16 coses que el Carles Capdevila ha après aquest 2016

Carles Capdevila acaba d'escriure aquestes sàvies reflexions. Me les faig meves i us les comparteixo. Valen la pena.

16 coses

que he après

aquest 2016

1. Que acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Deixes anar pes i et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds. Quan es tanca una porta s’obren soletes un munt de finestres.

2. Que l’amabilitat pot ser la idea més revolucionària. Té el poder transformador de les persones que porten el somriure posat, que transmeten optimisme, que ens fan riure, que per allà on passen milloren l’ambient.

3. Que en lloc de lamentar-nos quan el cos se’ns queixa i deixar anar un “maleït genoll”, tocaria valorar els anys que fa que ens suporta i es doblega al nostre servei. En lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que fa el que pot i més per mantenir-nos drets.

4. Que la joia de viure no té mètodes però té mestres. Convé acostar-nos, a l’espera del contagi, a gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, que passen desapercebuts en un món que premia més el cinisme que la ingenuïtat.

5. Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. I que la cura de les persones és la tasca més important del món, i la menys valorada.

6. Que no es pot discutir mai amb un imbècil. La clau és detectar-los i frenar-los abans, però això requereix una societat madura i respectuosa que ignori la provocació barata i admiri més els valors que no els resultats a qualsevol preu.

7. Que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic. Sobretot si també sabeu riure plegats.

8. Que mai no és tard per aprendre a caminar, i que amb l’amic amb qui més camino som molt més amics des que caminem plegats: ets més sincer, més directe, més profund.

9. Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar sovint dóna més fruit que vigilar.

10. Que em sedueixen els optimistes pencaires. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament, si no hi posem remei aviat. I per això s’arremanguen. I mantenen aquest punt d’ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir l’esperança.

11. Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir el sí entusiasta i possible al que vols hauràs de dir el no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.

12. Que el pitjor de la por és quan ens pilota, quan s’instal·la al volant. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.

13. Que som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem. I com que hem vingut aquí a relacionar-nos, l’educació és l’art i ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn. Només sent-hi de veritat, de tot cor, sempre, pots aprendre i ensenyar a ser-hi.

14. Que ens cal més mala llet i més esperança. Hem d’estar més emprenyats i més il·lusionats alhora. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim. I simultàniament anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de l’inconformisme, amb ambició i amb la certesa absoluta que és possible.

15. Que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços d’agafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.

16. Que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i l’alegria de viure. No hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som, que ens troben guapíssims al marge del que dicti el mirall. Que ens miren sempre amb bons ulls.

30 de desembre del 2016 DIARI ARA

“La strada” catalana

Acabo de veure un altre cop, després de molts anys, la pel·lícula de Federico Fellini  ‘La Strada’. Un clàssic del cine de l’any 1954. Ara que tinc més temps, em ve de gust veure de tant en tant algunes pel·lícules que en aquell moment em van agradar o que van deixar en mi alguna cosa interessant, algun bon record, alguna escena que ha quedat en el meu cervell com una mena de pòsit que, a través dels anys, s’hi ha anat quedant i allà ha reposat sense ni adonar-me’n. A vegades aquest sediment, aquest solatge, es remou a causa d’algun esdeveniment actual, d’alguna conversa, d’alguna persona, d’algun record que porta coses que ni un mateix sabia que estaven ben guardades en algun replec del cervell.

La Strada va ser una d’aquestes pel·lícules, magistralment interpretades per Anthony Quinn i Giulietta Masina, que ara m’ha vingut el gust de veure. L’argument –per aquells que no ho sàpiguen- es basa en una relació molt peculiar entre dues persones: Zampanó i Gelsomina. L’atzar uneix per una temporada els seus destins, fins que arriba un punt en què es trenca definitivament una relació que ja es preveia impossible. Però la història és tan real, aquest tipus de relació està tan ben explicada, els personatges són tan de carn i ossos i tot sembla tan quotidià i proper, que la pel·lícula no passarà mai de moda i seguirà vigent del tot durant anys i panys. Retrata una realitat que deu haver existit sempre i, per tant, també ara mateix. Segueixen existint relacions estranyes, conflictives, insanes, de dominació entre persones i entre pobles. Històries d’amor impossibles entre persones violentes, perverses, egoistes, brutals, possessives o simplement molt primitives i altres persones innocents, bondadoses, dependents i que van per la vida amb el cor a la mà i amb la mirada plena de bondat. Relacions plenes d’incomprensió mútua, incomunicació i molta soledat i desemparament.

Són històries entre persones i podrien ser perfectament històries entre pobles. Històries personals o històries nacionals amb relacions més o menys pacífiques o conflictives que, a vegades, s’arrosseguen de segles. Al final de la pel·lícula Gelsomina és abandonada com un gos que ja no serveix per a res. Arraconada com una cosa que ja no serveix. Com aquell moble que portem a la deixalleria perquè no sabem on posar-lo. En altres ocasions, la única sortida possible per sobreviure és la fugida i el trencament definitiu d’uns lligams que potser en algun temps havien existit, però que jo no hi són. Les relacions entre pobles s’assemblen molt a les de les persones. No serveix el tracte degradant, forçat, de menys teniment, de superioritat d’un sobre l’altre, de menyspreu, de falta de respecte, de poc reconeixement i poca igualtat. En qualsevol relació, si falla la llibertat i el respecte, falla tot i tard o d’hora s’enderroca un castell que no tenia fonaments sòlids i que s’aguantava artificialment.

Recordo que una vegada una persona em va dir que la seva vida havia canviat arran d’una conversa-reflexió que una altra persona li havia fet i que tenia molt a veure sobre aquesta pel·lícula. Aquesta persona tenia una autoestima molt baixa, passava per un moment molt delicat i creia que la seva vida no tenia cap sentit. Llavors li van recordar unes frases que li diuen a la Gelsomina de La Strada.

“Gelsomina, tu et penses que no ets important. Gelsomina, fins i tot el que ens sembla que no té sentit, en té. I en té molt.. Alguna vegada has observat les pedretes que conformen ‘la strada (la carretera)?. La veritat és que semblen insignificants, són ignorades per tothom, aixafades; amb tot, mira si seran importants que, aplegades una a una, totes juntes, formen una via, una carretera, un camí. I per aquest lloc podem transitar. Tu ets molt més que això i la teva missió i la teva pròpia vida és i serà molt més important del que ho és ara. La teva vida serà alguna cosa amb sentit, alguna cosa gran”.

Aquesta persona m’explicava que el que li van dir va fer l’efecte d’un cafè italià: era fort i dolç, a la vegada. Reconeix que el que li van dir va suposar per a ella “una strada nel deserto”. Cadascú de nosaltres –siguem més o menys joves o més vells-  té el futur a les seves mans i tenim el futur de Catalunya a les nostres mans en un moment molt complicat i que pot semblar que no ens en sortirem. Caldrà rellegir i pensar altre cop aquestes frases de La Strada. Valen la pena.

Bon dia, reis i reines

Tal com he titulat aquest apunt, podria semblar que em refereixo als Reis d’ Orient. I no, no em refereixo a aquells. Els d’ Orient són d’una altra mena. Jo em vull referir a totes aquelles persones més properes a nosaltres que saben dir cada dia a algú amb afecte: Bon dia, rei. Bon dia reina. Em refereixo a tots  aquells que són considerats reis i reines de la casa perquè algú molt proper els té en alta estima i consideració; algú els estima tant que els fa dir aquesta expressió tan afectuosa. Em refereixo a tots aquells que ells mateixos són reis i reines perquè saben estimar; em refereixo als que són estimats i que -el que encara és millor- se senten estimats.

És bonic estimar i sentir-se estimat. Sentir-se dir rei o reina per un pare, per una mare, per un amic, per una amiga, per un padrí o una padrina, o per un familiar sempre és agradable i fa pujar l’autoestima. Sentir-se important (que importes, que vals molt), sentir-se estimat per algú és molt necessari. S’ha estudiat i s’ha escrit molt de la importància que tenen els vincles afectius i emocionals per a l’afectivitat de les persones ja des del mateix moment del naixement i fins i tot des d’abans. No és pas el mateix un nen o una nena desitjats que uns altres no desitjats. Els seu desenvolupament no serà mai el mateix i el grau de felicitat que podrà assolir tampoc serà igual, tot i que això no vol dir pas que no pugui arribar a ser feliç. La psicòloga clínica i psicoanalista de l'IPB Marta Areny i Cirilo ens ho diu de la següent manera:

El bebè desitjat i cuidat es desenvoluparà feliçment. Ser objecte de satisfacció per a la mare o substitut permanent, el conformarà com a persona i l’estimularà al creixement i al descobriment i, per tant, al coneixement de l’entorn. A través d’un bon vincle matern podrà simbolitzar i sentir-se acompanyat pel que anomenem mare interna. Tant les primeres investigacions i observacions sobre el desenvolupament i comportament humà com les actuals coincideixen a demostrar-nos que els éssers humans són més feliços i es poden desenvolupar millor si se senten existir en el pensament i en el desig d’una altra persona i això els ajuda en el futur quan sorgeixen dificultats.

Voldria també apuntar per acabar que, sempre que l’inici no hagi estat molt catastròfic, l’ésser humà té la capacitat de resiliència (Cyrulnik,B. ,2002): és a dir que si ha anat malament al principi o durant l’evolució dels primers anys, i té una segona oportunitat, pot restaurar o sentir-se reparat. Això és el que podem comprovar en les teràpies que permeten tenir una vinculació amb el terapeuta o analista suficientment bona per permetre-li comprendre’s i reconstruir la seva història.

En vigília del dia de Reis ens caldria pensar en tots els reis i reines anònims, en tots aquests que ens porten cada dia el gran regal de la seva estima i caldria dir-los: moltes gràcies. Cal que els que ens sentim estimats agraïm als que ens estimen i que nosaltres aprenguem a estimar una mica més i a dir més sovint rei o reina. No cal pas que ens oblidem dels Reis d’ Orient, que també són prou importants per mantenir la il·lusió de tants infants d’arreu del món. Però aquests només tenen feina un dia. Els altres tenen la feina callada,mai prou reconeguda i massa sovint anònima de tot un any i potser de tota una vida.Gràcies a aquests reis i reines, podem viure molt millor perquè ens han ajudat a ser feliços des que érem ben petitets i estem segurs que podrem comptar amb ells tota la vida.

Aquest apunt el dedico especialment a la Dunia, la nostra fillola, que s’ha fet gran i ja ha acomplert 18 anys. Ens ha acompanyat i alegrat durant totes aquestes festes de Nadal. Ella és la nostra reina, però nosaltres per a ella també sabem que som els seus reis. Moltes gràcies.

Autoestima i futbol

L’autoestima és la capacitat humana de valorar-se un mateix, quelcom essencial per a la supervivència psicològica. És tenir aquell mínim d’amor propi que porta a no deixar-se ultrapassar pels altres, a no fer un mal paper, etc. Això és el que diu, més o menys, el diccionari sobre l’autoestima.

