dimecres, 9 de juny de 2010

Treballar avui.

Poder treballar és una sort. Dignifica la persona, dóna capacitat de viure més dignament i fa que la persona pugui desenvolupar-se i créixer en molts ordres de la vida. Aquest axioma o principi jo me'l crec ara que no hi ha tanta feina, però me l'he cregut sempre. També me'l creia  en èpoques de bonança, quan semblava que hi havia feina per a donar i vendre.

Això ho escric després d'un dia de vaga en molts sectors, sobretot en sectors públics i funcionariat. I ho escric en un moment delicat per a tothom: treballadors, empresaris i funcionaris. Avui passen dificultats tots i en passen, sobretot, aquells que han perdut la feina. Per això caldria pensar una mica en el fet de tenir o no tenir feina i el que comporta socialment aquest fet.

Ja sé que, a vegades i en alguns sectors, això de treballar té mala fama i que no totes les feines són aquest ideal del qual parlava al principi.  També sé que s'han fet acudits de totes menes sobre el treball. Però avui voldria parlar seriosament i deixar els acudits per un altre moment. Alguns acudits ofenen aquells que no en troben i en busquen desesperadament.

Confuci deia: "Elegeix una feina que t'agradi i ja no treballaràs ni un dia més de la teva vida". Això està molt bé, però la dura realitat és que no sempre trobem aquella feina que ens agrada; no sempre podem elegir i no sempre l'encertem. A vegades elegim una cosa pensant que ens agradarà molt i després ens decep enormement.

També és cert que hi ha persones que s'amollen a tot i n'hi han d'altres que no estan mai contentes amb res. Alguns prefereixen quedar-se a l'atur abans d'agafar una feina que no els agrada. Sobretot això els passa a alguns joves que surten de la universitat i es pensen que es menjaran el món. Però la vida és dura i poc a poc van veient que és treballant quan hom va agafant experiència i és poc a poc que es va trobant el lloc que hom vol i desitja.

Una altra cosa també certa és que a vegades hom es queda amb la feina que no és la que més agrada sinó amb la que dóna més diners o més estabilitat. Es deixen molts principis arraconats i oblidats a la cuneta al llarg de la vida... Aquesta és la realitat.

Però a mi em sembla que el plantejament hauria de ser sempre el següent: Què necessito? Què prefereixo? Què puc fer i què no? Quines possibilitats reals tinc de millorar? Què puc aconseguir i què no, en uns moments de crisi com aquests? I després d'avaluar i pensar tot plegat, mirar de fer la decisió més encertada sabent que sempre correm el risc d'equivocar-nos o de no trobar mai el nostre ideal.

 

Etiquetes de Technorati: ,,