dissabte, 9 d’octubre de 2010

Aquell nen que no va néixer…

        

Aquell nen que no va néixer a vegades torna.

 

Torna de molt lluny i s’instal·la dins el cor i el cap

de la mare a qui encara li plora l’ànima….

i li demana contes i cançons….

i mirades tendres…

i abraçades llargues.

 

Aquell nen que no va néixer a vegades torna…

i demana jugar una estona…

i que l’ajudin a fer els deures…

i que el portin a jugar a futbol…

i que li facin un plat d’aquells espaguetis que tant li agraden.

 

Aquell nen que no va néixer…

ha entrat a la universitat…

ara està enamorat d’una noia molt maca….

i comença a treballar i a patir per les coses que veu…

a patir per un món que no li agrada.

 

Aquell nen que no va néixer …

somia somnis impossibles…

i necessita explicar-los a algú a cau d’orella….

i torna sovint per dir-li a sa mare que no pateixi…

que ell és feliç en la seva no-vida, en el seu no-res…..

en el seu cel llunyà d’estances càlides i felices…

i quan torna li diu que l’estima molt...

que ha de mirar d’oblidar i de seguir endavant…

i que la vida continua i que ha de ser feliç.

 

Aquell nen que no va néixer…

quan torna silenciosament i en qualsevol moment…

dóna les gràcies a la seva mare per tot…

per  tot l’amor que li va donar…

per la cura que va tenir d’ell en aquell curt temps…

per tot el que van compartir junts…

i li diu: Gràcies, mare!