Un dels capítols del llibre "La societat de la neu" que més sacseja és, per la seva brutal sinceritat, el de Bobby François, un home que es va refugiar a l'interior de l'Uruguai per esquivar haver de parlar del tema dels Andes.
Bobby no ha volgut sortir mai en públic i la resta dels seus companys saben bé que no li agrada parlar dels Andes, per la qual cosa el seu testimoni en el llibre és un descobriment de tot el que no s'havia animat a explicar.
"(...) No m'agrada parlar perquè sé que els fa mal a alguns familiars dels que no van tornar. Jo crec que no hem de recordar permanentment el que va passar. Ha estat molt difícil enfrontar a les mares dels meus amics morts i escoltar dir, davant meu, que prefereixen no veure'm. Mai aniria a cap commemoració. No puc anar a un lloc que m'aplaudeixin. Amb la mà al cor dic que no comprenc ni mai vaig comprendre què és el que aplaudeixen. No m'agrada que em coneguin per l'accident dels Andes. Mai no vaig tornar ni vull tornar a la Serralada. Vaig aprendre la lliçó. Em va guanyar, per dir-ho de forma clara. La realitat és que jo no estava preparat per caure d'un avió en una serralada, menjar gent morta, suportar trenta graus sota zero, amb dinou anys d'edat. Però qui ho està? Hi ha gent que sent compassió o pietat per la meva actitud. Jo no la sento. I si algú l'experimenta, el corregeixo: no em tinguis llàstima. "
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari.