dimecres, 26 de maig de 2010

Bàcul o capa?

Seguint amb el tema d'ahir que parlàvem de Mossèn  Antoni Viñas i de com de malament havia acabat la seva història, avui volia reflexionar una mica sobre els bisbes i el simbolisme dels seus signes externs que s'han anat acumulant al llarg de la història. Han quedat més els signes que demostren poder -com el bàcul-que els que demostren acollida -com la capa-.

En primer lloc em crida l'atenció que encara es conservin (i fins i tot augmentin) els tradicionals símbols de poder episcopal com són el bàcul i la mitra. Recordo que el Bisbe Pere Casaldàliga, en una entrevista que li van fer una vegada, deia que no eren signes i símbols evangèlics. Ell deia que mai els havia fet servir perquè estan vinculats a status i seria més lògic prescindir d'escut, de mitra, de bàcul i celebrar les eucaristies amb simplicitat i que tota aquesta simbologia no feia gens de bé a l'església.

Té una poesia molt bonica sobre això, que la va escriure quan el van fer bisbe i va voler que els seu bàcul fos un rem i la seva mitra un barret "sartanejo"(dels pagesos d'allà):

 

   TU MITRA

será un sombrero de paja sartanejos;

el sol y la luna;

la lluvia y el sereno;

el pisar de los pobres con quien caminas

y el pisar  glorioso de Cristo, el Señor.

     TU BÁCULO

será la verdad del Evangelio

y la confianza de tu pueblo en ti.

     TU ANILLO

será la fidelidad a la Nueva Alianza del Dios Liberador

y la fidelidad al pueblo de esta tierra.

                    No tendrás otro ESCUDO

que la fuerza de la Esperanza

y la liberdad de los hijos de Dios.

                    No usarás otros GUANTES

que el servicio del Amor.

És justament en aquest sentit que caldria veure les actuacions de molts bisbes, que són el paradigma de com és el funcionament de la jerarquia de l'església, que és una estructura totalment piramidal i sense gaire capacitat d'escoltar al "poble de Déu" ni els vents d'igualtat, de fraternitat, de democràcia que bufen al món actual. I cada dia hi caben menys dins de l'església persones lliures, profètiques i potser massa originals (perquè criden massa l'atenció i surten dels esquemes establerts) com Mossèn Viñas, Casaldàliga o gent prou lliure d'esperit i de llengua per dir i fer el que creuen convenient.

Aprofito un article ( molt dur, jo us aviso) de José María Castillo, un bon teòleg granadí, que parla del nomenament dels bisbes de part de Roma . Diu que que el que interessa és mantenir, costi el que costi, la mentalitat submisa. Per això es nomenen els bisbes que es nomenen: homes incondicionalment obedients a Roma, ja que no poden fer de bisbes sinó "en comunió jeràrquica amb el cap i amb els membres del Col.legi" (episcopal) (Càn. 375).

Això es justifica perquè l'obediència es considera indispensable per mantenir la unitat. El que en realitat es pretén, però, és assegurar la submissió, en un règim que funciona sobre la base de l'exaltació del poder papal. D'on resulta inevitablement que l'Església catòlica funciona com una fabulosa institució repressiva. Es reprimeix el pensament mitjançant els dogmes. Es reprimeix la llibertat mitjançant l'obediència. Es reprimeix l'amor i les relacions humanes mitjançant el celibat, el vot de castedat, la moral sexual, amb l'eficaç col.laboració dels predicadors, els confessors i els directors espirituals. Tot això no es diu mai, tal com ho estic dient aquí. Perquè una institució repressiva, per poder funcionar, ha de ser evidentment "una gran màquina de dissimular la veritat", a base de proposar sempre coses sublims, en lloc de presentar la realitat del desig més clamorós que brolla de la nostra intimitat profunda (cf. Pierre Legendre).

Ara bé, tot això comporta una conseqüència terrible: perquè un sistema així, funcioni bé, calen governants que, ells al seu torn, siguin autèntics esclaus. Perquè, com s'ha dit encertadament, "només els esclaus són aptes per a la repressió". Com se sap, els atenencs només empraven a esclaus per a fer de policies. Qui practica la repressió com a ofici ha de ser ell mateix un repressor exemplar. Aquesta és la causa profunda que l'obediència cega i els exercicis absurds d'instrucció exerceixin un paper tan important en l'exèrcit i en la policia. D'aquí també que, com se sap, entre els vigilants més fidels i segurs dels camps de concentració nazis hi havia els propis presoners (cf. Vicente Romà).

http://josemariacastillo.blogspot.com/2009/12/los-nombramientos-episcopales-como.html

Etiquetes de Technorati: