ESPAÑA NI PARA LOS ESPAÑOLES

LA CARTA DEL DÍA. DIARIO DE NAVARRA

ESPAÑA NI PARA LOS ESPAÑOLES
JOSE MARI ESPARZA ZABALEGI 14.02.2021 | 00:21

A veces intento ponerme en la piel de un hombre honrado nacido en cualquier barriada obrera de Madrid, que sueña y vota por una España decente. Sin duda vivirá escandalizado porque su Rey, al que miró esperanzado cuando aprobó la Constitución, esté señalado como caco voraz y putero público. Y se preguntará, tonto no es, si su sucesor y actual monarca no sabría nada de cuanto ocurría en su propio hogar, ni nunca vio la máquina contadora de billetes, ni se preguntó jamás de dónde sacaban sus padres tanto amasijo de plata. Nuestro buen hombre deducirá que, si no lo sabía, ni nunca vio, ni oyó, ni sospechó nada de los tejemanejes paternos, demuestra tener unas entendederas tan endebles que lo inhabilitan hasta para optar a una concejalía en Aldeanueva de Cameros, perdone su vecindario por la insinuación. Y al comprobar que la gran mayoría de partidos españoles aplauden a rabiar a la monarquía, nuestro hombre, humilde pero sagaz, deducirá que lo hacen porque son tal para cual. Compinches.
Imagino una campesina de la Alcarria, toda su vida inculcando honradez a su prole, para acabar viendo a sus políticos, con las manos pringadas en cajones y gavetas públicas. Y qué dirá cualquier autónomo probo de Salamanca viendo entregar 50.000 millones para rescatar los mismos bancos que jamás tuvieron con él la menor misericordia.
Me imagino a un peón andaluz, antaño niño yuntero, que esperaba con la democracia un futuro para su gente, sin tener que hacerse guardia civil o depender toda la vida del subsidio PER, el de las peonadas humillantes. Tras cuarenta años de democracia y socialismo andalusí, y viendo a los señoritos con más tierra si cabe que antes, quizá se pregunte si esa solidaridad entre españoles que se exige unidireccionalmente a catalanes y vascos (que no padecen latifundios, valga recordar) no estará destinada a mitigar el paro endémico de esas provincias esclavizadas para, en definitiva, garantizar la paz social en las propiedades de los duques de Alba y tantos otros guillotinables.
Me apenan esas buenas gentes de Redes Cristianas y Comunidades Cristianas Populares, avergonzadas al ver sus obispos como forajidos, robando bienes públicos a los pueblos con el ardid de las inmatriculaciones y escandalizando a los creyentes honrados con su hipocresía. Y cuando el nuevo Gobierno progresista prometía que iba a encender la luz sobre el mayor robo de la Historia de España, resulta que optan por callar, ocultar los datos, hacerse cómplices porque, en el fondo, todos tienen una trapacería que ocultar.
Y qué decir de los millones de españoles que perdieron la guerra, creyentes en la Transición modélica, que pensaban vivir en una democracia y, de pronto, descubren que el Ejército y la Policía, que dizque estaban para defenderles, están colmados de fascistas que anuncian su fusilamiento, en tandas de 26 millones, en aras a lo mismo por lo que fusilaron a sus abuelos: exterminar el rojoseparatismo.
Es posible que haya dos Españas, como decía Machado, pero siempre afloró una: los mismos borbones, espadones, oligarcas y obispos, bien cebados por un vasallaje servil de prensa, jueces, partidos y sindicatos. Una España “de ladinos y fantoches, cuya leyenda negra es su propia historia”, dijo Valle-Inclán.
Por eso es tan triste ser español en España: porque no tienen escapatoria. Un vasco, un gallego, un catalán, un canario, incluso un patriota andaluz, puede soportar el carnet de identidad español porque tiene una ilusión y un plan de futuro en el bolsillo. Se siente libre porque escucha el ruido de sus cadenas cuando se moviliza. Conoce su opresión y espera su hora agazapado, “en el surco, como el arado espera”, hasta que opta por zafarse y se levanta con los suyos, su clase y su paisanaje, buscando un acomodo más amigable en el mundo. Ya señalaron los clásicos que el primer paso hacia la solidaridad internacionalista es la propia liberación nacional.
Hoy, en el Estado español, ser independentista es más que una legítima opción política: es un acto de dignidad colectiva, una rebeldía libertaria, una esperanza social. Más aún, es la mejor forma de ser solidario con los españoles que anhelan zafarse del yugo que arrastran desde generaciones y que, pese a lo que soñara Miguel Hernández, no tiene ningún viso de cambiar dentro de la jaula estatal. Más certero anduvo el gallego Castelao, para quien España era la antítesis de República, justicia social, democracia, laicismo y decencia política. “Cuanto antes sean libres ustedes, antes lo seremos nosotros”, nos dijo un dirigente del Sindicato de Obreros del Campo andaluz hace tiempo. En ello andamos cada día más gente. Y es que esta España no la merecen ni los españoles.

L'ESCANYA (POBRES) DE SEMPRE

Sembla que començarem l’any amb acords per a fer un govern a Escanya(pobres). És respectable el que decideixi ERC o qualsevol altre partit. Però que tingui en compte allò que diuen: que si t’enganyen un cop, la culpa és de l’altre, però si et tornes a deixar enganyar, ja és cosa teva! El PSOE i ERC porten dies i dies intentant fer pactes (que no s’acompliran) per tal de facilitar la investidura de Pedro Sánchez. Faria riure si la cosa no fos tan seriosa com és i per les conseqüències que pot portar. Els distints governs d’Escanya(pobres) han enganyat tantes vegades els catalans que encara no entenc com hi pot haver algú que se’ls pugui creure i com poden perdre el temps amb taules de negociacions i mandangues d’aquestes. Si ERC vol permetre que Sánchez sigui investit amb la seva abstenció que ho digui clarament, però que no siguin il·lusos d’esperar res a canvi. Que no veuen que “la cabra tira al monte” i ens tornaran a enganyar com han fet sempre…

Ens tornaran a enganyar. No hi haurà les inversions que tocarien, deixaran els presos a la garjola, manipularan el poder judicial i s’acolloniran enfront de l’extrema dreta, cada dia més present a la majoria d’òrgans de l’Estat. Han promès tantes coses (i tantes vegades) que deuen pensar que ja no vindrà d’una, perquè saben que si després no s’acompleix allò pactat no passa res. Els catalans som rucs de mena i sembla que estem disposats a empassar-nos-ho tot. Tot plegat em recorda l’»apoyaré» de Zapatero i tantes promeses que van quedar en no res. El governs d’Escanya(pobres) són mentiders compulsius i nosaltres un rucs acabats. En lloc de plantar cara tots junts i aprofitar un moment de debilitat com aquest, cadascú es busca la vida pel seu compte. Em sembla un greu error; però el temps ho dirà (i més aviat del que pensem) i tant de bo em desmenteixi.

Que tinguem tots un any nou millor que el que acabem de deixar!

18 de Juliol: la vergonya segueix

Ja fa 82 anys d’aquell cop d’Estat. Per uns va ser un dia vergonyós perquè uns traïdors es van aixecar armats contra un Govern republicà elegit democràticament. Per uns altres, ja ho sabem, va ser un alliberament. Entremig, una guerra fratricida i milers de morts dels dos bàndols. Hi va haver excessos arreu i és aquí on costa molt posar-se d’acord de qui va ser més cruel. Depèn dels punts de vista, de les creences o adoctrinaments. Però ja sabem que una guerra és una guerra...

En allò que no hauria de costar tant posar-se d’acord és en tot el que va seguir després de la guerra, quan la venjança es va apoderar d’una Espanya franquista i feixista.

Acabada la guerra, alguns historiadors parlen de 115.000 antifranquistes assassinats entre 1939 i 1975. Es diu que hi va haver 500.000 empresonats i 550.000 exiliats.

No hi ha cap mena de dubte que es va crear un estat de terror amb milions de depurats, d’acomiadats dels seus llocs de feina, desposseïts dels seus béns, multats, sancionats i desterrats

Milions de ciutadans espantats, acovardits, oprimits, privats dels seus drets i plens i immersos en la por.

40 anys de dictadura i de mort de la llibertat.

40 anys de postfranquisme sociopsicològic heretat i de tímida democràcia tutelada, consentida i vigilada per poders fàctics.

18 de juliol, Dia de la Vergonya feixista, franquista i monàrquica.

(todoslosrostros.blogspot.com)

Però la vergonya segueix: grups d'extrema dreta campen impunement i algun policia pot atonyinar un periodista perquè sap que poca cosa li passarà. Entra a la presó qui no hauria d'entrar-hi i els que hi haurien d'entrar no hi entren o en surten ràpidament. Tenim un Estat de dret cada dia més tort i una justícia que fa fàstic. I un dictador enterrat en una basílica on encara se li pot rendir culte públic, amb concentracions de gent fent la salutació feixista i amb símbols preconstitucionals sense cap mena de vergonya i sense que ningú ho impedeixi...

Aquesta és l'Espanya del 2018.

Ràbia i vergonya

SI VIS PACEM és un blog de la poeta basca SILVIA DELGADO. Al seu blog expressa «opiniones de una poeta en pie de guerra», segons diu ella mateixa. Aquests darrers temps han estat i segueixen sent, especialment pels catalans, temps de ràbia, d’indefensió, de mentides, d’injustícia. España (i quan dic España ja m’enteneu a qui em refereixo) no només ens roba els diners amb tota la indecència del món, sinó que també ens vol robar la dignitat i ens vol fer claudicar. Ens maltracta de totes les maneres possibles: de manera matussera o amb refinament; amb l’ús vergonyant de la força bruta o amb dissimulació i amagant-se rere lleis injustes. Espanya (i ja sabeu a qui em refereixo) fa cada dia més fàstic, més vergonya i més ganes d’allunyar-se’n ben lluny.

La SILVIA DELGADO ha escrit aquest text (que he copiat exactament com l’ha escrit) que expressa totes aquestes coses...

QUÉ VERGÜENZA

Qué vergüenza da España, esa España patriotera de toros, fútbol y mantilla.

Esa España que bendice la ira desatada contra las urnas.

Esa España que sabe mucho de odio y poco de poesía.

Qué vergüenza dan sus caras gastadas por el sudor y el hambre, qué vergüenza verlos pidiendo a pleno pulmón respeto a la ley y el orden.

Qué vergüenza dais españolitos, esclavos de viejas ideas, lameculos de caciques, mamporreros de quienes roban a vuestros hijos pan y salario dignos.

Qué vergüenza siento cuando desfiláis sin sentido, casi descalzos casi famélicos.

Qué vergüenza, por dios, qué vergüenza, vuestro trabajo esforzado, vuestras penurias al viento, vuestra fiereza desperdiciada en banderas rojigualdas, en misas de brazo alzado, en plazas atiborradas de aguiluchos y de necios.

Españoles vergonzantes, vosotros que veis a dios y al rey como superhombres, vosotros que no queréis una nueva patria, ¿es que no tuvisteis sed, es que no tuvisteis deudas?, ¿acaso vuestros hijos no enfermaron?, ¿llegáis a fin de mes con luz y agua potable?

Españoles, qué vergüenza, otra vez os alegráis de la mano dura y el golpe, de la cárcel para aquellos que no admiten las derrotas.

Españoles, miraros las manos ásperas, miraros la espalda dañada, miraros los pies a rastras camino de las limosnas.

No seáis otra vez la vergüenza de esa España que se alza con el puño levantado.

De esa España que murió arruinada y está dispuesta a nacer por la democracia.

No seáis otra vez la vergüenza de esa España que empieza a morir de rabia.

Espanya fa figa

Ho llegia fa ben pocs dies en un article de Carmen Moraga a eldiario.es : «El Congreso renueva los móviles a los diputados por iPhones de última generación».
D’entrada no semblava una notícia res de l’altre món. Hi han empreses que posen un mòbil a disposició dels seus treballadors, tot i que moltes d’elles els indiquen clarament que només els poden fer servir per temes exclusivament relacionats amb la feina. Fins aquí, doncs, la notícia no em va cridar massa l’atenció. Però, mentre anava llegint, m’anava esparverant, m’anava enfurismant i m’anava estirant els pocs cabells que tinc. I tot això perquè l’escrit anava explicant que «la Cámara ha informado a través de una circular a los parlamentarios que tienen la posibilidad de sustituir gratuitamente su actual terminal por un Iphone7 32 GB, que tiene un precio en el mercado de 700 euros». «Sus señorías también tendrán la opción de quedarse con los antiguos iPhones 6S 64 GB por solo 125 euros». «El presupuesto que el Congreso contempla para los dos próximos años en telefonía móvil se acerca a los 1,6 millones de euros».
Si encara us voleu indignar una mica més, us aconsello que aneu a la notícia i la llegiu detingudament. Perquè, en un país immers en una crisi de cavall des de fa anys, amb un deute impossible de pagar i que la majoria d’economistes no hi veuen una sortida clara, jo em pregunto com es poden seguir malversant diners de la forma que ho fa aquest govern. Si, ja sé que això dels telèfons dels diputats és no-res comparat amb línies d’ AVE sense passatgers, aeroports sense avions o autopistes sense cotxes (tot pagat amb diners públics i segurament fet perquè uns quants se’n poguessin aprofitar).
Però si aquests il·luminats que governen Espanya no s’adonen que la taxa d’activitat és de les més baixes d’ Europa; que l’atur segueix sent molt alt i els sous molt baixos; que han buidat la caixa de les pensions i que hauran de fer mans i mànigues per poder seguir pagant-les i mantenint-les més o menys dignament; que hi ha 3,3 milions de persones que treballen però que, així i tot, els costa arribar a fi de mes i estan en rics d’exclusió social..., si no s’adonen de que no poden malgastar els diners, vol dir que tenim uns governants inútils totals.
Per a mi el mal està en què una gran majoria de polítics són gent que no ha hagut de suar gaire per guanyar els diners per viure i, per tant, no sap mesurar el valor que la gent comú els dóna. La majoria de famílies han de fer molts números per arribar a fi de mes i, com a molt, mira d’estalviar una mica per si venen mal dades. La majoria de famílies s’ho han de pensar dues vegades abans de canviar el mòbil, o el cotxe o els mobles. Es veu que als nostres polítics això no els preocupa gaire i ens poden mentir alegrement dient que «estamos en el buen camino»o «que España va bien». Els polítics que ens governen viuen a la lluna perquè la realitat que ells prediquen és totalment diferent de la que viu la majoria de gent del carrer. Molts joves ja han perdut qualsevol esperança de poder treballar o, si poden fer-ho, han d’agafar feines-escombraria (cada cop hi han contractes de tres o quatre hores setmanals). Segons l’EPA (Encuesta de población activa) hi ha 2.314.000 persones que porten més d’un any sense treballar i que en 1.400.000 llars tots els membres actius laboralment estan a l’atur....
I amb tot aquest panorama ells van regalant tan alegrement  Iphones d’última generació a persones que segurament que se’ls podrien comprar ells sense gaire esforç. Espanya fa figa econòmicament i moralment. Spain is different!

INSTAL·LATS EN LA IL·LEGALITAT

“El comer y el rascar, todo es empezar”, diu un refrany castellà. Aquest PP fastigós que ens (mal)governa i ens roba il·lusions, calés i felicitat, al principi no s’atrevia a potinejar tan descaradament aquesta feble democràcia en la que teníem la pretensió d’estar instal·lats i que no ha estat més que un miratge des que va començar una mal anomenada i falsa transició, que la única cosa que ha fet ha sigut momificar els franquistes que els van regalar el poder de mil maneres diferents. Ara s’han anat destapant forats prou foscos com per anar veient com arreu sortien franquistes com rates de claveguera.

Com diu el refrany, tot va ser començar i ara ja no poden parar aquesta cursa desenfrenada de prohibicions a la carta que ningú sap on i quan acabarà. Com els primers robatoris, les primeres mentides, els primers enganys o les primeres il·legalitats -que, com tots els inicis, és el que costa més- tot és començar per després ja no parar. El PP va començar a recollir firmes contra l’Estatut de Catalunya i ha acabat amb un 155 il·legal, vergonyós i totalment antidemocràtic.

Per aconseguir els seus propòsits ha trepitjat totes les lleis, ha posat els seus peons al lloc on li ha convingut i ha untat tots els engranatges necessaris perquè el mecanisme de la corrupció funcionés el més bé possible. Els jutges s’han saltat a la torera la presumpció d’innocència d’alguns polítics i líders socials catalans i, en canvi, la preserven amb tot el zel de que són capaços per a altres de la seva corda. Han empresonat gent que hauríem de considerar innocent fins que en un judici amb garanties no dictaminés el contrari i ni tan sols accepten que els anomenen presos polítics. Què són si no?. Si volem parlar clar i català, quan una persona pacífica i sense cap indici de fuga és empresonada preventivament sense judici per motius polítics la podem considerar tranquil·lament un pres polític i no cal que anem amb eufemismes de cap mena. El mateix passa quan, sense judici, una persona ha d’emigrar forçadament per no ser empresonada per motius polítics i podem dir que és a l’exili, com els passa al nostre president i a una colla de consellers.

Aquesta púrria del PP estan tan acostumats a moure’s per les clavegueres i a respirar olor a merda que els costa poc mentir per les televisions i els parlaments de mig món. Són capaços de dir, sense cap mena de vergonya, que la policia no va carregar amb violència desproporcionada l’ 1-O contra manifestants desarmats i pacífics o dir que a les escoles catalanes no s’ensenya el castellà.

I, mentrestant, ningú sap qui és aquest M. Rajoy que figura als papers de Bárcenas i de la trama Gurtel i ningú reconeix que ha cobrat en diner negre quan està més que provat i reprovat. Estan tan acostumats a viure entre la corrupció que ni se n’adonen i quan un ministre conspira impunement amb la Fiscalia per “afinar” políticament les seves accions, o per destrossar un sistema sanitari, en qualsevol lloc del món se’n diu prevaricació, menys a Espanya.

En els països democràtics quan un detingut, sense actitud violenta ni evasiva, rep els insults, les mofes i les humiliacions de la policia que el deté, i és emmanillat per l’esquena innecessàriament en el seu trasllat a presó se’n diria abús policial. Aquí es veu que no i ho consideren d’allò més normal.

Quan en un cas de corrupció política es destrueixen impunement proves (discs durs, per exemple) sense cap conseqüència judicial, o el poder judicial no actua d’ofici quan hi han indicis clars de corrupció d’Estat en qualsevol país democràtic en dirien corrupció judicial. Aquí no. Aquí és normal.

Quan les institucions de l’Estat prohibeixen una televisió pública a dir les coses pel seu nom per motiu polítics i/o electorals; quan es prohibeix el llaç grog, el color groc en fonts o façanes públiques (o com avui mateix s’ha prohibit a un grup d’avis a passejar pel port de Mataró amb mocadors de coll grocs) com es pot anomenar això?; quan s’amenaça públicament que la policia et pot investigat per un comentari a les xarxes socials, o en un comentari a la ràdio, etc., d’això en un país democràtic en diríem censura. Aquí no. Aquí és normal.

“El comer y el rascar todo es empezar”. Ja fa temps que aquesta gentussa ha començat la degradació de la democràcia i, si ningú els para els peus, sembla que tenen ganes de continuar fent-ho. Per això jo em pregunto on són aquests “patriotas españoles” de pell tan fina per altres temes a l’hora d’alçar la veu i denunciar aquestes flagrants injustícies?. No es veuen per enlloc a l’hora de defensar la llibertat de premsa o denunciar la parcialitat manifesta de la justícia. No serà que estan molt ben adoctrinats, molt ben pagats i totalment narcotitzats pels mitjans controlats pel PP? On és el seu patriotisme quan veuen que uns quant voltors buiden les arques de l’estat o el Fons de Reserva de les Pensions i són incapaços de dir res? On són aquests “patriotas españoles” quan el govern feia servir 48.000 milions d’euros de diner públic per a rescatar bancs -reconeixent obertament que cap ciutadà els tornarà a recuperar- i són incapaços de fer una sola llei per afavorir els més necessitats socialment? Ningú s’ha adonat que tots aquests personatges que han robat fins i tot l’aire que respiren els espanyols han fet servir les portes giratòries i ara estan ben asseguts en consells d’administració cobrant sous sense fer res?

Enlloc. No són enlloc aquests patriotes. Callen de forma covarda i s’amaguen darrere la “rojigualda” per cridar consignes contra l’independentisme i defensar la “sacrosanta unidad de España”. No els importa gens ni mica la democràcia, els drets socials o les llibertats civils. Però potser algun dia -més aviat que tard- les conseqüències de tots això els arribaran a ells. Però llavors serà massa tard.

L’ España mediocre

No sé qui ho ha escrit. Però és un espanyol que té ganes de sincerar-se i, a fe de Déu, que ho fa i sembla que queda descansat!:

“Voy leyendo y me encuentro cosas como esta. Vaya verdades!:
Llevo días pensando en algo qué decir respecto al referéndum catalán… Pero voy a hablar de España, mejor.

Llevo muchos años tratando a la gente. Soy licenciado en Ciencias Políticas, he vivido en el extranjero y, además, me considero un tipo medio, de actitud y pensamiento crítico por mi formación, pero que piensa en términos de pueblo, porque creo que el pueblo es mediocre y yo formo parte de ese pueblo, español, mediocre, porque yo también soy mediocre.

España es ese país en el que nos quejamos porque los catalanes hablen en catalán, porque no les entendemos, pero sin embargo cantamos alegremente canciones en inglés sin preocuparnos de lo que dice la letra. España es ese país que dice: “es estúpido tener que votar todo lo que tenemos que decidir; la política no me interesa, para eso están los políticos” cuando se defiende la democracia directa y participativa, pero nos va la vida en defender que un referéndum catalán tendríamos que votarlo todos los españoles. España es ese país que con odio dice “Cataluña es España, aunque les joda”, pero no han puesto un pie jamás allí.  España es ese país que defiende la Constitución, su Transición y su bandera, pero nunca escuché a esos mismos gritar “a por ellos” cuando diariamente la élite política, empresarial y financiera las mancillan, pisotean y se mean en ellas.  España es ese país que dice “a los mossos los pagamos todos”, pero no dicen “a los Tribunales les pagamos todos” cuando un Presidente del Gobierno miente ante ellos. España es ese país que quiere decidir sobre Catalunya, pero nunca decidió sobre el Jefe de Estado de su país.  España es ese país que quiere que las fuerzas políticas dialoguen y se pongan de acuerdo, pero grita “contra la traición, ejecución”. España es ese país que dice: “montad un partido político y cambiad las cosas desde dentro, en vez de acampar en la Plaza de Sol”, pero que desprecia e insulta cuando se toma la iniciativa. España es ese país que odia a los catalanes, sin conocer a ni un catalán. España es ese país del “cambio de coche, cambio de casa, cambio de pareja, cambio de trabajo, cambio mi ropa… para ir a la última”, pero se ancla en un sistema constitucional de hace más de 40 años.  España es ese país que se preocupa de que los catalanes, si se separan, no van a ser europeos, pero en la elecciones europeas apenas pasa el 40% de participación. España es ese país que saca su bandera cuando la selección gana o Catalunya quiere votar, pero que la dejan empolvándose cuando nuestros políticos se arrodillan a los poderes internacionales. España es ese país que le preocupa que Catalunya se vaya, pero que se la suda cuando miles y miles y miles de jóvenes han sido, son y habrán de ser exiliados. España es ese país que le preocupa la economía de su país si Catalunya se va, pero que no tiene ni puta idea de lo que es la reforma del artículo 135 de la CE. España es ese país que se alegra porque. ya que ha tenido que haber un atentado terrorista, mejor en Catalunya. España es ese país que se queja de que las “moras” lleven el “velo”, y lo justifican con un símbolo machista, pero que calla cuando a las españolas las maltratan. España es ese país que dice que el Islam es una religión violenta, pero que mira hacia otro lado cuando curas abusan de niños, o nunca condenarán a los asesinados hacinados en cunetas por un franquismo que siempre apoyó y apoyará. España es ese país que canta y anima a las fuerza de seguridad del Estado cuando parten a la “guerra” hacia Catalunya, pero que nunca reclamó que esas mismas fuerzas asediaran ciertas sedes. España es ese país que tiene miedo a urnas, papeletas y al ejercicio más básico de la democracia (votar), pero que no tiene miedo de seguir votando la misma mierda.

Viví poco en el extranjero, pero de algo me dí cuenta: España es ese país que se cree avanzado y civilizado, pero que no deja de ser tercermundista. Mi España, mi España mediocre, por qué te entenderé tanto… Porque siempre fui otro mediocre.”

España és una democràcia de veritat?

Quan parlem de que un país és una democràcia tinc la sensació de que sovint ho fem massa alegrament. Perquè un país sigui democràtic de veritat s’han de donar una sèrie de característiques, totes elles fonamentals. I si en falla alguna, falla tot el sistema. En un país democràtic hi ha d’haver un Estat de dret, els poders polítics han de gaudir de legitimitat total, els representants polítics han de ser elegits per sufragi, el Govern ha de ser autònom, ha d’existir llibertat d’expressió, hi ha d’haver llibertat de culte i associació, l’exercici de la justícia ha de ser transparent, s’han d’acatar els drets i els deures, l’exercici polític no ha de ser discriminatori i s’han de respectar els drets humans.

Ahir mateix l’exjutge i advocat Elpidio Silva va dir prou alt i fort per tal de que tothom ho pogués escoltar que “l’Estat espanyol és un règim autoritari, no és pròpiament una democràcia”. Ho va dir en el marc de la comissió d’investigació sobre l’Operació Catalunya. Silva ha assegurat que, en efecte, l’Estat va portar a terme un conjunt d’actuacions per parar el procés però que aquesta operació es troba dins un marc més gran que persegueix els enemics polítics del govern central.

Durant la seva intervenció, Silva va dir que a Espanya no hi ha separació de poders i que es dóna allò del refrany: “A l’amic, el favor; a l’enemic, la llei”. El també exjutge ha assegurat que el poder judicial espanyol depèn d’òrgans polítics, concretament de les prefectures del bipartidisme i, en concret, del partit del Govern, actualment el PP. Va destacar també que “la trama d’espionatge polític constitueix un tremend atemptat a l’estat de dret” i que “qualsevol persona pot ser objecte d’una investigació policial”.

I per si no n’hi havia prou amb tot això, s’hi va afegir el periodista Ernesto Ekaizer a l’hora de pintar el paisatge espanyol. I també ho va fer amb un to prou gris com per titllar l’Operació Catalunya d’una “dinàmica d’Estat basada en una política criminal”.  El periodista va denunciar la manca de separació de poders, posant especial èmfasi en la destitució de fiscals per part del govern central.

I encara hi ha més teca per completar el fosc panorama espanyol. Esteban Beltrán, director de la secció espanyola d’AMNISTIA INTERNACIONAL ens presenta l’INFORME ANUAL 2016/17, que podreu trobar sencer en el següent enllaç:

https://crm.es.amnesty.org/sites/default/files/civicrm/persist/contribute/files/Informe%20Anual%2016-17.pdf

És un informe prou prestigiós com per fer-ne cas i prou demolidor com per dubtar d’aquesta democràcia espanyola de la que tant se’n vanten alguns… Ens diu, per exemple que “Se han procesado a personas que ejercían de manera pacífica su derecho a la libertad de expresión utilizando el delito de “enaltecimiento del terrorismo”. Hemos visto denuncias de nuevos casos de malos tratos, uso excesivo de la fuerza y expulsión colectiva de personas refugiadas por parte de agentes de policía. Y otras violaciones de derechos humanos que detallamos en el informe. En este informe, puedes descubrir qué violaciones de derechos humanos se han cometido en España, y es posible que te sorprenda que esto esté ocurriendo cerca de ti”.

ESPAÑA

Reino de España

Jefe del Estado: rey Felipe VI de Borbón

Jefe del gobierno: Mariano Rajoy

Persistió el uso del delito de “enaltecimiento del terrorismo” para procesar a personas que ejercían de manera pacífica su derecho a la libertad de expresión. Se denunciaron nuevos casos de tortura y otros malos tratos, uso excesivo de la fuerza y expulsión colectiva por parte de agentes de policía contra personas, entre ellas las que intentaban entrar irregularmente en los enclaves españoles de Ceuta y Melilla desde Marruecos. En algunos casos no se investigaron eficazmente las denuncias de tortura y otros malos tratos. Las autoridades sólo aceptaron reasentar y reubicar a unos pocos cientos de personas refugiadas, una cantidad muy inferior a la declarada en los compromisos contraídos. Las autoridades continuaron negándose a cooperar con la justicia argentina en la investigación de los crímenes cometidos durante la Guerra Civil y el franquismo.

LIBERTAD DE EXPRESIÓN Y DE REUNIÓN

A lo largo del año se impusieron restricciones injustificadas a los derechos a la libertad de información, de expresión y de reunión, basadas en la reforma del Código Penal y la nueva Ley de Seguridad Ciudadana que habían entrado en vigor en 2015.

El 5 de febrero, los titiriteros Alfonso Lázaro de la Fuente y Raúl García Pérez fueron detenidos tras representar una obra que incluía escenas en las que se apuñalaba a una monja, se ahorcaba a un juez y se daban palizas a un policía y una mujer embarazada, y estuvieron cinco días en prisión. Durante el espectáculo, una de las marionetas exhibió una pancarta en la que se leía “Gora Alka-ETA” (“Viva Alka-ETA”). Se acusó formalmente a los titiriteros de enaltecimiento del terrorismo e incitación al odio. La detención tuvo lugar después de que varias personas dijeran sentirse ofendidas por la obra. En septiembre, la Audiencia Nacional sobreseyó los cargos de enaltecimiento del terrorismo. Sin embargo, al concluir el año, los titiriteros seguían acusados de incitación al odio.

En abril, el ministro del Interior instó al Consejo General del Poder Judicial a tomar medidas contra José Ricardo de Prada, juez de la Audiencia Nacional. Durante su participación en una mesa redonda organizada por el Ayuntamiento de Tolosa (Guipúzcoa), el juez había manifestado estar de acuerdo con las preocupaciones expresadas por las organizaciones internacionales de derechos humanos sobre las barreras que impedían la investigación eficaz de los casos de tortura en España. Por otra parte, la Fiscalía de la Audiencia Nacional apoyó una solicitud de la Asociación de Víctimas del Terrorismo para que el magistrado fuera apartado en dos causas penales por presunta falta de imparcialidad. En junio, la Audiencia Nacional rechazó ambas peticiones de emprender acciones contra el juez. Durante el año, la Audiencia Nacional dictó 25 sentencias condenatorias contra 28 personas por delitos de enaltecimiento del terrorismo. La mayoría de estas sentencias eran resultado de la Operación Araña, que implicaba la interceptación de mensajes publicados en redes sociales. De abril de 2014 a abril de 2016, 73 personas habían sido detenidas como parte de la operación.

TORTURA Y OTROS MALOS TRATOS

Durante el año se denunciaron nuevos casos de tortura y otros malos tratos —incluido el uso excesivo de la fuerza— infligidos por funcionarios encargados de hacer cumplir la ley. En algunos casos, las denuncias de tortura y otros malos tratos no se investigaron con eficacia y exhaustividad.

En enero pronunció su sentencia el juez que investigaba la muerte de Juan Antonio Martínez González, ocurrida en Cádiz el 4 de abril de 2015 a consecuencia de las lesiones sufridas al ser inmovilizado por agentes encargados de hacer cumplir la ley. El juez concluyó que no existían pruebas que respaldaran la acusación de que los agentes habían empleado métodos de inmovilización prohibidos, o de que se habían excedido en el ejercicio de sus funciones durante su intervención. Al concluir el año se admitió un recurso contra la sentencia presentado ante la Audiencia Provincial de Cádiz.

En mayo, en la causa Beortegui Martínez c. España, el Tribunal Europeo de Derechos Humanos resolvió una vez más que España violaba la prohibición de la tortura y otros malos tratos al no investigar de manera eficaz y exhaustiva las denuncias de tortura infligida a personas detenidas en régimen de incomunicación. Era la séptima vez que el Tribunal dictaba una sentencia de esta índole contra España.

También en mayo, la Audiencia Provincial de Barcelona celebró el juicio contra dos agentes en relación con el caso de Ester Quintana, quien había perdido un ojo en noviembre de 2012 por el impacto de una pelota de goma disparada por los Mossos d’Esquadra durante una protesta en Barcelona. El juicio concluyó con la absolución de ambos debido a que el tribunal no pudo determinar cuál de los agentes había disparado el proyectil.

En julio, el Tribunal Supremo anuló parcialmente el fallo condenatorio dictado por la Audiencia Nacional contra Saioa Sánchez por un delito de terrorismo en diciembre de 2015.

La Audiencia Nacional había declarado a Saioa Sánchez y a otras dos personas culpables de delitos relacionados con el terrorismo. En su recurso ante el Tribunal Supremo, Saioa Sánchez aseguraba que la Audiencia Nacional se había negado a investigar si uno de los acusados, Iñigo Zapirain, cuya declaración la implicaba en los delitos, había declarado bajo coacción. El Tribunal Supremo ordenó la celebración de un nuevo juicio, y pidió que se utilizara el Manual para la investigación y documentación eficaces de la tortura y otros tratos o penas crueles, inhumanos o degradantes (conocido como Protocolo de Estambul) para evaluar la veracidad de la declaración de Iñigo Zapirain. La resolución tenía en cuenta los motivos de preocupación expresados por los organismos internacionales de derechos humanos sobre la impunidad y la ausencia de investigaciones eficaces y exhaustivas, así como sobre la falta de calidad y precisión de las investigaciones forenses.

DERECHOS DE LAS PERSONAS REFUGIADAS Y MIGRANTES

El número de llegadas irregulares de personas refugiadas y migrantes que cruzaban desde Marruecos a los enclaves españoles de Ceuta y Melilla a través de la valla que separaba los dos países disminuyó respecto al año anterior. Sin embargo, aumentó el número general de llegadas, entre ellas las de personas que cruzaban por los pasos fronterizos regulares. Continuaron las expulsiones colectivas a Marruecos desde Ceuta y Melilla por parte de agentes españoles encargados de hacer cumplir la ley. El sistema español de recepción de solicitantes de asilo seguía siendo inadecuado: el número de plazas en los centros oficiales de acogida era excesivamente bajo y la asistencia que recibían las personas alojadas fuera de ellos era demasiado escasa. España no aplicó las directivas europeas sobre personas apátridas, procedimientos de asilo y condiciones de recepción. Seis años después de su entrada en vigor, la Ley de Asilo seguía sin implementarse, lo que hizo que el acceso de las personas solicitantes de asilo a la asistencia que tenían derecho a recibir no fuera el mismo en todo el país. Entre enero y octubre se presentaron en España 12.525 solicitudes de asilo, según datos de Eurostat, en comparación con las 4.513 presentadas en 2013. En agosto, las solicitudes de asilo pendientes de tramitación ya eran 29.845 y seguían acumulándose.

El 9 de septiembre se llevó a cabo la expulsión colectiva de al menos 60 personas procedentes del África subsahariana que habían conseguido entrar en territorio español saltando las vallas que separaban Ceuta de Marruecos. Antes de su expulsión, algunas de estas personas fueron golpeadas por agentes marroquíes que penetraron en la zona intermedia entre las vallas, que es territorio español. Algunas de las que fueron devueltas a Marruecos resultaron heridas al escalar las vallas y como consecuencia de los golpes recibidos.

Aunque, en virtud de los programas de reasentamiento, España había accedido a recibir 1.449 personas procedentes de Oriente Medio y el Norte de África, para diciembre sólo habían llegado a territorio español 289 personas, todas ellas de ciudadanía siria. De igual modo, y en contra del compromiso formulado de recibir 15.888 personas necesitadas de protección internacional desde Italia y Grecia en virtud del programa de reubicación interna de la UE, para diciembre sólo se habían reubicado en España 609.

IMPUNIDAD

Las autoridades españolas continuaron negándose a cooperar con la justicia argentina que investigaba los crímenes de derecho internacional cometidos durante la Guerra Civil y el franquismo. Pusieron trabas a la investigación en Argentina, conocida como “Querella Argentina”, al impedirle tomar declaración a algunas de las víctimas y a los 19 imputados. Por medio de una circular fechada el 30 de septiembre, la Fiscalía General del Estado española dio instrucciones a las fiscalías territoriales para que se opusieran a cualquier investigación judicial solicitada por la justicia argentina, argumentando que los crímenes en cuestión, que incluían desapariciones forzadas y tortura, no podían investigarse de acuerdo con la Ley de Amnistía, entre otras, y debido a la prescripción de los delitos.

DISCRIMINACIÓN: SALUD DE LAS PERSONAS MIGRANTES

Las medidas de austeridad seguían afectando negativamente a los derechos humanos, sobre todo en relación con el acceso a la salud y la protección social de algunos de los grupos en situación de mayor vulnerabilidad. El Tribunal Constitucional declaró que la legislación aprobada en 2012, que restringía el acceso de las personas migrantes en situación administrativa irregular a la asistencia médica gratuita, incluida la atención primaria, era constitucional. En virtud de esta reforma se había retirado la tarjeta sanitaria a 748.835 migrantes, lo que suprimía o limitaba gravemente su acceso al sistema de salud y, en algunas situaciones, había puesto sus vidas en peligro. Las mujeres sufrían especialmente sus efectos, pues se encontraban con barreras para acceder a la información relativa a la salud sexual y reproductiva y a los servicios relacionados con ella.

DERECHO A LA VIVIENDA

El gasto público en vivienda había sufrido recortes de más del 50% entre 2008 y 2015, y las ejecuciones hipotecarias seguían sin remitir. Según datos del Consejo General del Poder Judicial, hasta septiembre de 2016 había habido 19.714 desalojos por ejecución de hipoteca, y 25.688 por impago de alquiler. Sin embargo, no hubo datos oficiales que reflejaran el número de personas afectadas por las ejecuciones hipotecarias en España, ni datos desglosados por sexo o edad, lo que impidió adoptar medidas para proteger a las personas más vulnerables. Las personas que se enfrentaban a demandas de desalojo seguían sin disponer de recursos jurídicos adecuados para hacer valer ante los tribunales la protección de su derecho a la vivienda.

VIOLENCIA CONTRA LAS MUJERES

Según cifras del Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad, 44 mujeres habían perdido la vida a manos de sus parejas o ex parejas hasta diciembre. La Ley de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género y el establecimiento de juzgados de violencia contra la mujer habían entrado en vigor en 2004. Sin embargo, desde entonces no se habían evaluado los efectos de la Ley de manera participativa y transparente, a pesar de las preocupaciones expresadas respecto a la eficacia de los procesamientos y la idoneidad de las medidas de protección de las víctimas.

Bons propòsits incomplerts

A tots ens neixen -no sé ben bé d’on i potser en algun moment de debilitat- bons propòsits. De tant en tant, ens en neix un. Cada començament d’any acostumem a aparèixer-ne més del compte. Llavors tots comencem a fer-nos promeses que després poques vegades s’acompleixen. Són molt típiques les d’anar al gimnàs per tal de perdre algun d’aquells quilets de més que tan ens amoïnen; la de deixar de fumar, repetida tantes i tantes vegades perquè sabem que ens fa mal; la d’estudiar anglès, tant imprescindible avui dia; la d’estalviar per poder fer aquell viatge planejat i somniat de fa anys; la de telefonar més sovint als amics… Tantes i tantes promeses i bons propòsits que s’esvaeixen aviat, pacíficament, i que anem oblidant poc a poc i sense gaires remordiments. Deuen ser aquelles petites misèries de la vida que ens acompanyen a tots inevitablement i que, de tan familiars i quotidianes, ja ni en fem cas i acceptem de forma natural que desapareguin.

Aquest any jo també me’n vaig fer una. Em vaig fer l’íntim i ferm propòsit de no escriure sobre política al meu blog. Fins ara ho havia complert, però ja veig que no podré dur-ho a terme. Veient com pinten les coses i veient en panorama que se’ns acosta durant aquest propers mesos serà inevitable fer-hi un repàs. Es fa molt difícil no dir res sobre algunes mentides que s’escolten i, tot i procurar no caure en la temptació, ja veig que arribarà un moment que no em podré mossegar més la llengua si no vull morir enverinat. I dic que no podré resistir-m’hi perquè no fa gaires dies, per exemple, vaig sentir algú del PP que assegurava que havien executat el 92,8% (m’agradaria saber com es calcula tan exactament la xifra) del seu programa i que es tenien molts prejudicis i s’escampaven falsos mites sobre la gestió de Rajoy.

Doncs no, els bon propòsits i les promeses que un dia va fer Rajoy tampoc s’han complert. Ni de bon tros! Una de les coses que aquesta gent del PP diuen és que amb Rajoy s’han creat un milió de llocs de treball. El que no expliquen és quina és la qualitat d’aquests llocs i que, en realitat hi ha mig milió menys de contractes indefinits a jornada complerta que quatre anys enrere, segons dades de la mateixa Seguridad Social. Diuen també que hi ha menys atur que quan va arribar (4,3 milions contra 4,8). El que no diuen és que llavors estàvem en plena recessió i ara estem en un 3,4% de creixement perquè el més fort de la crisi ja ha passat i Europa sencera va recuperant-se poc a poc. I tampoc expliquen que milers i milers de joves se n’han hagut d’anar a buscar-se la vida a altres països i que molts ja han deixat de buscar feina perquè han perdut totalment l’esperança de trobar-ne.Tampoc parlen de la precarietat en que ha caigut el mercat laboral entre contractes temporals i de temps parcial, ni parlen de la caiguda de sous que hi ha hagut. Hem arribat al nivell del 2007.

I no parlem de la corrupció, que se n’han destapat més cassos que mai en aquests darrers anys, tot i que el PP i els seus tribunals fidels i obedients a la veu del seu amo (amb l’excepció d’algun jutge valent) han mirat de tapar tot el que han pogut. Tenim una Espanya governada per un presumpte corrupte –com anomena a Rajoy el professor Cotarelo- i per un partit que ha estat imputat per la destrucció dels ordinadors de l’ ínclit Bárcenas per tal de que no trobessin tota la merda que devia haver-hi amagada allà dins; tenim una Espanya on la germana i el cunyat del Cap d’ Estat han hagut d’asseure’s al banc dels acusats per delictes econòmics i en la que el seu pare va haver d’abdicar corrents i de pressa perquè tenia un comportament nefast en tots els aspectes i que ha fet un dineral –impossible d’aconseguir en circumstàncies normals- i que va destapar la revista Forbes i que ningú s’ha pres la molèstia d’explicar.

Tenim un Gobierno de España que no ha estat capaç de parar els desnonaments, que ha fet lleis que van clarament contra els pobres i que, en canvi ha rescatat  bancs per valor de 56.181 milions no té perdó de Déu. I els experts diuen que la major part d’aquests crèdits no es recuperaran mai més. Què en podem dir d’un President que paga l’atenció mèdica del seu pare amb diners públics i no és capaç de pagar ajudes a milers de dependents que estan en llistes d’espera o han vist retallades les ajudes que ja tenien?

Un Gobierno de España que no ha acomplert quasi res del que va prometre, que ha governant a cops de decrets-llei, que ha anat compulsivament contra Catalunya en tot el que ha pogut, que sembla que només hagi tingut interès en amagar els problemes no pot continuar governant Espanya de cap de les maneres. És cert que ara les coses depenen més dels altres partits que no pas d’ells mateixos i que també tots plegats han col·laborat força en aquest immens i pudent desordre que s’ha tornat Espanya. Però tornar a tenir dePresidente algú que s’ha vist que és mut, paralític, hamletià, que és una paret de frontó impassible i que deixa podrir els problemes perquè és incapaç de resoldre’n cap i que, quan s’atreveix a parlar, no se sap expressar i descobreixes que és un mentider compulsiu o un trilero i un cantamañanas… crec que seria massa càstig per a tots. Potser caldria que tots sabessin estar a l’alçada d’aquest moment i sabessin aprofitar aquesta situació privilegiada per fer una Espanya diferent, més moderna, més neta, més oberta i més democràtica. I considero que Catalunya, tot i que ha de seguir fent el seu camí, també hi pot donar un cop de mà. Potser fins i tot un cop de mà decisiu…

Envaïda i saquejada

Ja tenim aquí un altre 12 d’Octubre. Un altre Día de la Raza, Fiesta de la Hispanidad., Día de la Fiesta Nacional, Día Nacional de España, Día de la Madre Patria, Día del Descubrimiento, Día de Colón, Día del Pilar.

El 12-O s’ha anomenat de moltes maneres i s’ha mirat d’anar tapant una mica el seu origen, que no és res més que una CELEBRACIÓ D’ORIGEN FEIXISTA. Han mirat de canviar el nom perquè suposo que els feia vergonya. Però el significat segueix sent el mateix de quan va néixer. És allò de que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. Per molt que canviïn el nom, el substrat que trobem en aquesta vergonyant festa és un substrat feixista.

A Amèrica Llatina també ha subsistit durant una bona colla d’anys aquest significat. De mica en mica- per sort-, s’ha anat abandonant i ja se li comença a canviar el significat i ara ja se celebra com el DIA DE LA RESISTENCIA INDÍGENA.  Quan vivia a l’ Uruguai recordo que em xocava el fet de que la majoria de gent encara fossin tan poc crítics amb el contingut i  amb el significat d’aquest dia. Recordo que la gent pensava que la festa del 12 d’octubre –perquè allà també era festa- ho era en al·lusió a la “trobada de cultures” i que el seu nom, “Dia de la Raza” al·ludia a la trobada de les tres “races”: la negra, la ameríndia i la caucàsica. No sé exactament d’on havien tret aquesta història, però sí que sé que encara s’ensenyava aquesta idea a les escoles i és per això que molt pocs uruguaians reflexionessin de veritat entorn d’aquesta festa i no es plantegessin que aquesta data estava profundament implicada amb les ideologies d’extrema dreta de l’Espanya més retrògrada.

I com s’hi arriba a aquest punt? Tot té una explicació: a finals del segle XIX, Espanya es trobava en una situació molt delicada. A nivell intern patia profundes inestabilitats a causa de les lluites de liberals, conservadors, carlins (monàrquics), anarquistes i socialistes. A nivell extern, els moviments independentistes de les ultimes colònies d’Amèrica i Àsia feia que la política colonial fos pràcticament insostenible. Això finalment es concreta amb la guerra hispà-nord-americana de 1898 després de la qual Espanya perd les seves colònies de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, quedant-li només les seves petites colònies d’Àfrica. Aquella Espanya que, en altre temps fou una gran potència mundial, veien que ja no era res. Només era una trista despulla.

És per això les classes aristocràtiques comencen a desenvolupar un sentiment de nostàlgia cap a aquell passat imperial que havia pràcticament desaparegut. La utopia de restablir el vell ordre colonial sumat a les teories racials de l’època van generar el concepte de“Hispanidad“. Sota aquest concepte les antigues colònies espanyoles d’Amèrica havien de retre-li tribut i alinear-se geopolíticament amb Espanya ja que ella els havia portat lacivilització. A més creien que tots els hispanoamericans pertanyien a la “raça hispana” i per tant havien de seguir mantenint el vincle cultural, polític i econòmic amb l’antiga Metròpolis. Per la seva banda els països Llatinoamericans, influïts per les teories del darwinisme social, van acceptar fàcilment aquests preceptes ja que l’herència indígena o africana no servia per reivindicar el supòsit de pertinença a la Civilització Occidental, mentre que una herència espanyola sí que servia per a reivindicar-se com a països occidentals . D’altra banda l’Església Catòlica s’enfrontava a les Amèriques als processos de secularització que li restaven poder però que, no obstant això, el discurs hispanista li era molt útil per seguir mantenint el seu estatus. En ser una institució que arribà al continent de la mà del colonialisme espanyol, es transformava en un dels pilars culturals del Continent.

És en aquest context que al 1915 la Unió Iberoamericana de Madrid proposa que el 12 d’octubre sigui declarat “Fiesta de la Raza Española”. En els anys subsegüents, la totalitat dels països de les Amèriques van incorporar el 12 d’octubre com “Dia de la Raça” (en al·lusió a la Raça Espanyola) o com “Day of Columbus” (“dia de Colón” per als països anglosaxons ). Un dels majors promotors de la ideologia de la “hispanitat”, va ser el dictador Miguel Primo de Rivera. El 1931 el fill del dictador enderrocat, José Antonio Primo de Rivera funda la Falange Española Tradicionalista i de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET de la JONS per les seves sigles) i s’alinea ideològicament amb els règims del feixisme italià, del nazisme alemany i de l’autoritarisme portuguès.  ja que el concepte de hispanitat és central en la seva ideologia. La Falange pren com a data clau per les seves mobilitzacions el 12 d’octubre

És bo saber l’origen de les coses i, com deia abans, encara avui subsisteix aquest substrat en molts espanyols, que miren d’amagar tant com poden però que, per més que facin i per més que hagin canviat el nom, se’ls veu la llauna. Haurien de tenir vergonya de celebrar encara aquesta data de la manera com ho fan, però es veu que no en tenen gens ni mica. Amb tot, la resposta és cada dia més unànime i tan allà com aquí cada dia són més els que diuen que eL 12 D’OCTUBRE NO HI HA RES PER CELEBRAR. O, si voleu, sí que hi ha alguna cosa per recordar: la història d’una invasió, d’una massacre i d’un saqueig.

Estacions fantasmes

És una ofensa, un insult a la intel·ligència i un gran desvergonyiment entrar a la pàgina web d’ ADIF i llegir-hi:

Adif, (Administrador de Infraestructuras Ferroviarias), és una entitat pública empresarial dependent del Ministeri de Foment. Adif exerceix un paper principal com a dinamitzador del sector ferroviari, fent del ferrocarril el mitjà de transport per excel·lència i facilitant l’accés a la infraestructura en condicions d’igualtat. Adif té com a missió fonamental enllaçar ferroviàriament les distintes estacions que poblen els nostres territoris. I de fer-ho de forma segura. Aquesta feina exigeix l’esforç constant de mantenir i conservar en perfecte estat totes les nostres vies, catenàries, sistemes de senyalització, centres de control de la circulació i, per descomptat, les nostres estacions.

