divendres, 5 de novembre de 2010

Tardorenca

L’ufanós arbre de casa ha plorat com cada tardor

les seves llàgrimes en forma de fulles;

unes ocres, altres torrades, altres encara daurades,

però totes ja sense força i sense vida.

 

Una fulla ha anat surant amb peresa

en el seu descens per l’aire encara tebi 

i durant la caiguda pausada i silenciosa

ha tingut temps d’esgarrifar-se una mica.

Només una mica.

Perquè ha pogut aterrar amb discreció

mentre espantava unes formigues

que traginaven com sempre la seva pesada càrrega.

Han quedat immòbils i perplexes uns moments

reüllant cap dalt i esperant el pitjor,

tot deixant potser una minúscula rama,

o potser un pètal sec d’una flor desconeguda,

o tal volta una petita espina robada d’un roser llunyà,

o potser una ploma ves a saber de quin ocell…

 

En la seva caiguda també ha aixafat una gota de rosada…

Sense voler! Sí, sense voler!

Tot sense voler…

acomplint la natura involuntàriament el seu destí.