diumenge, 2 d’abril de 2017

Piqué i la llotja del Bernabeu

Aquest dimecres passat el jugador del Barça, Gerard Piqué, va fer unes explosives declaracions després del partit de la selecció espanyola en la que ell va tenir-hi un paper destacat. Els periodistes li van estirar la llengua i, ja se sap, quan a Piqué li estiren la llengua fa com les serps. A vegades pica i pica fort. I aquesta vegada va picar fort. Podeu llegir les declaracions AQUÍ.
No va dir res que no se sabés i fos de domini públic. La llotja del Bernabeu és molt més que una llotja on hi van convidats a veure partits de futbol. Potser com moltes altres, però aquesta és una llotja especial perquè hi va la flor i nata de tota classe de poders espanyols. Hi van polítics, jutges, banquers i tutti quanti... La veritat és que Piqué té més raó que un sant quan diu que allà s’hi mouen els fils del país (suposo que volia dir de l’Estat, perquè a Espanya de països n’hi ha més d’un). Els fils, com en els teatres de titelles, s’han de moure sense que es vegin i la gràcia justament és aquesta: moure els fils sense que es noti i fent veure que els personatges es mouen per si mateixos. Tots sabem que el món es mou molt sovint per interessos de tota mena i, com que no els sabem o ho fem veure, quedem contents i enganyats... i tots tan feliços.
Ja sabeu que jo vaig viure una colla d’anys a l’Uruguai i recordo que allà es donava una cosa similar. L’equivalent a la llotja del Bernabeu allà serien els asados a las estancias, que vindrien a ser als cortijos o a qualsevol gran propietat d’un terratinent. En temps del dictador Franco aquests intercanvis de favors i interessos es feien en les grans caceres que li preparava algun d’aquells estómacs agraïts tan abundants en aquells dies. Llegia no fa gaire en un diari uruguaià que el senador Besozzi va organitzar un d’aquests asados a la seva estancia de Soriano i que va fer parlar molt perquè hi havia l’expresident Mujica i gent d’altres partits i, com sol passar, tothom va mirar «de arrimar el ascua a su sardina», com diuen els castellans.
Si hom vol ser veritablement independent s’ha de vigilar molt a acceptar certes invitacions. Explica un amic meu -exsenador uruguaià- que hi havia un famós i molt respectat comentarista de futbol d’aquell país -Carlos Solé- que sempre deia: “yo no como asados ni con jueces ni con jugadores”. Era un home que es declarava independent i que feia de la seva independència un tresor. I no acceptava invitacions per tal de què després pogués plantar la canya a qui fos i que no hi hagués cap tipus de sospita.
Reunir-se amb els poderosos i els famosos de tota mena té el seu atractiu. Normalment és una bona inversió que al cap i a la fi acaba donant bons rendiments. Pot ser vanitat, interès, fama, sortir als diaris... o el que vulgueu. Però anar a la llotja del Bernabeu o que t’aconvidin a certs llocs és una temptació a la qual és molt fàcil sucumbir. Veure a segons qui allà i després lligar caps per coses que succeeixen a despatxos o audiències no costa gaire. Deien que la dona del César no només havia de ser honesta sinó que ho havia de semblar. Doncs, això. Gerard piqué té tota la raó del món quan diu el que diu. I és molt difícil contradir-lo veient el que estem veient i comparant, per exemple, els judicis que han engegat a Messi o a Neymar per evasió d’impostos i com deixen de banda al madridista Cristiano Ronaldo. O, si fem la comparació, veurem la deferència amb què alguns jutges tracten alguns polítics assidus a la llotja madridista i la salvatge lupa que fan servir amb altres polítics independentistes. Quan diem «blanco y en botella» tots endevinem de seguida que es tracta de llet, de tant obvi i evident com és. Doncs igualment quan Piqué parla dels fils que es mouen a la llotja del Bernabeu tots sabem de quin fils es tracten. I no cal fer-se el desentès ni defensar-se parlant de valors perquè ja sabem quins valors fa servir el senyor Florentino.