divendres, 2 d’abril de 2010

La mort -i resurrecció- de Jesús.

Avui és Divendres Sant. Recordem la mort d'un home -Jesús-, que molta gent al llarg de la història ha cregut que era Déu (el Crist). Jo crec que els éssers humans som animals religiosos -diguin el que diguin alguns- perquè és psicològicament difícil transitar per la vida sense la justificació i l'esperança d'alguna cosa transcendent. Ja sé que hi ha gent que viu sense aquesta transcendència, però "la pregunta principal" tots ens l'hem fet alguna vegada i on no ens hem posat d'acord és en la resposta. Però, sobretot, perquè no som capaços de trobar una resposta satisfactòria. El resultat de la resposta no treu la importància fonamental de la pregunta i tots fem mans i mànigues per justificar el sentit de la nostra vida i cada un ho fa com pot.

Perquè el gran problema de la vida és la mort. I el sentit de la vida serà més o menys el sentit que donem a la nostra mort. O al revés, si voleu. Hi han coses que poden donar sentit a la vida però generalment aquestes coses no són materials: ni els diners, ni el poder, ni la fama valen res davant de la malaltia i de la mort. Els diners ajuden però no donen la felicitat. Ni donen el sentit de la vida, perquè per més diners que tinguem tots morirem. Ens podran ajudar a posposar la mort però no pas a evitar-la ni a justificar que som animals mortals.. El gran problema que enfronten els éssers humans és trobar una manera d'acceptar el fet que cada un de nosaltres morirà.

Umberto Eco diu que el paper de la religió és proporcionar aquesta justificació de la nostra existència i reconciliar-nos amb la mort. Busquem sistemes de valors que donin sentit a la nostra vida i, quan els hem substituït per ideologies materialistes, generalment hem fracassat rotundament.

S'atribueix a  Chesterton  l'afirmació següent: "Quan un home deixa de creure en Déu, comença a creure en qualsevol cosa" . L'escepticisme porta a la credulitat ingènua. La "mort de Déu", o almenys la mort del Déu cristià, ha estat acompanyat pel naixement d'un munt de nous ídols. S'han multiplicat com bacteris multitud d'estranys cultes i sectes paganes de tota mena i supersticions sub-cristianes com d'El Codi Da Vinci de Dan Brown..

Al pianista Arthur Rubinstein li van preguntar una vegada si creia en Déu. Ell va dir: "No. Jo no crec en Déu. Jo crec en alguna cosa més gran." La nostra cultura pateix una tendència inflacionista i troba que les religions existents senzillament no són prou grans: exigim una mica més de Déu del que les representacions existents en la fe cristiana poden oferir. Així que tornem a l'ocult, al secret, al misteriós.  El gran avantatge d'això és que permet a cada persona omplir el seu propi, buit i secret "contenidor" amb els seus propis temors i esperances. 

Joyce diu: "Quin tipus d'alliberament seria aquest d'abandonar un absurd que és lògic i coherent i abraçar-nos a quelcom il lògic i incoherent?" La celebració religiosa de la mort i resurrecció de Jesús és un absurd, si voleu veure-ho així. Però un absurd clara i coherent. La celebració comercial és ni tan sols això.