diumenge, 19 d’abril del 2009

El síndrome de les “vaques sagrades”.

 

No parlo de les de l’Índia. Parlo de les grans figures de l’esport, de l’espectacle o de la política.

Els diem “vaques sagrades” perquè són intocables, inabastables, sagrats, excelsos, grandiosos, rics…. i tot el que vulgueu afegir. Però  això mateix és la causa de la seva vulnerabilitat. Això és el que els torna fràgils, llunyans i, a fi de comptes, ídols caiguts. Perquè quasi tots ells, quan cauen del pedestal, es foten grans trompades. Molts d’ells ja són irrecuperables. Han perdut el sentit de la realitat i ja no saben viure amb els peus a terra. De tant viure a les estrelles, dalt de tot del firmament, quan posen els peus a terra s’entrebanquen. Ronaldinho i Maradona , per exemple, són alguns d’ells.

Aquest tipus de gent necessita que tothom estigui al seu servei, que estiguin rodejats constantment de gent que els digui que són els millors. Quan obren el diari s’han de veure a primera plana, constantment lloats. Per això es beuen l’enteniment i no duren massa temps i es cansen de fer bé la seva feina.

A més petit nivell trobem gent d’aquesta mena en la nostra vida diària. Només cal mirar la necessitat constat d’algunes persones d’estar envoltades de gent. No saben estar ells sols en un despatx, en una feina ´qualsevol sense que algú els elogiï constantment i els digui el “macos” que són, el bé que ho fan tot i que sense ells no podríem viure.

I, és clar, s'ho creuen i immediatament ens perdonen la vida a tots els altres pobres mortals que som uns pobres desgraciats i que servim per a res. Però resulta que els que realment fan la feina són aquest pobres desgraciats des del seu silenci i el seu anonimat. Un dia rere l’altre. Anys i anys!. Anys i panys! I com aquelles piles que no s’acaben mai, duren i duren, fan el seu camí dia rere dia i són els que tiren el món endavant sense sortir mai a les portades del diari ni a la TV.

Aquest any, el nostre estimat Barça s’ha després d’algunes d’aquests vaques sagrades i ja veieu la campanya que fa. S’han vestit tots d’obrers i s’han posat a treballar seriosament. I el barça està fent història i història de la bona.

I per acabar una cosa: no cal que busqueu aquest síndrome a cap llibre de psicologia perquè me l’acabo d’inventar i no el trobareu enlloc.

Etiquetes de Technorati: ,,,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari.