dilluns, 20 de desembre de 2010

Jubilats

Aquests dies s’està parlant molt del retard de l’edat de la jubilació. És d’aquelles coses (entre altres) que seran inevitables si tots volem cobrar una mica i que tampoc ens han d’espantar tant perquè actualment s’arriba a certa edat molt millor del que s’arribava fa unes dècades.

Els que estem en l’etapa molt pròxima a la jubilació aquest tema possiblement no ens afecti massa. Però sí que afectarà als més joves. Nosaltres -els adults ja una mica grans, com eufemísticament alguns ens anomenen als vells- potser ens ho podrem mirar una mica des de la barrera. però són temes que portaran llargues i àrdues discussions.

Ser vell (a mi m’agrada més dir-ho així) en moltes cultures és un condició que genera dignitat, prestigi, honorabilitat i respecte. Aquí entre nosaltres sembla que tots aquests conceptes més aviat s’han perdut una mica (malauradament) i ja aviat ni es podrà dir la paraula vell perquè tindrà connotacions pejoratives.

Tenir 60 o 70 o 80 anys és tenir dues vegades 30 o 40 anys; és reconèixer la densitat i riquesa de l'ahir i la fragilitat i la precarietat del demà; és estar disposat a viure intensament la dècada que s'obre amb la lúcida convicció que pot ser la darrera -o si més no la última per a poder viure intensament-; és el moment de no posposar ja els somnis i fer-los realitat en la mesura del possible; és alegrar-se quan, en despertar-se de bon matí,  i a un li fa mal alguna cosa: una articulació, la gola, el cap…, perquè significa que ets viu.

Tenir 60 o 70 anys és tenir respecte als miralls perquè no menteixen i ja no tornaran a mentir mai més. Tenir 60 o 70 anys és per fi saber qui són els teus veritables amics i amigues i haver-se guanyat l'enorme privilegi de no simular més davant dels altres; és saber dir "no" quan és "no", és conèixer-se a fons i poder, per fi , dialogar amb el teu propi cos, conèixer els capricis de les digestions, els ritmes del teu cor, la capacitat dels teus pulmons i la susceptibilitat de les articulacions en temps de pluja.

Tenir 60 o 70 anys és burlar-se de totes les dietes de les revistes femenines perquè ja un sap perfectament quina és la seva dieta de vida. És conversar amb la soledat i mai sentir-se sol amb ella. És ja no demanar permís a ningú per complir un vell somni, per anar a cinema a les tres de la tarda, prendre una copeta abans de la telenovel·la·la o encendre el llum a les tres de la matinada un capítol de "A la recerca del temps perdut" de Marcel Proust perquè no pots aconseguir agafar el son. És saber que ningú ens espera a casa i alegrar-se perquè podràs esmorzar o dinar el que més t’agrada: una amanida acompanyada de pa i formatge. Poder menjar el que et sembla a l'hora que et sembla és un veritable luxe.

Tenir 60 0 70 o 80 anys és sorprendre's del que has aconseguit amb els teus fills o les teves filles que ja estan en la dècada dels 30 o del 40. És inaugurar per fi noves mirades, nous diàlegs amb aquest sentiment de despreniment i de lleugeresa enfront d'ells o elles. El fet, fet està i ja no existeix sinó la sorpresa davant d'aquests homes o dones que un dia, fa molt, van habitar en les seves entranyes i, una mica més tard, es van refugiar en els seus braços buscant consol.
Tenir 60,70 o 80 anys avui és de vegades ser una àvia indecent, enamorada, lleugera i des culpabilitzada. És entendre el misteri de la vida i començar a enfrontar-se amb la mort, sense por ni tristesa perquè és allà traient el cap, tímidament però inexorablement. És començar a acomiadar-se massa d'hora, sempre massa d'hora, de bons amics o amigues.