dilluns, 22 de març de 2010

Nació i Estat.

Seguint amb les idees de Mossèn Josep Armengou sobre el nacionalisme a les que fèiem referència ahir, avui aportaré un text seu que ens reforça el nostre pensament, la nostra idea de que el nacionalisme ben entès no només no és excloent sinó que és integrador i fa projectar l'home cap a visions més globals partint de si mateix i de la seva pròpia realitat on viu. Una visió global de les coses no es pot tenir si abans no es té una visió aprofundida d'un mateix, del que li toca viure i del que li toca patir. El pi no traurà branques cap al cel si no està profundament arrelat en la seva pròpia terra. En una paraula, doncs: Mirarem millor cap a fora i abans mirem cap endins.

Mossèn Armengou ho diu de la següent manera:

"Servir el propi país és la manera més eficaç i més a l’abast de tothom de servir la humanitat.
El món es va fent petit, però per a ésser ciutadà del món encara cal ésser ciutadà de la “civitas” pròpia. Al món no existeix l’home, sinó els homes. No hi ha la huma‐nitat en abstracte, sinó que hi ha anglesos i alemanys, coreans i japonesos, espanyols i catalans. Per a ésser alguna cosa al món encara és necessari de sentir‐se immers en una comunitat humana delimitada i caracteritzada, cordial i a l’abast. Allò que en diem la pàtria, la nació, com a palanca de projecció vers la humanitat.
La nació és per a l’home una possessió indiscutible i inalienable, mentre que l’estat és, de si, indiferent i canviable. Un home pot canviar d’estat, o un estat pot canviar radicalment de forma, però un home no pot llevar‐se del damunt la pròpia nació, quan aquesta l’ha marcat amb la seva empremta inesborrable. Tampoc una nacionalitat no cessa ni canvia per reial decret, sinó que s’ha anat congriant, performant a través dels segles. Per a l’home, desnacionalitzar‐se és degenerar‐se.
Per salvar l’home de la despersonalització i de la massificació, hem de salvar per a ell un petit país fet a la seva mesura.
On és cohibida la nacionalitat, és cohibit l’home.
La nacionalitat constitueix una necessitat espiritual de l’home i, per això mateix, és per a ell un font de drets. L’home té dret a viure nacionalment, segons la seva pròpia nació ‐llengua, cultura, formes de vida i de pensament, tradicions‐, i aquest dret és anterior a tots els drets que sobre l’home pugui invocar l’Estat.
El primer servei que l’Estat ha de prestar a l’home, és d’assegurar‐li el dret a viure nacionalment. Dret que l’Estat espanyol ens nega als catalans en privar‐nos de viure en català.
Quan l’Estat no assegura aquest dret, o quan es constitueix en obstacle, com és el nostre cas, aquest estat ha perdut el dret d’existir per a aquella nacionalitat discriminada. La desaparició d’un tal Estat és la premissa indispensable per a tot alliberament humà, social, polític i cultural dels qui el pateixen.
La Pàtria som els homes. Cal crear‐nos una Pàtria on l’home del futur hi sigui possible".


Per avui ja n'hi ha prou. Un altre dia ja hi tornarem sobre aquest mateix tema perquè s'ho val la pena.