ells, llavors es queixaran, però els haurem de recordar que el silenci còmplice tard o d’hora es paga. I es paga car.

FUENTEOVEJUNA

Quan estudiàvem el batxillerat ens parlaven a la classe de literatura castellana de FUENTEOVEJUNA, una de les obres de teatre més famoses de Lope de Vega. Narra la revolta d’un poble contra els abusos de poder del seu governador Fernán Gómez, que es dedicava, entre altres coses, a empaitar les noies del poble i fer abús constant del seu poder, que per alguna cosa era el governador… Un dia es fixa en una noia anomenadaLaurencia, a qui intenta seduir sense gaire èxit. Per això mira de convèncer com sigui el seu pare perquè sigui ell qui la convenci d’estar amb ell. La noia sempre mostra refús i prefereix el seuenamorat, Frondoso.

Quan es casen Frondoso i Laurencia irromp el governador, deté Frondoso i reclama el dret de cuixa amb la núvia. El dret de cuixa (ius primae noctis) era el dret del senyor a tenir relacions sexuals amb una dona del seu domini a la seva nit de noces (i per tant a gaudir de la seva virginitat). Després de ser violada i colpejada s’escapa i reclama justícia als homes de la població, als quals acusa de covards per permetre que sempre acabi guanyant el més poderós. Aquests, commoguts, assalten la residència de Fernán Gómez, alliberen Frondoso i maten el governant i alguns dels seus servents. Un criat escapa i va a buscar els reis.Quan els enviats reials pregunten qui ha comès el crim, només obtenen com a resposta que ha estat Fuenteovejuna, tot el poble. Els diferents testimonis refusen confessar malgrat que reben tortura i amenaces i expliquen els abusos del difunt, fins que obtenen el perdó reial.

Tot aquest preàmbul només vol servir per preguntar-nos si no ha arribat el moment de ser Fuenteovejuna davant les amenaces per terra, mar i aire que estan rebent un munt de catalans que s’hi estan jugant molt en aquest delicat moment que vivim. Com a l’obra de teatre, potser l’única arma que tenim per a fer front a la injustícia i no permetre que ens passin pel damunt és acompanyar, fer pinya –com més grossa millor- i mirar que no només siguin uns quants a qui toqui rebre i hagin de ser només ells els protagonistes d’aquesta història. Si hi ha d’haver algun protagonista ha de ser el poble sencer o tota aquella part del poble que creu en aquest projecte tan il·lusionant. Serà la unió de poble i dirigents qui aconseguirà vèncer el tirà de torn. Si els que creiem en la llibertat i que la vertadera democràcia és el poder del poble, hem d’estar units en aquests moments perquè els serà impossible castigar tota la col·lectivitat. Seran massa els que estaran disposats a desobeir unes lleis injustes, uns tribunals corruptes, un Estat que no respon al que molta gent demana i un PP que és el més corrupte (en tots els sentits i en tots els àmbits) i el primer a interpretar a la seva mida les lleis i, si ha convingut, a canviar-les en profit seu. Parlen d’una legalitat que fa riure quan pronuncien la paraula i titllen d’il·legal una cosa tan democràtica com un referèndum.

Aquest govern és el mateix que l’any 2006 va recollir signatures contra l’Estatut de Catalunya i només cal mirar una mica enrere per veure qui hi ha a la fotografia que il·lustra aquest text i què va fer aquesta tropa que diu que ells no hi tenen res a veure amb el que està passant. Vergonya, senyors, vergonya!

Volem un país digne

by jpg

Els catalans volem un país digne i per poder-ho aconseguir ens cal recuperar la dignitat que des de fa segles ens està robant un estat espanyol totalment indigne. I per poder tenir un país digne només tenim un camí: el dret a decidir el nostre futur, un futur que volem molt diferent del present que ens toca patir.

Ens cal construir urgentment un país millor i més just en tots sentits perquè això que tenim no s’aguanta per enlloc. Si volem ser dignes ens haurem d’esforçar a construir unes institucions dignes que ajudin a fer ciutadans dignes. Caldrà una millor educació, una millor justícia social i millor justícia en general, una millor sanitat, una millor política, etc… Caldrà enfortir una democràcia que ha caigut en el descrèdit total perquè cada cop s’ha difuminat més la divisió de poders. Ara ja no sabem on és el legislatiu, l’executiu i el judicial. Està tot tan barrejat que ja no sabem qui manarà que ens jutgi, amb quines lleis ens jutjaran, com seran interpretades, qui ens jutjarà o per quins motius ens jutjaran. No em negareu que cada dia ens donen més motius i arguments per dubtar de la imparcialitat de la justícia i per desconfiar.

Demà, 6 de Febrer, se celebra a Barcelona un judici que cap país autènticament democràtic s’atreviria a fer sense que li caigués la cara de vergonya. Es jutjaran uns polítics que no han fet res més que escoltar els desitjos del poble. I no pas d’una part petita d’aquest poble, sinó d’una gran majoria. Catalunya va ser un país ocupat militarment en un moment de la seva història i mai cap règim ni govern durant tres-cents anys no ha permès que els catalans s’autodeterminessin sobre el seu destí col·lectiu. I ara estem disposats a fer-ho perquè tenim mil arguments i mil motius per defensar poder votar el nostre futur i arguments jurídics suficients com per voler que la nostranació tingui tot el dret a constituir-se en Estat propi. Una altra cosa és que no se’ns vulgui reconèixer i permetre aquest dret…

Per això demà al matí s’aplegarà una munió de gent (i molts més que no hi serem físicament però sí que hi serem en esperit) davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per a donar suport a l’expresident Artur Mas, a l’exvicepresidenta Joana Ortega i a l’exconsellera Irene Rigau. Ells estan acusats d’un delicte de desobediència i prevaricació com a responsables del 9-N., però tots els que vam anar a votar hauríem d’estar al seu costat per defensar la democràcia, perquè anar a votar no pot ser mai un delicte.

Publicat dins de Democràcia, Sin categoría | Etiquetat com a Democràcia | Edita