BON NADAL!

(text anònim modificat. 

Dibuix de https://www.agustindelatorre.com/)

DIUEN D’AQUEST NEN…

Que si va néixer ahir, que si ha nascut avui, que si va néixer aquí, que si va néixer allà.

Que si eren reis, que si eren mags.

Que si tenia germans, que si no en tenia.

Que quants pans i quants peixos.

Que si va morir als 33, que si va morir als 36.

Que on és, que quan torna.

Que si és Déu o no ho és…

El cas és que a mi em va agafar la mà quan més ho necessitava.

Em va ensenyar a somriure i agrair les petites coses.

Em va ensenyar a plorar i a compadir-me.

Em va ensenyar a despertar-me per saludar el sol i a dormir amb la consciència tranquil·la.

Em va ensenyar a caminar a poc a poc i totalment descalç.

Em va ensenyar a abraçar a tothom i a abraçar-me a mi mateix.

Em va ensenyar moltes coses: a estimar-me molt, a estimar el que tinc al costat i, si ho necessita, a donar-li la mà.

Em va ensenyar a escoltar quan m’està parlant en la quotidianitat, en la senzillesa; quan m’envia missatges de tota mena i que, per escoltar-lo, he de tenir el cor obert.

Em va ensenyar que un «gràcies» o un «perdó» ho poden canviar tot.

Em va ensenyar que la força més gran és l’amor i que el contrari a l’amor és la por.

Em va ensenyar com m’estima a través de mil detalls.

Em va ensenyar que els miracles sí que existeixen.

Em va ensenyar que si jo no perdono, sóc jo qui es queda presoner de la rancúnia i que per perdonar, primer he de perdonar-me.

Em va ensenyar que no sempre rebré bé per bé, però que he de fer el bé malgrat tot.

Em va ensenyar a confiar en mi i a aixecar la veu davant de la injustícia.

Em va ensenyar a buscar dins meu i no a fora.

Deixa que m’allunyi, sense enfadar-se. Que surti a conèixer la vida. A equivocar-me i aprendre. I sempre em segueix cuidant i esperant.

Fins i tot em va deixar aprendre d’altres mestres sense posar-se gelós. Perquè és de necis no escoltar tot allò que parli d’amor. I perquè avui, més que mai, entenc que tots parlen del mateix.

Em va ensenyar que només sóc aquí durant un temps i només per ocupar un espai molt petit a la història.

I em va demanar que sigui feliç i visqui en pau; que m’esforci cada dia a ser millor i a compartir la meva llum coneixent les meves ombres; que gaudeixi, que rigui, que valori. Diu que Ell sempre serà amb mi; que encara que dubti i tingui por, confiï, ja que en això consisteix la fe: confiar a Ell malgrat jo mateix…

Ell es diu Jesús. Va néixer pobre i segueix naixent pobre. Que des del seu pobre bressol ens beneeixi i ens ajudi a celebrar l’autèntic Nadal.

BON NADAL I BON ANY NOU A TOTS ELS QUE EM LLEGIU!

Mollerussa, Nadal de 2019.

DIGNITAT I CORATGE

Entre les fotos i vídeos de l’actuació que la Guàrdia Civil va fer a quatre domicilis de Sabadell a primera hora del 23 de setembre en què es van detenir una desena de membres dels CDR hi trobem aquesta imatge que encapçala aquest apunt. És una foto que, com deia la Núria Cadenas en UN ARTICLE a VilaWeb, tot i ser «una fotografia molt trista, és alhora molt bonica, molt simple i molt significativa. La fotografia és del matí, quan encara no havíem tingut temps de pair allò que feien (que ens feien): la cinta de plàstic que tanca el carrer, un grup de guàrdies civils que vigilen una porta (un grup de guàrdies civils i un mosso d’esquadra, l’únic que no duu ulleres de sol però que també hi és, allà, i hi participa), furgonetes, sirenes i, a sobre d’ells, recolzat a la finestra, un home gran, cabells blancs, rostre seriós, que treu enfora una senyera. Vull dir que en compte de tancar-se a casa, cortines, porticons i ja passarà, en compte del no t’hi emboliquis o del tristíssim ‘alguna cosa deuen haver fet si els detenen’, aquell home de Sabadell va sortir a denunciar l’assalt, l’ocupació, la injustícia. Aquell home com a exemple i paradigma».

És cert. Aquest home és un exemple de dignitat, però també de coratge, d’atreviment i d’audàcia enmig d’aquell clima de violència innecessària i de ràtzia rabiosa. I ho podem anomenar amb totes les lletres «ràtzia» perquè aquest tipus d’actuacions a què ens tenen acostumats massa sovint les «forces d’inseguretat» espanyoles (incloent-hi també malauradament algunes actuacions dels Mossos) són exactament el que significa aquesta paraula:la incursió en un territori per robar o destruir. No són detencions ordinàries i dins dels cànons d’un Estat democràtic. Ho fan com si les persones a qui van a detenir fossin uns terribles i perillosos terroristes que guarden grans arsenals d’armes. Ho fan rebentant portes i deixant els pisos remenats, cap per avall i produint un enorme daltabaix en les persones i les coses. Han de demostrar que tenen força i que l’apliquen quan volen i de la forma que volen. Força bruta, bestial, que així fa més patxoca quan surt a les teles. Més patxoca i més por, que en darrer terme és del que es tracta. Espantar, aterrir i demostrar qui és cadascú. I el cas és que després de tenir els detinguts dies i dies a la presó en unes condicions indignes d’un país que es diu democràtic (però cada dia veiem més que no en té res) els van deixant en llibertat sense gaire proves ni arguments i oblidant que la culpabilitat ha de ser demostrada i no pas suposada. El que dèiem: ganes d’aterrir, de fer por i d’escarmentar.

Jo em pregunto si tot plegat servirà d’alguna cosa i si tot aquest sofriment donarà algun fruit. Alguns llibres sobre el procès que han sortit (a hores d’ara ja n’hi deu haver un centenar) van clarificant les coses i van donant dades interessants. Llibres dels mateixos presos o exiliats i algun altre molt interessant fet per periodistes. Jo no n’he llegit encara cap i només m’he limitat a entrevistes, però m’adono que, tot i les coses no es van fer gens bé, en el fons de tot plegat hi ha un desig de venjança i de prepotència de part de qui té la força. Els uns potser vas ser massa passerells, però els altres han sigut i segueixen essent botxins sense escrúpols, sense ànima i fent servir totes les mentides, totes les argúcies i tot el poder d’un Estat que de cap manera ens el podem creure els que creiem en la democràcia.

A mi em fan riure alguns quan diuen que Espanya és un estat de dret, que hi ha separació de poders i que no s’ha fet res més que aplicar la llei. Quina llei, quina justícia? A Rússia, a la Xina, a Turquia i a alguns països àrabs també hi ha constitucions, jutges i judicis. Però ja sabem com van les coses i anem pel camí de ser com ells. Per això mateix a mi no m’interessa gens ni mica formar part d’aquesta farsa.

VERGONYA EM FARIA...

Quan alguna vegada he escoltat la frase «Li hauria de fer vergonya, però com que no en té…» penso perquè algunes coses avergonyeixen a alguns i a altres no els fan ni fred ni calor. Per exemple penso en aquests jutges del suprem que acaben de dictar una sentència que a ulls de molts entesos és totalment injusta i desproporcionada. Penso també en aquells policies nacionals, guàrdia civils i mossos d’esquadra que durant aquest darrers mesos han apallissat un poble indefens de manera totalment bestial i sense miraments de cap mena i saltant-se tranquil·lament els protocols. I podríem seguir per moltes altres professions en què les actuacions d’alguns dels seus membres no respecten l’ètica professional ni els drets humans de les persones amb qui han de tractar.

Per què aquesta pèrdua de dignitat no fa pujar els colors i avergonyeix a molts, quan és evident que les seves actuacions estan fora de lloc? No tenen vergonya? Evidentment que no tenen vergonya, ni sentit de culpabilitat, ni sentit del ridícul, ni sentit de la injustícia, ni res que s’hi pugui assemblar. La vergonya és una emoció que sentim quan ens adonem que estem perdent la dignitat i no fem allò que creiem que hauríem de fer i que ens enganyem a nosaltres mateixos. A vegades la vergonya va acompanyada de ràbia o de tristesa perquè ens adonem que estem exposant les nostres debilitats als altres i també a nosaltres mateixos. A vegades ens sentim despullats -i com a conseqüència d’això avergonyits-, com explica el llibre del Gènesi que es van sentir Adam i Eva al paradís quan es van adonar que havien desobeït i la desobediència els havia deixat «les vergonyes» al descobert i sense protecció. En la nostra societat acostumaven a anar junts (cada cop menys) la vergonya i l’anar despullat; o el trencament de certes normes socials; o la desobediència a certes lleis, etc.

Per aquest motiu em sembla que molts haurien de sentir vergonya: alguns jutges per la sentència aberrant que acaben de fer a una bona gent que no feia més que seguir el mandat dels que els havien elegit. Una sentència que no és res més que la confabulació d’uns poders establerts molt potents, d’uns polítics temerosos, d’uns testimonis falsos, d’un recargolament de la llei fins a l’extrem i d’una voluntat de revenja sense límit. És clar que hi ha d’haver lleis per a fer les relacions socials possibles. Però també és cert que la llei està feta en bé de la persona i no per fer la persona esclava de la llei. Recordeu allò de «feta la llei, feta la trampa» o allò de la «llei de l’embut»? Si fem que la llei sigui una cosa rígida i immutable estem anant contra l’esperit de la mateixa llei. Avui, dia que commemorem que es va fer a Espanya una Constitució l’any 1978 (i en unes circumstàncies molt excepcionals) potser seria el moment de pensar si és prou adequada al nostre temps i a la nostra societat i si no caldria canviar algunes coses, adaptar-la a noves generacions i a noves aspiracions d’una bona part del poble que no hi està gens d’acord.

Els que som cristians sabem també que Jesús va ser víctima d’un judici injust i d’una llei feta per conservar el poder establert. Per Jesús, d’acord amb la tradició bíblica, la justícia no l’estableix la llei, sinó que és l’aspiració de donar a cadascú allò que li correspon, més enllà d’allò que en un moment donar decidim atorgar-li i que potser arriba un moment en què ens adonem que és un límit totalment injust. Per això durant la història hi ha hagut persones que han decidit traspassar aquest límit, trencar la llei i, gràcies a això, el món i les societats han avançat i moltes persones s’han pogut alliberar de tantes i tantes esclavituds en què al llarg de la història s’han vist sotmeses.

————————————————————

ARTICLE RECOMANAT

‘Va ser un judici horrible’: la dura crítica contra la sentència de Ferrajoli, un dels juristes més prestigiosos

Luigi Ferrajoli, considerat el pare del garantisme penal, critica durament la sentència del Tribunal Suprem espanyol i les vulneracions de drets fonamentals

https://www.vilaweb.cat/noticies/luigi-ferrajoli-critica-sentencia-proces-tribunal-suprem/

RECORDANT LA DISCAPACITAT

El proper 3 de desembre es celebra el Dia Internacional de les persones amb discapacitat. Cal un dia especial per pensar-hi? Sí, encara és necessari perquè sovint ens oblidem que hi ha un immens col·lectiu amb necessitats funcionals diverses que reclama més atenció de la societat. Una societat avançada ho demostra tenint en el seu punt de mira els col·lectius més necessitats (necessitats en tots els aspectes que pugueu imaginar).

El terme discapacitat (acceptat per molts i discutit per molts altres) fa referència a dificultats físiques o mentals, com la discapacitat sensorial, cognitiva o intel·lectual, trastorns mentals o diversos tipus de malalties cròniques. 

Les persones amb discapacitat esdevenen la «minoria més amplia del Món» (la OMS calcula que 1 de cada 7 persones al Món està afectada per algun tipus de discapacitat: uns 1.000 milions de persones, dels quals uns 100 milions són nens) i de forma molt generalitzada tenen tasses de pobresa més altes, pitjor accés a l’educació i a llocs de treball qualificats.Existeixen importants dificultats per l’accés al transport o a la informació, menys recursos per defensar els seus drets i sovint importants discriminacions socials i manca de legislació que faciliti la seva integració.

 Les persones amb discapacitat són més vulnerables a patir actes violents: els nens discapacitats i els adults amb problemes mentals tenen quatre vegades més risc de patir violència. La ignorància respecte les discapacitats acostuma a estar darrera la estigmatització i la discriminació. L’accessibilitat i la inclusió de les persones amb discapacitat són drets fonamentals reconeguts per la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. Sense elles es coarta la possibilitat de gaudir d’altres drets. Al seu article 9 La Convenció demana que els discapacitats puguin accedir a una vida independent i participar de forma activa en el desenvolupament de la societat i sol·licita als estats membres que prenguin les mesures apropiades per donar-lis ple accés a l’activitat quotidiana i eliminar els obstacles a la seva integració.

Us adjunto un vídeo de JAVIER ROMAÑACH que ara fa un any que ens va deixar i del qual la premsa quasi no en va parlar, quan va ser una persona que apareixerà en tots els llibres d’història del futur que parlin sobre la diversitat funcional.

AVUI L’URUGUAI VOTA NOU PRESIDENT

Tot sovint parlo d’Uruguai perquè ja sabeu que, després de Catalunya, és com la meva segona pàtria. És un país que estimo profundament, on vaig passar vuit anys de la meva vida i on hi vaig deixar i encara hi conservo molts bons amics. Per tant, no podia deixar de parlar-ne avui que fan la segona i definitiva volta a les eleccions a president de la República.

L’Uruguai té tres milions i mig d’habitants, distribuïts en un territori que fa més o menys 5 vegades Catalunya. Per tant, ben poc poblat, més encara si tenim en compte que una gran part de la població viu a la capital, Montevideo, i als seus voltants. Està entaforat, per bé o per mal, entre dos immensos països: l’Argentina i el Brasil. Ha estat poblat per immigrants vinguts majoritàriament d’Espanya, de França i d’Itàlia (entre ells molts republicans d’idees avançades com Garibaldi i molts anarquistes catalans cap al 1880). És un país laic, amb una educació d’inspiració francesa basada en tres principis: gratuïtat, obligatorietat i laïcitat. L’Uruguai, gràcies al seu gran desenvolupament econòmic, cultural i a la seva neutralitat democràtica era conegut com «la Suïssa d’Amèrica». La societat uruguaiana sempre ha intentat ser molt igualitària i té un principi molt arrelat en què diuen que «nadie es más que nadie», o sigui, que ningú és inferior als demés.

Tradicionalment hi ha hagut al país dos grans partits: «el blanco i el colorado», que s’han anat repartint el govern durant molts anys. L’any 1971 va formar-se el Frente Amplio, fruit d’una coalició de partits i corrents d’esquerra, que des del 2005 fins ara ha governat el país trencant la tendència que estava establerta i guanyant tres eleccions seguides. Cal dir que el país va sofrir dos períodes de dictadura (primer al 1930 i després al 1973) que van suposar una càrrega molt negativa pel país en tots sentits.

Avui, segons els sondatges d’opinió, es pot trencar la tendència d’aquests darrers 15 anys de governs d’esquerres, progressistes i amb un fort impacte social. A la primera volta va guanyar el candidat del Frente Amplio, però ara s’han unit blancos, colorados i militars i sembla que en poden sortir guanyadors entorn a un president del partit blanc a qui han donat suport els demés. Des del meu punt de vista seria una llàstima i un greu error; crec que el país hi sortiria perdent en molts sentit, però especialment pel que fa a drets humans i a aconseguir una societat més justa i igualitària i seria tornar als antics vicis de sempre que farien retrocedir el país en molts àmbits. Avui ningú pot negar una evidència: 700.000 persones han sortit durant aquests anys de govern d’esquerres de la situació de pobresa en la que vivien i s’han fet molts passos positius per reparar les violacions de drets humans que va haver-hi durant els anys de dictadura «cívicomilitar» (1973-1985) i per reparar d’alguna manera les víctimes del terrorisme d’Estat d’aquells anys.

És clar que els governs del Frente Amplio no han fet les coses prou bé (com passa amb tots els governs, per altra banda), però tothom reconeix que l’Uruguai ha tingut un gran creixement econòmic i social. Les estadístiques ho diuen i es nota al carrer. Un exemple n’és el PBI (el producte interior brut) que és ara tres o quatre vegades més gran del que era. Però també caldria que els uruguaians/es es fixessin una mica en allò que passa a altres països del seu entorn i comparessin.

Quedarem a l’expectativa i veurem què passa finalment. La llibertat dels ciutadans està per damunt de tot i ells seran els que elegiran qui els governa durant aquests propers anys amb totes les conseqüències que això comporta. Però jo els diria que vigilin perquè aquestes conseqüències poden ser nefastes.

SI DÉU VOL

Tarda freda de dissabte. Havent dinat i després d’una curta becaina reparadora i sense cap ganes de sortir enlloc per refredat que duc al damunt, em disposo a veure alguna de les pel·lícules que la majoria d’emissores ens ofereixen en aquesta hora. Tampoc és que sigui gaire exigent en aquest camp i, per tant, només acostumo a buscar alguna cosa per entretenir-me. Quan m’interessa alguna pel·lícula en concret vaig al cine.

La sorpresa d’ahir va ser topar-me amb una senzilla i divertida comèdia italiana a TV3, el protagonista de la qual era un cardiòleg ateu recalcitrant a qui, de cop i volta, se li presenta una situació difícil de digerir per a ell: el seu fill, un estudiant de medicina en qui havia dipositat moltes esperances reuneix tota la família perquè els vol anunciar alguna cosa molt important. Ells, que l’han vist sortir sovint de nit amb un amic, intenten preparar-se anímicament per escoltar una mica anguniosos el que creuen que els dirà: que és gai. I tots queden sorpresos quan, en lloc d’això, els anuncia que vol fer-se capellà. I és aquí quan la cosa comença a posar-se interessant i a donar tombs inesperats fins ben bé a un final una mica inesperat.

La pel·lícula es titula SI DÉU VOL (SE DIO VUOLE) –una comèdia italiana del 2015 i que té com a director Edoardo Falcone- enganxa des del primer moment per tota una bona sèrie de gags còmics que té al principi, tots ells molt ben aconseguits. Però la comèdia, tot i conservar les característiques durant tota l’estona, ens va plantejant de mica en mica altres qüestionaments força seriosos i alhora interessants: els valors típics d’un metge liberal i famós, però molt cregut i força dictatorial amb els que l’envolten; el retrat d’una família burgesa que és un desastre i fa aigües per tots costats; el fet que un sotrac fort en la vida d’una persona pot canviar-la de dalt abaix; la relació que s’estableix entre ell, metge ateu, descregut i menjacapellans i un capellà que es cola sense voler en la seva vida…

La pel·lícula em va agradar i em va fer pensar una bona estona que una bona sotragada en la vida d’una persona generalment va molt bé i acostuma a ser positiva. Ens trobem amb sotragades de moltes menes: de salut, d’amics que ens fallen, de familiars que no ens entenen i a qui nosaltres no entenem, de feina, de cops de sort o de desgàcies inesperats … Una bona sotragada ens acostuma a humanitzar, a fer-nos baixar els fums, a relativitzar certes coses i a donar-ne importància a altres. Les sotragades vitals acostumen a ser sempre doloroses i desconcertants i no sempre sabem treure’n profit. Algunes persones les superen, les accepten com una realitat transformadora i positiva. Fan que la seva vida canviï i fins i tot millori. Però per desgràcia també pot passar el contrari i fer que la persona s’enfonsi del tot i es perdi irremeiablement. La vida és aquesta pretesa ruleta que no sabem on ens porta?

Si per algunes persones la vida està en mans de Déu (fins no fa gaire era comuna l’expressió «fins demà, si Déu vol»), per altres Déu és un concepte estrany, llunyà o alguna cosa que no pot existir de cap manera. Però també és cert que quan ens trobem en la solitud més profunda de nosaltres mateixos normalment sorgeixen les mateixes preguntes tant en els creients com en els no creients perquè la malaltia, la solitud, els desenganys, etc., ens posen tots al mateix nivell i no hi ha diners, ni poder, ni res que ens estalviï certs dolors materials o espirituals i certes experiències vitals. Per això mateix vaig trobar molt interessant la conversa entre el metge i el capellà davant la pera madura que penjava de l’arbre: el capellà deia que la pera no cauria només per la força de la gravetat sinó que cauria quan Déu volgués i a l’hora menys pensada. D’aquesta frase s’extreu el títol de la pel·lícula… Cadascú veurà com entoma aquest SI DÉU VOL. Però sí que he de dir que em va semblar que al metge li serveix per replantejar-se la vida quan veu que la pera cau davant seu, volent Déu o sense voler. 

LA MERDA JA HA SOBREEIXIT

Es veia a venir. Ho havien anat anunciant entesos i no tant entesos. Ja ens havien donat l’alerta altres països d’Europa i aquí ens ho anunciaven les darreres eleccions. Jo n’havia fet un apunt en aquest mateix blog no fa pas tant (el 9 de juny) que titulava LA TRINCA ELS ANOMENAVA “FAIXISTES”.

Aquests de Vox anaven traient el cap de mica en mica i darrerament ja ho feien sense complexes. Diumenge ja va esclatar tota la merda en tot el seu esplendor a costa de Ciudadanos i PP que els feien la gara-gara i ja només faltava que caminessin junts. I també a costa d’altres partits que es diuen ells mateixos constitucionalistes i que han anat callant davant les provocacions verbals i conceptuals d’aquesta colla de franquistes i feixistes de Vox.

Tots els demòcrates hi perdrem una mica. Però qui més hi perdrà seran els més pobres i desfavorits; d’entre ells els emigrants. Em sembla que alguna vegada ja he explicat que faig classe de català a emigrants a través de Càritas i Creu Roja. Molts d’ells no tenen la situació de residència legalitzada i, per poder tenir un permís de residència, han d’acreditar –entre altres coses– un mínim coneixement de la llengua catalana o castellana. Aquests dies em demanaven que els expliqués com era la situació política espanyola i com era tot aquest laberint de partits davant les imminents eleccions. Ahir em demanaven què em semblaven els resultats i, com podeu suposar, els vaig contestar que el panorama pintava molt fosc i de manera especial per a ells.

Del tema de l’emigració en fan bandera especialment els partits d’extrema dreta. Líders com Víktor Orban o Matteo Salvini han arribat al poder gràcies a un discurs antiimmigració basat moltes vegades a fake news (notícies falses) i mitges veritats. Per a fer caure aquests mites i mentides entorn a les migracions a la UE s’han fet estudis seriosos però sembla que la gent no se’ls acaba de creure. És més fàcil creure les mentides que corren per internet sense cap base seriosa. Un d’aquests estudis l’ha fet la fundació madrilenya FUNDACION ALTERNATIVAS amb un estudi de les investigadores Beatriz Cózar i Leticia Rodríguez titulat DESMONTANDO EL FALSO MITO DEL PROBLEMA MIGRATORIO . Les conclusions de l’estudi demostren que ni l’opinió pública europea té una visió tan negativa de l’immigració com generalment es pensa, ni provoca cap «islamització» d’Europa ni l’augment de la criminalitat. I l’estudi no es basa en fake news sinó que es basen en facts (fets).

I aquests fets demostren que la immigració no treu llocs de feina ni és dolenta per a l’economia d’un país. Una bona majoria d’europeus creu que els governs haurien de ser més generosos a l’hora d’aplicar l’estatus de refugiat i que, una vegada aquí, poguessin portar els seus familiars més propers. L’estudi també demostra que no podem vincular immigració amb inseguretat o criminalitat.

En fi, que crec que és bo que aquests estudis es donin a conèixer per no parlar per parlar sense arguments. El millor argument per a fer callar aquesta extrema dreta és donar arguments sòlida davant les mentides que fan córrer ells.

RAMIRO GARCÍA DE DIOS: UN JUTGE QUE PARLA CLAR.

Que la justícia espanyola està molt podrida ja ho sabíem. No tota, és clar, perquè encara hi ha gent que fa bé la seva feina. Però pel que fa a les altes estructures de poder podem dir clarament que estan corcades fins al més profund. També ho intuíem. I tots aquells que l’han de tocar de prop cada dia ho saben, però pocs són capaços de dir-ho obertament. Quan ja fa molts anys enrere algú va dir que “la justicia es un cachondeo”, tenia tota la raó. Per tant, la cosa ve de lluny.

Que una part de la policia tampoc fa bé la seva feina també ho sabíem. I sabíem que a algunes brigades d’antidisturbis se’ls estava tolerant moltes pràctiques feixistes i massa violència. I sabíem que els seus responsables feien la vista grossa i que les investigacions quedaven en res. Aquests dies ho podem veure als carres de Catalunya sense que ni tinguin la vergonya d’amagar-se. Que aquesta no és la policia d’un Estat de dret i que s’omple la boca de respectar els drets humans també ho sabíem.

Quan la justícia és injusta i es permet que ho sigui, no és justícia. A aquesta justícia podríem anomenar-la de qualsevol altra manera: farsa, burla, comèdia, astracanada, sainet, simulació, “teatro del malo”, impostura, mofa, pantomima…  Feu servir qualsevol d’aquestes expressions i totes us aniran bé per designar una cosa que s’ha desprestigiat tant que ja ningú se’n refia. I si la justícia pot ser qualsevol d’aquestes coses, els judicis en són la conseqüència directa i, per tant, el resultat d’algunes resolucions judicials una flagrant injustícia.

Ens ho explicava ahir -sense pèls a la llengua- al programa FAQS de TV3 un jutge que s’acaba de jubilar i que tothom coneix per dir les coses clares. I no ara, sinó que les ha dit sempre. FAQS és un programa que ens roba algunes hores de son, que podria ser una mica més curt, però que val la pena. És una veu diferent a la de molts mitjans de comunicació manipulats i que es venen descaradament per quatre monedes d’or gran capital  i als grans poders polítics i econòmics.

El vídeo que us porto és la intervenció d’aquest jutge al programa. Tot i ser una mica llarg, val la pena.

CORREDISSES

Apallissen, mare.
Ara les anomenem forces d’inseguretat.
Han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Com tu, mare, els policies tenen fills;
intentem practicar la pietat, però els seus amos
fan com que s’enfaden, mare,
perquè cremem contenidors.
Però ells han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Han dit que ells saben quina és la solució.
I la solució és seua.
Seua només, mare.
No els hi queda marge, ja,
ni tampoc ganes ni vergonya, per exigir-nos silenci
ara que arribem al llindar del dolor, l’esquelet
despullat del crit.
Apallissen, mare.
Són seues les lleis que no guareixen
les ferides que ens fan bramar.
La ferida no ens l’hem feta nosaltres.
No m’esperes aquesta nit, mare.

Irene Climent

EL MONOPOLI DE LA VIOLÈNCIA

Les declaracions del ministre espanyol Fernando Grande-Marlaska afirmant que “el monopoli de la violència el té l’Estat per garantir la seguretat dels ciutadans” són molt preocupants. Potser hauria estat més adequat dir que l’ Estat tenia el monopoli del poder o de l’ús de la força. Però no ho va dir ni ho ha corregit; més aviat ens ho ha anat repetint amb diferents paraules i amb to amenaçador i autoritari i amb una mateixa idea de fons que a mi em fa por. Probablement deu ser un més d’aquells que creuen fermament que les coses se solucionen a cops de porra i no amb el diàleg. Una llàstima, tractant-se d’un ministre d’un suposat Estat de dret...

Els problemes normalment no s’arreglen amb la violència. I els problemes polítics s’han d’arreglar fent política. L’any 1980 jo era a l’Uruguai, encara amb d’una dictadura militar que no acabava de marxar. El darrer número del setmanari BRECHA ens recorda com en aquelles circumstàncies el govern va voler fer una reforma constitucional que pretenia estendre la tutela de les armes sobre la societat. El projecte militar pretenia tutelar l’activitat política i accentuava els principals trets repressius d'un desenvolupament basat en la seguretat, és a dir, una doctrina de la seguretat nacional com a suport del neoliberalisme econòmic; entre altres coses, legalitzava la pràctica de les violacions nocturnes d'habitatges particulars que la Constitució -trepitjada cada dia però vigent- prohibia expressament. El plebiscit del 80 no va tirar endavant i va ser un gran gest col·lectiu de coratge, tot i el terrorisme d'Estat que imperava per aquells dies.

Aquest diumenge passat va haver-hi eleccions al «paisito» i, junt amb la votació per a president de la república, es votava també una iniciativa de Reforma Constitucional que pretenia militaritzar altre cop la vida quotidiana. Un percentatge significatiu dels que donen suport a la campanya «Vivir sin miedo» té més de 40 anys i per tant hauria de tenir records del que era, de veritat, viure amb por: por davant la sola presència d'un uniforme, que podia fer el que volgués sense haver de donar explicacions; por als cops a la porta de casa teva, por a que t’encaputxessin al mig del carrer i et portessin a una destinació incerta; por que et confonguessin amb alguna cosa o amb algú i que et disparessin un tret; por de no descodificar correctament les subtils senyals de l'arbitrarietat repressiva. Una por que t’acompanyava cada hora de la teva vida i que no sabies com treure-te-la de damunt.Per sort la reforma constitucional que es votava aquests diumenge no va tenir els vots necessaris i no s’ha aprovat. Caldria que els uruguaians recordessin com l’any 1972 els partits tradicionals van trucar a la porta de les casernes convidant els militars a sortir al carrer, els van donar el marc legal per actuar, i després, quan s’en van penedir, van ser incapaços de tornar-los a la cleda.

A vegades tenim mala memòria i aquí a Espanya ens podria passar una cosa semblant. Després d’una transició (que alguns diuen que va ser modèlica i que molts altres pensem que no ho va ser tant) que ens va anar donant força més llibertats polítiques i socials de les que teníem amb el franquisme i que pensàvem que no faria més que anar cap a una democràcia plena, ara ens trobem que estem fent passos enrere a marxes forçades. Quan veiem aquests dies com les forces de l’ordre (les espanyoles i les catalanes) fan un ús indiscriminat de la violència i quan alguns jutges fan servir la presó preventiva de la forma que ho fan, potser caldrà que posem l’antena d’alerta si no volem que tot el que s’havia conquerit amb molta suor i llàgrimes desaparegui. Estem veient massa irregularitats com per estar tranquils i veiem com amb l’excusa del separatisme la repressió popular torna a la societat (especialment a la catalana) i veiem com l’imperi de la llei desapareix sota l’imperi de la porra.

No sóc violent ni aprovo la violència, vingui d’on vingui. No m’agraden moltes de les escenes que veig a la televisió i crec que el bon camí és únicament el del pacifisme. Però també reclamo que no es permetin les barbaritats i els excessos que veiem en les forces de seguretat. Caldria tenir memòria tots plegats i prioritzar el diàleg a la força.

NO TE RINDAS

L'any 1920 va néixer a l'Uruguai, Mario Orlando Hardy Hamlet Brenno Benedetti Farrugiaa, més conegut com Mario Benedetti, periodista i escriptor que pertanyia a la “Generació del 45”.
A aquest geni de l'escriptura li devem poemes com aquest. Un poema que ens pot anar bé aquests dies tan foscos, en què veiem que aquelles mirades d'odi, que alguns diuen que van veure als ulls d'alguna gent, s'han convertit en cops de porra (aquests sí que plens d'odi) d'uns policies semblants als de qualsevol estat feixista. Ens pot donar ànims en uns moments de repressió com feia temps que no s'havia vist. Un poema que ens anima a no defallir; a seguir ferms a les nostres conviccions; a no resignar-nos a una realitat que no ens agrada. Encara que sigui poc a poc ens cal avançar, avançar i avançar... En una paraula: un cant a aquella esperança que mai hem de perdre.

