divendres, 24 d’agost de 2012

Darrere d’aquesta mirada

Darrere d’aquesta mirada,

uns dies més brillant

i altres més opaca,

hi ha tot un bosc profund

a vegades fosc,

a vegades idíl·lic,

però sempre interessant,

perquè hi trobem vida, soroll,

rialles, crits i també silencis.

 

Hi ha llargs silencis que la gent no coneix,

silencis que la gent no comprèn;

llargs silencis trencats només per la llum de la lluna

o els raig de sol entre els arbres.

En aquests silencis l’ànima se’t buida

per reomplir-se de nou.

 

Els ecos de les veus humanes queden lluny

i només sents la teva pròpia veu interior

i els cants dels ocells molt a prop

que et retornen a la vida

quan ressonen en la teva ànima.

A estones prefereixes l’ombra perquè et regala

aquells moment tan profunds i introspectius

i en altres moments busques la claror del sol

perquè et connecta de nou amb la vida exterior.

 

Però darrere d’aquest ulls sempre hi ets tu

i sempre hi ha aquest bosc profund

per poder-hi anar a passar una estona.

1 comentari:

Olga Xirinacs ha dit...

Benvolgut Jaume, moltíssimes gràcies per treure el nas al meu blog i advertir-me de la cagarada d'en Bosch. ¿Què ho deu fer que tothom em consideri poeta /poeteta quan la veritat és que he escrit un munt de novel·les, contes i assaigs? Però la gent és com és.
El poema que poses al teu post l'entenc molt bé: els meus fills van adoptar una nena de Guatemala, Júlia, que ara farà 12 anys. Té la mirada fosca i profunda, i un cabell negre preciós.
Ens anirem veient. Bon estiu.