dilluns, 3 de maig de 2010

ESTIMADA TERESA.

Pintura de Ricardo Zorrilla de San Martín (Uruguai)

Text premiat en el concurs de "Cartes d'amor i desamor" de la Biblioteca de Mollerussa, de l'any 2000.

Lleida, 11 de Setembre de 1999

Estimada Teresa:

Et dec una explicació d'aquella separació tan sobtada. Havia arribat a Buenos Aires amb tota la il·lusió de descobrir un país i paisatges nous. Però al cap de tres dies ja m'havia atipat de ciutat i desitjava assaborir d'una vegada el camp argentí. Havia llogat un cotxe i em disposava a gaudir d'uns dies de sensacions noves. Portava ja molts quilòmetres damunt i estava una mica cansat. De sobte, veig aquell camió que se'm tirava al damunt i la maniobra justa per esquivar-lo. Però no vaig poder evitar sortir de la carretera. L' imbècil no va ni parar!. El cotxe aixafat; jo amb un bon cop al cap i sense passar ni una ànima per aquells móns de Déu...

I, de cop, vas sortir tu com un àngel arribat del cel. No sé pas d'on vas sortir, si no es veia una ànima, ni una "estancia", ni cap senyal de vida per enlloc! Vas atansar-te poc a poc i vas preguntar-me si m'havia fet mal, si estava bé. "Ven conmigo!", vas dir-me en un to imperatiu i maternal que en aquell moment em va agradar. Estava totalment desemparat i em trobava sol i perdut.

Casa teva era allà darrera, -"detrás de aquel cerro"- vas dir-me. No gens lluny, la veritat. M'hi vas fer anar de totes maneres. Que el cotxe ja el trobarem, que si ara el que necessites és descansar, que si patatim, que si patatum...

Tenies ganes de parlar. I jo, que mai no havia après a escoltar i tampoc mai no havia fet cas a ningú, t'anava escoltant i escoltant i escoltant mentre tu parlaves dolçament i pausada. Jo, que anava sempre a la meva, que no havia fet més que pensar en mi mateix tota la vida, ara descobria una persona diferent a totes les que havia conegut i se'm feia interessant, alhora, la situació i la persona mateixa que tenia al davant.

Et va parir una minyona -m'explicaves a poc a poc i amb paraules senzilles- i em deies que també ella va néixer així, com els gats, en un catre sense potes i color de merda. De ben petiteta se t'arrapava a la roba i a la pell aquest tuf tossut de les cuines on s'hi barreja la pudor d'estalzí, fum i grassa. Sempre entre les cames de la mare com un gosset desemparat.

Amb prou feines dotze anys ja se't marcaren els pits i la naixent rodonesa de les cuixes t'omplia el vestit vell i estripat i ja en aquella edat l' aprofitat "patrón" o el majordom anaven buscant un racó on arrambar el teu cos. Res d'escola. Per no tenir, ni vas tenir temps de jugar. T'havies de guanyar el que menjaves. Eren moltes boques per omplir i molta feina per fer a l' "estancia"!

I tan aviat com t'infla el ventre el primer fill, ja tots es creuen tenir dret a un lloc al teu catre i a la teva carn. Fins i tot els pobres peons de la "estancia", perquè tu, pobra infeliç, ets en aquell racó de món la única cosa que no té amo. Quasi bé cada any pareixis un nen ros, mulat o negre, perquè durant les nits fosques, llargues i avorrides es confonen els colors, i tant més si són dues vides solitàries les que barregen sang i sofriment.

Un aquí i l'altre allà, per les "estancias" de la comarca -manyocs de drap brut que fa rodolar el vent-, aquests fills sense pare els anaves distribuint, mentre tu anaves gestant l' íntim i impossible desig d'ajuntar-los un dia en una senzilla caseta amb sol, alegre i endreçada. I així vas anar d'home en home, de cuina en cuina, de feina en feina envellint, fins que ja inútil , desmantellada, sense servir ni per a fregar, ni pels als besos ni per l'amor, pensaves acabar -com moltes altres- la teva existència  prenent "mate" asseguda a la porta d'un bordell de poble o d'un bar de mala mort d'aquests que es troben a les carreteres argentines.

Però tu, íntimament, no t'acabaves de conformar amb el teu destí. M'ho deies molt segura. Com si allò no fes per tu; encara que la teva vida havia estat molt negra i semblava que el més lògic fos que el destí te la fes acabar igual de negra.

Però jo tampoc vull que sigui així. Igual que tu, tampoc jo vull que aquest sigui el teu destí. Necessito tornar a veure't, a buscar-te. Des d'aquell precís moment en què vaig seure al teu davant i vaig començar a escoltar-te en silenci va començar a néixer dins meu quelcom inexplicable, misteriós, pertorbador. Va néixer un futur nou. I no vaig saber dir-t'ho en aquell moment.

Tant bon punt vam separar-nos ja vaig començar a enyorar-te. Et vaig trobar a faltar immediatament. Com és possible això? M'ho he preguntat milers de vegades des de llavors. Mentre tornava cap a Buenos Aires, mentre anava cap a l'aeroport, mentre volava altre cop cap a Lleida...

T'enyoro massa. No he fet més que pensar en tu des d'aquell dia que em vas acollir d'una manera tan natural, amb una espècie d'amor que només és possible en una dona que ha sofert molt i ha estimat encara més i en una mare que s'ha buidat totalment i ha arribat a un moment que no té res més perquè ho ha donat tot.

Espero que t'hi trobaré. Espero que encara estaràs en aquella mateixa casa. No em facis la mala jugada d'haver marxat després de tants anys d'estar al mateix lloc! Espera'm, que vinc...

Robert.

PS: Ara m'adono que no sé pas on podré enviar-te la carta ...perquè no sé ni el teu nom sencer, ni tinc la teva adreça. És igual. Si no t'has mogut del lloc, ja et trobaré. Ja he comunicat a l'empresa que deixava de treballar. Definitivament acabo de decidir que demà mateix compro un bitllet d'avió i me'n vaig a l'Argentina.

Etiquetes de Technorati: