Poesia


Aquesta ceràmica que veieu aquí representa unes mans enfilant tubs de plàstic per a cortines. D’alguna manera han esdevingut el símbol d’ACUDAM, associació dedicada des de fa més de 35 anys a l’atenció dels discapacitats intel.lectuals de la comarca del Pla d’ Urgell.
La ceràmica es va fer en base a una foto d’un noi que estava enfilant tubs de cortina, la primera feina que es va fer al nostre taller i que es continua fent encara ara. Aquesta ceràmica s’entrega com a obsequi, record i símbol d’ACUDAM.
Amb motiu dels 35 any de l’associació s’ha fet un llibre que recull els trets més importants que han marcat la vida d’ ACUDAM i que intenta explicar tota la trajectòria fins al dia d’avui,
Unint-me a aquest esdeveniment, he volgut també fer un poema a aquestes mans que tant simbolitzen per a tots els que formem part d’ ACUDAM.

LES MANS D’ACUDAM
Aquestes són les teves mans, David…

Però són molt més que les teves mans
perquè ens representen a tots
els que durant aquest 35 anys d’ ACUDAM
hem anat enfilant -durant moltes i moltes hores-
tubs de cortina, milers d’il.lusions i somnis
entre silencis, riures, cansaments
o solituds acompanyades.

Perquè aquestes mans, David,
són també les del Francesc, les de l’ Albert,
les del Xavier, les del Joan, les del Josep
o les de l’ Isidre, el Jordi, i les de tots aquells
que ja fa anys que volen cel enllà…
Aquestes mans són les mans de tots
els que han construït  durant aquests 35 anys
aquesta realitat que segueix florint dia a dia.

Perquè aquestes mans han sabut treballar
però també han sabut acaronar el rostre amic
o ajudar el company que encara no en sabia prou.
Són les mans de tots aquells
que tan aviat construeixen palaus al vent
com traginen somnis perduts;
les mateixes mans que avui aferren il.lusions
i que demà potser esqueixaran penes,
però que sempre estaran disposades per a l’abraçada al company
o esteses i generoses per al perdó.

Perquè darrere d’aquestes mans
sempre hi ha cors grans, tendres i innocents.
Cors plens de senzillesa i sense prejudicis,
Darrere d’aquestes mans hi ha moltes grans persones.
Per molts anys ACUDAM!

——————————————————————————
DARRERE D'AQUESTA MIRADA

Darrere d’aquesta mirada,
uns dies més brillant
i altres més opaca,
hi ha tot un bosc profund
a vegades fosc,
a vegades idíl·lic,
però sempre interessant,
perquè hi trobem vida, soroll,
rialles, crits i també silencis.
Hi ha llargs silencis que la gent no coneix,
silencis que la gent no comprèn;
llargs silencis trencats només per la llum de la lluna
o els raig de sol entre els arbres.
En aquests silencis l’ànima se’t buida
per reomplir-se de nou.
Els ecos de les veus humanes queden lluny
i només sents la teva pròpia veu interior
i els cants dels ocells molt a prop
que et retornen a la vida
quan ressonen en la teva ànima.
A estones prefereixes l’ombra perquè et regala
aquells moment tan profunds i introspectius
i en altres moments busques la claror del sol
perquè et connecta de nou amb la vida exterior.
Però darrere d’aquest ulls sempre hi ets tu
i sempre hi ha aquest bosc profund
per poder-hi anar a passar una estona.

--------------------------------------------------------------------------- 


ANIVERSARI
Fer anys és sumar afanys
fer anys és sumar penes
és sentir que encara
corre la sang per les venes.

Fer anys és sumar vida
fer anys és restar etapes
és sentir que encara
se n’obriran de més guapes.

Fer anys és porgar records
fer anys és girar el rostre
és sentir que encara
tot pot ser nostre.

Fer anys és sentir-se viu
fer anys és estar masegat
és sentir que encara
tot afany no està rosegat.

Fer anys és amorosir l’ànima
fer anys és abassegar afanys
és sentir que encara
podem posar molta vida als anys.


------------------------------------------------------
PARE NOSTRE
Pare nostre, Pare Sant, on ets?
Ets a la terra o al cel?
Tu, Pare Sant, hauràs de ser una mica a tot arreu
perquè sols no ens en sortim.
La crisi, la gana i la injustícia es menja mig món
mentre ell, el Sant Pare, va a Madrid
i s’envolta de milers de joves
que l’aclamaran
i l’escoltaran amb més o menys atenció
i que han de saber que ell no és el Pare Sant
sinó només el Sant Pare que ve de Roma.
Mira de fer-te present també allà
perquè no sé si santificaran prou el teu nom
i si ajudaran a construir el teu Regne
-un regne de pau,
de justícia,
de veritat
i d’amor-
i tampoc estic segur que facin la teva voluntat
aquí a la terra com es fa en el cel.
No sé si tots aquests milers de joves,
el Sant Pare,
els bisbes,
els cardenals
i tots nosaltres
fem massa la vostra voluntat…
Segurament que no.
Perquè, si no sabem repartir el nostre pa de cada dia
no ens podreu perdonar aquesta gran ofensa
que és la pobresa i la misèria del nostre món.
Us demanem avui el nostre pa de cada dia
perquè demà serà ja massa tard
i no podrem repartir-lo
entre els que ja hauran mort de gana.
No permeteu que caiguem en la gran temptació
de creure’ns els millors,
els únics posseïdors de la veritat,
els únics mestres,
i els únics que coneixen el camí del cel,
el camí de la felicitat
Deslliureu-nos del mal de l’orgull
i deslliureu el món de qualsevol mal.
Amén.
———————————————————————————
ELS SOMNIS (l)
Algú diu que els somnis són tan delicats
que a la mínima distracció es trenquen en mil trossos.
Diu algú que se’ls ha de tractar amb molta cura,
no remoure’ls massa,
no fer massa soroll prop seu,
deixar que vagin creixent al seu propi ritme
i mai, mai de la vida, empènyer-los,
ni obligar-los a que s’afanyin.
Algú també diu que els somnis són més somnis
si travessen el temps a cavall de l’amor,
si es mantenen assedegats en la nit
sense pressa a l’abraçada i a la carícia.
——————————————————————————
ELS SOMNIS (II)
Quan un somni dorm no el despertis.
Despertar un somni és remoure-ho tot,
remoure un immens univers
que s’està construint en planetes imaginaris,
universos ficticis i reals, alhora.
Planetes generalment feliços i, a vegades, no tant.
Els somnis volen pau, volen tranquil.litat, volen temps.
Els somnis volen!
Com l’aire i com els núvols que viatgen sense rumb,
a vegades sense pressa
i altres massa ràpidament.
El somni és com el núvol
que s’infla i es desinfla,talment les nostres il.lusions,
talment la mateixa vida, plena de desitjos incomplerts.
Com aquell núvol que adquireix noves formes,
que es fa i es desfà, que regalima aigua
i regala una mica d’ombra i frescor durant els estius roents.
Com la mateixa vida. Com nosaltres mateixos que ens anem fent i desfent.
El somni vola, s’aixeca, cau, va i ve.
Exactament com nosaltres mateixos.
————————————————————————————–
ENTRE SILENCIS
En silenci -i amb silencis- parlen les nostres mirades
perquè saben dir millor el que els llavis voldrien dir.
Entre silencis i mirades passen aquelles hores curtes
-massa curtes al meu gust- però plenes de sentiments.
Les paraules són les justes i les necessàries
per tal que no semblin invasores
d’un territori sagrat, on el silenci és amo i senyor
perquè és qui millor expressa els sentiments.
Quan el meu cor trist s’arrastra pel terra polsós
entre cards, pedres i espines
els meu ulls busquen adelerats alguna cosa esperançadora.
I troben aquell sol que surt temorós i tímid entre boires
mentre va transformant silenciosament i lenta les coses,
mentre va canviant la freda realitat i ja sembla tot menys trist.
I mentre me’n vaig amb el cor encongit penso
que no podré dir mai que he oblidat un amor;
diré, només, que he aconseguit parlar-ne sense plorar
perquè un amor és inoblidable per sempre més.
————————————————————————
AQUELL NEN QUE NO VA NÉIXER
Aquell nen que no va néixer a vegades torna.
Torna de molt lluny i s’instal·la dins el cor i el cap
de la mare a qui encara li plora l’ànima….
i li demana contes i cançons….
i mirades tendres…
i abraçades llargues.
Aquell nen que no va néixer a vegades torna…
i demana jugar una estona…
i que l’ajudin a fer els deures…
i que el portin a jugar a futbol…
i que li facin un plat d’aquells espaguetis que tant li agraden.
Aquell nen que no va néixer…
ha entrat a la universitat…
ara està enamorat d’una noia molt maca….
i comença a treballar i a patir per les coses que veu…
a patir per un món que no li agrada.
Aquell nen que no va néixer …
somia somnis impossibles…
i necessita explicar-los a algú a cau d’orella….
i torna sovint per dir-li a sa mare que no pateixi…
que ell és feliç en la seva no-vida, en el seu no-res…..
en el seu cel llunyà d’estances càlides i felices…
i quan torna li diu que l’estima molt…
que ha de mirar d’oblidar i de seguir endavant…
i que la vida continua i que ha de ser feliç.
Aquell nen que no va néixer…
quan torna silenciosament i en qualsevol moment…
dóna les gràcies a la seva mare per tot…
per  tot l’amor que li va donar…
per la cura que va tenir d’ell en aquell curt temps…
per tot el que van compartir junts…
i li diu: Gràcies, mare!
—————————————————————————-
ET NECESSITO AMIC
Et necessito, amic, et necessito.
Xerrarem llargament i amb tu sabré que existeixo.
L’ombra dels teus braços em dóna aixopluc.
I amb la llum dels teus ulls hi veig diferent.
Les teves paraules serenes aclareixen els meus dubtes …
són com pluja mansa que em fecunden.
Els meus mal-de-caps, els meus afanys,
amb tu s’assosseguen.
I els meus passos incerts es tornen fermes petjades.
Les llargues xerrades guarden secrets …
Anar i venir de paraules, tebi camí …
Et necessito, amic, et necessito.
En les llargues nits, compartint silencis,
esperant l’alba que ens arriba massa de pressa.
Et necessito, amic, quan em brolla
l’alegria interior, serena i profunda.
Et necessito sempre, perquè la vida
s’omple d’alegria al compartir-la.
——————————————
TESTAMENT
M’agradaria poder un dia escriure aquest testament…
En arribar, fill meu, l’hora de marxar
et deixaré en herència els meus núvols,
cotons per fer-te més tebis els nius de l’absència.
Núvols encara calents de suor i de sang,
el vapor de la terra que engendra els ideals.
Et deixaré les claus de totes les meves presons
i unes ales ansioses de superar antigues repressions
de somriures negats, de braços rebutjats,
de pors admeses, de goigs mutilats.
En el mateix manat, amb ales i amb núvols,
et deixaré -doblegat- un horitzó
perquè el puguis desplegar cada matí
i poder obrir la teva aventura vital cap a noves direccions.
I un carretada de coratge
perquè no t’enganyin els que menteixen,
perquè no et trepitgin els que manen,
perquè no et comprin els que tenen.
El que et deixo és el que jo he tingut i cultivat
i si ho acceptes, fill,
quan somiïs i volis i lluitis i protestis
jo viuré amb tu.
————————————————————————
LES ARRUGUES
Cada arruga és un solc,
cada solc un passat,
cada passat un dolor,
cada dolor un creixement.
A cada solc una llavor,
a cada llavor un futur,
a cada futur un somni,
a cada somni una realitat.
Els presents són fets de passats,
els passats fonamenten els futurs,
els futurs ho aplegaran tot.
Benaurat temps que ens fas viure!
Benaurat viure que ens fas créixer!
Benaurat créixer que ens fa arrugues!
Benaurades arrugues que ens fan únics!
El temps  pot ser feixuc, esperançat,
dur, relatiu, creatiu,
decebedor o il·lusionador…
però el temps sempre és un regal!
———————————————————————————-
LA CANÇÓ DE LA VIDA
A la cançó de la vida cal que li posem les notes.
Avui una, demà una altra.
La cançó de la vida no s’acaba d’acabar mai.
Podem cantar per tot:
pel dia que neix i per la nit que se’n va;
pel sol, per la pluja o per la boira;
La cançó de la vida
és cantar l’ahir i el demà;
és cantar aquest dia trist que volem que s’acabi
o aquell ahir que no s’havia d’haver acabat mai.
Podem cantar l’haver marxat o l’espera de tornar;
La cançó de la vida és anar posant i treient notes
per tal de fer una bona melodia
aquell dia que ens toqui interpretar-la de veritat.
———————————————————————————–
TARDORENCA
L’ ufanós arbre de casa ha plorat com cada tardor
les seves llàgrimes en forma de fulles;
unes ocres, altres torrades, altres encara daurades,
però totes ja sense força i sense vida.
Una fulla ha anat surant amb peresa
en el seu descens per l’aire encara tebi
i durant la caiguda pausada i silenciosa
ha tingut temps d’esgarrifar-se una mica.
Només una mica.
Perquè ha pogut aterrar amb discreció
mentre espantava unes formigues
que traginaven com sempre la seva pesada càrrega.
Han quedat immòbils i perplexes uns moments
reüllant cap dalt i esperant el pitjor,
tot deixant potser una minúscula rama,
o potser un pètal sec d’una flor desconeguda,
o tal volta una petita espina robada d’un roser llunyà,
o potser una ploma ves a saber de quin ocell…
En la seva caiguda també ha aixafat una gota de rosada…
Sense voler! Sí, sense voler!
Tot sense voler…
acomplint la natura involuntàriament el seu destí.
—————————————————————————————–
PLANETA FELIÇ
Portava dins el cor una bossa de llàgrimes
que deixà anar damunt la seva cara.
Portava riures amagats i esperances marcides
que van anar desvetllant plegats.
Portava també una bossa de fruites tropicals
que van menjar tots dos àvidament.
Portava un munt de somnis despenjats de la lluna
que van contemplar tots dos plegats.
Portava un sac de terra vermella
que omplí en els seus viatges al planeta feliç.
Portava il.lusions, fracassos i una llarga història
que ara comparteixen els seus cors ben junts.
I al seu cor hi portava esperança.
I al seu interior hi quedava encara força.
I a la ment molta imaginació.
I, junts, van anar reconstruint llaços,
trenant somnis,
i donant-se vida.
——————————————————————–
PERCEBO LA REVA GRANDESA, EGIPTE
Percebo la teva grandesa, Egipte,
en les en ments derruïdes,
en les piràmides mil·lenàries,
en els cossos arruïnats,
en les vides joves destruïdes
i en els éssers esfondrats.
Escolto el teu crit de llibertat
en ulls dels infants,
en els rostres demacrats,
en les mans balbes i implorants
i en els éssers empresonats.
Espero amb tu, Egipte,
un futur millor,
una esperança retrobada,
un petit miracle africà.
Sort, Egipte.
——————————————————-
PER SORTIR-NE VIU
De tant imaginar-te, somriure’t i esperar-te
he arribat a cansar-me.
En el somni em pregunto si ets tu i respiro la teva arribada,
potser ja sense creure-hi massa.
No em demanis llargues explicacions perquè no en tinc,
ni em llevis aquesta idea tan vaga que encara tinc de tu.
De tu ara ja no en queda res més
que una petita làmina borrosa,la pàtina d’un simple record.
Si un dia arribes, si et sembla avinent aproximar-te, senzillament serà una altra cosa.
Segur que serà una altra cosa,
perquè tindràs magnitud i consistència
i calor i color.
Però ara no és res. Comprens  ?
Ara només és a l’aire el lloc on t’estimo,
és un lloc indefinit on vius i on visc.
És pel record d’aquella mà teva que penjava dormida,
quasi sostinguda en el teu alè,
que sento la forma real i vertadera de les coses,
i entenc els colors i els seus reflexos.
Tot hi cap en l’espai pausat del meu cap
però se’m fa massa immensa la teva absència
i prem massa fort al cervell. M’estrangula
i em desfibra els pensaments.
La respiració es torna panteix i vetllo mentre brama la nit
pel forat que vas deixar a casa meva i al meu temps.
La teva ombra camina insomne buscant el dia
mentre a la frontera de l’amor moren les coses.
És com en una subtil frontera entre la platja i el mar
on es juga la paradoxa de l’amor,
perquè sempre l’arena retorna a les seves resseques dunes
i l’aigua torna a besar el delicat corall de les seves profunditats.
Siguem clars:
D’aquells temps només en queda el ressò d’una veu,
una pell rosada i la superfície de les coses
polida pels bells records.
Res més.
Potser també algun crit apagat
que s’emporta lluny la teva memòria,
la teva manera de ser riu, de ser aire,
de ser vida, de ser hola i adéu.
Un dia algú altre para tota la maquinària,
ho deté tot i ho redueix a veu, a pell,
a superfície oferta, entregada,
mentre dins d’un mateix la oculta soledat espera i tremola.
En aquest precís moment és quan em dic:
Mira, quan tinguis ganes de morir-te
amaga el cap sota el coixí,
posa’t a comptar milers de xais;
queda’t uns quants dies sense menjar
i potser tornaràs a percebre què bonica que és la vida:
carn, fesols, pa, formatge i un bon vi…
Queda’t sense dona i sense amics: ja veuràs…
Quan tinguis ganes de morir-te
no facis tant xivarri: mor-te de tot i prou.
Només així en sortiràs viu!
——————————————————————-
Poema per a un nen gran
Exactament, què ets?
Ets un nen dins d’un cos gran.
Ets una il.lusió constant.
Ets bondat, llum i música.
No cal que diguis res
perquè els teus ulls ja ho diuen tot.
Els ulls, el rostre, els gestos
són aquell mirall que mostra la teva ànima,
plena de senzillesa, noblesa i amor,
amistat, innocència i abraçades,
riures, plors i fantasies,
somnis, generositat i desitjos.
Ens hauràs de perdonar
perquè no sempre sabem tractar-te com correspon:
com a un nen gran, una ànima de nen en un cos d’adult.
O bé et tractem com a adult, sense ser-ho del tot,
o bé et tractem com un nen, també sense ser-ho de tot.
I què ets, doncs?
Una persona a qui massa vegades empetitim
i fem menys del que en realitat és.
La teva grandesa moral és superior a la de la majoria d’adults
perquè el que compta és l’ànima i no pas el cos;
No són les habilitats, la rapidesa,
la paraula o les capacitats físiques les que compten,
sinó les teves abraçades, que valem més que tot l’or del món
i els teus somriures que alegren el dia,
i ens enjoien la vida.
A vegades les teves frustracions ens fan tan mal a nosaltres
com te’n fan a tu, que sempre necessites gronxar somnis
i no sempre ho aconsegueixes.
No t’entenem, tu mateix no ens acabes d’entendre,
i  tu segurament que no ens entens a nosaltres
perquè hem oblidat la senzillesa del tracte
i la importància de les coses primàries,
de les coses fonamentals i més necessàries.
Hem oblidat les teves lliçons diàries,
tot allò que constantment ens ensenyes
i nosaltres passem per alt.
Ens ensenyes a estimar
i nosaltres no ho aprenem.