SI DÉU VOL

Tarda freda de dissabte. Havent dinat i després d’una curta becaina reparadora i sense cap ganes de sortir enlloc per refredat que duc al damunt, em disposo a veure alguna de les pel·lícules que la majoria d’emissores ens ofereixen en aquesta hora. Tampoc és que sigui gaire exigent en aquest camp i, per tant, només acostumo a buscar alguna cosa per entretenir-me. Quan m’interessa alguna pel·lícula en concret vaig al cine.

La sorpresa d’ahir va ser topar-me amb una senzilla i divertida comèdia italiana a TV3, el protagonista de la qual era un cardiòleg ateu recalcitrant a qui, de cop i volta, se li presenta una situació difícil de digerir per a ell: el seu fill, un estudiant de medicina en qui havia dipositat moltes esperances reuneix tota la família perquè els vol anunciar alguna cosa molt important. Ells, que l’han vist sortir sovint de nit amb un amic, intenten preparar-se anímicament per escoltar una mica anguniosos el que creuen que els dirà: que és gai. I tots queden sorpresos quan, en lloc d’això, els anuncia que vol fer-se capellà. I és aquí quan la cosa comença a posar-se interessant i a donar tombs inesperats fins ben bé a un final una mica inesperat.

La pel·lícula es titula SI DÉU VOL (SE DIO VUOLE) –una comèdia italiana del 2015 i que té com a director Edoardo Falcone- enganxa des del primer moment per tota una bona sèrie de gags còmics que té al principi, tots ells molt ben aconseguits. Però la comèdia, tot i conservar les característiques durant tota l’estona, ens va plantejant de mica en mica altres qüestionaments força seriosos i alhora interessants: els valors típics d’un metge liberal i famós, però molt cregut i força dictatorial amb els que l’envolten; el retrat d’una família burgesa que és un desastre i fa aigües per tots costats; el fet que un sotrac fort en la vida d’una persona pot canviar-la de dalt abaix; la relació que s’estableix entre ell, metge ateu, descregut i menjacapellans i un capellà que es cola sense voler en la seva vida…

La pel·lícula em va agradar i em va fer pensar una bona estona que una bona sotragada en la vida d’una persona generalment va molt bé i acostuma a ser positiva. Ens trobem amb sotragades de moltes menes: de salut, d’amics que ens fallen, de familiars que no ens entenen i a qui nosaltres no entenem, de feina, de cops de sort o de desgàcies inesperats … Una bona sotragada ens acostuma a humanitzar, a fer-nos baixar els fums, a relativitzar certes coses i a donar-ne importància a altres. Les sotragades vitals acostumen a ser sempre doloroses i desconcertants i no sempre sabem treure’n profit. Algunes persones les superen, les accepten com una realitat transformadora i positiva. Fan que la seva vida canviï i fins i tot millori. Però per desgràcia també pot passar el contrari i fer que la persona s’enfonsi del tot i es perdi irremeiablement. La vida és aquesta pretesa ruleta que no sabem on ens porta?

Si per algunes persones la vida està en mans de Déu (fins no fa gaire era comuna l’expressió «fins demà, si Déu vol»), per altres Déu és un concepte estrany, llunyà o alguna cosa que no pot existir de cap manera. Però també és cert que quan ens trobem en la solitud més profunda de nosaltres mateixos normalment sorgeixen les mateixes preguntes tant en els creients com en els no creients perquè la malaltia, la solitud, els desenganys, etc., ens posen tots al mateix nivell i no hi ha diners, ni poder, ni res que ens estalviï certs dolors materials o espirituals i certes experiències vitals. Per això mateix vaig trobar molt interessant la conversa entre el metge i el capellà davant la pera madura que penjava de l’arbre: el capellà deia que la pera no cauria només per la força de la gravetat sinó que cauria quan Déu volgués i a l’hora menys pensada. D’aquesta frase s’extreu el títol de la pel·lícula… Cadascú veurà com entoma aquest SI DÉU VOL. Però sí que he de dir que em va semblar que al metge li serveix per replantejar-se la vida quan veu que la pera cau davant seu, volent Déu o sense voler.