CANÇÓ DE BRESSOL
Dorm, Joana. Que el Loverman fosc, tràgic,
d’aquell saxo soprano
del teu germà al consol de Montjuïc
t’acompanyi durant l’eternitat
pels camins que tan bé coneix la música.
Dorm, Joana.
I si pot ser no oblidis els teus anys
en el niu que has deixat dins de nosaltres.
Envellirem guardant tots els colors
que van lluir als teus ulls.
Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,
tot està il•luminat pel teu somriure.
És un tranquil silenci on esperem
arrodonir les pedres del dolor
perquè tot el que fores sigui música,
la música que empleni el nostre hivern.
Joan Margarit
Aquests dies són estranys per a mi. S'acosta Nadal i, com a creient, celebro alguna cosa que a mi em resulta molt gran, molt important, molt seriosa. Celebrarem un naixement que, històricament, no sabem ben bé com va ser, ni on va ser, ni gaires detalls. Però una celebració és justament reviure allò que d'alguna manera ens ha tocat profundament; allò que el sentiment és capaç de dir i la paraula és incapaç d'expressar.
Aquests dies celebrarem un naixement d'algú que, des de la seva petitesa, des de la seva nuesa, des de l'anonimat ha estat capaç d'esdevenir Salvador per a molta gent.
I això és el que aquests dies se'm fa estrany. Noto com un sentiment de finitud, d'acabament, de buidor... Serà per algunes morts de persones estimades, per símptomes de no massa bona salut, què sé jo... És com una espècie de contradicció interna que fa que les coses les vegi emboirades, poc clares, borroses...
Tinc l'esperança -una remota i difusa esperança- que tot s'anirà arranjant, que tot tornarà al seu lloc com
"un tranquil silenci on esperem
arrodonir les pedres del dolor
perquè tot el que fores sigui música,la música que empleni el nostre hivern." , tal com diu l'amic poeta Joan Margarit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari.