dimarts, 4 de gener de 2011

Conte de Nadal

Van baixar del tren poc a poc, amb dificultat, perquè la noia estava prenyada. De fet, estava a prop d’infantar. No li podien quedar gaires dies. El noi la va ajudar amb delicadesa i amb l’altra mà va agafar una maleta vella que portaven.

Feien cara de cansats. El viatge havia estat llarg i semblaven desconcertats. Es veia que no sabien cap on tirar. Sortiren per una porta lateral d’aquella gran estació, caminant poc a poc perquè ella tenia moltes dificultats. Volien demanar alguna cosa a la gent que passava ràpidament pel seu costat i ningú s’aturava. Tothom anava amb pressa.

Van sortir al carrer i es van topar amb garlandes de llum de colors que il:luminaven aquelles cares tristes. Els comerços encara estaven oberts i els aparadors estaven plens de coses brillants, de llums i d’arbres de colors, de llumetes que s’encenien i s’apagaven contínuament i música de Nadales. Molta música de Nadales que ressonava per tot arreu i a gran volum. Tot plegat marejava una mica. 

Van seguir caminant carrers enllà sense massa destí. Buscaven una església. Tenien l’íntima esperança que allà els podrien donar allotjament per aquella nit o bé els dirien d’algun lloc. Segurament que el rector tindria algun raconet on refugiar-se. Havien arribat sense diners, fugint de la gana i la pobresa d’aquell poble petit que ja no els podia oferir res més i on veien que no no hi tenien més futur.

Van arribar davant les portes del temple i les van trobar tancades. Van preguntar pel rector però ningú sabia donar-los raó de res. Van seguir caminant fins que van entrar a una botiga preguntant si hi havia algun lloc a prop on poder passar la nit. La resposta devia ser negativa veient la cara d’abatiment del noi. Es van abraçar una mica desesperats. Era ja tard i començava a fer fred. Les botigues s’anaven tancant i només quedaven les llums penjades als carrers que no deixaven veure les estrelles del cel  i que miraven de lluny com aquella gran ciutat se n’anava adormint.

La parella seguia caminant. Van arribar a un plaça on hi havia al bell mig un avet ple de llums. S’assegueren en un banc.i van treure de la maleta vella i  atrotinada una manta. L’home va abrigar la noia, tot posant-li la manta a les espatlles. Li fa ver un petó i se n’anà caminant a veure si trobava res. La noia es va quedar sola, petita, cada cop més minúscula i perduda en la foscor  de la nit. Estava molt trista, molt cansada i es va posar a plorar, mirant de dissimulant una mica per tal de que ningú la pogués sentir.

Al cap d’una bona estona passaren per allà un parell de persones. Es van aturar i s’hi van acostar. Parlaren una estona i van seure un a cada costat d’aquella noia. Fins que va arribar el seu marit. Van parlar una estona tots plegats i les cares anaren canviant. Les abraçades es feien visibles. Els plors es van anar convertint en rialles i xerrameca. Eren voluntaris d’ ARRELS que els acollien aquella nit i que deien que els ajudarien.

Al cap d’una estona va arribar una furgoneta i van pujar-hi tots. Ja veien que aquella noia no podia caminar més estona si no volia tenir el nen al mig del carrer. Van baixar davant la porta de l’alberg d’ Arrels. Aquella nit dormirien calentets. Una senyora els va acompanyar a una habitació acollidora i endreçada. Els va preguntar com es deien. 

-Ella  es diu Maria. Jo, Josep. I el nen es dirà Jesús.