dilluns, 24 de gener de 2011

Quan un A-DÉU s’albira…

Aquests dies s’ha estrenat la pel·lícula “Homes i déus” del director Xavier Beauvois, premiada a Cannes. És la història  de la petita comunitat de monjos contemplatius (cistercencs) del monestir de Tibhirine (Algèria). Aquesta comunitat va patir, com tants altres religiosos, periodistes , estrangers i bona gent del poble algerià, la violència que va regnar a principi dels anys noranta en aquell país. Set monjos d'aquesta comunitat van ser assassinats el maig de 1996.

Gràcies al testimoni escrit que van deixar podem conèixer el que va ser la seva vida i el camí que van recórrer en els seus tres últims anys. Van optar per romandre a Algèria, al costat dels seus veïns musulmans, tot i saber el perill que representava per a les seves vides. No va ser fàcil, però sí que van ser coherents amb la seva vocació monàstica en terres de l'Islam.

Van ser testimonis vius de l'amor de Déu cap a l'ésser humà, més enllà de cultures, races, religions, vocacions, etc. Per que "... quan un A-Déu s'albira ..." (com diu Christian de Chergé-prior de la comunitat de Tibhirine en el seu testimoni escrit més d'un any abans de morir i que és realment el testament espiritual d'aquella comunitat) les fronteres es dilueixen.
(Extret d’Eclesalia Informativo)

 

"Quan un A-Déu s'albira ...


Si em passés un dia -i aquest dia podria ser avui- que fos víctima del terrorisme que sembla voler abastar en aquest moment a tots els estrangers que viuen a Algèria, jo voldria que la meva comunitat, la meva Església, la meva família, recordin que la meva vida estava LLIURADA a Déu i aquest país.

Que ells acceptin que l'Únic Mestre de tota vida no podria romandre aliè a aquesta partida brutal. Que resin per mi. Com podria jo ser trobat digne de tal ofrena? Que sàpiguen associar aquesta mort a tantes altres tan violentes i abandonades a la indiferència de l'anonimat.

La meva vida no té més valor que una altra vida. Tampoc no en té menys. En tot cas, no té la innocència de la infància.
He viscut prou com per saber-me còmplice del mal que sembla, malauradament, prevaler al món, inclús del que em podria tocar cegament.

Voldria, arribat el moment, tenir aquest instant de lucidesa
que em permeti demanar el perdó de Déu i el dels meus germans els homes, i perdonar, alhora, de tot cor, a qui m'hagués ferit.

Jo no podria desitjar una mort semblant. Em sembla important proclamar-ho. En efecte, no veig com podria alegrar-me que aquest poble al que jo estimo sigui acusat, sense distinció, del meu assassinat. Seria pagar molt car el que es dirà, potser, la "gràcia del martiri" deure-la a un algerià, qualsevol qui sigui, sobretot si ell diu actuar en fidelitat al que ell creu ser l'Islam.

Conec el menyspreu amb què s'ha pogut envoltar als algerians presos globalment. Conec també les caricatures de l'Islam fomentades per un cert islamisme. És massa fàcil creure's amb la consciència tranquil·la identificant aquest camí religiós amb els integrismes dels seus extremistes. Algèria i l'Islam, per a mi són una altra cosa, és un cos i una ànima.
Ho he proclamat a bastament, crec, coneixent bé tot el que d'ells he rebut, trobant molt sovint en ells el fil conductor de l'Evangeli que vaig aprendre sobre els genolls de la meva mare, la meva primeríssima Església, precisament a Algèria i, ja des de llavors, en el respecte dels creients musulmans.

La meva mort, evidentment, semblarà donar la raó als que m'han tractat, a la lleugera, d'ingenu o d'idealista:
"¡Que digui ara el que pensa de tot això!"
Però aquests han de saber que per fi serà alliberada la meva més punyent curiositat. Llavors podré, si Déu ho vol, enfonsar la meva mirada en la del Pare per contemplar amb Ell  els seus fills de l'Islam tal com Ell els veu, enterament il.luminats per la glòria de Crist, fruits de La Passió, inundats pel Do de l'Esperit, el goig secret serà sempre, el d'establir la comunió i restablir la semblança, jugant amb les diferències.

Per aquesta vida perduda, totalment meva i totalment d'ells,
dono gràcies a Déu que sembla haver volgut enterament per a aquest GOIG, contra i malgrat tot.

En aquest GRÀCIES en què està tot dit, d'ara en endavant, sobre la meva vida, jo us incloc, per descomptat, amics d'ahir i d'avui, i a vosaltres, amics d'aquí, al costat de la meva mare i el meu pare, els meus germans i germanes i  tots els seus familiars, ¡Al cèntuple concedit, com va ser promès!

I a tu també, amic de l'últim instant, que no hauràs sabut el que feies. Sí, per a tu també vull aquest GRÀCIES, i aquest "A-DÉU" en el rostre del qual et veig. I que ens sigui concedit retrobar-nos com lladres feliços al paradís, si així ho vol Déu, Pare nostre, teu i meu.

¡AMEN! INSHALLAH!
Alger, 1 desembre 1993
Tibhirine, 1 gener 1994
Christian. +