dissabte, 30 de gener del 2010

Invictus

                                                           
Heu vist la pel·lícula "Invictus"? Heu llegit la novel·la "El factor humà"? No us podeu perdre cap de les dues coses. El film tracta sobre la figura de Nelson Mandela i està basada en aquesta novel·la. A part d'evidenciar la grandesa de la talla humana i política de Mandela, a mi m'ha desvetllat la comparació amb Pepe Mujica, el proper president de l' Uruguai. No sé si és prou justa aquesta comparació o si és exagerada. Tant de bo d'aquí uns anys es pugui fer. Segurament que en aquests moment no és prou justa perquè, des del punt de vista polític, Mandela ja ho ha fet tot i ja ha passat a la histèria i Mujica encara ho ha de fer. Però hi ha un aspecte humà -comú als dos- que sí que té un punt de comparació i és el que vull fer notar.
Mandela diu en un moment del film: "Dono gràcies a Déu per la meva ànima invicta. Sóc l'amo del meu destí. Sóc el capità de la meva ànima". I un altre personatge diu: "Com pot un home que ha estat tancat quasi 30 anys en una diminuta presó pot perdonar qui l'hi va ficar, quan surt en llibertat?".
Mujica va dir només sortir de la presó: "Només una actitud democràtica permetrà una maduració política massiva d'aquesta immensa potencialitat. Cal ser democràtics, tremendament democràtics. És l'hora de tenir clar que davant el dilema centralisme o democràcia, cal inclinar-se per més democràcia ".
El Pepe Mujica, el 16 de març de 1985, dos dies després d'haver estat alliberat després de més de 12 anys de dur captiveri, va ser designat pels líders del Moviment d'Alliberament Nacional-Tupamaros -rapats al zero i rostres curtits pels àrids calabossos i els humits pous de la presó per on havien desfilat en condició d'ostatges de la dictadura (1973-1985) - per a fer un discurs en un acte al club Platense. El grup de "vells", com es coneixia als líders tupamaros que van sobreviure primer a la guerra, després a la tortura i finalment a la presó, van designar per a pronunciar aquell discurs, en un moment històric tan delicat, a José Mujica. Casualitat?, es pregunta el periodista Gabriel Pereyra en un article de fa uns mesos. Jo diria que no i jo diria que sabien ben bé el que feien.
Mujica es va plantar aquell dia davant d'un públic bàsicament juvenil i, davant d'un cartell que deia "som un poble que camina cap a l'alliberament nacional", va improvisar un llarg discurs, amb un estil no gaire diferent del que se li coneixeria després, quan s'ha transformat en aquests darrers mesos en un fenomen polític i comunicador. Cóm ha estat possible que en un país on la democràcia, la pau i la mitjania són religió, hagi pogut guanyar un home que va assumir la més radical i violenta de la posicions polítiques en un determinat moment de la seva vida?.
Doncs aquí hi ha la resposta, segons el meu parer, i és on podem comparar els dos homes. Darrere de les respectives històries personals de lluites per ideals, d'empresonaments i de sofriment, s'hi troba una història d’estratègia política, de transició fonamentada en la reconciliació, de creació d’una nova consciència nacional damunt de bases noves. Com diu l'escriptor Vicenç Villatoro avui mateix en el diari AVUI, "el film esdevé una faula eterna i emocionant sobre el perdó. Sobre la força del perdó". Sobre el perdó i la reconciliació s'hi pot construir qualsevol cosa, que sempre aguantarà ferma, cosa que no passarà mai si es construeix sobre el ressentiment. A Sud-Àfrica, a l' Uruguai o al Congo.
Aquí hi ha el quid de la qüestió i és per això que els uruguaians han donat el seu vot de confiança a aquest home. Pepe, no els defraudis!
Etiquetes de Technorati: ,,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari.