dimarts, 1 de juny de 2010

Tuareg

Vaig llegir a LA VANGUARDIA una bonica entrevista feta per VÍCTOR-M. AMELA a un tuareg que es diu MOUSSA AG Assar. No vaig poder resistir la temptació de copiar-la i guardar-la perquè em va semblar un petit tresor   que ens hauria de fer pensar a tots.Aquí us la presento:

- No sé la meva edat: vaig néixer al desert del Sàhara, sense papers ...!
Vaig néixer en un campament nòmada tuareg entre Tombuctú i Gao, al nord de Mali. He estat pastor dels camells, cabres, xais  i vaques del meu pare. Avui estudi Gestió a la Universitat de Montpeller. Estic solter. Defenso els pastors tuareg. Sóc musulmà, sense fanatisme.
- Quin turbant tan bonic ...!
- És una fina tela de cotó: permet tapar la cara al desert quan s'aixeca sorra, i alhora seguir veient i respirant a través seu.
- És d'un blau bellíssim ...
- Als tuareg ens deien els homes blaus per això: la tela destenyeix una mica i la nostra pell pren tints blavosos ...
- Com elaboren aquest intens blau anyil?
- Amb una planta anomenada indi, barrejada amb altres pigments naturals. El blau, per als tuareg, és el color del món.
- Per què?
- És el color dominant: el del cel, el sostre de casa nostra.
Qui són els tuareg?
- Tuareg significa "abandonats", perquè som un vell poble nòmada del desert, solitari, orgullós: "Senyors del Desert", ens diuen. La nostra ètnia és la amazic (berber), i el nostre alfabet, el tifinagh.
- Quants són?
- Uns tres milions, i la majoria encara nòmades. Però la població decreix ... "Cal que un poble desaparegui perquè sapiguem que existia!".  Denunciava una vegada un savi: jo lluito per preservar aquest poble.
- A què es dediquen?
- Pasturar ramats de camells, cabres, xais, vaques i ases en un regne d'infinits i de silencis ...
- De veritat que és tan silenciós el desert?
- Si estàs tot sol en aquell silenci, sents el batec del teu propi cor. No hi ha millor lloc per trobar-se un mateix.
- Quins records de la seva infantesa al desert conserva amb més nitidesa?
- Em desperto amb el sol. Trobo les cabres del meu pare, que ens donen llet i carn; nosaltres les portem a on hi ha aigua i herba ... Així va fer el meu besavi, el meu avi, i el meu pare ... I jo. No hi havia una altra cosa al món més que allò, i jo era molt feliç en aquell món!
- Sí? No sembla molt estimulant. ..
- Ho era molt. Als set anys ja et deixen allunyar del campament i t'ensenyen les coses importants: a ensumar l'aire, escoltar, aguditzar la vista, orientar-te a través del sol i les estrelles ... I a deixar-te portar pel camell; si et perds, et portarà on hi ha aigua.
- Saber això és valuós, sens dubte ...
- I tot és simple i profund. Hi ha molt poques coses, i cadascuna té enorme valor!
- Llavors aquest món i aquell són molt diferents, no?
- Allà, cada petita cosa proporciona felicitat. Cada frec és valuós. ¡Sentim una enorme alegria pel simple fet de tocar-nos, d'estar junts! Allà ningú somia amb arribar a ser, ¡perquè cada un ja és!
- Què és el que més li va xocar en el seu primer viatge a Europa?
- Vaig veure córrer a la gent per l'aeroport .. . Al desert només es
corre si ve una tempesta de sorra! Em vaig espantar, és clar ...
- Només anaven a buscar les maletes, ha, ha ...
- Sí, era això. També vaig veure cartells de noies nues:
Per què aquesta falta de respecte cap a la dona?, em vaig preguntar ... Després, a l'hotel Ibis, vaig veure la primera aixeta de la meva vida: vaig veure córrer l'aigua ... i vaig sentir ganes de plorar.
- Quina abundància, quin malbaratament, no?
- Tots els dies de la meva vida havien consistit a buscar aigua! Quan veig les fonts públiques aquí i allà, encara segueixo sentint dins meu un dolor tan immens ...
- Tant com això?
- Sí. A principis dels 90 va haver una gran sequera, van morir els animals, vam caure malalts ... Jo tindria uns dotze anys, i la meva mare va morir ... Ella ho era tot per a mi! M'explicava històries i em va ensenyar a explicar-me bé. Em va ensenyar a ser jo mateix.
- Què va passar amb la seva família?
- Vaig haver de convèncer al meu pare que em deixés anar a l'escola.
Gairebé cada dia jo caminava quinze quilòmetres. Fins que el mestre em va deixar un llit per dormir, i una senyora em donava de menjar al passar davant de casa seva ... Vaig comprendre una cosa: la meva mare m'estava ajudant ...
- D'on va sortir aquesta passió per l'escola?
- Que un parell d'anys abans havia passat pel campament el ral.li París-Dakar, i a una periodista li va caure un llibre de la motxilla. El vaig recollir i l'hi vaig entregar. Me'l va regalar i em va parlar d'aquell llibre, que es deia "El Petit Príncep". I jo em vaig prometre a mi mateix que un dia seria capaç de llegir-lo ...
- I ho va aconseguir.
- Sí I així va ser com vaig aconseguir una beca per estudiar a França.
- Un Tuareg a la universitat. ..!
- Ah, el que més enyoro aquí és la llet de camella ... I el foc de llenya. I caminar descalç sobre la sorra càlida. I les estrelles: allà les mirem cada nit, i cada estrella és diferent d'una altra, com és diferent cada cabra. Aquí, a la nit, mireu la tele.
- Sí .. Què és el que li sembla pitjor d'aquí?
- Teniu de tot, però no en teniu mai prou. Us queixeu. A França es passen la vida queixant-se! Us encadeneu de per vida a un Banc,i hi ha ànsia de posseir, hi ha frenesí, pressa ... Al desert no hi ha embussos, i sap per què? Perquè allà ningú vol avançar ningú!
- Explica'm un moment de felicitat intensa en el seu llunyà desert.
- Es fa realitat cada dia, dues hores abans de la posta del sol: baixa la calor,
i el fred no ha arribat, i homes i animals tornen lentament al campament i els seus perfils es retallen en un cel rosa, blau, vermell, groc, verd ... 
- Fascinant, per descomptat ...
- És un moment màgic ... Entrem tots a la tenda i preparem el te. Asseguts, en silenci, escoltem com bull ... La calma ens envaeix a tots: els batecs del cor es compassen al pot-pot del bull ...
- Quina pau ...
Aquí teniu rellotge, ... Allà tenim temps!

Etiquetes de Technorati: ,