dijous, 4 de novembre de 2010

Cada home és un món, cada comarca un univers.

Les persones som totes molt iguals. Tenim els mateixos sentiments, estimem més o menys igual, sofrim més o menys per les mateixes coses i ens fem més o menys les mateixes preguntes fonamentals i treballem per aconseguir la felicitat més o menys de la mateixa manera.

Però també som diferents. M’explico. A pesar d’aquest fons tant semblant, cada continent, cada país, cada comarca i fins i tot cada poble, marquen diferències  prou importants.

Mossèn Ballarín en el seu llibre “Camins i silenci” fa una reflexió interessant: com pot ser que en un país tan petit com Catalunya hi hagi tanta diversitat en la manera de ser de la gent?. Mossèn Ballarín diu:

“Cada home és un món i cada comarca un univers. Hi ha contrades en que la gent té un traça comú. És gent de llar i foc. Feta a hores i hores i hores d’escó mirant el foc sense dir res, sense pensar res, només sentint la barreja de buidor i de silenci que tots duem dintre.

Enllà i enllà, hi ha gent d’altra mena. Picarols de les planes de ponent, pagesos del seny a les planes altes, vinya menuda al rerepaís, fàbriques i fabricants als clots de riu, amuntegats a la ciutat, els nouvinguts i els de sempre a cada mitja galta de carrer, pescadors de platja plana o de costa brava”.

Escric aquest post després d’una reunió des veïns de la meva escala que m’ha deixat molt mal regust de boca. Les reunions de veïns ja de per si tenen mala fama, suposo que amb raó. Surten a la llum totes les mesquineses, les rancúnies, les diferències i les males marors que s’acumulen portes endins en cada un dels mons que és un pis. Actualment moltes comunitats de veïns estan formades per famílies de diversa cultura, vingudes de diversos països, amb sensibilitats i educacions molt diverses que fa tot plegat molt més difícil la convivència. I tot això acostuma a sortir en les reunions de forma molt violenta massa vegades.

Aquest retrat de Catalunya que Mossèn Ballarín fa amb quatre pinzellades de paraules ben triades em fa pensar que si ni els mateixos catalans de sempre ens entenem prou, cada vegada se’ns farà més difícil d’entendre’ns amb tota la gent que ens ha vingut i ens continuarà venint. Les persones a vegades deixem d’entendre’ns per petites diferències que  fem més grans del compte. Anem acumulant prejudicis sense adonar-nos-es fins que ens trobem allunyats uns dels altres, posant barreres i fent la convivència difícil quan no ho hauria de ser tant.

La reunió d’escala d’ahir m’ha fet pensar en el que ens espera a Catalunya si no hi posem remei tots plegats…