divendres, 21 de gener de 2011

Baixada de pantalons ( o de sotana)

Una arqueta del segle XIV, una de les obres en litigi.

El que s’esperava ha arribat. Es veia venir. Els Bisbes catalans s’han abaixat els pantalons davant de les pressions del Vaticà en el litigi de les obres d’art del Museu de Lleida i avui han emès avui un comunicat conjunt en què demanen que les obres d'art sacre que es disputen les diòcesis de Lleida i Barbastre-Montsó siguin lliurades a la diòcesi aragonesa, com va demanar el Vaticà el febrer del 2009 mitjançant un escrit formulat per la Secretaria d'Estat Vaticana i que es va fer arribar al bisbe de Lleida, Joan Piris.

Els nostres Bisbes demostres ser més romans que catalans. Demostren molt poca fermesa davant de les pressions i jo, com a català i cristià, ano puc entendre aquesta actitud. Els meus bisbes no defensen les nostres coses. Semblava que sí, però ha sigut que no. D’això jo en dic falta de dignitat, abaixar-se els pantalons ( o la sotana) i covardia davant d’alguns grans poders fàctics  (civils i eclesiàstics) que han pressionat molt fort.

Catalunya potser no pinta gran cosa davant del món. Som molt petits. Però és clar que no pinta res davant el Vaticà. Amb això, es demostra una vegada més. I si en tota aquesta història es troben traïdors dins de la mateixa església catalana, molt millor, perquè així el resultat final quedarà més dissimulat. És com a Troia, que l’enemic era dins del cavall. Es buscaran tants subterfugis com vulgueu, però les obres d’art deixaran de ser nostres (com es demostra prou bé en els darrers documents que no s’han volgut acceptar com a prova) si el Govern català no hi posa remei i fermesa.

Serem petits, serem poc importants, no ens donaran la raó… però, almenys, siguem ferms i dignes en defensar el que creiem fermament  que és nostre. Almenys que no diguin que hem perdut la dignitat, la única cosa que li queda a la víctima de la injustícia, la única cosa que et queda quan t’ho han pres tot. Catalunya s’ha sabut defensar al llarg de la història i, gràcies a això, conservem la llengua, les costums, les institucions i cert prestigi internacional. No deixem que ens prenguin una cosa més… I els Bisbes catalans potser que vagin pensant en confessar-se d’aquest greu pecat d’omissió i de la covardia que estan demostrant.