dimarts, 30 de març del 2010

El món encantat de Cacheiro.

cacheir1Analía, una néta de l'artista Tomàs Cacheiro, té una pàgina al Facebook que manté i cuida amb molt amor, recordant el seu avi.

Allà hi va publicant de mica en mica fotos de les seves obres i els seus amics hi podem deixar comentaris. És un luxe poder gaudir d'obres que per a molts eren desconegudes.

Cacheiro es dedicava més a la ceràmica però, com que era un artista, transformava tot allò que veia i que tenia a mà. Vivia vora un riu i del fang en feia ceràmiques. Dels troncs i fustes que el riu deixava a les vores ell en feia art com aquesta cadira que veiem a la foto.

Darrerament ha publicat fotos d'unes fustes que van servir per a fer les bases del pont que hi havia vora casa seva. Un any en que el riu baixava amb molta poca aigua les fustes van quedar a la superfície i Cacheiro se'n va enamorar i les va acabar de transformar en aquestes meravelles que veieu a les fotos.Fusta de Cacheiro-5 L'aigua havia fet una part de la feina i ell en va fer una altra...

  Ell mateix deia en una entrevista que com a turista ho hauria pogut fer el que feia perquè la seva obra requeria "temps, observació i paciència" i ell en tenia. I com que ell mateix reconeix que li agradava "lo sobrenatural", va ser capaç de construir móns fantàstics i encantats a partir del paisatge i dels elements primaris de l'univers com són l'aigua, la terra i el foc. I per això va acabar la seva vida vivint en una caseta vora el riu. Diu que la joventut d'avui viu en "estat d'aeroport". Jo diria que no només la joventut sinó que hi vivim tots en aquest estat...

Explica que ja des de nen, amb 11 o 12 anys se n'anava al riu tot sol i s'hi estava dos o tres dies. La seva mare ja intuïa el que ell volia i el deixava fer. Es quedava sol a les nits als bosquets de vora el riu mort de por; però aquelles pors li regalaven un món encantat que no trobava a la ciutat. Les ombres de la nit, la lluna, les guspires dels troncs al foc de nit, la soledat... I de dia, gaudia dels banys al riu, dels arenals, dels peixos, de la llibertat.

La fantasia neix de totes aquestes coses i quan hom es queda quiet en un lloc. Llavors ja neix la contemplació, la imaginació i la fantasia i la capacitat de transformació de la realitat que té l'artista. En aquesta mateixa entrevista diu que la seva obra parla del recolliment de la matèria, que és la "mater" de la seva obra. Ell mateix ho diu en un dels seus poemes:Fusta de Cacheiro-2

"De las formas que formado
nunca sabré la verdad
Si soy yo el que las crea
o es el barro el que las da".

Als 16 anys va agafar una tuberculosi que el portà a un pas de la mort. Diu que aquella por que en un moment va sentir i la lenta recuperació jugant amb el fang vora una llacuna van fer-lo artista. Li agradava construir móns de fang. Després de la malaltia va fer una exposició de quadres, un d'ells amb el títol: "Mi pesadilla de tuberculoso" (un arc de triomf amb culleres, cullerots i forquilles plens d'insectes i dues avingudes de cases sense portes ni finestres) i una "Piedad" amb un Crist desfet, a la falda de la Verge. L'altra obra va ser "La Virgen de la madera" feta amb un tronc de "guayabo" que va tallar del riu Tacuarí, una fusta fresca, sensual i d'escorça molt fina. "Donava la impressió d'una certa humitat i tenia el tors d'una dona: les cames, el sexe, els pits ben nítids. Vaig tallar el troc a cop de ganivet i em va fer butllofes a les mans".

Fusta de cacheiro-6I no fou fins més endavant que va començar amb la ceràmica. Va ser cofundador de l' Institut Normal de Treinta y Tres i allà hi donava classes d' Història de l' Art i va començar amb un taller per a poder conèixer l'ofici, barrejant i canviant textures i tonalitats, que són infinites.

I acaba l' entrevista citant Carl Segan  que diu que el terrissaire és com l'astrònom: "som una petita partícula de pols en l'univers". Així hom guanya en humilitat: "s'ha d'indagar, s'ha d'elegir i s'ha d'arribar a les profunditats i descobrir que l'art no és una mercaderia".

Gran mestre i gran persona aquest Tomàs Cacheiro! I savi!

 

 http://www.facebook.com/tomascacheiro

Etiquetes de Technorati: ,,,

2 comentaris:

  1. Hola Jaume.
    Abans de res demanar-te disculpes per haver trigat tant en contestar-te.
    Ja fa un temps que volia enviar-te l'adreça d'una amiga meva. És una dona excepcional que fa voluntariat en la Residència San Salvador de Tarragona.El seu blog és aquest per si vols visitar-la:
    http://gavina-mariaisabel.blogspot.com/
    Ella es Mª Isabel.

    En quant al tema del jutge, he de dir-te que jo tampoc estic d'acord amb moltes de les coses que ha fet, ni de bon tros, però si en el tema de la Memòria Històrica. Suposo que molts blogs han fet el mateix que jo, però quan ho vaig posar ho vam fer quatre blogs mes coneguts meus, que creiem el mateix. De totes maneres, ningú de nosaltres sabíem res del que el sr. Vicent Partal ens diu. I la veritat, el que explica si no vingués d'ell seria difícil de creure, donada la duresa de l'ocorregut. T'agraeixo que m'ho hagis enviat i ja veus que ho he publicat. Generalment ho publico tot, encara que siguin anònims. Menys una vegada que eren insults.
    Miguel Delibes, per al mi, sempre ha estat el meu preferit en la lletra castellana, i alguna vegada ho deia en el blog. Quan em vaig assabentar que ell havia signat el famós manifest per una llengua comin, també ho vaig dir, doncs em vaig sentir molt defraudat. Entenc que un escriptor, i menys ell, no pot negar una llengua que no sigui la seva. Llavors van venir els insults, no tots perquè em va contestar un professor de la Universitat de Valladolid, -Fernando Manero- i una periodista de Madrid -Cecilia Alameda- que també el coneixien i aquests estaven al meu favor. Encare que la excusa-ban una mica degut a la seva edat. Ara, quan va morir, vareig tornar a escriure sobre ell i ho vaig tornar fer amb la mateixa admiració que li tinc. Et deixo el meu correu per si desitges tindre'l

    Jaume, disculpam totes las faltes que posts trobar en aquest escrit

    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Hola Jaume,
    En primer lloc moltes gràcies per visitar el meu humil blog i felicitar-te pel teu.
    Acabo de llegir el comentari del meu bon amic Josep Estruel i la veritat, no creguis res del que diu, jo no sóc una dona excepcional!!!
    Només em limito a fer de voluntària d'unes persones meravelloses que em donen un afecte que no te preu.

    Gràcies, Josep, moltes gràcies per les teves paraules.

    Jaume,
    Espero que ens anem visitant. Veig que treballes amb discapacitats, enhorabona!
    Una forta abraçada
    mariaisabel

    ResponElimina

Deixa el teu comentari.