BENVINGUT SETEMBRE

Ja hem encetat el mes de setembre, el mes que tot sembla reviure i recomençar després de la calor de l’estiu. Anys enrere, el mes d’agost era un temps més quiet que els morts del cementiri. Tothom feia vacances i totes les activitats es paraven. La calor ho paralitzava tot, les empreses posaven el cartellet de «Tancat per vacances» i no calia que esperessis que et servissin si necessitaves alguna cosa amb urgència. Tota l’activitat es concentrava a les platges i als llocs turístics. Fins al setembre, no calia esperar res de res. Anys enrere s’havia fet comú parlar del Ferragosto, una festa italiana que se celebra a mig agost i que originàriament estava relacionada amb la celebració, a mitjan estiu, del final de la feina al camp, sobretot la sega. Aquesta festa se celebrava a l'Imperi Romà en honor dels déus, sobretot Diana, i del cicle de la fertilitat i la maduració. L'actual nom italià de ferragosto deriva del seu nom en llatí, Feriae Augusti (festes d'August).

A poc a poc em fa la impressió que les coses han anat canviant i, potser degut a la crisi d’aquests anys i no cal dir que també gràcies als aires condicionats, l’activitat comercial ja no es paralitza tant i moltes empreses procuren que el personal faci torns per no haver de tancar tants dies. La pela és la pela, i no pas només a Catalunya...

De fet, els mesos de juliol i agost en algunes latituds són mesos durs i cruels per aquells que han de treballar al sol. A les altes temperatures se li suma una espècie de narcolèpsia profunda i massiva. La vida es torna lenta i somorta, com una espècie de líquid pastós, dens i calent. Els telèfons no responen. La gent, tot i fer vacances, es torna molt més irritable, maleeix el clima, les aglomeracions i el mal servei que inevitablement acompanya la massificació. Els que poden, tanquen les cases, connecten l’alarma per uns dies, tot pregant Déu que mentre són a fora no hi entri cap okupa -perquè ja sabem tots els problemes que ens comportaria- i marxen esperitats cap a la casa de la muntanya, la de la platja o a fer algun viatge d’aquest baratets que cada cop més sovint ofereixen les agències de viatges.

L’estiu és una època prou bonica per descansar. I necessària. Però si tenim segons quin tipus de necessitat, feina rai per solucionar-la... L’excusa inevitable és sempre la mateixa: «No veus que som a l’estiu!». A l’estiu sembla que es pugui justificar millor si alguna cosa no va bé. Durant aquest temps no demanis cap professional. Tots et diran què coi és això d’esperar que t’arreglin alguna cosa que s’ha espatllat. «Què no pots esperar al setembre?», et diran... És com una espècie de virus que l'únic tractament que té consisteix a esperar que passi o bé combatre’l a base de cerveses fresques, molta ombra, un bon ventilador i molta paciència.

Per a molts -tot i que ens costa confessar-ho-, el mes de setembre es torna com una espècie de meta, el mes de l’any més desitjat i anhelat pels pares -i molts padrins- que ja comencen a estar tips d’haver d’aguantar les criatures les vint-i-quatre hores del dia i ja estan delerosos de que comencin els col·legis, les llars d’infants i els instituts. Si ens hi fixem una mica, aquests darrers dies d’estiu ja començarem a veure cues als supermercats que, llestos com són, fan ofertes d’articles escolars de tota mena. Hi veureu moltes mares com trien i trien compulsivament roba i estris pel col·legi dels fills i van posant-se a punt per la rentrée. És com si tota la vida s’anés posant a lloc i tot s’anés posant a punt per la vida rutinària. Tot anirà tornant a poc a poc al seu lloc. Tot tornarà a ser com sempre.

Benvingut setembre.

Aquesta pesada boira...

Escric des del Pla d’Urgell que, com molts territoris de les Terres de Ponent, estem abonats a la boira. Els que coneixeu la comarca ja sabeu que la boira és un dels fenòmens atmosfèrics quasi imprescindibles als hiverns del Pla i no es pot negar que li donen personalitat pròpia. Ja sé que hi ha grans defensors de la boira però, què voleu que us digui, a mi tants dies seguits de boira no em fan gens de gràcia i ja els hi regalo.

L’hivern que estem transitant es veu que vol fer honor a aquesta acostumada, pesada i ja massa monòtona grisor i s’hi està lluint de valent. En una paraula: que vol quedar bé i fer honor als hiverns del Pla. N’hi ha que sembla que vulguin ser una mica més benignes amb nosaltres i, com aquells perdonavides de les pel·lícules, es fan els magnànims i ens en obsequien amb pocs dies. Però el més normal és que la tinguem molts i molts dies seguits. La boira és molt bonica si només et visita tres o quatre dies, si no has de sortir de casa, si no has de conduir o treballar a fora, si vols lluir-te amb alguna foto artística o si tens un bon foc que t’escalfi la casa i prou temps de sobra per passar l’estona sense grans obligacions... D’altra forma, la boira és un greu inconvenient, un problema gros i un gran entrebanc per a poder fer vida normal.


Orientar-se dins d’una boira espessa és fa difícil perquè difumina la realitat i t’enganya amb traïdoria. Les formes netes desapareixen, perdem els punts de referència i sembla que totes aquelles certeses a les que estem tan ben agafats quedin també difuminades. La boira espessa produeix inseguretat en tots sentits i s’afegeix a les moltes inseguretats que ens toca viure en aquests dies. Certes inseguretats, a mida que em faig gran, cada cop em fan més por i, com la boira, aquelles promeses i aquelles incertes certeses que ens fan els polítics no m’agraden; malament rai quan ens diuen que no ens cal patir per les pensions, pels llocs de treball, per la crisi econòmica i que aquest any que comencem serè molt millor i que, encara que no ens ho diguin obertament, ens pinten un panorama en el que sembla que podrem lligar els gossos amb llonganisses.


Tota Europa viu actualment hores d'inquietud, en part perquè en l'horitzó mundial s'han desdibuixat algunes certeses que semblaven definitives i en part perquè semblava que estàvem ben encaminats i que la Unió Europea seria una unió real que ens ajudaria a tots a viure millor; a que hi hagués més justícia distributiva i que, en definitiva, tots hi sortiríem guanyant perquè els països rics ajudarien els més pobres. Ens ho havien dit tantes vegades que ens ho vam creure. I ara veiem que res d’això és veritat, que cadascú mira només pels seus interessos i que la Unió Europea es dissol de mica en mica com un terròs de sucre en una tassa de cafè, que resulta cada dia més amarg i difícil d’empassar-se. Els anglesos, que acostumen a ser gent molt pragmàtica, diuen que ells se’n van, que en aquesta olla de grills en què s’ha tornat Europa ells no hi tenen res a fer; als Estats Units guanya les eleccions un personatge indecent i impredictible, que ja veurem per on ens porta. El món en general, no només no s’acaba d’arreglar i estabilitzar una mica, sinó que sembla que cada cop hi ha més punts calents i en conflicte. Tot això ens deixa amb mal regust de boca i en una incòmoda incertesa. Massa boira arreu hi veig...

Segons ens explica l’Agència Catalana de Meteorologia -el  METEO.CAT-, aquestmes de desembre que acabem de passar«la boira va aparèixer a les nostres comarques 26 dies dels 31 que té el mes. D'aquests 26 dies, 21 van ser de boira persistent, de manera que no es va veure el sol per boira baixa o boira alta, malgrat que no van ser els 21 dies consecutius. Per altra banda, la boira vamarcar l'evolució dels termòmetres, sobretot en un tram final del mes caracteritzat per una tendència descendent que només es va trencar al final. Van ser dies amb una amplitud tèrmica mínima i amb temperatures per sota dels 5º C». Si hi sumem els dies d’aquest mes de gener recent començat ja devem sumar 30 o 31 dies. I encara no s’ha acabat això...

La boira és un fenomen incert i traïdor perquè, quan menys t’ho penses, ja tens el perill al damunt. Ho saben bé aquells que s’han de moure en vehicle en dies de boira baixa i acaben cansats d’haver de posar tanta atenció i tots els sentits en estat d’alerta durant hores. Les certeses ens donen un cert benestar psicològic i són necessàries per no perdre els estreps. Però no ens tocarà cap més remei que acostumar-nos a entomar les incerteses dels dies boira com les d’aquest hivern i situacions complicades en tots els àmbits que haurem d’anar desxifrant com puguem. Potser ens hem de fer càrrec que s’han acabat les certeses i que el nostre món s’ha tornat líquid, inconstant, ple d’inseguretats, vacil·lacions i interrogants, com deia el sociòleg Zygmunt Bauman en el seu llibre que es va posar de moda fa un parell o tres d’anys.

Caldrà rearmar-nos psicològicament de confiança, i buscar nous camins i noves oportunitats en aquest any que comencem. Un any que ha de ser fonamental pels catalans, però també ho serà per la resta del món. Un any ple de perspectives i d’inseguretats que no necessàriament han de ser totes dolentes. Les oportunitats cal saber-les aprofitar quan passen i caçar-les al vol perquè, si no, poden tardar molt temps a tornar a passar. No hem d’esperar que les coses ens les portin els Reis Mags o que ens caiguin del cel. Tot el que vulguem aconseguir ens ho haurem de guanyar, treballant molt i amb molta imaginació. Serà feina dels polítics trobar el camí adequat, però serà feina nostra empènyer-los i fer-los-hi costat quan calgui. Sense massa presses i calculant bé on posem els peus per no caminar en fals. Amb o sense boira el futur és a les nostres mans i caldrà gestionar-lo amb molta cura.

Davant d'una porta vella

Prop de casa hi ha aquesta porta. L’havia vista moltes vegades però no m’hi havia fixat prou bé fins ahir. Ahir, mentre passejava, m’hi vaig aturat i em van venir ganes de fer-li una foto.

M’ha fet pensar una bona estona aquesta porta. M’ha fet pensar en el què va ser durant un temps i en el què és ara. I com aquesta porta, tantes altres coses que, al seu temps feien un servei, eren totalment necessàries -i fins i tot imprescindibles- i ara ja no serveixen per a res. Quantes coses que ens servien, ens van ser útils durant anys i panys i s’han anat desfent o enderrocant amb el pas del temps. Davant d’una porta esbalandrada i desballestada com aquesta; davant d’un edifici que veus que està caient a trossets o davant de tantes i tantes coses que s’han anat fonent poc a poquet, que han anat desapareixent sense deixar rastre, hom es pregunta inevitablement sobre la fragilitat i la volatilitat de les coses, de les persones, de les idees, dels costums, de certes tradicions, d’un tipus de vida que havíem viscut i que ara ja no en queda res.

No voldria que això semblés una lamentació. Podria ser-ho també, perquè amb moltes d’aquestes coses antigues s’hi han perdut moltes coses bones. Però els nous temps també ens en han dut de noves i també bones. Les riuades fortes, si ens hi fixem bé, tenen coses negatives i a vegades fan molt mal; però també s’emporten molta brutícia i deixen al descobert tot allò que a les lleres dels rius hi fa nosa i s’ha de treure amb urgència. «Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda ell tot sol, però, si mor, dóna molt de fruit», ens diu l’ Evangeli. Moltes vegades cal primer morir per després reviure; derruir per poder construir després; cal deixar allò vell per poder construir coses noves; cal saber desprendre’s per poder adquirir; cal no mirar sempre enrere per poder veure el que tenim a l’horitzó...

Com les portes, que s’obren i es tanques i les dues funcions són necessàries i importants. Una porta serveix per entrar i per sortir. Protegeix i guarda, però també obre horitzons i dóna llibertat. Dóna hospitalitat i ofereix alliberament. Aquesta porta de la foto va fer el seu servei durant molts anys i va cuidar-se de guardar i protegir bé les coses que es guardaven dins d’aquell cobert. Ara tot allò s’ha acabat; ja ha fet la seva feina i no cal lamentar-se. No serveix de res. Les portes delimiten espais, àmbits, donen benvingudes i són testimonis de comiats. Poden ser mitjans d'hostatge o d’expulsió. Poden tancar el vell i obrir el nou.

Però no em negareu que davant d’una porta com aquesta ens hauríem de treure el barret i, si us he de ser franc, em doldrà el dia que la veuré a terra. Em mereix molt respecte. Qualsevol dia vindrà un beneit i d’una puntada de peu la tirarà a terra sense cap mena de consideració. Oblidarà allò que ens van ensenyar de petits: que cal trucar abans d’entrar i cal que ens donin permís per a no trepitjar desconsideradament l’àmbit de qui hi ha darrere de la porta. Per creuar una porta cal que ens donin el corresponent permís i, si som gent de bona voluntat, pensem que ens les obriran totes.

Morir i néixer. Néixer i morir

 

El darrer dia de l’any 2012 se n’ha endut el Dr. Moisès Broggi amb els seus 104 anys tan ben portats després d’una llarga i fecunda vida. 

En aquesta deliciosa foto del fotògraf Xavier Bertral el veiem amb la Graciela Noguera, la primera catalana de l’any 2010. La Graciela el mira amb uns ulls oberts com unes taronges tot pensant ves a saber què… Ja m’agradaria saber què pensava en aquells instants! Potser encuriosida per tantes arrugues, per aquella expressió de bonhomia que desprenia, per pura i simple curiositat en veure una persona tan vella o potser atenta a les paraules que el Dr. Broggi li deia. Ves a saber…

El pas del temps és això: inicis i finals, naixements i morts, finals d’un any fastigós en molts sentits i inicis d’un altre any que tots confiem que sigui millor. Tot unit amb el fil misteriós del temps, que ens va portant a uns i altres per camins desconeguts, que ens lliga i ens deslliga segons el seu caprici. Un temps que fuig constantment sense adonar-nos-en…

Que no ens faltin mai aquestes mirades tendres com les de la foto, les paraules amables que ens ajuden a ser millors, les esperances renovades que ens fan tirar endavant, les empentes amables i les complicitats entre persones diferents, entre grans i joves i entre gent culturalment diversa.

Només així podrem esperar que aquest any sigui millor.

Bon any 2013 a tots!

Adéu. Fins l’any vinent!

Art amb arena

Aquest video que us presento per acabar l’any vol dir-nos que a vegades vivim tan atabalats que no ens adonem que la vida va fent el seu camí sense ni adonar-nos-en. TOT VA CANVIANT si nosaltres ho volem fer canviar. Aquesta noia ucraïnesa, amb l’art de les seves mans i una mica d’arena, és capaç de fer meravelles creant i transformant contínuament la realitat. Cal art, però també cal voluntat. La matèria primera i les possibilitats quasi tots les tenim al nostre abast.

La vida, per si mateixa, ja va fet el seu curs. Acaba un any i en comença un altre. Es transforma tot, ens transformem nosaltres, tot canvia i tots canviem. Un canvi d’any és adonar-se d’això: que deixem coses enrere i que en tenim moltes més al davant. El cas és que en siguem conscients.

Un canvi d’any ens pot fer adonar que no hem de perdre més temps pensant en els errors, en l’odi, en la venjança, en les coses dolentes que ens han fet o hem fet, en el xafardeig, en l’auto flagel·lació, en l’auto complaença i en les mil accions i emocions negatives que potser ens han acompanyat aquest any que acabem.

I -al contrari- ens pot fer adonar que cal que gaudim dels minuts, de les hores i dels dies que se’ns van regalant. De les coses bones que ens anem trobant, de la nostra capacitat innata d’experimentar i de  gaudir de coses noves, de nous amics, de nous amors i de noves experiències que inevitablement ens regalarà el nou any.

Bon any nou i fins l’any vinent!

La teranyina del temps.

 

Tenia cinc anys quan va marxar. Va créixer en un altre país, va parlar una altra llengua. Quan va tornar, ja havia viscut molta vida.

Felisa Ortega va arribar a la ciutat de Bilbao, va pujar a dalt del mont  Artxanda i va fer el camí, que no havia oblidat, cap a la casa que havia estat casa seva.

Tot li semblava petit, encongit pels anys, i li feia vergonya que els veïns escoltessin els cops de tambor que li sacsejaven el pit.

No va trobar el seu tricicle, ni les butaques de vímet de colors, ni la taula de la cuina on la seva mare, que li llegia contes, havia tallat d'una tisorada el llop que la feia plorar. Tampoc va trobar el balcó, des d'on havia vist els avions alemanys que anaven a bombardejar Guernica.

Al cap d'una estona, els veïns es van animar a dir-ho: no, aquesta casa no era casa seva. Casa seva havia estat aniquilada. Aquesta que ella estava veient s'havia construït sobre les ruïnes.

Llavors, algú va aparèixer, des del fons del temps. Algú que va dir:
-Sóc l'Helena.
Es van abraçar llarga estona.

Havien corregut molt, juntes, per aquelles arbredes de la infància.
I l' Helena va dir:
-Tinc una cosa per a tu.

I li va portar una plata de porcellana blanca, amb dibuixos blaus. Felisa la va reconèixer. La seva mare oferia, en aquesta plàtera, les galetes d'avellanes que feia per a tots.

L'Helena l'havia trobada, intacta, entre la runa, i l'havia guardat durant cinquanta-vuit anys i ara l'oferia a la seva amiga d'infància.

Segons Eduardo Galeano el temps és una teranyina que ens atrapa tard o d'hora. El temps, els records i la vida mateixa, viscuda de maneres diverses fan de cada persona algú diferent. Però hi ha una pàtina, una marca que deixa el temps de la infantesa de cada un que resulta inesborrable i que aflora en molts moments de la nostra vida en forma de nostàlgies, paisatges, records i pensaments.

 

Etiquetes de Technorati: Eduardo Galeano,Amistat,Relacions humanes,Temps,Records,Infància