diumenge, 24 d’octubre de 2010

Llàgrimes

Hi ha diversitat de plors i diversitat de  llàgrimes. A vegades plorem per fora amb gran llàgrimes i altres plorem per dins sense vessar ni una sola. Però el plor i el dolor són inevitables i ens acompanyen sovint. I és bo que així sigui perquè poder plorar quan hi ha dolor és purificador. És dolent reprimir les llàgrimes per no mostrar debilitat quan tots –sí, tots- som dèbils davant de moltes situacions a les que ens enfronta la vida.

Plorar no és sinònim de debilitat. Més aviat és propi de persones sensibles, de persones que són i se senten humanes. I, justament perquè són humanes, gaudeixen, sofreixen, riuen i ploren. Cal deixar lloc per al dolor i les llàgrimes tal com el deixem per al riure, el gaudi i l’alegria.

Explica la història que Boabdil, l’últim rei moro de Granada, va plorar quan va perdre la ciutat i sortia capcot i trist cap a l’exili. Explica la llegenda que va baixar del cavall i, des d’un turó d’on encara es veia la ciutat, va girar-se i va plorar en veure que havia de deixar aquell paradís que havia construït al llarg dels anys. Va ser llavors quan Aixa, la seva mare, va pronunciar la frase que s’ha fet famosa i que ha arribat fins a nosaltres: “Plora, plora com una dona el que no vas saber defensar com un home”.

Aquí hi ha justament l’error. Els sentiments són propis de dones i d’homes. Com el plorar i el riure. Com el dolor o l’amor. Com la soledat i la buidor. I saber expressar aquests sentiments és necessari i n’hauríem d’aprendre tots plegats.

Plorar també és propi d’homes i hauríem de saber trobar els moments i els espais que mereixen un silenci interior per plorar, per pensar, per ser més sensibles, per valorar les pròpies emocions i la des altres. PER ACOMPANYAR I PER ACOMPANYAR-NOS, que és el que necessitem tots per transitar per la vida.