dilluns, 15 d’octubre de 2012

Una bona notícia: ara depenem de nosaltres

 

El 13 d’octubre de 1972 l'aeronau Fairchild F-227 de la Força Aèria Uruguaiana que tenia com a destí Santiago i viatjava amb 45 passatgers -majoritàriament estudiants i jugadors de rugbi d’un col·legi de Montevideo- es va estavellar a la serralada dels Andes. Dotze persones van morir en l'accident, mentre que altres 17 van anar morint en el transcurs dels dies. El 23 d'octubre una ràdio - a la qual es va aconseguir fer funcionar després de molt d’esforç- va anunciar als supervivents que la recerca s'havia suspès i els donaven per morts. En aquest moment els joves, debilitats per la falta de menjar, van prendre la decisió de menjar la carn dels seus companys morts per poder seguir vivint.

Aquest dissabte passat s’han complert 40 anys de la tragèdia dels Andes i els 16 supervivents van viatjar a Xile per recordar als 29 "amics i germans" que van morir a la serralada i alhora, "celebrar la vida".  Harley va explicar que hi jugaran un partit amistós contra el club Old Grangonian –amb el qual tenien de jugar aquell dia- i lluiran una samarreta molt semblant a la que tenien el 1972.

Els que heu seguit el meu blog ja sabeu que aquesta història a mi em fascina des de fa molts anys. He llegit llibres, he vist pel·lícules, he parlat amb gent que la va viure de ben a prop i, per tant, no podia deixar passar aquest aniversari per recordar-ho i parlar-ne.
Aquests dies he llegit diaris, entrevistes i articles que fan referència a aquest fet i, com sempre, hi torno a trobar, en les paraules de les persones que van sobreviure, molta saviesa i punts de vista que em fan emocionar i em fan reflexionar.

Per exemple unes paraules de Carlitos Páez, quan explica que Roberto Canessa es va adonar que havia d'encarar la serralada d’una vegada per totes (per buscar una sortida) quan va veure que un noi, que tenia les dues cames trencades, envejava els altres que podien caminar i podien fer coses pel grup. Explica que sempre hem de comparar la nostra situació amb la d'algú que estigui pitjor i que d’aquestes situacions desesperades normalment es troben nous camins de sortida. Explica també que, quan algú es va assabentar que havien suspès la recerca, un amic seu es va apropar cap a ell  i li va dir que tenia una bona notícia per donar-li.  Ho explica així:

“Gustavo Nicolich, que era el meu amic, més gran que jo, de sobte va entrar i es va dirigir a mi. Potser perquè era el més jove. Em diu, "Carlitos, tinc una bona notícia per donar-te". "Què ha passat, Coco?", Li dic. "Acabo d'escoltar una ràdio xilena i diuen que han suspès la recerca nostra i vindran a buscar les restes al febrer quan arribin els desglaços". I jo li dic, "Com que una bona notícia, fill de puta?!". El volia matar. Imagina't, el noi malcriat, consentit, capritxós, li diuen com bona notícia que no el busquen més. Llavors em va agafar pel coll i em va dir, "Carlitos, saps per què és bona notícia? Perquè ara depenem de nosaltres i no dels de fora". I té una gran raó. Aquest dia va canviar la nostra història. Jo vaig escriure un llibre, "Després del dia deu", perquè em semblava que havia de quedar molt bé marcat el dia deu. Perquè va ser el dia que deixem de sobreviure i comencem a viure. És deixar d'esperar que vingui l'ajuda de l'exterior per buscar l'ajuda pròpia.

Quan li pregunten si va passar pel seu cap rendir-se contesta dient que

“el més atractiu era morir. El més difícil era viure. El gran mèrit en la nostra història va ser haver-li dit sempre que SÍ al NO. El permanent en la nostra història va ser sempre el NO. I nosaltres li vam dir que SÍ. Sempre va ser el no: l'accident, la notícia que no et busquen més, la decisió d’ alimentar dels teus companys morts, l'allau, després de l'allau trobar la cua i no poder fer funcionar la ràdio. Va ser una lluita totalment nostra. No m'agrada comparar històries, però la premsa de tot el món es va entestar a comparar la nostra història amb la dels miners de Xile. Algun punt en comú tenen, perquè les dues històries van ser a Xile, van durar 70 dies, ells van aparèixer el 13 d'octubre, que va ser el dia que nosaltres vam caure. Però la gran diferència va ser que al dia 14 el món va saber que estaven vius. Nosaltres al dia deu ens assabentem que el món sencer ens havia abandonat. Nosaltres vam ser els protagonistes de la història, ells, pobres, no podien fer res més que esperar que els rescatessin.

Això ho devia empitjorar, haver d'esperar 70 dies perquè us trobessin, li pregunta un periodista. I ell contesta:

Per sort no sabíem quant temps teníem per endavant. M'encantava com títol per al meu llibre, que l'havia proposat Canessa, "Potser demà". Perquè nosaltres ens barallàvem molt en el dia d'avui perquè succeís alguna cosa demà.

Unes bones paraules per a reflexionar, no trobeu? I, si les volem aplicar al moment polític i social que ens toca viure als catalans, també prou actuals i alliçonadores.