dissabte, 23 d’abril de 2011

La Resurrecció Ortega

La Resurrecció Ortega va néixer pobra. Pobra en tots sentits. Per no tenir, no tenia ni família ja que la seva mare la va abandonar amb pocs dies de vida davant les portes d’una església. Va créixer com va poder i va seguir essent pobre d’afectes, d’amistats i de tota mena de coses materials.

Però en un raconet del seu cor i de la seva ment sempre va conservar una cosa que es diu il·lusió i esperança. No se sabia ben bé com, però sempre esperava contra tota esperança. Quan parlava, barrejat amb un deix de tristesa, sempre treia el cap una mica d’esperança. La forma com la gent visualitzava aquest viure esperançat feia que veiessin la Resurrecció Ortega com una persona diferent. La seva concepció de la vida generava esperança sempre i semblava que ho transformava tot.

Algunes persones que ho tenen tot, tenen horitzons tan limitats com els pot tenir una formiga. La Resurrecció Ortega, en canvi, tenia un sentiment de supervivència il·limitat perquè els seus horitzons de la felicitat adquirien sempre sentit perquè superaven sempre els límits humans. No se sabia ben bé com s’ho feia, però ella sempre mirava més enllà. Molt més enllà.

Resurrecció Ortega no havia llegit mai Unamuno que deia: "l'esforç de cada cosa lluita per preservar-se en el seu ésser, i per a això es requereix no el temps finit, sinó l'indefinit". I respecte al el problema de la vida, cridava ben fort i ben alt: "no vull morir-me, vull viure sempre, sempre, sempre" ...

Aquesta voluntat de viure, que de vegades ens sorprèn davant la fragilitat de la vida, és una espècie de vot de confiança en la perennitat del nostre ésser, és una espurna d'eternitat que té valor en si mateixa i que sembla impossible que s'enfonsi en el "res". Déu n’és la garantia. La Resurrecció Ortega creia, sense saber-ho i sense poder-ho expressar amb paraules, que cal esperar més enllà de la pobresa, de les malalties i de la mort i que aquest fet  pertany a l'essència de l'ésser humà conscient.

La Resurrecció Ortega no ha estudiat mai antropologia i no sap què és, ni què significa aquesta paraulota. Però l’antropologia moderna se sorprèn davant la devoció als morts que hi ha en quasi totes les cultures. Aquesta podria justificar-se en un ambient religiós i per això és més sorprenent que es doni també en un món racionalista, el que per naturalesa hauria de ser hostil a aquesta realitat. Però no és pas així, sinó que afirma que la immortalitat constitueix "el dogma pròpiament central de la il.lustració".

Comprovem que el diàleg amb un "Tu" més enllà de la història, més enllà de l'esperit científic de la nostra època, continua viu i arrelat sentimentalment, i ja no es pot dir que és un residu d'una herència obscurantista. Com bé assenyala Victor Frankl, s'observa a cada pas que l'home està sempre disposat a dirigir-se a un mort com un "tu".

La Resurrecció Ortega diu –sense dir-ho- que creu en la vida que persisteix després de la mort, com ho diuen moltes religions i creences de tota mena. En la nostra cultura occidental se sent l'influx de la filosofia grega; en el món oriental la reviviscència tan diversa i amb preguntes difícils de respondre viu per la força del medi cultural (Mahatma Gandhi creia en la reviviscència, encara que era consent que aquesta visió de la vida feia als homes resignats i mandrosos per transformar la història per la qual ell va lliurar la seva vida); altres per una exigència ètica: donat aquest món tan injust i violador dels drets humans, es requereix un estadi de la vida on s'aconsegueixi la equitat.

Per tant, la Resurrecció Ortega –sense saber-ho i potser sense ser-ne conscient- és tan sàvia com els més savis perquè ella viu en l’esperança i l’esperança la fa viure a ella.

L’haurem de felicitar a la Resurrecció Ortega perquè demà és el seu dia…