Temps d'utopies

Estem en temps d'utopies. Tot allò que teníem a tocar del dits ja no ho aconseguirem. Potser havíem somniat més del compte. Potser havíem estat massa crèduls. Ens havien promès coses que crèiem que arribarien. I ja no arribaran. L'estat del benestar crèiem que no tenia sostre. Ens ho havíem cregut amb els ulls tancats.

Crèiem que hi hauria diners per a tothom: pels vells, per als joves i per als nens. I, arribat el moment, no n'hi haurà per a ningú.

Què ens queda, doncs? Segueix quedant-nos la utopia perquè és la única cosa que ens fa caminar i que ens fa viure. La utopia pot ser quelcom positiu o quelcom negatiu. Esperar per si mateix no té cap sentit. Esperar tot posant-hi el coll sí que en té. He sentit comentaris d'algú que creu que ja res no serà com abans després d'aquesta crisi. És possible. Però no vol dir que de la crisi no en pugui sortir un món millor. Encara que només sigui per sobreviure tots plegats. Els europeus estem massa mal acostumats: sempre ens hem cregut que som el melic del món, el centre de tot. I és possible que de mica en mica aquest centre es vagi desplaçant cap a altres indrets. 

Estem en un país d'utopia i en un temps d'utopia. I en els temps que se'ns apropen això serà fonamental per tal de no perdre els ànims. Sobretot els europeus, que la primera cosa que haurem de fer serà netejar-nos el melic que, amb els anys se'ns hi ha acumulant molta porqueria....