dijous, 14 d’octubre de 2010

Fotuts

Aquí estan els miners xilens. Ja són fora. Contents i una mica fotuts. Allà a baix era una cosa i aquí dalt n’és una altra. Veig angoixes que aniran aflorant a partir d’ara, barrejades amb la pols de la mina  i amb la pols del desert d’ Atacama. Totes dues realitats igualment dolentes i polsoses. A partit d’ara hauran de conviure altre cop amb la mateixa pols de sempre dels carrers i de les cases. Amb la pols de l’ànima acumulada en la foscor.

Han nascut de nou i segurament han nascut amb ells somnis nous que els faran caminar cap al mar o cap al cel. I en el camí hi trobaran rierols i serralades; pedres i més pols. Pluges i tempestes. I soroll, molt soroll, que els farà enyorar potser el silenci de les profunditats.

La seva vida serà una nova vida. Però, a la vegada, serà la mateixa vida de sempre que eternament dóna voltes al voltant de la pobresa. Es retrobaran de nou amb les boniques llunes plenes que hi ha sota el coll de les seves dones; amb les selves verges prop del melic ; amb el doble sol sota l’esquena protegint tota la seva figura. I en el centre, el lloc del plaer, el lloc de l’inici de tot, el lloc on viuen els éssers, el seu ventre d'aigua pura. D'allí van sortir aquells nens que els esperaven frisosos a la boca de la mina i segurament que en sortiran més. Un fills que els tocarà tornar a les profunditats; uns fills que hauran de tornar inevitablement a la mina; un fills que potser els tocarà quedar altra vegada enterrats en la pobresa i la foscor de les seves vides. Unes vides que quedaran segurament preses en la presó d’un desert on les sortides són molt poques i la pobresa és molta.