diumenge, 3 d’octubre de 2010

Els lligams del temps

images[2] El meu post d'avui segurament que interessarà a poca gent. Però l'escriuré igual, tot pensant en el que ens va passar ahir a una colla de companys i amics.

Va passar que ens vam trobar un any més una colla de companys d'estudis. Si no vaig errat ja fa 23 anys que, quan arriba la tardor, ens trobem un dia i compartim taula, records i vida. Aquest dia no és per pensar; aquest dia és només per recordar temps passats. A mida que ens anem fent grans sembla que els fantasmes de la memòria també es van fent més grans i ens van acorralant...

"Tenir més memòria que un elefant". Frase que hem sentit un munt de vegades. Un dia vaig llegir una frase en un llibre que deia: "Un dia, tots els elefants es reuniran per oblidar". Es diu que els elefants tenen molta memòria i que tenen uns rituals de reunió en certs llocs i també certs llocs per anar a morir de forma més o menys solitària. Nosaltres -al contrari dels elefants- ens reunim periòdicament per recordar. I pel fet de trobar-nos, retrobar-nos uns als altres i -potser- retrobar-nos nosaltres mateixos. Recordem anècdotes i vivències; retrobem els fils allargassats dels afectes, els anem seguint anys enllà i anem traient pols de la memòria potser una mica inconscientment.

Alguns elefants som una mica desmemoriats. Altres, conserven molt bona la memòria, tal com podem comprovar anualment. Però tots tenim dins nostre una vida plena de coses compartides, moments i records (dolços alguns i potser una mica amargs d'altres) d'una infantesa i joventut cada vegada més llunyana. Tenim tots una memòria que és com una cicatriu que a vegades fa pessigolles, a vegades batega fort, a vegades crema i a vegades fa mal.

Perquè només cal començar a furgar una mica perquè comencin a sortir anècdotes, històries i coses mig oblidades. Una possessió comuna que encara que estigui amagada en els subsòls de la memòria i ens sembli que ens en hem oblidat, de cop i volta surt diàfana a la llum. En el fons, l'oblit és un gran simulacre. Ningú pot -encara que vulgui- oblidar certs fets, certes vivències, certes emocions, i aquest gran espai ple de fantasmes, aquests peregrins que caminen solitaris i perduts per les vides d'algunes persones. El passat és sempre una estança plena i no hi a ningú capaç de buidar-la; no hi ha oblit capaç d'enderrocar-la. A vegades, aquesta estança està tan plena de fantasmes i mals records que fem veure que no existeix. És com un parèntesi, un dipòsit buit, una collita de no-res. Però en realitat en aquest espai hi ha de tot i hauríem de furgar una mica, fer surar i donar una mica més de lloc als bons records i tirar per la borda alguns de dolents que no ens deixen mirar amb justa perspectiva les coses. Els dolents, per dir-ho d'alguna manera, ocupen tant de lloc que els bons records s'han quedat sense on posar-se.

Penso que ens trobem perquè tenim certa necessitat de trobar-nos, d'explicar i d'explicar-nos. No podem desenterrar contínuament la gent ni el temps que ja ha passat. Però podem transmetre paraules i vivències que ens persegueixen, que les portem a sobre i que formen part de nosaltres i de la nostra manera de ser. Potser necessitem dir-nos: me'n recordo d'aquell temps perquè no estava sol, perquè vam viure plegats massa coses i vam compartir massa vida. Per això a vegades em faig aquesta pregunta: per què hom retorna? Per què sempre som com aquells navegats misteriosos que tan sovint es perden ben gustosament en les esquerdes profundes de la memòria i retornem, al nostre passat, als nostres records, a les vivències d'infantesa o joventut?. Una pregunta que sempre queda amb una resposta més o menys satisfactòria. L'any vinent, si Déu vol, hi tornarem. Fins llavors, doncs.

 

Etiquetes de Technorati: ,