NO TE RINDAS

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos,
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque ésta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.

ENCARA SORT QUE NO ELS HAN PENJAT!

No s'ha atrevit a tant aquesta caterva de jutges, braç executor d'un estat que cada cop tira més cap al feixisme. Però se'ls nota que les ganes les tenien totes. I no només aquests jutges indignes i injustos. Amb ells -i amb les mateixes ganes- partits com el PP, el PSOE (PSC), CIUDADANOS, VOX i tot un reguitzell de feixistes que ara no cal ni que s'amaguin ni amaguin les seves opinions. Més aviat sembla que gaudeixen veient com va deteriorant-se la democràcia.

Aquesta bona gent condemnada i els que se n'han hagut d'anat a l'exili per no passar per les seves brutes mans ho pagaran amb anys de presó i molt dolor personal i familiar. Però aquest Estat feixista no se'n sortirà i tard o d'hora ho pagarà.

Les conseqüències a curt plaç seran fatals, però la veritat finalment guanyarà!

CAL CELEBRAR UNA VERGONYA?

LA LLIBERTAT ROBADA

Diuen que va ser Charles Chaplin qui va definir al pessimista com «un optimista ben informat». Ell mateix deia que era una persona pessimista i em sembla que ningú, veient amb una mica d’atenció les seves pel·lícules, podrà negar al filòsof Xarlot un lúcid coneixement de les entranyes de la vida que feia que deixen una mica de mal regust de boca. En les seves pel·lícules els protagonistes acostumaves a ser els perdedors, persones bones i tendres que quasi bé sempre sortien malparades del diferents embats de la vida .

Recordo que una vegada vaig llegir que el bisbe Pere Casaldàliga corregia aquesta afirmació tot dient que no n’hi havia prou amb estar ben informat sinó que s’ha d’estar ben disposat per a la lluita i ben proveït d’esperança. Deia ell que l’optimista pot ser fins i tot un pessimista, però malgrat tot és una persona esperançada. No n’hi ha prou ni amb mirar la vida amb bons ulls i amb bon humor perquè sempre hi veurem coses molt fosques i esgarrifoses que no ens deixaran ser gaire optimistes. Coses difícils de mastegar i encara més de pair. La vida ens regala massa moments amargs com per poder ser molt optimistes. Però, tot i això, si tenim esperança la cosa canvia. I quan parlo d’esperança no parlo només de l’esperança terrenal (del tot necessària) sinó que també em refereixo en una esperança que va més enllà d’aquest món i dels molts moments històrics foscos que li ha tocat passar a la humanitat. Perquè no podem negar que s’han viscut períodes molt amargs al llarg de la història i, així i tot, la humanitat se n’ha anat sortint.

Als catalans en especial -però també a la resta d’espanyols- ens esperen dies difícil i complicats amb la sentència d’uns mals jutges (perdoneu, però jo ja he deixat de creure fa temps en la justícia espanyola) que aquesta setmana ens caurà al damunt i que serà més pesada que la llosa que guarda la mòmia de Franco allà al Valle de los Caídos. I serà una sentència molt difícil d’acceptar i digerir perquè ens farà retrocedir molts anys en allò que enteníem per democràcia i llibertats d’un país. A partir d’aquesta sentència, que establirà jurisprudència, veurem que tot podrà ser terrorisme i poden ser delictes les mirades d’odi, les manifestacions i fins i tot una piulada de Twitter. Ens caldrà molta esperança per no deixar-nos endur pel pessimisme.

Tant anys de lluites per la llibertat i els drets socials semblarà que no hauran servit per a res!. Aquesta espanya, que tots teníem una mica d’esperança que anés sortint de la foscor del franquisme i de la dictadura, ara veiem impotents com es torna a enfonsar en èpoques fosques i com s’hi torna a rebolcar contenta i feliç, com els porcs es rebolquen als seus mateixos excrements.

I el que és més trist: aquells que es deien demòcrates -i que s’omplen la boca dient que en això no els guanya ningú- callen covardament davant de tanta mentida, de tanta indignitat, de tanta manipulació i de tanta injustícia. Sí, amics, ens caldrà molta, molta esperança per suportar-ho!.

Vull acabar amb uns versos extrets del llarg poema d’en Pere Casaldàliga, «TIERRA NUESTRA, LIBERTAD» que diuen així:

«…¡Prostitutos creídos

de la madre común,

sus malnacidos!

…¡Malditas sean todas las leyes,

amañadas por unas pocas manos

para amparar cercas y bueyes

y hacer la tierra esclava

y esclavos humanos!

¡Otra es la tierra nuestra, hombres, todos!

¡La humana tierra libre, hermanos!»