divendres, 28 de febrer de 2014

Déu és d’esquerres

“Déu és d’esquerres”. Ho acaba de dir un arquebisbe. Un arquebisbe gallec amb molts pocs fidels i un home peculiar. És Santiago Agrelo, arquebisbe de Tànger, qui ha dit aquesta frase, considerada ja com una espècie de “blasfèmia” per alguns. Però no ha dit només això, sinó que ha dit moltes coses més. I totes ben interessants i polèmiques. Tant interessants, que valdria la pena que tots les llegíssim, siguem creients o no creients. Les hauria de llegir tothom que cregui encara en la dignitat de les persona, siguin quines siguin i vinguin d’on vinguin. Podeu llegir aquesta interessant entrevista de Paco Cerdà al diari LEVANTE.

Recordo haver llegit, ja fa anys, un article de Manuel Vicent en el que deia que els intel·lectuals d’esquerra parlaven d’un Déu d’esquerres i que els reaccionaris parlaven d’un Déu de dretes quan, en realitat, la majoria de predicadors el situen -amb tota la seva bona voluntat- operant en la zona centre. Una bona mica de raó crec que té aquest escriptor, si fem cas de la majoria de paraules que escoltem en boca d’una gran majoria de la jerarquia, especialistes en tirar pilotes fora, nedar i guardar la roba i no parlar mai massa clar. La teologia i la pastoral que s’ensenya en les facultats de teologia és plena de “distingos” i subtileses intel·lectuals que no porten gaire enlloc. En certs moments postconciliars semblava que s’havia fet una mica de camí per tal de que la teologia toqués de peus a terra. Tot allò se’n va anar en orris.

A mi m’agrada que la gent sigui clara i diàfana i que els bisbes parlin clar, com en aquest cas ho fa l’arquebisbe Agrelo, o com ho ha fet sempre el bisbe Casaldàliga i, per suposat. molts altres. També és cert que parlen molt clar un altre tipus de bisbes. Està bé que cadascú es retrati. Jo entenc que Joan Pau II i Benet XVI hagin omplert el món de bisbes reaccionaris com Rouco Varela. És la manera que té Roma d’imposar les directrius que vol i de controlar les diòcesis. A Roma no agrada que hi hagi bisbes massa lliures. Els Nuncis proposen noms de gent de la seva corda, els fan bisbes i ja està. Res de consultar al poble de Déu perquè consultar és massa perillós. De tant en tant en pot sortir algun que surt una mica del camí, però ja s’asseguren prou que la majoria siguin ben fidels i obedients. Jo em pregunto, però, si no n’hi podria haver també alguns més com Agrelo, que parlen de problemes que viuen molt de prop, que algú ha de resoldre i que no es poden aplaçar fins a l'infinit? M’agradaria que els bisbe fossin persones d’esperit lliure i que poguessin parlar amb llibertat. El Papa Francesc és una mica així i aquest és un dels motius pels quals em cau molt bé.

Va ser el gran teòleg protestant Karl Barth qui solia dir que ell feia pregària amb la Bíblia en una mà i el diari en l’altra. Una vertadera intuïció perquè la teologia no consisteix només en parlar del sexe dels àngels i en fer equilibris en la corda fluixa. La teologia no pot ser un escapisme ni pot tenir una actitud evasiva dels problemes de les persones. Tal com deia el Vaticà II en la Constitució Pastoral el creient ha d’assumir "els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i de pateixen" (GS,1).  És el que fa l’arquebisbe Agrelo des de Tànger i és el que diu en veu alta per a tothom que el vulgui escoltar. Ell sap del què parla. El problema de l’emigració el viu de prop. Estaria bé que tant Espanya com els altres països de la Comunitat Europea escoltessin persones com ell. L’emigració no s’atura amb tanques de ganivetes afilades  ni amb parets ben altes, així com un riu no es para amb murs, perquè arriba un moment en què l’aigua passa per damunt o fa caure els murs. Déu no sé si és de dretes o d’esquerres; el que sé és que Déu creu en la persona humana, l’estima i la vol feliç. I aquests immigrants que es juguen la vida per poder arribar a Europa com sigui no ho deuen poder ser de feliços a casa seva, si fan el que fan per poder-ho ser una mica.