Darrere d’aquesta mirada,
uns dies més brillant
i altres més opaca,
hi ha tot un bosc profund
a vegades fosc,
a vegades idíl·lic,
però sempre interessant,
perquè hi trobem vida, soroll,
rialles, crits i també silencis.
Hi ha llargs silencis que la gent no coneix,
silencis que la gent no comprèn;
llargs silencis trencats només per la llum de la lluna
o els raig de sol entre els arbres.
En aquests silencis l’ànima se’t buida
per reomplir-se de nou.
Els ecos de les veus humanes queden lluny
i només sents la teva pròpia veu interior
i els cants dels ocells molt a prop
que et retornen a la vida
quan ressonen en la teva ànima.
A estones prefereixes l’ombra perquè et regala
aquells moment tan profunds i introspectius
i en altres moments busques la claror del sol
perquè et connecta de nou amb la vida exterior.
Però darrere d’aquest ulls sempre hi ets tu
i sempre hi ha aquest bosc profund
per poder-hi anar a passar una estona.
Benvolgut Jaume, moltíssimes gràcies per treure el nas al meu blog i advertir-me de la cagarada d'en Bosch. ¿Què ho deu fer que tothom em consideri poeta /poeteta quan la veritat és que he escrit un munt de novel·les, contes i assaigs? Però la gent és com és.
ResponEliminaEl poema que poses al teu post l'entenc molt bé: els meus fills van adoptar una nena de Guatemala, Júlia, que ara farà 12 anys. Té la mirada fosca i profunda, i un cabell negre preciós.
Ens anirem veient. Bon estiu.