L’estació del poble on vaig néixer, Castellnou de Seana, com moltíssimes altres estacions perdudes per la geografia espanyola, desmenteixen aquestes paraules. El tren va arribar a Castellnou de Seana el 1860 amb la posada en servei del tram de Manresa a Lleida i va significar per aquests territoris de ponent un gran avenç en tots els sentits. L’estació va disposar de diverses vies i va tenir molta vida. Encara recordo quan, de ben petit, hi havia muntanyes de remolatxa esperant ser carregada per a fer-ne sucre. Actualment és una estació fantasma convertida en un un simple baixador amb una trista marquesina-refugi per aixoplugar els viatgers de les inclemències meteorològiques. Encara es mantenen dretes les parets de l’edifici de viatgers de l’estació, situat a la dreta de les vies, que era de dues plantes. Però es troba de fa anys en un estat totalment ruïnós, com també s’hi troba l’antic moll de mercaderies.

Tot i que la línia fos del 1860, Castellnou, durant anys no va tenir estació. No es va construir fins a finals dels anys 50 amb la participació de tot el poble pel sistema de “joves”, és a dir, cada família aportava un membre com a treballador mitjançant un calendari de rotacions. Aquella bonica estació, que havia costat tants esforços i tanta suor construir, ara és un esquelet mort i abandonat. ADIF és un organisme tan incompetent i desgraciat que no ha estat capaç de donar algun tipus de servei i aprofitament a aquestes estacions i ha preferit deixar que es deterioressin. En el cas de Castellnou encara és més greu el fet, essent com va ser que fou construïda pel mateix poble. Podien haver-la retornat al poble, o llogar-la com a habitatge. Almenys algú l’hauria aprofitat i no l’hauríem de veure amb la mala ganya que fa ara…

Aquestes estacions abandonades fan pena. I fan ràbia. Els matolls i la brutícia han envaït tots els racons i el temps i l’abandonament s’han anat menjant tot l’edifici. Els coloms hi han fets nius i ho han deixat tot ple d’excrements. El sol s’ha anat menjant amb els anys la pintura i els vents han anat aixecant les teules i s’han emportat tots els bons records que hi poguessin quedar. Silencis llargs s’han fet amos del lloc i ara ja no serveix ni perquè els passavolants hi puguin passar la nit com abans solien fer perquè jo no hi queden finestres ni portes i fins i tot pot resultar perillós perquè el vent passa massa rabent i esperitat, emportant-se fins i tot els pocs bons ànims que puguin tenir  i omplint el lloc de pors difuses i de mals pensaments. A l’antiga sala d’espera hi quedava una cadira tan corcada que no aguantaria ni el pes d’un infant. I a terra vidres, pols i excrements. No s’hi ha vist encara cap fantasma, però no descarteu pas que ho hi sigui…

Vergonya, molta vergonya hauria de tenir aquest Ministeri –que l’anomenen de Foment- i que, si fomenta alguna cosa és només la bogeria, la irracionalitat i el malbaratament dels recursos públics. En un país normal això no passaria i tots aquests irresponsables ja serien a la presó per no saber administrar de forma adequada el diner públic i ja no dic per lladres, que en alguns cassos s’ha ben provat que van posar la mà a la caixa i que les comissions a les empreses constructores corrien a dojo. Digueu-me, si no, quin sentit té deixar morir aquestes línies de rodalies i gestionar de la manera que ho fa les mitjanes i llargues distàncies.

Han fet des de fa anys l’absurda aposta per l’alta velocitat sabent que no surten els comptes ni els sortiran mai, segons han explicat els experts més experts en aquests temes.Entre 2011 i 2013, l’Estat va perdre prop de 1.000 milions d’euros en la gestió de la xarxa ferroviària, especialment per les inversions en alta velocitat. En temps de crisi és doblement pecat pressupostar diners per a construir noves línies, sabent com saben que l’operativa ferroviària no és capaç de cobrir despeses i, per tant, obliga a l’ Estat a posar fons per tal de compensar les pèrdues. Irracional, totalment irracional i fins i tot podria ser delicte. Van darrere dels que posen estelades posant multes i ningú es cuida de posar a la presó a aquests ineptes que ens governen. Com no hem de tenir ganes de marxar ben lluny i no veure’ls mai més a tota aquesta gentussa inepta i malbaratadora!

El mateix Tribunal de Cuentas ens diu que el deute d’ADIF es va situar per damunt dels 12.500 milions d’eurosl’any 2013 i es preveu que encara pugi més si segueixen entestant-se de la forma tan obstinada com ho han fet els diferents Gobiernos de España a voler completar la xarxa d’alta velocitat que tenen planejada. Semblen no tenir cervell ni capacitat per entendre que si aquests diners els destinessin al ferrocarril convencional –que és el que utilitza la majoria de ciutadans, i que utilitzarien molt més si fos una mica millor- afavoririen més gent, en un espai de temps més curt i amb menys impacte mediambiental. Tots els Estats seriosos s’estan replantejant això de l’alta velocitat i la tendència és readaptar les línies existents a les necessitats actuals. Aquí no. España es diferente i, a aquest pas, ho seguirà sent sempre. El ferrocarril convencional –els denominats Regionals, Rodalies i Llarga Distància–, és utilitzat per la immensa majori d’usuaris però rep només el 17% de las inversions. I, al contrari, el Tren d’ Alta Velocitat rep un 76% de las inversions. És el món al revés si es té en compte que la millora de les línies convencionals permetria circular a velocitats de fins a 220Km/h, aconseguint temps molt competitius comparats amb l’AVE, que té una velocitat mitjana de 222km/h, però només amb una quarta part de la inversió i un gran estalvi energètic. I, a més, podríem millorar moltíssim el transport de mercaderies que és només d’un 3,8% a Espanya, davant d’un 22% d’Alemanya o el 18% de mitjana a la UE.

Una autèntica ruïna en tots sentits i, a més, ben demostrada per una de les persones que més entén d’aquests temes:Germà Bel. Ell ho té molt clar: “l’AVE ha estat el prototipus d’uns anys meravellosos d’España. És una inversió política, sense cap sentit des del punt de vista econòmic”. Bel, considera que ni tan sols les àrees metropolitanes de Madrid y Barcelona són prou grans com per a que la inversió tingui sentit. “L’alta velocitat només té sentit en ciutats molt poblades com París o les ciutats japoneses”, diu Germà Bel.

Té algun sentit tot això? És racional tot plegat? Vivim al primer món –on se suposa que les coses s’acostumen a fer amb cap i peus- o vivim en un país corrupte,i on les coses es fan per altres interessos i no pas pel bé i l’interès general? Ningú és capaç de fer parar les obres i tota aquesta bogeria que té entre cella i cella aquest PP inepte i corrupte? No es podria fer servir tot aquest munt de milions per altres finalitats més profitoses?  Sembla que no. Aquí som més quixots que ningú i ningú ens ha d’ensenyar res,  ni s’estila reconèixer ni corregir errors. Espanyols!!!

(Fotografies de Bernat Borràs- www.trenscat.com)