dissabte, 26 de febrer de 2011

Els nous temples

A la mateixa velocitat que les esglésies es buiden, es van omplint els grans magatzems i les botigues, que han de buidar els estocs per tal d’anar engreixant el sistema. Som als darrers dies de les rebaixes. Aneu de pressa que ja no queda res!

He de confessar –amb certa vergonya- que aquest any no he anat de rebaixes. Potser és perquè no necessitava res urgent o és que certes coses cada vegada em fan més mandra. Comprar per comprar no m’ha agradat mai massa. Però és que ara ja no m’agrada gens i, quan ho faig, em sento malament. I les aglomeracions em causen claustrofòbia.

Ja sé que els comerciants em miren malament i, si segueixo així, algun dia em denunciaran per atemptar contra el sistema. Però no hi puc fer més. Sóc d’aquells que no canvien de mòbil, que no compren compulsivament i que passen de modes i tendències. Més aviat sóc partidari de fer durar les coses perquè sé que tot torna. El famós mite de l’etern retorn es fa realitat  cada temporada de cada any. No em miro els anuncis, miro poc la tele, i passo bastant per damunt de la publicitat dels diaris. El màrqueting amb mi no funciona massa perquè en lloc d’estimular-me, m’avorreix.

L’home (homo faber) ja no crea per satisfer les seves necessitats sinó que crea per consumir i fer consumir frenèticament i sense necessitat. O, més ben dit, crea per crear necessitat rere necessitat. I crea els productes per tal que durin poc i se n’hagin de comprar de nous. Per això hi ha el crèdit, la moda i la publicitat. El consum és com anar en bicicleta: si es para , cau.

Però convé recordar una cosa, que em sembla que deia Voltaire: “Només és immensament ric aquell que sap limitat els seus desitjos”. Recordem-ho de tant en tant, que em sembla que és un bon consell.