dimarts, 30 de novembre de 2010

Eva Díaz Torres: La sorpresa del rakú

http://www.youtube.com/watch?v=5V21l-lRRwk

Eva Díaz Torres és una ceramista uruguaiana.

Eva Díaz Torres és una altra dels cinc grans ceramistes que estudia el llibre “Rescate de la memoria cerámica en el Uruguay”. Miraré de fer un breu recull d’algunes de les dades del llibre.

Eva Díaz neix a Terrassa l’any 1943 Catalunya. És segona filla d’ Eduardo Díaz Yepes i la uruguaiana Olimpia Díaz Torres. Els seus pares s’instal·len a Catalunya, després d'haver enfrontat i patit a Madrid la caiguda del govern Revolucionari Espanyol davant l'exèrcit de Franco. És néta d’un dels més grans i més coneguts pintors de l’ Uruguai: Joaquín Torres García.

L’any 1947 la família es trasllada a viure a l’Uruguai a la casa de l'avi Joaquim Torres García. Allà l’Eva coneix els seus oncles i familiars, així com a alumnes i amics del seu avi, Alpuy, Castillo, Gurvich, entre altres

L’any 1959 l’Eva comunica al seu pare la seva decisió de fer ceràmica i li demana que la contacti amb Marco López Lomba. El seu pare no hi està massa d'acord, però de totes maneres l’Eva entra al taller de Torres García on comença a aprendre les bases de la tècnica amb José Gurvich.

L’any 1962 l’Eva es casa amb Gustavo Perera i comença a fer ceràmica. Va a classe amb Josep Collell, durant una temporada fins que a l’any 1964 comença a exhibir peces ceràmiques. D'aquesta primera etapa no es conserven peces, però probablement seguia els ensenyaments de Collell, treballant amb engalbes. En aquests anys, neixen les seves filles Jimena i Micaela.

L’ Any 1972 l’Eva és arrestada per donar suport a un moviment guerriller. És torturada i mantinguda presa durant vint mesos fins que a l’any 1974 Eva és alliberada i fuig amb la seva família a Buenos Aires, després a Costa Rica on no s'adapta, i per fi arriba a Barcelona on familiars i amics acullen a la família. L’ any 1975 s’instal·la a Sant Cugat del Vallès on compra un forn i reprèn la seva activitat ceràmica com a forma de supervivència. Realitza peces de baix cost (làmpades, per exemple) per vendre en fires i locals comercials. Torna a donar classes.

Des del 1975 fins al1985 Eva viu a Catalunya i viatja per Europa coneixent països, i cultures, visitant museus, exposicions. Paral.lelament treballa donant classes i exposa en forma individual i col.lectiva.  El 1980 crea un taller per a producció, classes i estudi amb la ceramista Mariana Soler.  El 1981 realitza un curs amb el ceramista argentí Jorge Fernández Chiti. Entre les fires en què participa hem de destacar la de Madrid (Fibart 82, 83) i la de Santa Llúcia de Barcelona. A Sant Cugat del Vallès, Eva instal·la un taller per a la seva creació personal i comença a experimentar nous camins. Comença a introduir-se en la tècnica del gres.

El 1985 l’Eva torna amb la seva família a l'Uruguai. Reprèn l'estudi dels materials ceràmics que troba a Uruguai i s'incorpora activament al treball de la Fundació Torres García influint dràsticament en la recuperació d'obres de Joaquín Torres García i en la posterior obertura del museu. És operada de càncer a Alemanya. Aquest mateix any decideix dedicar-se de ple al rakú

L’any 1989 Realitza la primera exposició individual amb ceràmiques en rakú a la Galeria Sud de Punta de l'Este. Es presenta el XXXVII Saló Municipal d'Expressió Plàstica. Les seves obres són admeses i el jurat li atorga el Primer Premi-adquisició. Exhibició de les obres en el Subte Municipal.

"Més que colors jo les anomeno textures, perquè en el rakú és més la textura que el color definit. Quan s'aconsegueix un vermell, és més una textura vermellosa, els metalitzats en els daurats són textures més que colors, perquè canvien segons la llum que es reflecteixi en ells ".

L’any 1991 realitza l'exposició de rakú a la sala d'Exposicions del Palacio Municipal, al carrer Soriano. Allà presenta la totalitat de les obres artístiques que havia creat mitjançant la tècnica de rakú. Donades a conèixer aquestes peces al públic per primera vegada, generen un gran impacte. Realitza el vídeo Eva Díaz Torres, rakú.

L’any 1993,després de vuit anys de lluita contra la seva malaltia, el 14 de febrer, mor a Montevideo.

"Les empremtes, els cops que presenten algunes obres són el reflex d'estats, de sentiments ... el normal és que ells reflecteixin les angoixes, tot ... La part expressiva del meu ceràmica està en això".

"Crec que no hi ha res que sigui casualitat. Hi ha d'haver circumstàncies en la meva vida personal que també em van portar a això (el rakú). Però evidentment sempre em va fascinar moltíssim la part alquímica de la ceràmica ... i ... aquesta capacitat que tenim els éssers humans de transformar la matèria ".