I quina relació hi ha entre l’autoestima i el futbol, em direu? És que jo he arribat a la conclusió -després de veure tantes victòries del Barça i sentir alguns comentaris- que molts catalans necessiten aquestes victòries per sentir-se alguna cosa i per creure’s de veritat que existeixen i que tenen un lloc al món. I a mi em sembla que això és tenir molt poca ambició i mot poca perspectiva de la realitat. Ni en els “gloriosos” (per alguns) temps de Franco -quan el Realíssimo Madrid  ho guanyava tot i el Barça no guanyava res- érem els catalans uns pobres desgraciats, ni ara que el Barça ho guanya tot som la “repera”. El futbol potser podria ser reflex d’un estat de coses i potser fins i tot es podria arribar a fer un retrat una mica aproximat de la societat a través del que diuen o fan alguns clubs, alguns presidents o alguns entrenadors. Algú ja ho ha fet i crec que amb força bons resultats. Però d’aquí a associar autoestima i futbol hi va un bon tros…

Un amic meu uruguaià, un bon escriptor i un intel·lectual brillant (Juan Martín Posadas), escrivia no fa massa sobre això mateix:

L’ Uruguai és un país petit, poc conegut i que surt poc als mitjans de comunicació. Però si per alguna cosa es coneix és per alguns escriptors i pel futbol. Deia el meu amic que

“el nostre país està vinculat amb una sèrie de triomfs que l'han identificat amb l'ésser nacional. A l'Uruguai se’l coneix al món pel futbol. Al seu torn els uruguaians vinculen els èxits aconseguits en aquest esport amb trets identitaris nacionals. Es podrà discutir si no seria millor o més digne que el nostre país fos reconegut per una altra activitat i si no seria millor fundar  un orgull nacional basat en l'educació o a la laboriositat. El que és un fet indiscutible és que l'autoestima uruguaiana està, en gran mesura, vinculada al futbol.
Els períodes de glòria en aquest esport han estat dos: el primer va des dels llunyans Colombes i Amsterdam olímpics a la patacada de Maracaná, passant pel Mundial del 30. El segon, molt posterior i objectivament més modest pel que fa als llorers però igualment poderós com a factor d'autoestima, és el que va des del Mundial de Sud-Àfrica fins a la Sub 17 i la victòria de la Copa Amèrica”.

Alguns catalans podrien tenir aquesta mateixa temptació i podrien no veure que Catalunya és molt més que el Barça i els seus triomfs, per més que el Barça és el que és i per més que el Barça “sigui més que un club”.

La nostra autoestima com a país ha d’anar per altres camins: més educació, nivells alts de benestar, una societat cada dia més ben travada, equilibrada i igualitària, amb un passat ben gloriós però amb un futur encara més gloriós. Una societat on els nouvinguts s’hi puguin trobar com a casa perquè, ells i nosaltres, fem un esforç d’integració. Catalunya ha de ser un país obert, amable i que es faci respectar pels valors que conrea. El Barça guanya el que guanya perquè creu fermament en una colla de valors i cada dia mira de posar-los en pràctica. En Barça en aquests moments és un exemple mundial. Hauríem de voler i fer que Catalunya també ho fos. Els nostres polítics n’haurien d’aprendre una mica i ho haurien d’exercir; els mestres ho haurien d’ensenyar a les escoles i tots plegats hauríem de fer l’esforç per millorar el nostre país per tal de fer-lo millor. És llavors quan l’autoestima començarà a tenir sentit i començarem a poder dir que sobreviurem contra totes les malvestats i els mals aires que bufen contínuament.

Globalització o localisme.

Diuen que hi havia tres cecs que estaven davant d'un elefant.
Un d'ells li va palpar la cua i va dir:
- És una corda.
Un altre cec va acariciar una pota de l'elefant i va opinar:
- És una columna.
I el tercer cec va recolzar la mà en el cos de l'elefant i va endevinar:
- És una paret.

La nostra visió del món acostuma a ser molt parcial, molt localista i molt deformada. A vegades molt curta de vista, degut a la nostra educació, a les nostres manies, als nostres costums, a la nostra deformació professional, a les nostres creences, etc.

Som tan parcials que som incapaços de veure la globalitat. El món actual fa que això canviï, gràcies a la globalització, a internet, a que el món es fa cada dia més petit perquè de seguida ho sabem tot i ho sabem immediatament. No sé si per sort o per desgràcia. Però les coses són així i ho seran encara més.

Serà per sort si sabem tenir més perspectiva de les coses, del món global, dels problemes mundials, si sabem buscar solucions comunes, solucions globals.

I serà per desgràcia nostra si no valorem els valors concrets, si menyspreem  les costums pròpies, la nostra petita terra, el gust del que és propi. Un arbre sense arrels no pot viure, però un arbre sense rames que mirin al cel i que mirin més enllà, tampoc viu...

Etiquetes de Technorati: Costums,Valors,Informació,Mitjans de comunicació,Internet,Autoestima,Globalització,Localisme.

Memòria i esperança.

 

Charles Péguy va dir una frase que quan la vaig llegir em va impactar i l' he recordada sempre més: "Sense memòria i sense esperança viuríem en un món sense sentit".

Memòria i esperança. Passat i futur. Mirada enrere i mirada endavant. Aquesta dualitat que conforma la major part de l'ésser humà és fonamental per a l'equilibri del present, sempre important, però sempre volàtil i fugisser.

Qualsevol moment que viu una persona (sigui feliç o amarg) ha de tenir present les dues perspectives que deia Péguy perquè, si no fos així, ens tornaríem bojos; no podríem viure ni aguantar equilibradament les malvestats de la vida o els moments de gran felicitat que generalment duren poc.

I aquesta mateixa perspectiva que ha de tenir qualsevol persona, si vol ser equilibrada, l'han de tenir els pobles si volen seguir existint com a pobles. És com els arbres que si volen pujar, rebrotar i fer-se grans, han d'anar aprofundint les arrels terra endins i ben profundes. El nostre futur depèn molt del passat i, els dos han de condicionar el nostre present.

Catalunya crec que està vivint un d'aquests moments importants i tot aquest enrenou, aquest malestar i tanta bellugadissa no és més que voler buscar una resposta a inquietuds que, com a poble viu i amb ganes de sobreviure, tenim dia a dia.

Tant de bo sapiguem trobar el desllorigador, la clau que ens obri la porta d'un futur gran i esperançador. Si sabem fer els deures no hi haurà retallades d'Estatuts, ni pals a les rodes, ni finançaments magres, ni governs inútils que valguin. Res d'això ha de ser excusa per a que no acomplim amb les nostres obligacions d'aquest moment delicat però interessant alhora. Memòria i esperança. I autoestima personal i com a país, perquè no som més ni menys que ningú. Som exactament igual que tothom i serem el que vulguem ser i farem el que vulguem fer. Ningú ens ha de dir si som una nació o no i si jo sóc català o no. Sóc, essencialment, el que vull ser.

 

Etiquetes de Technorati: Catalunya,Paísos,Psicologia,Autoestima

Tatuem-nos el cervell!

Jo no sé per a que serveixen els tatuatges. No els entenc. No entenc per què la gent es tatua. Què vol dir? Què vol aconseguir? Per què és tanta moda? En fi, que no ho entenc...

Ja sé que és moda i que tot el que es posa de moda una gran majoria de gent ho segueix fidelment. Serà veritat que cada dia som més ramat de bens? Si es tatuen per distingir-se tampoc no ho acabo d'entendre perquè la única cosa que fan és canviar el dibuix (i ni això!) però el fet és el mateix: tothom va marcat. Abans marcaven els xais, les vaques, etc per a distingir-los. Ens hem de marcar per a distingir-nos? Som tan iguals i volem ser tan diferents que ens hem de fer una marca al braç. al cul o a la panxa? I aquests que es tatuen la cara i bona part del cos saben exactament el que fan i el que significa?

En fi, que cadascú faci el que li sembli. Només faltaria! Però jo proposo una nova moda i farà que encara es puguin distingir més del ramat: a partir d'ara tatuaria els cervells. A veure si així podem fer persones diferents, úniques, personals, no clòniques. Potser marcar el cervell farem que la gent pensi diferent, sigui una mica més original, més creativa i ens podem distingir una mica més els uns dels altres.

I, entretant, la indústria que envolta aquestes noves arts fa calers a munts. I l'any vinent s'inventarà una nova moda. I els colors i els tatuatges canviaran una mica per tal que res canviï. Una mica semblant a com passa amb la roba: que la moda i els colors han de canviar cada temporada per tal que la indústria no pari....

Què en som de rucs!

 

Etiquetes de Technorati: Tatuatges,Moda,Societat,Autoestima,Psicologia

La faula del capsigrany.

Un amic m'ha fet arribar aquesta faula, que seria  ben profitós que meditéssim seriosament ara que tenim més temps per les vacances. M'ha semblat prou interessant per transcriure-la.

Hi havia una vegada, en un poblet petit d'un país qualsevol, un grup de persones que es divertien amb el tonto del poble, un pobre infeliç de poca intel ligència, que vivia fent petits encàrrecs i rebent almoines de la gent del poble.
Diàriament, alguns homes cridaven el capsigrany al bar del poble on es reunien i li oferien escollir entre dues monedes: una de mida gran de 50 centaus i una altra de menor mida, però d'1 peso.
Ell sempre agafava la més gran i menys valuosa, cosa que  era motiu de riota per a tots.
Un dia, algú que observava el grup divertir-se amb el pobre l'innocent, el va cridar a part i li va preguntar si s'havia adonat que la moneda que triava era la de menys valor. I aquest li va respondre:
- És clar que ho sé, no sóc tan tonto ..., val la meitat, però el dia que esculli l'altra, el joc s'ha acabat i no podré guanyar més la meva moneda de 50 centaus.

Podria concloure aquesta història aquí, com un simple acudit, però ES PODEN treure diverses conclusions:
  -La primera: Qui sembla capsigrany, no sempre ho és ..
  -La segona: Qui eren els veritables capsigranys de la història?
  -La tercera: Una ambició desmesurada pot acabar tallant la teva font d'Ingressos.
- La quarta: (però la conclusió més interessant) Podem estar bé i ser feliços, tot i que els altres no tinguin una bona opinió sobre nosaltres. Per tant, el que importa no és el que pensen els altres de nosaltres, sinó el que hom pensa de si mateix.

CONCLUSIÓ:
"El veritable home intel ligent és el que aparenta ser tonto davant d'un tonto que aparenta ser intel ligent" ...

Etiquetes de Technorati: Ase,Autoestima,Ruc català,Psicologia

L'autoestima

Aquests dies passats l'assegurança que tenim contractada a l'empresa feis revisions mèdiques a tot el personal que vogués. Tots hi anàvem passant i, qui més qui menys, feia el seu comentari en sortir als companys: a mi m'han trobat colesterol; a mi m'han dit que no hi sentia gaire d'una orella; a mi que hauria de deixar de fumar i fer una mica d'esport...

Em va fer gràcia i a la vegada em va fer pensar el comentari que va fer un dels usuaris del centre que va en cadira de rodes i té una disminució física molt notable i una disminució mental lleu. En sortir de la revisió, algú li pregunta: què tal t'han trobat? i ell que respón: "m'han trobat perfecte".

Em va fer pensar una colla de dies la resposta d'aquest noi i avui us vull fer partícips d'aquestes reflexions:

-l'autoestima no té res a veure amb les limitacions i les mancances personals. De fet, tots tenim limitacions i mancances en més o menys grau. 

-l'autoestima puja o baixa segons sapiguem superar, o no, les diverses situacions de limitació que la vida ens va regalant.

-les persones depenem molt de la confiança que tenim en nosaltres mateixos i en els altres.

La resposta d'aquest noi em fa pensar que, amb totes les seves moltes limitacions físiques i psíquiques (més que la immensa majoria de la gent), té una autoestima molt elevada. La majoria de nosaltres hauríem d'aprendre aquesta lliçó: hauríem de ser més comprensius amb nosaltres mateixos i no deixar que les limitacions i mancances personals ens superin i mutilin del tot la nostra vida.